Un informe de l’aFFaC i el grup de recerca Esbrina constata que l’ús de les plataformes digitals als centres educatius vulnera drets de la infància.
L’aFFaC i el grup de recerca Esbrina, de la Universitat de Barcelona (UB), han fet públics els resultats d’una recerca pionera que investiga l’üs de les plataformes digitals de grans corporacions tecnològiques (BigTech) en els centres educatius i la possible afectació que aquestes poden tenir sobre els drets dels infants. Segons l’informe “Plataformes digitals BigTech del sistema educatiu català i drets de la infància: amenaces i reptes“, presentat avui en un acte celebrat a l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona, l’ús massiu i no regulat de les plataformes digitals BigTech com Google o Microsoft en els centres educatius vulnera potencialment els drets de la infància.
La recerca, que s’emmarca dins del projecte edDlT de l’aFFaC en col·laboració amb el grup de recerca Esbrina, ha analitzat com afecta el desplegament massiu de les BigTech en el dret a l’educació des de 6 dimensions de dret:
Dret al lliure desenvolupament de la infància.
Dret a la igualtat i a la no discriminació.
Dret a la llibertat d’ensenyament i a la llibertat acadèmica.
Dret d’accés a la tecnologia moderna i a l’alfabetització.
Dret a la privacitat i a la protecció de dades.
Dret a la informació i a la llibertat d’opinió i d’expressió.
Entre les principals conclusions de la investigació, es destaca l’existència d’una dependència mútua entre els sistemes educatius públics i les BigTech. Per part de l’Administració pública, existeix un solucionisme tecnològic que les corporacions tecnològiques identifiquen i tracten com un nínxol de mercat present i futur. Aquesta dependència, segons l’informe, genera una tensió evident entre els principis que persegueix l’educació pública i els objectius lucratius que persegueixen les corporacions.
Pel que fa a la comunitat educativa, tant l’alumnat com el professorat, els equips directius i les famílies, veuen amb preocupació el procés de plataformització del sistema educatiu. Principalment, es detecta una manca de capacitat critica per a identificar les vulneracions de drets que es produeixen amb l’ús de les plataformes digitals de les BigTech en els centres educatius. A més, es posa de relleu una manca d’alternatives a les plataformes digitals comercials per fer-ne ús als centres educatius.
Associacions Federades de Famílies d’Alumnes de Catalunya (aFFaC)
PRESENTACIÓ I POSTERIOR DEBAT SOBRE “EL FALS DOCUMENTAL. Una metàfora de la realitat.” – Dijous. 16 de març (18.00 h) a l’Espai VilaWeb (Carrer Ferlandina, 43. Barcelona).
Davant de l’allau d’informació que arriba als infants i joves des de tots els canals digitals existents tenim dues opcions; escollir el camí senzill i dedicar-nos a altres temes mentre els tenim entretinguts i entretingudes, o posar la mirada en què els arriba, des d’on els arriba i quina repercussió podria tenir en el seu futur allò que estan consumint a través d’internet. Sovint menystenim d’una manera preocupant tot allò relacionat amb l’alfabetització mediàtica, segurament per desconeixement, però el que aquí ens ocupa precisament, és el coneixement. Perquè a la vida, saber és primordial, conèixer i tenir informació ens dona llibertat per decidir i sobretot ens dona esperit crític i opinió. És molt important que els infants i joves tinguin la capacitat de valorar des d’un punt de vista objectiu, qualsevol informació que arribi a les seves tauletes, mòbils o ordinadors.
Tenim molt interioritzat quan ens “la volen colar” en l’àmbit de la publicitat, la publicitat enganyosa, la publicitat subliminar, etc. ja fa temps que conviuen amb nosaltres, però encara som novells pel que fa referència al món dels influencers, les xarxes socials i l’immens ventall de mitjans de comunicació audiovisuals que existeixen actualment. Però com podem millorar la nostra educació mediàtica? Per on comencem? Cada vegada hi ha més mitjans audiovisuals sense seu física, una persona amb un ordinador des de la Xina podria estar donant informació del nostre territori, com hi accedim?
Foto: Cugat Mèdia
Aquí és on els mitjans de proximitat juguen un paper fonamental, les televisions locals, per exemple, poden servir de manual d’instruccions d’un mitjà de comunicació. Tenint en compte que les televisions locals, tenen un àmbit d’acció més reduït, són més accessibles per poder mostrar els engranatges d’un mitjà, saber què és notícia, què no ho és, identificar una font fiable. Quin és el procediment que segueixen els i les periodistes des que reben una informació fins que es publica una notícia? Si convidem els infants i joves a conèixer el funcionament dels mitjans de comunicació, entendran en primera persona el camí que hauria de seguir la informació i els processos de validació que calen abans de publicar-la. D’aquesta manera, quan ells mateixos i mateixes siguin els emissors, també seran més responsables a l’hora de difondre informació i missatges.
Les televisions locals també poden ensenyar els diferents tipus de continguts que s’hi produeixen i quina finalitat té cadascun. Perquè no és el mateix, un informatiu, que un programa d’entreteniment, que un anunci, un programa d’humor o un contingut patrocinat. Una vegada més, saber què tenim al davant, quin tipus de producte estem consumint, ens dona la capacitat de tenir esperit crític i passar un filtre als missatges que rebem, qui m’envia aquest missatge? amb quina finalitat?
Foto: Cugat Mèdia
Avui en dia, qualsevol persona amb un mòbil i connexió a internet es pot convertir en comunicador, però no tot s’hi val a l’hora de comunicar, sobretot si hi ha persones vulnerables a l’altra banda de la xarxa o el mitjà, com poden ser joves i infants. No tinguem por doncs de donar veu a aquests joves i infants, d’obrir les portes dels mitjans locals, de convidar-los a participar en aquestes televisions locals i que en siguin protagonistes, perquè tenen moltes inquietuds comunicatives, i cal aprofitar aquesta inèrcia perquè siguin comunicadors responsables, i amb el suport i l’acompanyament de les televisions locals, educarem aquests comunicadors d’ara, i els influencers del futur.
Sílvia Ferrer
Tècnica de comunicació i producció audiovisual
Cugat Mèdia
RÀDIOactius és un projecte de l’Institut Euclides que consisteix en produir continguts i formar tàndems amb les ràdios i les televisions locals a través de tres projectes ben diferents que es duen a terme a cadascun dels cicles del centre, apostant per la difusió de continguts dels veïns, els esdeveniments i les comunitats vinculades a l’institut, així com projectes culturals, socials i comunitaris de tot el barri de Poblenou de Pineda de Mar. La participació en diversos projectes comunicatius vol ser un recurs que permet la participació d’alumnes, col·lectius, projectes artístics, en la comunicació pública de tot el que succeeix a l’institut i al barri.
Un dels objectius principals d’aquesta línia de centre és crear vincle entre els mitjans de comunicació locals i els diversos projectes educatius i comunicatius d’àmbit comunitari. És molt necessari, ara per ara, capacitar al nostre alumnat perquè pugui reconèixer les múltiples vies d’accés a la informació del seu entorn i cal que siguin conscients que la comunicació és imprescindible per a la seva formació i que tenir capacitat per discernir i tenir criteri personal reforça el seu procés d’aprenentatge.
Les arts audiovisuals i sonores constitueixen un camp d’acció privilegiat per posar en relació els continguts curriculars amb l’experiència viscuda i els contextos socials i culturals de l’alumnat. El llenguatge audiovisual aplicat al vídeo i el llenguatge escrit i oral (aplicat a la presentació d’un programa, a la veu en off o al podcast radiofònic ) ens ha donat l’oportunitat de treballar transversalment en aquesta direcció fent servir eines, mitjans i llenguatges propers als nostres estudiants.
Micro i estudi de ràdio · Wikipedia
Des de la vessant de llengua, es familiaritza l’alumnat amb l’ús del català en activitats quotidianes. Es treballa el llenguatge radiofònic, l’expressió escrita a l’hora de crear els guions i diferents aspectes de l’expressió oral: aparell fonador, fonètica, prosòdia, ritme, silencis…
L’experiència ha despertat en l’alumnat una nova consciència de la ràdio com a ens comunicatiu local, proper a la seva realitat i vinculat al seu centre escolar. Han redescobert l’hàbit de l’escolta i la capacitat d’entendre i valorar les informacions que els arriben. Han après a treballar plegats per configurar un producte funcional que s’estén més enllà del centre educatiu, amb l’eina de la seva veu i les seves imatges amb un propòsit: la comunicació.
La proximitat del nostre centre a Calella tot i pertànyer a Pineda, fa que en el nostre entorn més immediat siguin les dues localitats i ha donat lloc a un interès mutu des dels mitjans locals en treballar plegats per aconseguir ciutadans productors i crítics. La connexió que es fa és, per una banda, amb Ràdio Calella TV, on tenim el programa “Cuines del Món”, i amb Ràdio Pineda on tenim un programa de ràdio “Euclides Ràdio” i un programa de vídeo que es diu “Cinèfils”.
“Cuines del món” Ràdio Calella Televisió
“Cuines del món” parteix de la necessitat de formar a l’alumnat en risc d’abandonament escolar en un projecte integrador i es trasllada en una experiència d’ensenyament i aprenentatge resultant d’una trajectòria quadrimestral, on la creació de material en diversos formats: audiovisual, fotogràfic… pretén empoderar-los per generar les seves pròpies iniciatives d’interès i utilitat social, treballar pel compromís i el sentit de servei a la comunitat.
Els protagonistes del programa de cuina són l’alumnat amb la intenció de donar a conèixer al públic les receptes que han estudiat i preparat a través del projecte interdisciplinari de llengua, ciències i audiovisuals que ara poden transferir. Les receptes són enregistrades a la Cuina del Centre Cívic del barri desenvolupant una iniciativa comunitària que aposta pel treball i lideratge col·laboratiu entre diversos actors (en aquest cas per l’Institut, el Centre Cívic Poblenou i la Ràdio-Televisió local de Calella) per oferir oportunitats educatives d’aprenentatge i desenvolupament a un grup d’alumnes en risc d’abandonament escolar.
“Euclides Ràdio” · Ràdio Pineda
“Euclides ràdio” forma part del Pla Educatiu d’Entorn i el seu objectiu principal és crear vincle entre els mitjans de comunicació locals i el centre. Malgrat focalitzar la seva aplicació en potenciar l’expressió oral i l’ús del català, també es pretén revaloritzar la comunicació. L’alumnat es fa conscient de l’abast extraacadèmic de la seva tasca. El treball en grup per aconseguir completar les seccions del programa els permet desenvolupar diverses habilitats i aptituds.
La recerca d’informació que fa l’alumnat, la tria i decisió a l’hora de presentar notícies i entrevistes de proximitat, crea un estímul plenament competencial: una activitat transferible, significativa, productiva i funcional.
Rodatge de “Cinèfils” a la Fundació Tharrats
“Cinèfils” consisteix en la creació de continguts audiovisuals dissenyats en format càpsula i radiofònic fet per l’alumnat de Cultura Audiovisual de 2n de Batxillerat. Es treballen qüestions relacionades amb el cinema i els moviments cinematogràfics i els mitjans de comunicació i tot el que comporta pel que fa a narrativa audiovisual a través d’unes càpsules divulgatives de recomanacions cinematogràfiques adaptades al poble i als seus espais.
Dins de la matèria hi ha una part important de continguts que es dedica a les imatges en moviment i al seu ús per a construir narracions de ficció. Es treballen qüestions relacionades amb el cinema i els moviments cinematogràfics, la televisió i els mitjans de comunicació i tot el que comporta en l’àmbit de narrativa audiovisual. Una manera de transferir aquests coneixements era fer unes càpsules audiovisuals per programar a la ràdio on els espectadors poguessin aprendre a partir de les recomanacions cinematogràfiques i les explicacions que fa l’alumnat sobre aquests temes estudiats a l’aula.
Fomentant el pensament reflexiu, el treball cooperatiu i el diàleg, es promou la seva autonomia, la seva capacitat de comprendre i actuar en el món i fomentar una mirada cap a l’univers cinematogràfic que ha configurat part del seu aprenentatge els dota de compromís com a consumidors i productors d’un format divulgatiu.
El resultat del procés són unes creacions audiovisuals fetes a partir de l’anàlisi i l’estudi de films representatius de la Història del Cinema que han configurat la relació amb el seu entorn més immediat i una revisió que ha propiciat una càpsula divulgativa dels coneixements apresos.
Aquestes experiències recollides responen a la necessitat de donar un espai en un mitjà de comunicació a l’alumnat i això implica oferir-los coneixements i també donar-los la iniciativa, el temps i l’espai perquè s’expressin. En establir la relació dels contextos personals del seu entorn amb els continguts curriculars, es pot propiciar un efecte transformador en la vida de l’alumnat, cosa que fa que es reconeguin com a membres de la societat en què viuen i desenvolupin idees d’interacció comunicativa responsable i compromesa.
Anar de la mà amb els mitjans locals per treballar l’educació mediàtica i construir plegats continguts pels oients i espectadors ens dona eines, recursos i noves metodologies als centres educatius per aprendre plegats amb els mitjans del nostre entorn més proper.
Gemma Paricio
Cap d’estudis de l’Institut Euclides
Pineda de Mar (Maresme)
Tornar a París sempre és un plaer per mi. Aquesta vegada feia temps que no visitava la ciutat que tant he trepitjat. Una ciutat que ocupa molts dels meus records de la dècada dels 70: el barri de Le Marais o el Quartier latin; les hores grises dels dies plujosos al «Beaubourg» (Centre Pompidou) lleguin i escoltant el darrer disc de Leonard Cohen; o la chambre a la petita i encantadora plaça de Sainte Catherine, ara convertida en una habitació d’hotel dels cars.
Sempre que vaig a París passejo pels Champs Elysées amb l’esperança de trobar-me la Jean Seberg venen el New York Herald Tribune com a la pel·lícula À bout de souffle del Godard. M’imagino passejant una estona amb ella xerrant dels seus estudis a la Sorbonne, però mai la trobo… clar! jo no soc Jean-Paul Belmondo, ni París és en blanc i negre, ni sona la música de Martial Solal. Ho sé, estic enamorat d’una fantasia, d’una ciutat… això ja ho fa el cinema!
À bout de souffle. Jean-Luc Godard
Segueixo caminant, miro les façanes, que lluny queden els grans cartells de les estrenes als cinemes dels Champs Elysées, recordo un cartell immens del Grand Bleu del polièdric Luc Besson. Ara els grans anuncis lluminosos que s’imposen a la zona són de marques de roba, de complements i de perfums. Abans d’arribar a l’Arc del Triomf passo per davant dels Publicis Cinémas i penso que a París encara queden grans cinemes. En aquests quasi dos quilòmetres de passeig viuen encara 4 o 5 cinemes que aguanten estoicament l’embat de les plataformes. Aquest passeig parisenc fins i tot té un festival «local» de cinema independent francès i americà, el Champs-Elysées Film Festival, que ja va per l’11a edició. Entenc que el cinema francès sigui un referent per a moltes persones, ens volem emmirallar però al mateix temps ens enlluernem.
Inevitablement comparo París amb Barcelona i amb tantes i tantes ciutats i pobles catalans que han perdut dotzenes de sales de cinema. Tenim una indústria cinematogràfica tant minsa que -com diu el meu amic Antonio Barrero- la línia d’alta velocitat Barcelona-Madrid s’emporta el talent que hi ha a Catalunya. Un país on UNA pel·lícula com Alcarràs obre, per UN dia, cinemes tancats durant anys… quina paradoxa! Potser necessitem més directores, directors i productores que apostin pel cinema en català, necessitem més pel·lícules com Alcarràs, com El fred que crema, com Suro i tantes altres que busquen un lloc en les sales de cinema i en les plataformes. Però sobretot necessitem, que les institucions catalanes s’ho creguin i consolidin el que està creixent.
Portades de Vogue a la vora del riu Sena
Un semàfor en vermell i el clàxon d’un cotxe que passa massa a prop meu, em fa sortir de les meves dèries i tornar als carrers de París. Encaro les meves passes cap al Quartier latin on trobo, aquí sí, la Josephine Baker en una parada de llibres de vell a la vora mateixa del riu Sena. Una mica més enllà una jove Audrey Hepburn ens mira des d’una portada del Vogue del febrer de 1959. Al costat hi ha exemplars antics engroguits de Le petit Journal i altres diaris vells. M’agradaria pujar a aquell cotxe que tenia el Gil a la pel·lícula Midnight in Paris de Woody Allen per viatjar al passat, per tornar al París dels anys 30 o millor… a la dècada dels 50, així segur que trobaria a la Jean Seberg.
Faig un estofat de bou Au Bourguignon du Marais i continuo passejant amb bona companyia.
