AulaMèdia - Part 57

“Collage”

Entreu a un cafè prop de la Bastilla, cansats de fer de viatgers -que no pas de turistes- i us asseieu en una taula del fons. Al costat un home amb barba que, tot prenent un cafè, llegeix La responsabilitat de viure de Karl R. Popper. Una literatura potser massa densa per ser agost. On deu ser aquella llibreria? Encara li dónes voltes a la llibreria del Boulevard Saint-Michel, la que no has trobat. No en recordes el nom, només saps que era en una cantonada, però no saps en quina. O la teva memòria falla, i molt, o la crisi de la indústria del llibre també està arribant a les llibreries de Paris. Encara et queda l’esperança que sigui la teva manca de memòria… quin consol! Sobre una taula del cafè un exemplar del Libération, ara en noves mans empresarials, ara també en crisi. Preneu un parell de cafès, sortiu.

Des dels pirulins, els ulls de l’Scarlett Johansson us miren invitant-vos a veure la darrera pel·lícula de Luc Besson… (En l’era de les pantalles i tu encara et fitxes en els cartells dels pirulins!) Segurament l’Scarlett Johansson es convertirà en la nova femme fatal del Besson, una nova Nikita. Que lluny queda la poesia blava de Le grand bleu (1988), la passió per la vida marina i la curiositat per les profunditats fosques de la mar. La gran metàfora del cine de Besson.

vosges

Agafeu un autobús que us passeja per aquell barri tot anant cap al centre. De sobte es para, sirenes i furgons de la CRS us avancen… Clar! Avui hi ha convocada la manifestació per Palestina. Et preguntes si a sota de les llambordes de Paris encara hi ha el mar o ara ja nomes queda formigó, el formigó de la nova Europa. Demaneu al conductor que us obri las portes, mala cara però prem el botó, baixeu. Molta policia per arreu, demà a la premsa poc ressò de la manifestació d’avui. Passegeu per Le Marais, pels seus carrers estrets, per la placeta de l’antic Mercat de Santa Caterina, per la Place des Vosges, sopeu al Café Hugo. Records dels teus 20 anys, records que ja en tenen més de 30.

Tornant a l’hotel l’Arantxa et fa notar la mendicitat pels carrers de Paris. Una dona i els seus dos fills es disposen a dormir al mig del carrer, ells són els nous clochards del segle XXI, sort que fa un agost càlid i no massa humit. La dona, amb la boca tancada, crida a l’ajuntament de la ciutat: som aquí! Ningú els sent, estan massa lluny.

Dies després, mentre feu les maletes, penses: t’espera un setembre difícil a Barcelona! Sempre quan marxes de París tens la sensació de deixar-te alguna cosa: les escales de Montmartre, les pintures de Monet a la Orangerie, els cadenats dels pont de les Arts, un dinar al jardí del Museu Romàntic o el diari sobre la taula d’un cafè.

Jordi Joan Raventós

Per ser una miqueta més lliures

oldtele

L’altre dia, una dona recordava que, quan van aparèixer les primeres televisions, la seva àvia saludava qui hi sortia i pensava que des de la pantalla també la veien a ella. De cop i volta, hi havia algú davant seu que li parlava mirant-la als ulls; com podia ser aleshores que no la veiessin?

Superada aquesta època de desconfiança i desconeixement, vivim un moment en què, si bé sabem que des de la tele no ens veuen i ja no saludem ningú –encara que alguna vegada potser ens haguem trobat parlant-li-, donem per vàlid tot el que hi surt pel simple fet que ho veiem a través del nostre sentit més inequívocament real: la vista. I aleshores convertim aquell “ho he vist per la tele” en l’argument més sòlid i definitiu per a qualsevol debat, legitimant els mitjans sense cap mena de reserva.

Avui dia no podem posar en dubte que els mitjans de comunicació influeixen en nosaltres fins a punts impensables. En infants, joves i adults. Sí; nosaltres, adults, també som part de l’entramat. I ho fan en la manera com pensem, actuem, consumim o parlem. L’anomenat quart poder ho és avui més que mai aprofitant el gran consum de mitjans que fem. Però, lluny d’alarmar-nos, cal que ens hi exposem amb una visió analítica i crítica i que actuem des de diferents àmbits. El més cabdal és l’educació.

Tot i així, el fet d’abastar la comunicació des de l’educació no pot eximir de responsabilitat el periodisme i més concretament les empreses periodístiques, regides per interessos econòmics i en ocasions oblidant el seu component social i el seu paper legitimador. El primer pas, doncs, és la ferma reivindicació d’uns mitjans de qualitat i uns professionals lliures i responsables, a banda d’una administració pública que redefineixi uns límits ara mateix força desdibuixats, especialment en el cas de les televisions privades.

redaccio

I, en paral·lel, i conscients que és poc probable que el periodisme faci cap gir a curt termini, se’ns planteja com a necessari facilitar eines per interpretar i llegir entre línies els mitjans que tenim. Implantar l’Educació en Comunicació a les escoles no és un caprici, no és un a més a més, sinó una necessitat per tal que els més joves puguin interpretar notícies espectacle, programes i reportatges patrocinats, realities guionitzats, etc. en un moment en què aquest univers mediàtic és indiscutiblement el seu màxim referent.

Fins ara, la qüestió es limita a una declaració d’intencions en el currículum, que fa referència a la competència lingüística i audiovisual, i que queda en mans de la bona voluntat de professorat i centres. És cert que hi ha propostes pedagògiques exemplars en escoles i instituts, que han trobat escletxes en les programacions i finançament per a dur-les a terme (moltes de les quals recollides en les jornades Mirar, escoltar… crear! d’AulaMèdia), però educar en mitjans de comunicació no pot quedar en sessions aïllades sinó que ha de prendre un paper protagonista i estable en l’etapa Primària i Secundària. I no en detriment d’altres continguts, sinó jugant al seu favor, perquè els mitjans, a més d’objectes d’estudi, poden ser eines: debatre els rols de gènere amb anuncis televisius, els tipus de textos mitjançant un guió radiofònic, el municipi o la història mitjançant reportatges… Propostes, a més, engrescadores, en un moment en què el professorat s’enfronta gairebé a diari amb la desmotivació de l’alumnat. I perquè, al cap i a la fi, només fent mitjans s’entenen els mitjans.

Des de l’escola i des de casa, doncs, més que protegir els infants i els joves dels mitjans de comunicació, cal aportar-los eines perquè aprenguin a mirar i escoltar a través del seu propi filtre i amb esperit crític. I que així siguem tots una miqueta més lliures.

Anna Montero Farrero

Educar en comunicació, un repte!

quadres

Des de l’arribada de les noves tecnologies s’ha transformat completament l’accés a la informació, de manera que cal aprendre a viure entre l’allau informativa que ens arriba des dels mitjans de comunicació. Per aquest motiu, és imprescindible que l’alumnat rebi formació en habilitats informacionals, tenint en compte que la informació sovint els arriba sense processar i sense cap tipus de criteri de selecció, per la qual cosa cal que millorin les seves capacitats per destriar-la i seleccionar-la, per després poder comunicar-la i transformar-la en coneixement. És, doncs, necessari impulsar l’aprenentatge dels nous codis i llenguatges audiovisuals a les aules i formar al professorat que ha d’educar en comunicació.

A través de diferents projectes educatius s’està intentant crear sinèrgies entre diversos col·lectius de professionals (educadors, periodistes, lingüistes…), per tal d’intercanviar opinions i experiències relacionades amb aquesta àrea. Un aspecte en comú de les diferents propostes (TV escolars, curtmetratges, documentals…) és l’estil d’ensenyament-aprenentatge, el qual s’emmarca en contexts que parteixen de necessitats d’informació realistes i significatives, és a dir, d’un model que permet l’aprenentatge integrat de conceptes, habilitats i valors relacionats amb l’ús de la informació. Per tant, es tracta enfocaments pedagògics integrats, cooperatius, funcionals, socioculturals, pràctics i comunicatius.

Ull, canvi i acció · Un dia, tres hiverns.

En aquest sentit, és fonamental que l’alumnat desenvolupi la competència informacional, és a dir, que rebi una formació específica relacionada amb la cerca, tractament i comunicació de la informació, la qual li permetrà aprendre a buscar, avaluar, utilitzar i crear informació per transformar-la en coneixement. Això farà possible que els infants aconsegueixin els objectius personals, socials, educatius i laborals que es proposin, ja que seran persones amb sentit crític, autònomes, actives i capaces de prendre decisions personals i sobre l’entorn.

Si es vol aconseguir que els joves siguin agents multiplicadors en valors a la societat del coneixement, se’ls ha de facilitar el desenvolupament del seu sentit crític. Per això, l’alfabetització mediàtica ha de tenir el seu lloc a les aules, tenint en compte que educar no és una tècnica sinó un sentit de la vida. Només d’aquesta manera l’alumnat adquirirà la maduresa suficient per gestionar el temps d’interacció amb els mitjans, per filtrar els seus continguts, per entendre el concepte d’intimitat pròpia i la preservació dels drets humans a la xarxa, i per ser capaç d’organitzar la informació basant-se en criteris prèviament adquirits a base de conèixer el món estant amb persones i situacions reals.

A través d’AulaMèdia o d’eduCOM.info, el professorat té l’oportunitat d’adquirir eines, recursos i noves mirades al voltant de l’Educació en Comunicació. El col·lectiu educatiu ha de prendre consciència sobre el fet que l’alfabetització audiovisual i mediàtica és un repte necessari però no fàcil d’aconseguir, pel qual existeixen brúixoles que permeten guiar les accions docents.

Míriam Cabré Rocafort

IMTV: una mirada amb uns ulls diferents

IMTV

En el currículum d’educació secundària obligatòria la competència comunicativa lingüística i audiovisual apareix com una de les primeres competències transversals, que són aquelles bàsiques pel desenvolupament personal i per la construcció del coneixement. És sabut, però, que la incidència de la comunicació audiovisual en el món de l’educació primària i secundària encara està lluny de ser considerada òptima tenint en compte el paper dels mitjans i l’audiovisual en l’entorn de socialització de l’alumne.

Tanmateix existeixen nombrosos centres on aquestes competències són treballades amb més profunditat, alguns d’aquests casos han estat analitzats en articles anteriorment a AulaMèdia. En aquest volem donar a conèixer el cas de la cooperativa Institució Montserrat del barri barceloní de Sants. Per fer-ho hem parlat amb en Nico Torres que, com a professor de tecnologia i informàtica, ha sigut qui ha portat les regnes de la creació i desenvolupament de Institució Montserrat TV (IMTV).

IMTV va ser una de les primeres televisions escolars a Catalunya. Hereva del Projecte Grimm, IMTV rep els seus continguts audiovisuals de la producció duta a terme pels alumnes que cursen un crèdit variable d’audiovisuals disponible per a tots els cursos, de l’activitat desinteressada i extraescolar d’un grup nombrós d’alumnes de diferents cursos de la ESO i, finalment, d’activitats que inclouen l’ús d’eines audiovisuals englobades dins les matèries comunes. Pel que fa aquesta última font de continguts en Nico reconeix que a vegades resulta complicat involucrar el professorat d’altres assignatures en la inclusió d’eines audiovisuals en les activitats que es desenvolupen en el si de la matèria, tot i que també explica que a poc a poc aquesta dinàmica es va trencant. Així, ens ha donat a conèixer algunes de les propostes que en l’últim any sí que es van poder dur a terme en aquesta línia. Com per exemple la creació d’un videocurrículm en el marc de l’assignatura d’emprenedoria, la representació d’una escena històrica per socials o la confecció d’un reportatge de vídeo per una visita al Barri Gòtic.

Pel que fa les produccions audiovisuals desenvolupades des del crèdit variable i des de l’activitat extraescolar comentada, en Nico assegura que els alumnes tenen una gran llibertat a l’hora de decidir-ne els continguts. D’aquesta manera, IMTV esdevé un espai de creació on els alumnes són lliures d’experimentar per acabar coneixent un llenguatge que requereix una comprensió diferent a la del llenguatge escrit o oral, el llenguatge audiovisual.

Més enllà dels reconeixement i els premis que ha aconseguit IMTV en tots aquests anys el vertaderament important d’aquesta experiència són els fruits que ha donat i segueix donant als alumnes d’aquest centre. I és que, tal i com ens explica en Nico, amb la gran majoria d’alumnes que s’involucren amb IMTV es fa evident l’aflorament de les seves capacitats creatives, perquè es familiaritzen amb el llenguatge de la imatge; de coneixement tècnic, ja que aprenen a fer funcionar des de càmeres fins a programes d’edició; i d’anàlisi crític dels mitjans, ja que després d’haver participat en la producció audiovisual són capaços de consumir els mitjans audiovisuals amb uns ulls diferents.

Joan Ballart

Qualsevol cosa abans que la incertesa

alfabet

Tots som, pensem i actuem en funció de la nostra percepció del món i aquesta percepció depèn d’una banda de la nostra experiència directa personal, i de l’altra del que rebem per mitjà de tercers (sigui per contacte directe o sigui a través d’algun mitjà de comunicació).

La comunicació mediada no és ni de bon tros nova. Fa ja molts segles que el llenguatge escrit (l’anomenada primera gran revolució de la comunicació) ha permès de rebre els testimonis de persones d’altres llocs i d’altres èpoques. I d’aquesta manera un podia saber què pensava algú que vivia al mateix lloc que ell però cinc segles abans o algú que havia viscut a l’altra punta del món.

Però arribats al s. XXI, l’evolució dels mitjans de comunicació ha multiplicat exponencialment la informació que rebem. Es diu sovint que el nostre món s’ha “ampliat”: ara rebem notícies detallades de tants i tants llocs que fa un segle pràcticament desconeixíem. Això ha fet que en el tot de la nostra percepció, la proporció de la part de món que rebem a través d’intermediaris sigui cada cop més gran. Però no només pels llocs llunyans: la majoria de coses que sabem de la nostra mateixa població o país no les sabem per experiència directa.

diaribcn

Agafem per exemple la política i la nostra relació amb el poder que ens governa. Pensem en com devia ser fa un segle (ja no dic a l’Edat Mitjana on la majoria de la gent viuria tota la vida sense ni haver vist mai la cara del rei que els governava), en què si una persona vivia en un lloc on arribés regularment la premsa escrita, amb sort potser havia vist tres o quatre fotos del candidat a qui votaria en unes eleccions i n’havia llegit tres o quatre articles. Si ho comparem amb la nostra situació actual, podríem extreure la conclusió que avui dia coneixem molt millor els nostres candidats: tenim informació diària d’on són, què fan, com ho fan, què diuen… tenim fotos, vídeos, titulars, frases, textos… Tenim la sensació de tenir-ne una percepció completa, clara i directa. Però en realitat… quants de nosaltres hem anat a un míting i hem escoltat directament el candidat a qui votarem? Quants n’hem llegit un llibre? O ni tan sols un discurs complet?

La realitat és que la grandíssima majoria de nosaltres ens formem les idees i traiem les nostres conclusions a partir de paraules, frases, imatges, titulars, etc., que altres persones han triat per nosaltres. Seleccions que, per definició –més enllà de la qualitat i la intenció del periodista-, són incompletes i simplificadores, quan no tendencioses. I no perquè les rebem puntualment cada dia o cada hora, a cadascun dels dispositius que tenim, amb alta definició o amb milers de píxels… no per això deixen de ser-ho. Però és així i difícilment pot ser d’una altra manera. Volem saber-ho tot, volem sentir-nos informats sobre aquell conflicte d’aquell país de no sé on… per poder tenir opinió i explicar-nos el món. No hi fa res que la nostra vida diària ens demostri que tenim dificultats a entendre coses que vivim directament dia rere dia; en tres frases llegides o escoltades volem entendre què està passant a no sé on per poder-ho incorporar a la nostra explicació del món i fer-nos explicacions claríssimes dels motius d’allò que ha passat no sé on, i atrevir-nos a dir qui en són els bons i qui els dolents i fins i tot suposar que en sabem la solució. L’aprofundiment costa esforç i temps i els dediquem a altres coses. Preferim l’explicació distorsionada que la incertesa ¿Imagineu un periodista que sortís a les notícies i digués que ho sent molt però prefereix no dir res perquè en 60 segons no pot explicar la complexitat d’una situació que ni els que porten tota la vida vivint allí no poden acabar de copsar?

viestren

Quan un científic experimental vol extreure conclusions d’un experiment, el primer que fa abans de posar-se a teoritzar és preguntar-se en quines condicions s’ha fet l’experiment i s’han extret aquelles dades per tal d’estar segur que no són fruit d’errors de percepció i no construir una teoria a partir de dades falses. De la mateixa manera, no sembla rigorós formar-nos idees del món a partir del que ens han explicat sense fer abans una anàlisi seriosa sobre qui ens ho ha explicat, com i per què.

És per això que qualsevol sistema educatiu que pretengui formar ciutadans que actuïn amb un mínim de lucidesa i sentit comú ha d’incorporar aquesta pràctica al seu currículum. No sembla que hi hagi excuses creïbles per a no fer-ho.

Xavier Breil