Qui ens ensenya cinema?

“Cinema” (1988) Joan Brossa

Deia Joan Brossa que “El cinema ens ha ensenyat a mirar” (Anafil, 1987), avui, seguint aquest joc de paraules caldria preguntar-nos… qui ens ensenya cinema?

Alguns estudis diuen que el cinema és un dels mitjans audiovisuals més utilitzat a l’aula, sobretot pel que fa a il·lustrar els continguts curriculars. En aquest sentit podríem dir que el cinema és una bona eina pedagògica a l’hora de transmetre contigus.

Per altra banda tenim un col·lectiu de professorat que molt sovint s’endinsa en l’aventura de la producció audiovisual escolar, experiències amb molt de voluntarisme i pocs recursos tècnics, però que moltes vegades tenen un resultat molt reeixit. El cinema té en l’àmbit de l’educació, tant a Primària com a Secundària, un col·lectiu petit però molt actiu de professionals que s’estima el cinema i ensenya cinema a les aules.

En el marc d’alguns festivals estan creixent espais d’encontre entre el món del cinema i el món de l’educació, aquest és el cas del Festival CLAM de cinema social de Manresa o el FIC-CAT de cinema en català de Roda de Berà, que en la seva programació inclouen “noves zones” de reflexió i debat sobre l’educació i l’audiovisual, amb la intenció d’acostar els dos mons: el pedagògic i el cinematogràfic.

Però en aquest binomi educació i cinema, volem anar més enllà i preguntar-nos quina és la posició i opinió dels professionals del cinema en relació a l’educació i a l’educació audiovisual en particular. En aquest sentit parlem amb Neus Ballús i Judith Colell candidates a presidir l’Acadèmia del Cinema Català. Dues directores que creuen fermament en el cinema com a eina de transformació social.

Neus Ballús. “Una acadèmia de portes obertes”.

Educació i cinema

Judith Colell -que encapçala la candidatura Cinema i Futur– proposa que l’Acadèmia faci “un pacte amb la Conselleria d’Educació i algunes institucions que ja estan treballant, com Drac Màgic o Cinema en Curs, i també amb festivals de cinema que estan fent una tasca molt i molt interessant de treball amb les escoles. Hem d’ensenyar a veure cinema i hem d’ensenyar a veure cinema català… i en català”.

«Jo diria que juguem amb l’avantatge, ens diu Neus Ballús de la candidatura Una acadèmia de portes obertes, els espectadors joves estan molt acostumats a consumir audiovisual i en realitat es necessiten més que mai els relats cinematogràfics.» Per aquesta directora cal transmetre al jovent «el plaer per veure cinema, fent-los experimentar que vol dir veure cinema en una sala i veure que és diferent l’experiència compartida de l’experiència individual que podem tenir a casa. Tècnicament és una experiència que ens envolta, que és molt sensorial, que no es pot viure a través ni de plataformes ni de mòbils».

Judith Colell. “Cinema i Futur”

Nous espectadors

Quan es parla de la crisi del cinema, i de l’augment del consum d’altres pantalles, es parla molt sovint d’incorporar nous espectadors a les sales. Però de quina manera es pot incorporar el jovent al cinema català?

Per Judith Colell «l’única manera de crear nous públics és justament incidint a les escoles i ensenyant a veure un altre tipus de cinema i ensenyant, sobretot, el nostre cinema.»

En aquest punt Neus Ballús afirma que “cal generar un pont entre la gent que fem cinema i els nous espectadors” i subratlla la necessitat d’ensenyar «llenguatge cinematogràfic i la seva història. És molt important que s’estudiï història del cinema per entendre la seva evolució fer-se’l seu i que ells mateixos -no només com a espectadors- sinó com a creadors utilitzin la plataforma del cinema.» conclou.

Aquestes son algunes reflexions per un debat sobre com implementar l’educació del cinema a les aules. Un debat per dissenyar i crear «espais» o «amplies zones» de trobada que acostin el professorat i els creadors i creadores audiovisuals.

Francesc-Josep Deó

 

L’alfabetització mediàtica, un repte de la societat digital

La crisi sanitària per la pandèmia del coronavirus ha posat a prova el nostre sistema educatiu. Cal dir que hi han hagut respostes ben diferents a l’Estat espanyol, segons els diferents contextos territorials en els que ens situem. Al País Valencià, el govern del botànic ha fet un esforç notable front a la crisi del coronavirus, mitjançant un important augment de la despesa en educació, amb la contractació de milers de professores i professors, i la provisió de plans d’acció en els centres educatius. És evident que l’esforç personal, la implicació i el compromís dels docents i dels equips directius als centres és el que ha fet possible fer front a una crisi sense precedents en la història de l’educació a l’Estat espanyol.

Però també cal dir que, malgrat aquests esforços, s’hem enfrontat a reptes tan complexos com la formació a distància per a la qual no estàvem, ni estem preparats. I hem d’afegir que la crisi del coronavirus també ha tingut una altra derivada: la pandèmia de fake news i desinformació, que ha augmentat greument als darrers anys i, molt especialment, a l’últim any i mig. El confinament i l’aïllament social ha tingut com a efecte secundari la multiplicació del consum audiovisual i de la nostra activitat a les xarxes socials, on mai han circulat tantes notícies falses com en l’actualitat. Tanmateix, és important recordar que ja abans de la crisi pel coronavirus, l’ús de les pantalles pels xiquets, xiquetes i joves estava augmentant de forma molt significativa, així com el consum de continguts audiovisuals en internet, xarxes socials i de les plataformes de continguts online.

Les darreres dades dels experts alerten sobre el fet de que el 54% dels estudiants no saben distingir entre noticies vertaderes i fake news. I també es constata, des de fa temps, que el nostre sistema educatiu no està abordant, amb rigor, la preparació d’una ciutadania crítica, capaç de poder interpretar críticament els missatges audiovisuals que ens arriben, així com per a fer un ús constructiu i creatiu de totes les eines digitals que tenim al nostre abast avui. Des de fa dècades, organismes internacionals com la UNESCO, la Comissió Europea i el Parlament Europeu recomanen la introducció de continguts relacionats amb els mitjans de comunicació i l’alfabetització audiovisual. En novembre de 2020, el Parlament Europeu va aprovar “l’Informe sobre el reforç de la llibertat dels mitjans de comunicació: protecció dels periodistes en Europa, discurs de l’odi, desinformació i paper de les plataformes” (2020/2009 (INI)), amb 553 vots a favor, 54 en contra i 89 abstencions, el que permet constatar el grau de consens que existeix sobre aquest tema a nivell europeu.

Malgrat totes aquestes directrius, declaracions, informes, etc., el cert és que duguem vora 50 anys treballant l’educomunicació a l’Estat espanyol, i estem veient que no avancem el que seria necessari per a fer front a aquests reptes. En les darreres dècades hem fet avanços molt notables en el terreny de l’educomunicació, creant comunitats de docents i investigadors/es que treballem aquest camp científic, que van començar col·lectius tan importants com “Drac Màgic” a Catalunya, a principis dels setanta, o “Comunicar” a Andalusia. Però, en el camp de la formació del futurs educadors, estem veient que molts plans d’estudi de les titulacions de Grau en Mestre/a en Educació, i també en el propis Graus en Comunicació, s’està constatant l’existència de mancances importants en l’estudi de les tecnologies educatives i de l’educació mediàtica.

En un context en el que les universitats estan ofertant dobles titulacions, per tal d’atendre necessitats socials i del nostre sistema productiu –com es pot constatar amb els Dobles Graus en Matemàtiques i Física, en Dret i Ciències Polítiques, en Periodisme i Economia, etc.–, un col·lectiu de 50 professors i professores del camp de l’educació i de 50 professors i professores del camp de la comunicació, amb l’impuls de Ignacio Aguaded, Catedràtic de Didàctica i Organització Escola a la Universidad de Huelva i de l’autor d’aquest article, hem llançat una iniciativa en favor de l’alfabetització mediàtica, com a repte per a la societat digital, i que es pot conèixer en detall ací. En realitat, la proposta que plategem és a quatre nivells:

  • En primer lloc, la creació de Dobles Graus en Educació i Comunicació pot servir per a reforçar les competències dels educadors, ja que es constata la necessitat de formar a educadors amb altes competències en comunicació, mitjançant el disseny d’un pla d’estudi que respecte quasi íntegrament el pla d’estudis dels Graus de Mestre/a en Educació Infantil o Primària (títols habilitant), amb un reforç d’uns 100-120 crèdits d’assignatures bàsiques del camp de la comunicació.
  • En segon lloc, cal que els Màsters Universitaris en Formació del Professorat de Secundària, etc., reforcen la formació amb l’ús de les tecnologies educatives i d’educació mediàtica.
  • En tercer lloc, els plans d’estudi de les carreres de comunicació, han d’incloure assignatures sobre educació mediàtica i alfabetització audiovisual, poc freqüents en l’actualitat.
  • Finalment, s’ha de fer un esforç des de les universitats –especialment, des dels camps de l’educació i de la comunicació– per a treballar de forma conjunta, més interdisciplinàriament, i estimular un apropament als nivells d’ensenyament no universitaris, per tal de reforçar la formació en educació mediàtica entre el professorat no universitari.

Estem convençuts de que cal explorar noves formes de col·laboració entre els camps científics de la universitat. Perquè, com deia Albert Einstein, si no som capaços d’introduir canvis en el model actual, serà molt difícil poder obtenir resultats diferents. I és hora d’avançar de forma decidida cap a un sistema educatiu modern, preparat per als reptes del segle XXI.

Javier Marzal-Felici
Catedràtic de Comunicació Audiovisual i Publicitat
Universitat Jaume I de Castelló

Articles destacats 20-21

Història d’un final de curtmetratge

Marta Begué

Flash back. Setembre 2014. Inicio una extraescolar que pretenia ensenyar formes i continguts audiovisuals a adolescents de l’ESO. Amb una carpeta d’idees de guió sota el braç, algun material audiovisual propi, apunts de la carrera de periodisme, i exemples de curtmetratges trets d’internet començava l’aventura sota el lema: “A qui li agradaria fer curtmetratges?” [Llegir més]


La creació d’una sèrie com a mètode d’aprenentatge lingüístic

Gerard Segura

Vam fer una crida a les xarxes i ens va respondre amb molt d’entusiasme en Lluís Margarit, un cineasta jove l’obra del qual desconeixíem. Va impartir dues sessions amb algun exercici pràctic que, vist en perspectiva, expliquen l’evolució del projecte. Quins “trucs” poden fer més atractiu un guió? Què podem fer amb un pressupost de 0€? Què necessitem per a gravar? [Llegir més]


El muntatge afecta el missatge?

Clàudia Barberà Miró

31 d’octubre de 2020, els Mossos d’Esquadra desallotgen la Casa Buenos Aires a Barcelona i TV3 i BTV cobreixen mediàticament la notícia. Les dues cadenes de televisió generen una peça audiovisual per relatar els fets, tanmateix el missatge que en rebem és ben diferent. Les eines que tenim en el llenguatge audiovisual per relatar una història son múltiples… [Llegir més]


L’ús de la tecnologia

Gerard Vilanova

La nova tecnologia està ben instal·lada en la societat. En termes generals l’ha fet progressar, ja que li ofereix la possibilitat de millorar els processos d’informació, comunicació i aprenentatge. Però aquesta possibilitat de millora en moltes ocasions ve acompanyada de problemàtiques derivades del mal ús de les quals no és habitual parlar, almenys fins que ens sentim perjudicats. [Llegir més]


És l’hora de l’educació digital crítica, avançada i sobirana

Cecilia Bayo

El febrer de 2016 va circular per tot el món digital la imatge d’un Mark Zuckenberg joiós que passejava amb el seu casual wear pels passadissos del World Mobile Congress mentre la resta d’assistents seien abduïts per l’última generació d’ulleres de realitat virtual de Samsung, sense saber que un dels homes blancs, joves i heterosexuals més poderosos del món caminava analògic i desimbolt pel seu costat. [Llegir més]


El Clam, cinema social

Serafí Vallecillos

Per al Clam, Festival de Cinema Social de Catalunya, la formació de nous públics és un objectiu estratègic. En primer lloc, perquè els joves són un segment de població especialment sensible des del punt de vista educatiu i, per això, el Clam els vol oferir una activitat pedagògica que té per objectiu la promoció dels valors vinculats als Drets Humans i la sensibilització sobre el valor de l’art i la cultura en general. [Llegir més]


Ciutat invisible

Ajo Monzó

Si considerem que Internet és un espai on es desenvolupa part de la vida i on es realitzen activitats socials i individuals com jugar, comunicar-nos, fer negocis, consumir, estudiar i treballar, llavors podem concloure que Internet te les característiques del concepte ciutat (espai d’intercanvi entre els membres d’una comunitat que viuen en les proximitats), ara be, la Xarxa no és una ciutat qualsevol… [Llegir més]


Per una alfabetització informacional i mediàtica feminista

Dora Sales

Vivim en uns temps marcats per les tecnologies de la informació i la comunicació en els quals el repte creixent és pensar críticament sobre els recursos i informacions que utilitzem i compartim. L’alfabetització informacional (mediàtica i digital) és cada vegada més important en tots els contextos de la vida, i ho és molt especialment en l’àmbit educatiu, en totes les etapes, des de primària fins a l’educació superior. [Llegir més]


Instantdoc

La Mostra de Cinema i Convivència de Sant Boi de Llobregat és un projecte educatiu en què joves de Sant Boi fan servir el curtmetratge com a eina de reflexió sobre qüestions socials rellevants. En les diverses edicions de la Mostra hem abordat temàtiques com la crisi de les persones en cerca de refugi, els drets humans a Sant Boi, el debat llibertat vs. seguretat, el paper de les dones en la construcció de la pau i l’impacte global del consum local.

La Mostra de Cinema i Convivència és un projecte que compta amb la col·laboració dels centres educatius d’educació secundària de la ciutat així com altres centres socioeducatius que participen en la mostra des de la seva primera edició. En les edicions anteriors, realitzàvem un procés d’aprenentatge i servei en què formàvem l’alumnat a l’aula, sensibilitzant-lo sobre la temàtica corresponent i treballant nocions de llenguatge audiovisual. Aquest aprenentatge culminava amb la realització d’un o diversos curtmetratges per part de cada grup participant.

Enguany, la proposta formativa es troba en aquest espai web. Podreu seguir els passos que detallem a continuació i participar de forma autònoma. D’altra banda, com cada any, també podreu participar a través del vostre centre educatiu si el vostre grup s’ha adherit a la Mostra, amb algunes activitats pensades especialment per fer amb el grup-classe. També es realitzaran algunes sessions d’assessorament i cocreació en línia per a l’alumnat i el professorat dels centres que ho requereixin.

Instantdoc. Un format curt, creatiu i intens.

Les peces audiovisual que creareu tindrà una durada aproximada d’un minut. Ha de ser curta però molt intensa. Un minut de vídeo ben ideat pot tenir molt contingut. Farem servir el format Instantdocs, documentals creatius de aproximadament un minut que inclouen el testimoni d’alguna persona (per això docs de documental) però han de comptar amb un element disruptiu com una metàfora. Aquí en teniu un exemple.

El projecte en 10 passos

Aquests 10 passos us guiaran en la realització del projecte des d’identificar i concretar de què parlareu en el vostre audiovisual fins a l’entrega final. En aquest índex podeu clicar per anar directament al pas que estigueu treballant.

8.- Editeu i feu la postproducció.
9.- Testegeu, redefiniu, milloreu.
10.- Pengeu el vídeo.

Text, fotos i peces audiovisuals: KINEINA [Audiovisuals]