Feia dies que volia quedar amb ell, teníem una conversa pendent i també volia fer-li una entrevista per a la revista. Finalment quedem un dimecres per dinar. No és supersticiós i em parla del seu pròxim projecte audiovisual, de la indústria cinematogràfica i de puppets. En un segon pla sonor, la música índia ens acompanyarà durant tot el dinar.
En Pol Diggler és un director de cinema que en aquestes darreres setmanes està recollint molts premis de Festivals internacionals per una peça audiovisual molt original, protagonitzat per l’actriu Núria Florensa, on el so té una importància cabdal, el curt es titula SINCOPAT.
Ho deia molt bé la nota de premsa que va enviar-me la Diana de Films de l’Orient: “SINCOPAT és una obra audiovisual que traspassa les fronteres del terror. Situant la música al seu centre i pols narratiu, es converteix en una experiència de “malson sonor”, que ja ha rebut el reconeixement de Festivals d’arreu del món, amb més de 50 premis i 100 seleccions.” Una peça audiovisual que sempre he pensat -des que vaig llegir la sinopsi abans del rodatge- que és una crítica a la intel·ligència artificial, malgrat que els seus guionistes sempre m’ho han negat.
Però no, aquesta vegada amb el Pol no volia parlar només de cinema. Volia parlar d’educació i de cinema… d’aquell binomi tant “estrany” que molt professorat desconeix i que molts professionals del cinema ignora.
Feia bon temps, a la sortida del dinar ens vam asseure en un banc de la Plaça d’en Joanic (sí, haguérem pogut cercar una altra plaça més tranquil·la de la Vila de Gràcia). Entre nens i nenes jugant, la presa de la gent i el soroll dels autobusos passant, vam parlar i ordenar -una mica- tot allò que havíem comentat en el restaurant.
Aprendre fent
A més de director de diversos curts, el Pol és professor de cinema en una escola cooperativa de Gràcia. Ell defensa una metodologia basada en l'”aprendre fent”. El seu alumnat, dels quatre cursos de l’ESO, treballen la creació audiovisual a partir d’unes premisses que ell marca, per exemple: un objecte, un gènere cinematogràfic o un pla, amb la idea de no “condicionar, però sí de guiar” per evitar, així, que l’alumnat caigui en els tòpics i en els calcs d’allò que consumeix.
“Però el procés no acaba a l’aula -subratlla el Pol- un cop el curt està realitzat jo m’encarrego de moure’l per festivals. Si els seleccionen van els mateixos alumnes a defensar el seu treball, a veure el treball dels altres i a recollir els premis.” Per tant, la feina que realitzen a l’aula va més enllà.
El cinema és un treball en equip
En Pol és un creador que sap i gaudeix treballant en equip, això es palpa en els seus rodatges, sigui dirigint o portant la càmera. Com alguna vegada li he sentit dir, per ell la funció del director de cinema és fer de “pegament” del tot l’equip que participa i treballa en un rodatge. Però, a més a més, és un creador que gaudeix ensenyant a crear. “Ensenyar a crear també és un procés de creació. És com un cercle viciós de creació”, diu irònicament amb un somriure.
La immediatesa i el procés de creació
Una reflexió que fa el Pol sobre el consum de l’audiovisual entre el jovent, és el constant consum de material audiovisual sobretot per les xarxes socials que fan els nois i les noies. Però no li donen el valor que té, no saben la feinada que hi ha darrere d’una producció audiovisual per molt curta que sigui la peça. “Quan si posen ells es pensen que el mateix dia ho ideen, ho graven i ho editen i ja ho tenen, no? Intentar escapar d’aquesta immediatesa també és un treball que s’ha de fer des de l’aula.”
Cinema i currículum
Com ell mateix diu, el Pol té la sort de treballar en una escola, el Nou Patufet del barri de Gràcia, on el cinema és una cosa més que una “activitat extraescolar”, forma part del currículum de l’alumnat… el cinema té un temps, un espai i, a més a més, s’avalua! “Està molt integrat a l’escola”, firma amb contundència. I subratlla que “el que em sembla més interessant és totes les disciplines, els pals que toca, una activitat com el cinema.”
Me’l miro i penso: Quina sort tens! Quants professors i professores de l’ESO voldrien veure en el seu horari setmanal una casella amb la paraula “Cinema”, tenir una eina tan motivadora per l’alumnat, i tan completa pedagògicament, com és l’audiovisual.
És l’hora de tornar cap a l’escola i marxem de la plaça. M’acomiado del Pol saben que encara quedem moltes coses per desgranar sobre el tema, però saben també que parlar amb ell de cinema… o d’educació, sempre és un plaer. Gràcies per la conversa Pol!
Francesc-Josep Deó
Director d’AulaMèdia