Categoria: Informació

El Cicle Gaudí, el projecte de territori de l’Acadèmia del Cinema Català, ofereix un programa que vincula el cinema català, les sales de cinema locals i els instituts catalans.

Davant de l’èxit del projecte del Cicle Gaudí, el circuit de més de 110 sales que porta cada mes una pel·lícula catalana al territori, l’Acadèmia del Cinema Català es planteja fer un pas més amb l’objectiu d’aprofitar aquesta xarxa per apropar i donar a conèixer el cinema català i els/les professionals que el fan possible als joves catalans d’entre 14 i 18 anys. Portant el Cicle Gaudí als instituts del territori, promovem el consum habitual del nostre cinema entre els joves a més d’incentivar la cultura i la creació i situar les 114 sales que ara formen part de la xarxa a Catalunya com a espais de referència per a l’oci cultural d’aquests/es joves.

Però el cinema català no és només l’objectiu sinó que també funciona com a mitjà en el moment en que el concebem no només com a forma de producció artística sinó també com a context d’aprenentatge transversal, en el qual no prima l’adquisició d’uns continguts concrets, sinó que es posa al centre del fet pedagògic la capacitat de reflexió i el diàleg, posicionant els joves al centre del fet educatiu i convertint-los en un agent actiu. El projecte està dissenyat per adaptar-se al currículum de l’ESO i Batxillerat treballant competències de diferents àmbits i dimensions que permetran que cada centre o equip docent tingui la flexibilitat d’acomodar-lo a les matèries que els semblin més adients. Està plantejat per desenvolupar-se de manera autònoma, acompanyat d’una guia docent amb diferents pautes per portar a terme les dinàmiques que es proposen.

Actualment, el catàleg de pel·lícules consta de tres produccions catalanes que s’adeqüen a l’edat i interessos dels joves, i a partir de les quals s’estructura la proposta pedagògica:

• • • Estiu 1993 (2017) de Carla Simón.
    • Mediterráneo (2021) de Marcel Barrena.
    • La vida sense la Sara Amat (2019) de Laura Jou.

Per a cadascun dels 3 films s’estableixen activitats organitzades en tres blocs que es desenvolupen en dos contextos diferents: l’aula i la sala de visionat.

El primer bloc té lloc a l’aula i es planteja com a un moment de contextualització, en què es presenta el projecte, la pel·lícula que es visualitzarà i també un seguit de videocàpsules en què tres professionals vinculats a diferents àmbits del procés de creació i producció de la pel·lícula parlaran directament als joves de la seva experiència i el seu rol. Creiem que la informació contextual prèvia aporta beneficis a l’hora de mirar una pel·lícula, democratitza la informació i situa a tots els estudiants a un mateix pla.

El segon bloc té lloc a la sala de visionat. Sortir de l’aula per veure una pel·lícula col·loca als alumnes en una situació i un espai nous i genera una resposta diferent de la que es podria donar a l’aula. Alhora, es vinculen dues realitats i mirades, que s’enriqueixen i aporten mútuament, la dels responsables de sales i el seu rol en la cultura local, i la dels joves del mateix territori.

El tercer bloc torna a desenvolupar-se l’aula per tal de recollir tot allò que s’ha sentit, pensat o ha inquietat. Allà s’iniciarà un diàleg col·lectiu guiat, que permetrà arribar a conclusions comunes a partir dels materials que s’hauran facilitat.

Si voleu més informació la trobareu a: El projecte educatiu del Cicle Gaudí

 

Un informe de l’aFFaC i el grup de recerca Esbrina constata que l’ús de les plataformes digitals als centres educatius vulnera drets de la infància.

L’aFFaC i el grup de recerca Esbrina, de la Universitat de Barcelona (UB), han fet públics els resultats d’una recerca pionera que investiga l’üs de les plataformes digitals de grans corporacions tecnològiques (BigTech) en els centres educatius i la possible afectació que aquestes poden tenir sobre els drets dels infants. Segons l’informe “Plataformes digitals BigTech del sistema educatiu català i drets de la infància: amenaces i reptes“, presentat avui en un acte celebrat a l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona, l’ús massiu i no regulat de les plataformes digitals BigTech com Google o Microsoft en els centres educatius vulnera potencialment els drets de la infància.

La recerca, que s’emmarca dins del projecte edDlT de l’aFFaC en col·laboració amb el grup de recerca Esbrina, ha analitzat com afecta el desplegament massiu de les BigTech en el dret a l’educació des de 6 dimensions de dret:

• • • • Dret al lliure desenvolupament de la infància.
      • Dret a la igualtat i a la no discriminació.
      • Dret a la llibertat d’ensenyament i a la llibertat acadèmica.
      • Dret d’accés a la tecnologia moderna i a l’alfabetització.
      • Dret a la privacitat i a la protecció de dades.
      • Dret a la informació i a la llibertat d’opinió i d’expressió.

Entre les principals conclusions de la investigació, es destaca l’existència d’una dependència mútua entre els sistemes educatius públics i les BigTech. Per part de l’Administració pública, existeix un solucionisme tecnològic que les corporacions tecnològiques identifiquen i tracten com un nínxol de mercat present i futur. Aquesta dependència, segons l’informe, genera una tensió evident entre els principis que persegueix l’educació pública i els objectius lucratius que persegueixen les corporacions.

Pel que fa a la comunitat educativa, tant l’alumnat com el professorat, els equips directius i les famílies, veuen amb preocupació el procés de plataformització del sistema educatiu. Principalment, es detecta una manca de capacitat critica per a identificar les vulneracions de drets que es produeixen amb l’ús de les plataformes digitals de les BigTech en els centres educatius. A més, es posa de relleu una manca d’alternatives a les plataformes digitals comercials per fer-ne ús als centres educatius.

Associacions Federades de Famílies d’Alumnes de Catalunya (aFFaC)

• RESUM INFORME
• INFORME COMPLERT

 

 

La idea central del reportatge EL FALS DOCUMENTAL és donar a conèixer i reflexionar sobre aquest gènere documental. S’hi tracten aspectes com la construcció social de la realitat, la crítica al discurs dels mitjans de comunicació i la reflexió artística del llenguatge i dels codis audiovisuals. Un material didàctic per treballar les Fake News a l’aula.

El reportatge inclou seqüencies de falsos documentals de referència que s’alternen amb declaracions de Jordi Balló, professor i director del Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), de Gemma Paricio, professora de Secundària i de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i de Juan Vaccaro, membre del Centre d’Investigacions Film-Història de la Universitat de Barcelona (UB).

AQUEST DVD INCLOU, A MÉS DEL “FALS DOCUMENTAL” (35′), LA PEÇA “MÉS ENLLÀ” amb més de 20′ d’extres.

SI VOLS COMPRAR EL DVD “EL FALS DOCUMENTAL“ EMPLENA EL FORMULARI ADJUNT I PER UNA APORTACIÓ DE 20 € T’ENVIAREN EL DVD A LA TEVA ADREÇA POSTAL.

FORMULARI DE COMPRA “EL FALS DOCUMENTAL”

Emplena el formulari i clica “ENVIAR” i t’enviarem al teu correu les indicacions per fer el PAGAMENT de 20 €. Pots fer el pagament per transferència o per BIZUM.

 

Treballar al voltant de l’educació mediàtica -com no podia ser d’altra manera, atesos els ràpids i constants canvis socio-tecnològics- implica haver de renovar-se constantment. La cultura digital ha obert noves possibilitats comunicatives, que inclouen avantatges i desavantatges: les persones ja no som només consumidores, espectadores o oients, sinó que també ens hem acostumat a crear i compartir vídeos i missatges de tota mena; la regulació dels continguts és cada vegada més complicada -per no dir impossible-, no només per la seva dimensió sinó perquè també s’ha de vigilar no caure en la censura i ferir de mort la llibertat d’expressió; la cobertura ja no està obligada a respondre a un territori marcat per fronteres, fet que afavoreix el contacte intercultural, però aquest precisa una mirada oberta, que sigui crítica i alhora tolerant. Formar a la ciutadania perquè pugui navegar en aquest maremàgnum, sense ofegar-se i amb la capacitat de dirigir el seu propi recorregut, no és gens fàcil.

Però, a més a més, moltes vegades tampoc no aprofitem allò que tenim més a prop. I és precisament des d’aquesta preocupació des d’on escrivim aquest text. Concretament, aquí volem defensar la necessitat d’una major col·laboració entre els centres educatius i els mitjans de comunicació local.

Per una banda, ningú no dubta que els centres escolars són espais essencials en la transmissió de valors (socialització) i en la formació de vincles socials (sociabilitat). I, de l’altra, cada vegada és més evident que els mitjans de comunicació més propers juguen un paper molt important des de moltes perspectives com a contrapès d’aquest món global: com a espai per difondre què passa a les ciutats on vivim i com a generadors de continguts adreçats a una ciutadania que també necessita marcs interpretatius propis per entendre el que passa a altres indrets i saber com això li pot afectar.

Llavors, per què no s’ha consolidat un vincle entre ambdós àmbits a partir d’iniciatives entorn l’educació mediàtica? Des d’aquí volem contribuir que això es produeixi i, per això, proposem aquests cinc camins per explorar.

Les relacions socials online guanyen cada vegada més pes i les trobades socials s’estan reduint al temps de lleure. Evidentment no volem treure importància a les relacions amistoses -i, menys, si parlem de la joventut-, però cal treballar pensant en la qualitat de la convivència a qualsevol espai de reunió. Doncs bé, un projecte d’educació mediàtica desenvolupat a l’escola amb la complicitat d’un mitjà resulta molt interessant per pensar, per exemple, com millorar les relacions personals als futurs entorns laborals.

La individualització de la societat és un fet inqüestionable i, ara, toca revifar els vincles comunitaris i subratllar la importància del bé comú. Un mitjà de comunicació local – com a qualsevol mitjà- ha de crear el seu contingut pensant en els interessos del conjunt del públic potencial, una història personal pot ajudar a una altra persona a descobrir que el seu no és un problema particular o explicar una lluita veïnal pot fer veure que hi ha gent arriscant-se per aconseguir una millora que podran gaudir moltes persones.

Amb aquest punt de partida, nosaltres plantegem que un projecte d’educació mediàtica desenvolupat amb la implicació d’un mitjà local ha d’incloure la creació de continguts i que aquesta és una molt bona manera de generar el debat entorn els interessos individuals i entorn d’allò que és útil per a tothom. Actualment, moltes de les lluites socials es basen en identitats essencialistes i calen també contra-narratives que permetin treballar l’empatia. Tot i no compartir la mateixa identitat, el diàleg és possible i, sobretot, necessari.

No n’hi ha cap dubte que un mitjà de proximitat és un espai molt adient per poder generar vincles amb la teva ciutat, poble, barri… Treballar sobre continguts històrics ajuda a recuperar la memòria col·lectiva o mostrar espais sovint tancats als públics (des d’oratoris per la pràctica de l’islam a zones abandonades o perifèriques) ajuda a descobrir nous indrets i despertar la curiositat sobre els espais que ens envolten. Però, a més a més, pensem que treballar amb aquest enfocament també pot servir per enfortir el respecte als espais públics i, en conseqüència, afavorir la convivència.

Des de la perspectiva de l’alumnat, vincular una activitat educativa a un mitjà de comunicació implica assumir una responsabilitat, sobretot quan aquesta es basa en el fet que l’alumnat adquireixi el compromís d’elaborar un contingut. Aquesta situació comunicativa generada a partir d’aquest treball en equip permet a les nenes i nens participants a descobrir les seves pròpies capacitats i habilitats i, inclús, a aprendre a gestionar el fracàs (individual i en equip). Hi ha un objectiu comú, un camí per fer-ho de forma col·laborativa i, per tant, es poden dissenyar estratègies per aprendre a gestionar les emocions que inevitablement apareixeran arran d’aquest procés.

I, per últim, no podem descuidar una qüestió que sempre ha estat columna vertebral de l’educació mediàtica, però sobre la que cal renovar la mirada. Entendre i conèixer les rutines productives d’un mitjà (selecció de notícies, comprovar la seva veracitat, garantir que reculli totes les visions…) a partir de la pròpia practica pot ajudar no només a tenir una major capacitat per avaluar els continguts mediàtics que circulen sinó també a fer l’alumnat més conscient de la seva responsabilitat quan crea i/o comparteix continguts.

Però, a la vegada, també cal parar atenció sobre les estratègies que ara es segueixen per capturar l’atenció davant les pantalles. No ens agrada parlar de comportaments addictes, perquè això implica considerar l’individu com a responsable i alhora com a víctima, i preferim parlar de les estratègies, cada vegada més agressives, que fan servir les noves plataformes i que afavoreixen la pèrdua de control sobre què mirem. Es tracta d’ajudar a aprendre a identificar-les.

D’aquesta manera, quan es planteja una reflexió sobre les rutines productives, ara també cal parlar sobre qüestions com la difusió a les xarxes o les tècniques de fidelització dels públics. És a dir, no es tracta únicament de desenvolupar un pensament crític que ajudi a seleccionar i a interpretar els missatges, sinó que també cal aprendre a controlar el temps que hi dediquem a aquest consum i les rutines que ens genera, no sempre gratificants.

Comencem a treballar?

Amparo Huertas Bailén