Destacat

ACCIÓ!

ACCIÓ! és un nou projecte d’AulaMèdia · Educació Mediàtica. L’objectiu d’aquesta producció audiovisual és donar a conèixer la funció i el treball de totes les persones que participen en una producció audiovisual, no només la del director o la directora. ACCIÓ! és més que un making of.


 

“Fem cinema estimant el cinema”

Fa ja 14 anys que a l’Escola Piaget vam apostar per destinar una matèria complementària al món del cinema, a 6è de Primària. En successius cursos, a més a més, s’han anat incloent als diferents nivells educatius altres ensenyaments relacionats amb la temàtica, com ara els tallers de creativitat que ja comencen a Cicle Inicial amb una iniciació al teatre i al cinema, el de ràdio i televisió a Cicle Mitjà i el de teatre musical a 5è de Primària.

La idea és aproximar l’alumnat al món del cinema des d’una visió el més realista possible, experimentant els diferents rols possibles, com si fossin veritables cineastes.

Des de l’inici del procés, l’alumnat és part activa del projecte, començant per una pluja d’idees a l’aula, triant la temàtica que volen seguir entre tots i totes i seguint, i així crear l’estructura formal d’un guió de cinema real. Es treballen en aquesta fase inicial aspectes teòrics, com els tipus d’angles, plànols, conceptes clau del cinema, etc. Més endavant, ja durant la gravació, experimenten els diversos rols en què podrien treballar dins d’una pel·lícula: director/a, actor/actriu, claqueta, script, càmera, etc, així com es van tractant altres aspectes tècnics, com ara la fotografia i la il·luminació. Per últim, l’alumnat col·labora a les tasques d’edició, doblatge i postproducció, en general.

Un dels objectius és que apareguin tots el alumnes del grup (uns 25 alumnes) i això dificulta molt l’escriptura del guió i va en detriment del resultat final al diversificar massa el protagonisme, però, en aquest cas sí, intentem acontentar a totes les famílies dels alumnes amb una aparició en pantalla el més equitativa possible.

A més a més, la música dels curts que treballem, tant diegètica com incidental, és sempre original i creada ex profeso per a les nostres produccions. Algun cop, de fet, s’ha treballat concretament una pel·lícula de gènere musical.

La temàtica de les nostres produccions no és específicament pedagògica o amb connotacions educatives en sí, buscades expressament. El nostre objectiu és aprendre a fer cinema des del cinema, no com a nens o nenes d’una escola, sinó sentint que són professionals del cel·luloide. Així, hem tractat temes i gèneres molt variats, com ara el western, ciència ficció, cinema mut, acció, por, amor, humor, etc.

No obstant això, és clar que en totes les fases del projecte treballem implícitament un seguit de valors fonamentals del treball en grup, com per exemple la cohesió, la tolerància, el sentit de l’esforç individual i grupal, l’empatia, la disciplina, etc. A més a més, treballem constantment objectius acadèmics com l’expressió oral i escrita, l’ús de tecnologies, així com habilitats artístiques diverses.

Cada any ens presentem al festival FIC-CAT de Catalunya (on hem estat seleccionat en diverses ocasions i hem pogut guanyar el premi a millor curtmetratge d’un centre educatiu) Tot i que el millor premi és poder veure el resultat en una gran pantalla i copsar les reaccions del públic assistent.

Esperem continuar amb aquest projecte, que enganxa no només a l’alumnat, sinó a tota la comunitat educativa, que acostuma a participar també en alguna escena dels nostres curts, a banda d’esperar amb molta il·lusió l’estrena de cada final de curs.

A l’Escola Piaget, fem cinema estimant el cinema sense límits, obviant que som un equip de Primària, sinó un equip de rodatge i creatiu, gaudint de cada moment del procés per així estimar el cinema, entendre que hi ha darrera d’aquest món fascinant i, si és possible, despertar el neguit per a futurs cineastes.

Gonçal Perales
Escola Piaget

Què podem aprendre dels neolítics?

A la nostra aula ens va arribar una notícia sobre el Poblat Neolític de la Draga de Banyoles. Aquesta va despertar l’interès de l’alumnat de 2n de Cicle Inicial per descobrir més aspectes d’aquests nostres avantpassats.

En primer lloc, vam realitzar una pluja d’idees per prendre consciència de tot el que ja sabíem dels Neolítics, que fa milers d’anys van habitar per les nostres contrades. Ens van sorgir molts dubtes i els vam resoldre mitjançant una visita al Poblat Neolític de la Draga.

Vam incorporar els aprenentatges adquirits durant la sortida als que ja teníem prèviament. Vam reflexionar sobre l’estil de vida que portaven els neolítics i el vam comparar amb el nostre, així com també amb els nostres hàbits de consum. Això ens va portar a plantejar-nos la pregunta: “Què podem aprendre dels Neolítics?”.

Cada grup cooperatiu es va especialitzar en un aspecte de la vida dels Neolítics: l’agricultura, la ramaderia, la caça, la ceràmica, el foc i les cabanes. Els vam comparar amb l’actualitat i els vam relacionar amb alguns dels ODS: Energia Neta i Assequible (7) , Treball Digne (8), Ciutats i Comunitats Sostenibles (11), Consum i Producció Responsables (12), Acció Climàtica (13) i Vida Terrestre (15).

Per poder compartir els nostres aprenentatges i les conclusions a què havíem arribat, vam plantejar-nos diferents opcions com crear una maqueta, elaborar cartells, realitzar una exposició oral… Al final, entre tots i totes vam decidir gravar un vídeo i va ser llavors quan vam introduir la tècnica d’animació Stop Motion.

Primer vam visualitzar diferents exemples de creacions realitzades amb aquesta tècnica. Vam fixar-nos com estaven fetes i vam concretar els passos bàsics que havíem de seguir per poder realitzar la nostra pròpia producció. Amb grups vam experimentar lliurement amb l’aplicació de l’Stop Motion Studio i vam practicar per familiaritzar-nos en el seu ús.

A partir d’aquí cada grup cooperatiu va dissenyar el seu guió i va elaborar tots els elements necessaris per poder realitzar les diferents escenes: personatges de plastilina, escenografia (cabanes, tancats…), atrezzo (vestimenta, complements…), decorat (fotografies de fons)…

Una vegada tot enllestit, vam buscar un espai per poder realitzar la gravació. Amb el suport d’una tauleta digital, vam començar a fer fotos, alhora que movíem les figures de plastilina molt a poc a poc. Cada grup cooperatiu va realitzar el seu vídeo tirant entre 150 i 190 fotografies perquè els moviments fossin el més real possible; així els personatges semblava que cobraven vida.

Cada grup de treball tenia assignats diferents rols per poder desenvolupar el projecte de forma eficient. Dos alumnes eren els encarregats d’anar seguint el guió i fer les fotografies amb la tauleta, mentre que els altres dos eren els encarregats de moure sigil·losament els personatges i els diferents elements que configuraven les escenes. Dins del grup s’anaven intercanviant els rols per poder realitzar les diferents tasques.

Tots i totes van quedar sorpresos que, per poder aconseguir un petit fragment de gravació, fossin necessàries tantes fotografies. També van aprendre que calia ser molt precisos a l’hora de moure i introduir elements a les diferents seqüències, així com també a l’hora de prémer el botó per realitzar les fotografies.

Després calia enregistrar les explicacions que acompanyarien el vídeo. Cada grup d’experts va escriure una frase del vídeo que havia creat i es van repartir el text perquè tots parlessin. Tot seguit, des de la mateixa aplicació, van gravar-se.

Posteriorment, vam descarregar les produccions fetes de cada grup i les vam unir per compartir-les amb la resta de la comunitat educativa.

El resultat final ha esdevingut una molt bona eina per reflexionar sobre les nostres inquietuds i preocupacions, tot inspirant-nos en l’estil de vida del nostres avantpassats Neolítics. Ens ha permès prendre consciència d’accions que podem incorporar al nostre dia a dia i, així, poder fer del nostre planeta un lloc millor per viure.

Xavi Martí Sala i Gemma Vilar Coromina
Escola Can Puig de Banyoles

 


 

El teatre d’improvisació com a eina per crear guions

La creació d’un guió, començant des de zero, sovint se’ls fa complexa als adolescents, i acaben reproduint històries tòpiques, amb absència de diàlegs que siguin rics en matisos; o construeixen finals previsibles, excessivament feliços o dramàticament tràgics, sense sorpresa, sense descol·locar l’espectador.

Per combatre això, aquest any, a la nostra activitat de cinema de l’Institut de Terrassa, hem començat a fer servir el teatre d’improvisació per a generar direccions no previsibles ni planificades a les històries que inicialment es plantegen; per a obtenir, dels racons menys coneguts de l’inconscient, frases, gests, idees, direccions argumentals més inesperades i interessants. L’ús de la càmera per enregistrar les converses improvisades del teatre espontani ens garanteix que les converses, habitualment fresques i naturals d’una conversa improvisada, no es perdran per sempre.

En algun dels últims curtmetratges ho hem fet així; i dins d’aquest mateix sistema, hem aplicat diferents modalitats, una d’elles ha estat la que anomenem “L’entrevista”.

En la modalitat de l’entrevista, partim d’un grup de set o vuit participants. Cadascun d’ells ha d’inventar-se un personatge que es disposa a encarnar. Dediquem aproximadament mitja hora, en silenci i solitud, a l’exercici d’imaginar el món de cada personatge. Cada participant pensa i inventa les característiques del personatge que encarnarà sense comunicar-les a ningú: la seva edat, sexe, nom, aficions, ofici; la seva família, els seus hobbies, les seves pors, les seves fòbies, els seus desigs, obsessions, anhels; i sobretot, el seu conflicte, allò que l’amoïna, que pot ser vital, d’estat, o circumstancial, que pot ser secret, ocult o, per contra, conegut i públic.

Un cop ha transcorregut la mitja hora; cada personatge s’asseu en una cadira enmig de l’escenari (si s’assaja en un teatre). Ajuda força una il·luminació que es concentri en el personatge, i que fora de la petita zona il·luminada, on s’asseurà cada personatge, hi hagi la màxima foscor possible, creant una escenificació més misteriosa, màgica, dramàtica potser. El personatge, assegut enmig de la solitud de l’escenari, rebrà les preguntes, lliures i no planificades, de la resta de participants; preguntes de tota mena, que tindran la funció d’esbrinar qui és, què li passa, etc.

Tota l’escena improvisada serà enregistrada amb càmera i gravadora de so. I el personatge, en les seves respostes, no serà explícit; respondrà amb frases curtes, que deixin espai al misteri, o que convidin a noves preguntes; o amb petites explicacions a través de les quals manifesti el seu estat d’ànim; o amb respostes que pel seu caràcter d’encriptació generin en qui s’ho miri més interès, més ganes de saber-ne més. Al llarg de les preguntes, el personatge acabarà concretant, a poc a poc, la seva història, el seu conflicte, i tal vegada generarà possibles continuacions que ni al mateix intèrpret del personatge se li havien acudit.

Quan acaba de ser entrevistat un personatge, se n’interroga a un altre, i així successivament fins a completar els set o vuit personatges, que exposaran set o vuit situacions diferents, set o vuit històries diferents.

A partir d’aquí tenim set o vuit llavors de set o vuit possibles històries susceptibles de ser convertides en curtmetratge. Però cal tenir en compte, que només són llavors. Les escenes definitives de la història, seran concretades posteriorment.

L’actor o actriu entrevistats, a més, han d’interpretar. La seva identitat ha de ser la identitat del personatge; la seva manera de parlar, el seu accent, els seus gests… Ha de viure una autèntica encarnació del personatge, que serà la que en definitiva el mourà a donar determinat tipus de respostes a les preguntes rebudes, que no seran les respostes que l’actor racionalitza, sinó les que el personatge que representa l’actor espontàniament respon a causa de ser com és i de viure el que viu; i d’aquí neix de manera natural el desenvolupament argumental de la història en unes direccions que poden sorprendre fins i tot el mateix intèrpret.

Un cop realitzades les set o vuit entrevistes, els set o vuit participants, escolliran, per votació, el personatge que més els ha captivat. L’atractiu pot venir de la seva història, de l’univers que ha desenvolupat, dels mots que ha dit o dels silencis amb els quals potser encara ha dit més coses.

Val a dir, que tot i que hi ha hagut una preparació de mitja hora, les preguntes poden haver demanat aspectes no previstos que hauran obligat l’actor a improvisar; i és en aquesta improvisació de direcció inesperada d’on poden sorgir creacions no previstes ni esperades pels potencials espectadors del curt.

El personatge i la història que guanya la votació es convertirà en la llavor del curtmetratge que es desenvoluparà. De tot el que ens revela l’entrevista enregistrada, se’n trauran les escenes principals del curt, no tan sols de les situacions que han quedat enregistrades, sinó de possibles situacions que es derivin de les enregistrades, siguin com a causa o a conseqüència de la mateixa.

En el nostre cas, la persona que guanyava la votació rebia també l’encàrrec d’interpretar el personatge entrevistat en el futur curt.

Un cop definides les escenes, dins de cada escena en particular, es pot tornar a fer servir el teatre d’improvisació en una segona fase, enregistrant-lo amb la càmera, per generar els diàlegs, moviments, direccions de l’escena, i garantir-ne l’espontaneïtat.

És important no corregir excessivament el diàleg improvisat enregistrat, perquè una excessiva correcció provoca moltes vegades la mort de l’espontaneïtat; i de vegades també, allò que ens sembla un error, és en realitat la sentència correcta, la que revela tot l’endins del personatge, la que el mostra cruament en un clarobscur argumental que una anàlisi posterior excessivament racional pot malmetre. Per exemple, en un dels nostres curts vam corregir les tres frases següents, perquè en una anàlisi excessivament superficial ens va semblar que no tenien sentit; però probablement va ser un error, perquè la resposta espontània de l’actriu revelava potser l’essència de la història, i les hauríem d’haver deixat tal com van generar-se en la improvisació:

-La meva mare és dolenta!
-Per què és dolenta?
-Perquè no és la meva mare.

Per moltes raons que la protagonista trobi per justificar la maldat d’una persona que per raons familiars passa a ocupar el lloc de la seva mare, i que exigeix ser anomenada mare, allò que realment mou a la protagonista a rebutjar-la, a criticar-la, a condemnar-la… no és potser cap de les raons que racionalment pot expressar sinó la resposta irracional i instintiva no reflexionada que li surt de dins i que expressa únicament com a raó del malestar el fet de tenir una mare que no és la seva de debò. No cal que les respostes siguin racionalment correctes, políticament correctes, assenyadament correctes… El que cal és que surtin sincerament de dins i diguin allò que ni el personatge sap que necessita dir, allò que és de veritat el que es vol dir.

El mètode que us hem explicat és només un dels molts possibles que existeixen per vèncer la síndrome de la pàgina en blanc, de no saber quina vivència explicar. Esperem que la nostra experiència us pugui servir.

Jere Soler Giménez
Institut Terrassa


 

«Sempre m’ha fascinat escoltar les històries informals que succeeixen al meu voltant.» (Laia Manresa Casals)

La guionista i directora Laia Manresa Casals

Enfilo el carrer del Consell de Cent. Esquivant ciclistes, furgonetes de repartiment i cotxes d’Uber arribo al Caffe Di Francesco, només entrar i abans de dir bon dia a la cambreta li pregunto: Però això no era un carrer per a vianants? La cambrera em mira i encongeix les espatlles, prou feina té en servir cafès dins la cafeteria i a les taules de la terrassa com per a entrar a debatre la política de l’Ajuntament de la ciutat. No dic res més i sec a la meva taula habitual.

Uns minuts més tard estic parlant de cinema amb la Laia Manresa Casals al voltant d’un cafè. He quedat amb ella per què, en el marc del DocsBarcelona estrena el documental la Casa Reynal, el seu segon treball audiovisual com a directora després de «Morir de dia».

Entrem en el plaer de la conversa i parlem d’amistats comunes, d’educació, del (mal) servei de Renfe, d’ornitologia i de la nova mirada audiovisual que generen els drons i també del seu abús, «ens hem empatxat de drons» diu la Laia. Jo li subratllo l’encertada metàfora que inclou el documental de mostrar el niu de les orenetes quan parla de la casa familiar, de la Casa Reynal de Bellvís.

Parlem de ficció i de realitat, de dramàtics i de pel·lícules de no-ficció, de com i quan s’escriu un guió… i aquí la Laia és taxativa: «Per mi l’escriptura documental és un procés transversal a tot el procés d’elaboració d’una pel·lícula. Escrivim el guió abans d’anar a rodar, escrivim quan rodem i escrivim quan muntem.»

Laia Manresa Casals en el rodatge

La Casa Reynal és un exercici d’antropologia visual?

Probablement, sí que té una part d’antropologia, entat que observa detingudament un món que existeix i que, per tant, intenta mostrar-lo com a exemple del que pot ser una família de Catalunya. Una família que com tantes migra del camp a la ciutat, per molt que parteixi d’una història molt petita, molt local i molt individual penso que sí, que es pot extrapolar a la història de moltes famílies d’aquest país. Aquesta història de la immigració interior no s’ha explicat massa.

Aquesta peça de no-ficció és un homenatge a les dones de camp, a les dones de secà?

No sé si a les dones de secà, però sí a les dones de la meva família. Al final jo em dedico al que em dedico perquè sempre m’ha fascinat escoltar les històries informals que succeeixen al meu voltant… una fascinació per escoltar a la meva mare i a la meva àvia, especialment la meva mare. Jo em reconec com espectadora d’aquestes històries, que aparentment són banals, però que en realitat no ho són. És un homenatge d’aquesta transmissió dels relats familiars, d’aquesta mena de música que t’acompanya i al final et dona un espai on imaginar-te.

Quantes gotes o quants litres de poesia hi ha a la Casa Reynal

(Riu) Ostres! Això ho has de dir tu. Jo el primer que escric a la meva vida és poesia, de fet ara publicaré un llibre de poemes. A mi em fascina la poesia tot i que no m’hi he dedicat, segurament hi ha una part en la meva manera natural d’explicar les coses.

Aquesta veu en off que per mi forma part, igual que la música, de la peli. Sé que és una aposta arriscada per què és extensa com a veu en off… al final, però vaig arribar a la conclusió que formava part de la peli. He intentat de construir-la de manera que sigui musical, que arribi, que t’embolcalli. Hi ha tres relats en la peli, el de la meva mare i el de la meva àvia… i el meu s’encarna d’aquesta manera.

Francesc-Josep Deó

“Casa Reynal” de Laia Manresa Casals (2024)