Jornades EDU[cinema]

Foto: Júlia Boqué

La revista digital AulaMèdia organitza -el divendres 26 i el dissabte 27 de novembre de 2021- les Jornades EDU[cinema] sobre l’educació i el cinema.

Les Jornades d’AulaMèdia volen ser un espai per la reflexió i el debat sobre l’Educació en Comunicació, en aquesta edició volem centrar-nos en el cinema a les aules d’Educació Primària i de Secundària. Unes Jornades per repensar propostes per a la producció audiovisual com a eina creativa i també per reflexionar sobre els continguts del cinema i com desenvolupar una anàlisi crítica cinematogràfica.

En les dues sessions que s’estructuraran les Jornades EDU[cinema] ens preguntarem Qui ens ensenya cinema? i parlarem i debatrem sobre les Dones, el Cinema i l’Educació. A més, dedicarem un espai a les experiències de producció audiovisual escolar, també hi haurà temps per la projecció de la darrera producció d’AulaMèdiaEL FALS DOCUMENTAL. Una metàfora de la realitat que obrirà les Jornades.

MÉS INFORMACIÓ JORNADES EDU[cinema]

Qüestions audiovisuals

“Al llarg de la història, la informació i la narrativa sempre han estat fonamentals per crear el marc de pensament.”

Simona Levi

“La filosofia, i també el cinema, són expressions de la tensió existencial, social i política”

Miquel Seguró

Aquest darrer curs ha estat un temps amb molts canvis i incerteses que ens ha fet replantejar-nos moltes coses, entre les quals aquelles que sempre hem donat per sabudes. Això ens ha portat inseguretats i ens ha creat la necessitat de revisar tot allò que ara s’ha posat en qüestió i d’aquí és d’on neix l’experiència que s’exposa a continuació.

Per l’alumnat, després de passar un confinament i de començar un nou curs ple incerteses, va fer que moltes de les preguntes fonamentals sobre temes que els preocupen i els amoïnen tornessin a primer pla. L’activitat educativa que es presenta a continuació parteix doncs de la necessitat de revisar una sèrie de conceptes que durant la pandèmia s’han repensat a través de la reflexió i la creació audiovisual.

Què s’espera de nosaltres? De què tenim por? Com percebem el temps? Què està bé i què malament?…

El coneixement neix quan les persones es posen a reflexionar de manera crítica i rigorosa sobre les qüestions que ara s’han posat a primer pla, emprant termes generals i abstractes, així com arguments racionalment vàlids, que permeten entendre millor la realitat i orientar-nos-hi. Per exemple, preguntar-nos «què entenem per Art?», «què és el bé i el mal?» o «quin temps tenim i com el vivim?» engendra un coneixement, perquè cada persona posseeix uns coneixements previs i molts d’ells han estat configurats o apresos a través del nostre univers visual i audiovisual.

Fomentant el pensament reflexiu, el treball cooperatiu i el diàleg, es promou l’autonomia, la capacitat de comprendre i actuar en el món, i fomentant una mirada crítica cap a l’univers visual que ha configurat part del nostre aprenentatge ens dota de compromís com a consumidors i productors que som.

La necessitat d’estimular una actitud reflexiva i crítica davant les idees i davant la visió del món que ens imposen els poders establerts i els mitjans de comunicació de massa dels quals n’hem passat a dependre aquests darrers temps (Internet, productes d’entreteniment, xarxes socials…) ens ha permès elaborar bones argumentacions, fomentant l’hàbit de repensar les conviccions amb bones raons que qualsevol altra persona pugui entendre, la qual cosa és imprescindible per a avançar en la recerca de la veritat i resoldre els problemes de la millor manera possible.

Aquesta experiència també respon a la necessitat d’empoderar l’alumnat que implica oferir-los coneixements i també donar-los la iniciativa, el temps i l’espai per que s’expressin. En establir la relació dels contextos personals del seu “media ambient” amb els continguts curriculars, es pot propiciar un efecte transformador en la vida de l’alumnat, cosa que fa que es reconeguin com a membres de la societat en què viuen i desenvolupin idees d’interacció comunicativa responsable i compromesa.

El resultat del procés són unes creacions audiovisuals fetes a partir d’exemples de la cultura visual que han configurat la reflexió, i una revisió d’allò que en aquests moments ha esdevingut una incertesa.

L’estructura de la seqüència didàctica d’aquesta experiència comença per un procés de diàleg, continua amb una creació d’un guió a partir de les preguntes formulades i finalment acaba amb la creació d’un producte audiovisual i amb la seva avaluació conjunta.

Gemma Paricio
Cap d’estudis Institut Euclides

 

Es poden veure una mostra dels audiovisuals creats al bloc d’Euclides TV:
QÜESTIONS AUDIVISUALS

 

El cinema a l’aula… instrument o espai d’aprenentatge?

Com a redactor de textos sobre cinema per a algunes publicacions i mitjans vinculats a l’àmbit de l’educació, tinc la sensació de que gran part del cinema que es veu a les escoles parteix d’una visió on el contingut de les pel·lícules a visionar, i el grau d’exemplaritat de la seva moralitat, té un pes molt major que la resta d’aspectes que fan que el cinema sigui un mitjà d’expressió i no un instrument ideològic. Una situació paradoxal en un instant en el que l’autoregulació dels educands (que ocasionalment amaga no poques carències estructurals i de recursos humans sota un mant de pedagogia avançada) sembla haver conquerit al menys una part del discurs educatiu a Catalunya, mentre un sector igualment creixent de les manifestacions creatives i/o artístiques destinades a un públic en edat d’escolarització obligatòria evoluciona cap al sentit contrari. Les capacitats expressives d’aquestes manifestacions s’han vist reduïdes a meres corretges de transmissió de postures ètiques i morals ad hoc de les dels adults, amagant sota la catifa tot allò que pugui contrariar-les.

Centrant-nos en l’àmbit del cinema a l’escola des d’una perspectiva espectadora, si bé és cert que a edats on el reflex conductual i moral dels infants cap als adults aquesta postura pot ser útil i fins i tot necessària, no triga en esdevenir empobridora per furtar als seus espectadors la possibilitat d’errar moralment i cultural en el sentit més ampli i, per tant, de poder desenvolupar-se en cap d’aquest sentits.

Existeix, però, una altra forma de contemplar i debatre el visionat de cinema com una activitat altament pedagògica sense deixar de concebre’l com un espai expressiu, sempre supervisat i regulat per l’escola i els seu equip docent. Un que, lluny de partir de l’exemplaritat sense excloure-la, permet aprendre tant dels valors que es desprenen de les pel·lícules que el composen com, també, dels seus antivalors o contravalors, a més de l’ús del llenguatge audiovisual que els dona un sentit o un altre. Resumint molt, podríem dir que els valors es desprenen d’aquelles accions i decisions moralment constructives o positives, mentre que els antivalors (invisibles en moltes de les sessions de cinema a les escoles) son, com el seu nom indica, el seu contrari, tot i que des d’una postura prou laxa com per estar oberts a la interpretació sobre la seva bondat o maldat.

Per contra, els contravalors no gaudeixen d’aquesta de vegades transgressora ambigüitat, i representen tot allò que no només ha estat considerat per consens com a negatiu o destructiu, si no que es veu representat a la pantalla de forma inequívocament negativa. Degut a la seva claredat, aquests últims poden resultar adequats per als espectadors infantils, mentre que de la ma del seu procés de maduració, i de la seva autonomia progressiva cap a l’adolescència, poden anar-se introduint pel·lícules que continguin antivalors capaços de generar-los conflictes i obligar-los a posicionar-se moralment.

Però tots ells son necessaris; els valors ho son per la seva exemplaritat, i els antivalors i contravalors per la seva capacitat per a reflectir els nostres vicis i limitacions. O, si més no, ho son dins l’espai d’assaig representat per la ficció cinematogràfica que permet, a més d’un posicionament capaç d’obrir les portes a un productiu debat no necessàriament concloent, prendre consciència i responsabilitat personal sobre la seva existència. Més encara, la contemplació de tots ells a una pel·lícula permet analitzar perquè els percebem com a tals, vistos en pantalla. I és en aquest punt on l’anàlisi cinematogràfic, no des d’una perspectiva moral, que també, si no expressiva en tota la seva amplitud, que tingui en compte tots els recursos emprats per a crear el seu discurs i orientar-ne el seu sentit últim, resulta igualment necessària, educativament parlant.

Partint de la major varietat cinematogràfica permesa pels centres educatius i les seves especificitats, l’estudi del llenguatge cinematogràfic o audiovisual emprat en cadascuna d’aquestes pel·lícules o peces dota simultàniament de sentit narratiu, estètic, filosòfic i/o moral a tots els elements que les composen en combinacions tan variables com punts de vista poden existir sobre el que s’hi explica depenent del context que integri els recursos expressius emprats, des del guió fins a la planificació, la direcció interpretativa, la il·luminació, el muntatge, etc. El que, alhora, obre la porta a la creació de peces pròpies a l’aula, un cop estudiats els mètodes i possibles formes de plasmació audiovisual que es desprèn del visionat crític de pel·lícules no necessàriament pensades per extreure’n lliçons morals… i que al igual que qualsevol altre manifestació artística, permet desenvolupar-se en un sentit més ampli i a través d’un veritable aprenentatge, assajat i gaudit des de la ficció.

Eduardo Martínez Gómez
Redactor de continguts i crític de cinema

El cinema a Els Xiprers

L’escola de Primària Els Xiprers és una de les escoles que fa més anys que ensenya a fer servir els mitjans de comunicació. Des d’aquella analògica Ràdio Xiprers dels anys 90 han passat molts projectes on l’objectiu sempre és equipar l’alumnat amb un bon ventall de llenguatges diferents. El cinema va arribar a l’escola fa uns 13 anys, amb el Projecte d’Innovació Educativa.  Tot i això però, ja feia anys que es feien activitats en aquesta direcció a l’escola.

Actualment hi ha la voluntat de reprendre la ràdio a l’escola, els mitjans tecnològics permeten fer moltes activitats a l’abast de nens i nenes. Tot i això, de vegades els espais no són els més adients i, a més, cal que el professorat s’engresqui a treballar amb aquests formats.

AulaMèdia entrevista a Alba García, mestra de Els Xiprers, i a Quirze Espí, Cap d’estudis de l’escola, situada dins del marc incomparable del parc natural de Collserola, a l’antic terme municipal de Vallvidrera.

– Com us vau plantejar treballar cinema a l’escola?
Quirze: L’Inici del Taller de cinema va ser fa uns 13 anys, a partir del Pla
d’Innovació Educativa, per treballar a l’escola el cinema de la mà de A Bao A Qu (organització que des de fa anys realitza, amb èxit, la tasca d’ensenyar docents i estudiants l’art de l’audiovisual a les escoles).

Foto: elsxiprers.cat

– Quins són els principals objectius pedagògics que us plantegeu amb els alumnes amb el Taller de Cinema?
Quirze i Alba: El llenguatge audiovisual principalment. Tenim una sessió setmanal dedicada només al cinema, que es pot relacionar amb l’Educació Visual i Plàstica, amb la Llengua… I tota la part transversal del treball cooperatiu, de gènere, de valors, i el treball en equip. La paciència també és un pilar fonamental.

– Les dotacions tècniques necessàries per a dur aquests tallers amb unes certes garanties com les heu aconseguit?
Quirze: En el moment que va arribar aquest programa d’innovació educativa sí que se’ns van aportar els diners per a comprar un material de cinema semi-professional, procedents del Pla de Millora de centre. Fa uns 13 o 14 anys… amb el temps, l’ús continuat dels alumnes fa que es deteriori i, a més, de seguida queda antiquat. Aquest any passat amb els diners de l’escola vam comprar una càmera nova.

– Quines són les principals dificultats que heu hagut de superar a l’hora
d’encarar aquest projecte?
Quirze i Alba: Aquest projecte el van engegar unes persones que ja no hi són a l’escola i el traspàs de coneixements per a poder fer-ho és el més complicat. A més, cal trobar persones interessades en aquesta metodologia, ja que si no el projecte mor. A més, les persones que col·laboren han de tenir una mirada pedagògica però també uns coneixements tècnics. És difícil aconseguir aquest equilibri. Les persones docents que entren a l’escola han de saber que treballem el cinema des d’una mirada molt particular, molt d’observar la realitat que ens envolta en calma.

En el món tant ràpid en el que ens trobem, aquí cal aturar-se i observar. No va encarat a aconseguir grans efectes especials, ni grans produccions… més aviat es tracta de proporcionar a l’alumnat un ventall més ampli de reflexió.
El més important és, veure el món a través del cinema, des d’uns altres visors, i poder expressar-ho. Hi ha nens i nenes que en el dia a dia no s’hi troben en les maneres de comunicar clàssiques, però resulta que assoleixen rols molt diferents quan fan servir el llenguatge audiovisual.

– Per entrenar la mirada, quin treball previ feu amb els estudiants?
Alba: És un treball transversal d’escola, la mirada la treballem des de que són molt petits i petites amb diferents activitats… també fem tallers de fotografia i de grans ja tenen la percepció entrenada. Arriben a sisè amb aquesta educació del com observar. Des de P3 es pensen ja activitats encarrilades a aconseguir aquesta manera diferent de veure el món.

– Quins materials us ajuden a dur a terme aquestes accions pedagògiques a l’escola?
Quirze: Sobretot els d’A Bao a Qu. Treballen d’una manera molt semblant a com es treballa a l’escola, comparteixen la mateixa filosofia. Tot i que en algun moment vam decidir treballar de manera independent, recentment hem reprès la relació; sobretot pels nous mestres que arriben, perquè puguin fer una bona formació en aquest sentit. Ells porten un programa molt definit amb uns materials molt concrets per treballar tots els temes.
Obres d’art, fotografies, clips… i a més ofereixen una molt bona formació pel professorat.

-Per acabar, si haguéssiu de recomanar als mestres de primària de treballar el cinema a l’escola quines raons els donaríeu?
Alba: És important per potenciar l’autoestima, es veuen implicats en un projecte, i el fan de manera col·lectiva i engloba a més totes les matèries que es poden abraçar en aquest tipus de projecte tant multidisciplinar.

Quirze: Molt lligat a això… és molt valuós el fet d’oferir als alumnes la possibilitat de fer servir un altre llenguatge amb el qual poder expressar-se.
També, en un món on tot és tant ràpid, t’obliga a aturar-te i a observar la realitat d’una altre manera.

Alba: I aquesta mirada la pots aplicar a tot: a les matemàtiques, a la ciència, etc.

Helena Soriano Pons

 

Salsa bolonyesa i producció audiovisual escolar

Tu, jo i ells (2011). IES Faustí Barberà (2n premi EAJ. Cinema Jove/ Premi Tirant)

La primera vegada que vaig presentar un curtmetratge dels meus alumnes a un festival escolar corria l’any 1995. Es tractava del més longeu dels festivals escolars a l’Estat espanyol, i a València, clar: Cinema Jove. D’aleshores ençà, hi he participat en una vintena d’ocasions. Com també en diferents edicions del Festival Inquiet, del Gaztebideo, dels Tirant, de la MICE i, en una ocasió, del FIC-CAT.

Amb dubtes i recances, els festivals escolars m’han agradat sempre com a experiència de projecció compartida, i com a punt de trobada tant per a l’alumnat com per al professorat. Hi he assistit a molts debats sobre el sentit de la producció audiovisual escolar. Per a mi la qüestió més significativa, ara i adés, es podria resumir en una pregunta: A qui pertany el procés creatiu?

Val a dir que aquesta inquietud no sempre ha estat ben rebuda. Amb els anys, per a bona part del professorat i dels organitzadors d’aquests certàmens, l’acabat final ha esdevingut més important que el propi procés d’aprenentatge. Sens dubte hi ha moltes maneres d’enfocar la producció audiovisual en un centre de Secundària. Recordo que, en diferents situacions, un col·lega intentà tancar el debat amb una afirmació culinària: “A casa meua ningú m’ha de dir com he de preparar els macarrons”. Així que, si m’ho permeteu i sense voler imposar a ningú la recepta de la salsa bolonyesa, exposaré el meu punt de vista, adobat de reflexions, preguntes i errors.

El cor delator (2019), Raquel Barrachina. IES LLuís Vives (Premi Book Tràiler Grup Sorolla/MICE)

En una producció escolar, a qui pertany el procés creatiu?

En la introducció del cinema a l’escola hi ha una referència obligada, per a mi imprescindible: La hipòtesis del cine (1) d’Alain Bergala. He discutit molt sovint amb les pàgines d’aquest llibre. Però, hi torno sempre. Sobre aquesta qüestió de la producció escolar no puc estar més d’acord. Concretaré la visió de Bergala en tres cites:

1. “En un context educatiu, el principal objectiu no és la pel·lícula com a objecte, com a producte, sinó l’experiència insubstituïble d’un acte, per modest que siga, de creació.”

2. Per què (…) un grup de xiquets han de dominar el que sabem que és el resultat d’un llarg procés de maduració, no només tècnica, sinó també d’aprehensió general del món i dels models de representació?” (p.168)

3. “Aquesta perversió de la realització escolar que consisteix en organitzar-ho tot per assegurar l’èxit del resultat final sovint comporta una confiscació de l’acte de creació.” (p.171)

Fent balanç, me n’adono que he treballat la producció audiovisual bàsicament de dues maneres que anomenaré Model A i Model B.

El model A consisteix a fer grups de 4 o 5 alumnes que han d’escriure, gravar i editar un curtmetratge. Cada grup es responsabilitza del seu projecte.

El model B, en canvi, consisteix a realitzar un únic curtmetratge entre tots, tot dividint l’alumnat en grups encarregats de diferents funcions
o de diferents escenes.

Pot semblar que no hi ha gran diferència entre un model i l’altre. No és així. El model B permet un major seguiment i control del procés i de l’acabat. Per això, la meua seqüència ha estat A-B-A. És a dir, vaig començar donant major llibertat a l’alumnat. Després vaig intentar controlar el resultat per allò de “l’èxit” que temia Bergala i vaig dividir tasques, fent-me càrrec en tot moment de la coordinació i la supervisió.

Finalment, he tornat al model A amb el propòsit de fer els alumnes completament responsables del seu procés creatiu. D’aquesta manera el resultat és més incert. Però, al meu parer, més autèntic perquè forma part d’un procés d’aprenentatge real i insubstituïble. Diré més, pot passar i passa que, de sobte, et trobes amb curtmetratges d’una veritat corprenedora, que només he vist en aquells treballs en què els alumnes han assumit totalment els riscos del procés creatiu. Sense “confiscacions” adultes, ni del professorat ni de professionals externs al centre educatiu.

Enjaulado (2020), IES Lluís Vives (Seleccionat EAJ Cinema Jove/ Premi eMOVE)

El professorat ha d’aparèixer en els crèdits?

Amb els anys he arribat a la conclusió que com menys apareguem als crèdits, millor. Tan poquet com puguem.

Deixem-les ser creatives. Deixem-los equivocar-se totes les vegades que siga menester, i tenir l’oportunitat d’aprendre dels errors. Deixem-los acarar-se escena a escena amb el guió, suar en el moment de la gravació, desvetllar-se durant l’edició. Deixem-les contar i contar-se.

Recordo que en una entrevista Agnès Varda (2) explicava: “Jo he conegut la tècnica difícil, professional i un poc misteriosa. Ara tot és més fàcil”.

Així és: quan vaig començar, pocs alumnes tenien una càmera de vídeo. Ara tots en tenen, si més no, la càmera del mòbil. Quan vaig començar havíem d’emprar una taula d’edició del CEFIRE. Ara, qualsevol pot accedir a un software d’edició acceptable. Ara la tècnica és senzilla i els adolescents no li tenen gens de por. Per tant, deixem-los anar fent, anar fent-se.

Pilar Alfonso Escuder
Professora de Secundària

 

1 – La hipótesis del cine (2007), Alain Bergala. Laertes
2 – Varda, espigando a una espigadora, Isabel María (2014)