Ull Crític. Educació mediàtica de prop

Cal conèixer i entendre com funcionen els canals de comunicació del segle XXI, com ens informem avui dia i, el que és més important, com ens arriba aquesta informació i amb quina intenció.

Cugat Mèdia ha posat en marxa Ull Crític, el portal per contribuir a l’alfabetització mediàtica. El mitjà públic de Sant Cugat, amb la seva missió de servei a la ciutadania, vol ser un vehicle que permeti assimilar la sobreinformació constant que afrontem cada dia a través del mòbil, les tauletes i els ordinadors. Sabem com detectar les fake news? Com sabem si allò que rebem al whatsapp és veraç o no abans de reenviar-lo? Qui hi ha al darrere d’allò que rebem i quins interessos té? Ull Crític oferirà eines i recursos per contribuir a tenir una població més preparada per al present i futur de la comunicació i les xarxes socials, a més d’una societat més crítica, més plural, més lliure.”Cugat Mèdia treballa per ser un referent en innovació”, afirma la directora de Cugat Mèdia, Mònica Lablanca. “És imprescindible donar eines als joves i infants per fomentar el seu esperit crític de consum de mitjans de comunicació”, afegeix. Per a Lablanca, som els mitjans de proximitat el qui ho hem de “liderar”.

Tots els mitjans de comunicació públics tenen una responsabilitat social i Cugat Mèdia afegeix un nou servei per a la ciutadania, que té dret a una informació veraç, ètica i de qualitat. Els continguts d’Ull Crític s’integraran dins la programació del mitjà públic de Sant Cugat, però l’activitat anirà més enllà, i inclourà accions que integraran tot el teixit social, educatiu i cultural de la ciutat. Ja fa temps que Cugat Mèdia treballa en la línia de l’alfabetització mediàtica a través d’entrevistes a experts i de xerrades a les escoles i instituts, i ara fa un pas més amb aquest portal, que inclourà més seccions i apartats que s’aniran actualitzant.

En aquesta època que vivim d’excés d’informació i molta confusió entre què és real i què no, Cugat Mèdia vol contribuir en dos aspectes clau per a la societat i per a nosaltres com a mitjà: garantir a la nostra ciutadania l’accés a una informació veraç i de qualitat, contrastada i honesta; però també empoderar les persones per fer una ciutadania més crítica vers la informació, i per tant més lliure i més plural.

I per arribar fins aquí, a Cugat Mèdia organitzem des de fa mesos un seguit d’activitats basades en visites al mitjà, divulgació de notícies, denúncia de fake news i xerrades amb les quals pretenem fer una reflexió al voltant del concepte de què és notícia i què no, com es contrasta la informació, com un rumor acaba convertint-se en un fet noticiable i quin nivell de contrast ha de tenir una notícia abans de publicar-se. Cugat Mèdia organitza unes visites escolars basades en la immersió dels i les alumnes en el món de la comunicació, on ells són els protagonistes i veuen de primera mà com és la feina en un mitjà de comunicació. El mitjà públic també compta amb la complicitat de centres i instituts de la ciutat, que fan una secció mensual a Ràdio Sant Cugat. Aquests alumnes són els encarregats de pensar, redactar i locutar el contingut d’aquestes peces radiofòniques que es poden escoltar en format podcast a la programació habitual de la ràdio.

“Volem que els ciutadans de Sant Cugat se sentin orgullosos del seu mitjà públic, que es posa amb Ull Crític al capdavant del periodisme de proximitat, de qualitat, ètic i integrador, en complicitat amb els instituts i les escoles”, subratlla Lablanca.

Cugat Mèdia

La guineu al galliner

En un moment que es parla dels nous currículums, que el món docent surt al carrer per reclamar les seves reivindicacions i la dimissió del Conseller d’Educació, la Fundación Tresmedia engega una campanya per impulsar l’alfabetització mediàtica i informacional entre infants i joves, copiant descaradament definicions i objectius que fa dècades proposa l’UNESCO. Més encara, aquesta fundació «es proposa col·laborar amb la comunitat educativa per acompanyar els més joves en el desenvolupament d’aquestes competències i donar-los a conèixer les conseqüències de les seves accions en l’entorn mediàtic». Increïble!

Quan l’Educació Mediàtica «cau en mans» de l’àmbit privat, quan l’Educació Mediàtica es converteix en un producte més, vol dir que l’administració educativa no ha fet res per convertir-la en una «educació bàsica» (amb un contingut específic, un temps i un espai concret). Una educació que hauria d’estar integrada en el currículum prescriptiu de forma decidida per ser assolida per tot l’alumnat.

Hi ha centres que han demostrat que la implementació de l’Educació Mediàtica és possible però, malgrat tot, encara són pocs els centres que consideren que aquesta educació és prioritària i molt necessària per a la ciutadania del futur. Uns centres docents que, de ben segur, alfabetitzaran mediàticament tot el seu alumnat, la pregunta que ens ve al cap és… que passa amb l’alumnat que no estudia en aquests centres? Que no té -en la seva educació obligatòria- aquesta alfabetització?

És veritat que el professorat de visual i plàstica assumeix, des de la seva àrea, l’educació del llenguatge audiovisual, sempre que hi hagi temps per treballar aquesta darrera unitat didàctica del llibre. Però avui, ben avançat el segle XXI, en l’era de les pantalles i de les xarxes, l’ensenyament del llenguatge audiovisual és només una part d’allò que hauria d’incloure l’Educació Mediàtica.

Per entendre l’ecosistema comunicatiu on vivim és necessari saber com s’expressen els mitjans de comunicació, sens dubte! Però conèixer el llenguatge audiovisual i saber «llegir» les pantalles no vol dir tenir una mirada crítica, ni desenvolupar un pensament crític davant el contingut dels missatges audiovisuals. Per tant, a les aules, falta una «comprensió lectora global» dels mitjans de comunicació audiovisuals.

Alguns docents diuen que l’escola no ho pots assumir tot, que on no arriba el sistema educatiu ha d’arribar l’educació des d’entitats privades, «l’entorn» li diuen. En aquest sentit, al marge d’algunes universitats i institucions com el CAC, cal destacar el treball d’entitats i associacions com Drac Màgic, AulaMèdia o algun festival de cinema -com el FIC-CAT- que amb decisió i molt de voluntarisme ofereixen activitats educatives, propostes de formació del professorat i material didàctic per treballar l’Educació Mediàtica a l’aula.

Potser sí que en algunes ocasions, cercar l’ajut complementari d’aquestes entitats i associacions és una bona solució. Però quan l’externalització dels coneixements mediàtics es deixen, directament o indirecta, en mans de grans empreses comunicatives privades… és com obrir la porta a la guineu perquè entri al galliner.

Francesc-Josep Deó

Present i futur

Jornades EDU[cinema]. Barcelona, 26 i 27 de novembre de 2021.
Ara que ja fa unes setmanes de la clausura de les Jornades EDU[cinema] podem fer una valoració molt positiva tant del contingut com de l’assistència a l’encontre. Més enllà de les felicitacions públiques dels assistents i de les felicitacions en privat, volem agrair a totes les persones que van fer possible les catorzenes jornades d’AulaMèdia: a les persones que van fer aportacions teòriques i de reflexió; a les que vam explicar les seves experiències escolars de producció audiovisual i a totes les persones assistents que van participar en els debats. Però volem agrair especialment a totes les entitats que van col·laborar, d’una forma o altra, en l’organització de les Jornades EDU[cinema]: l’Acadèmia del Cinema Català, CineCiutat, Drac Màgic, el Festival Internacional de Cinema en Català. FIC-CAT, el Museu del Cinema de Girona i el Casal de Barri Transformadors. A tothom moltes gràcies!

Trobada d’Educació i Cinema. Manresa, 8 de maig de 2021.

En aquest 2021, any del 20è aniversari d’AulaMèdia, la pandèmia ens ha agafat de ple. Però si d’alguna cosa ha servit aquest temps a estat per pensar i repensar la nostra tasca en l’àmbit de l’educació mediàtica. Un any que ens ha servit sobretot per crear ponts i sinergies amb entitats sensibles en el camp de l’educació i el cinema, com per exemple el Festival CLAM amb qui vam organitzar la Trobada d’Educació i Cinema a Manresa el maig de 2021. Enguany també ha donat fruits en forma de producció audiovisual, així gràcies als protectors i les protectores d’AulaMèdia i a un equip jove i entusiasta, a finals del setembre passat presentàvem al Pati Llimona el reportatge EL FALS DOCUMENTAL. Una metàfora de la realitat.

PANORÀMICA22. Girona, 5 de març de 2022.

Si mirem al futur, s’albiren projectes molt engrescadors i interessants, com són la PANORÀMICA22 una Jornada sobre el cinema a l’aula que organitzarem conjuntament amb el Museu del Cinema de Girona que realitzarem el 5 de març de l’any 2022. I si el coronavirus ens deixa, aquest juny de 2022 celebrarem el FÒRUM CINEMA I EDUCACIÓ a Roda de Berà. Un encontre coorganitzat amb els companys del Festival Internacional de Cinema en Català. FIC-CAT. En el futur pròxim ens agradaria obrir altres portes de col·laboració… però això ja ho dirà el futur!

La competència tecnològica. Les raons d’un fracàs

Després de ja força anys des de la irrupció i popularització de les noves tecnologies de la informació, la comunicació i l’aprenentatge, i també d’intensa digitalització, hom té la sensació que a l’escola li queden encara algunes assignatures pendents de resoldre en relació a la competència tecnològica. A continuació plantejo tres raons que penso que expliquen, només en part, aquest fracàs.

1. LA FAMÍLIA, DESORIENTADA
Les tecnologies arriben a mans dels infants abans que la seva educació per a utilitzar-les. Ordinadors, tablets, consoles i mòbils aterren lliurement i en massa en l’entorn familiar, on gaudeixen d’una aurèola fascinant i generalment s’utilitzen només amb una finalitat lúdica, primer, i lúdica i social, després. Generalment, la família poc conscienciada posa pocs límits i filtres, de manera que pot arribar a utilitzar aquestes eines deliberadament com a mainaderes, en la primera infància, i com a educadores (Internet té aquesta facultat: deixar empremta en l’infant i en l’adolescent oferint models de tota mena i viralitzats), una mica més tard. Tot això, habitualment, en absència de vigilància i control adult.

No és corrent trobar famílies que s’esforcin a regular l’ús de les tecnologies dels seus infants, algunes perquè no estan en una posició adequada (perquè ja en són addictes), altres perquè ja els va bé tenir la mainada entretinguda i altres perquè senzillament no poden vèncer el poder de seducció d’aquestes eines. L’adult tampoc ha rebut educació en aquesta matèria i se serveix del seu sentit comú, un sentit que està en formació encara durant la infància.

Tampoc és usual trobar famílies amb un codi ètic que contempli l’educació en l’esfera digital. La majoria de famílies eduquen per al presencial, però obliden el virtual. I deleguen en l’escola una educació que hi és escassa. I no ens oblidem que el virtual existeix també, és real i influeix poderosament en les nostres vides.

2. LA INFRAESTRUCTURA TECNOLÒGICA ESCOLAR, AVARIADA
Lamentablement, wifis insuficients que no donen a l’abast, incidències en l’abastiment i fiabilitat del senyal, varietat de terminals (ordinadors fixos, portàtils, tauletes i mòbils, amb diferents prestacions, funcions i sistemes operatius) i en ocasions obsolets i/o deteriorats són una constant al llarg del sistema educatiu. També, la coexistència (de vegades, dins del mateix centre) d’un model amb aparells comunitaris i un altre amb aparells de propietat és un problema no resolt. I no només cal focalitzar en l’aparell, sinó també en la tarifa de dades en el cas dels dispositius mòbils.

En aquesta precarietat que no crec que sigui gaire esporàdica, el professor motivat ha hagut de crear almenys dos plans, un que compti amb la nova tecnologia i una altre que no. I el professor desmotivat ha trobat una excusa demolidora.

3. L’IMMOBILISME METODOLÒGIC, ENCARA
I arribem al moll de l’os. Al meu entendre, l’escola ha aplicat una visió excessivament tecnologista a l’ensenyament. S’ha fet amb noves tecnologies que han substituït les velles, però no ha fet evolucionat gaire la metodologia. En molts casos, el contingut del llibre al PDF, al web o al blog, i poc més. Aquesta pràctica tan habitual és reveladora d’una falta d’evolució cap a una mentalitat vertaderament digital, on el mitjà es posa al servei de l’objectiu i estimula el professional a explorar noves possibilitats.

Per força, unes eines tan potents i amb tanta capacitat disruptiva haurien d’haver capgirat ja l’escola com un mitjó: creació de nous materials educatius (dinàmics, propis, adaptats, creatius, multillenguatge…), ruptura de la consideració convencional de l’espai (l’aula, el mobiliari i la seva disposició…) i del temps (sessions de temps limitat i programat, horari i calendari inflexibles…), cerca de lideratges experts (en la línia dels mentors digitals, però, sisplau, un per cada centre i amb dedicació exclusiva!), incorporació de l’educació mediàtica als currículums (que posi la comunicació i els continguts audiovisuals al centre del procés, sense subordinacions ni indecisions), nous mecanismes d’avaluació (dia que passa sense una nova selectivitat, dia que es perd), nous mecanismes d’accés a la professió (prou oposicions anacròniques, borses precàries, formacions cosmètiques…), etc. Hi ha tant de camí per córrer!

Però la realitat és que algunes d’aquestes mesures cauen a la primera per la dificultat organitzativa que suposen. Requereixen reformes estructurals que els seus responsables ni es plantegen. Doncs potser ja és hora de sortir d’aquesta zona de confort, perquè també dins d’aquest mateix sistema amb el que soc tan crític hi ha vertaderes experiències d’èxit, autèntics brots verds (alguns els podeu llegir en aquesta mateixa revista digital), que poden servir d’inspiració i de referència.

Gerard Vilanova
TIC-ACTIVA

L’alfabetització mediàtica, un repte de la societat digital

La crisi sanitària per la pandèmia del coronavirus ha posat a prova el nostre sistema educatiu. Cal dir que hi han hagut respostes ben diferents a l’Estat espanyol, segons els diferents contextos territorials en els que ens situem. Al País Valencià, el govern del botànic ha fet un esforç notable front a la crisi del coronavirus, mitjançant un important augment de la despesa en educació, amb la contractació de milers de professores i professors, i la provisió de plans d’acció en els centres educatius. És evident que l’esforç personal, la implicació i el compromís dels docents i dels equips directius als centres és el que ha fet possible fer front a una crisi sense precedents en la història de l’educació a l’Estat espanyol.

Però també cal dir que, malgrat aquests esforços, s’hem enfrontat a reptes tan complexos com la formació a distància per a la qual no estàvem, ni estem preparats. I hem d’afegir que la crisi del coronavirus també ha tingut una altra derivada: la pandèmia de fake news i desinformació, que ha augmentat greument als darrers anys i, molt especialment, a l’últim any i mig. El confinament i l’aïllament social ha tingut com a efecte secundari la multiplicació del consum audiovisual i de la nostra activitat a les xarxes socials, on mai han circulat tantes notícies falses com en l’actualitat. Tanmateix, és important recordar que ja abans de la crisi pel coronavirus, l’ús de les pantalles pels xiquets, xiquetes i joves estava augmentant de forma molt significativa, així com el consum de continguts audiovisuals en internet, xarxes socials i de les plataformes de continguts online.

Les darreres dades dels experts alerten sobre el fet de que el 54% dels estudiants no saben distingir entre noticies vertaderes i fake news. I també es constata, des de fa temps, que el nostre sistema educatiu no està abordant, amb rigor, la preparació d’una ciutadania crítica, capaç de poder interpretar críticament els missatges audiovisuals que ens arriben, així com per a fer un ús constructiu i creatiu de totes les eines digitals que tenim al nostre abast avui. Des de fa dècades, organismes internacionals com la UNESCO, la Comissió Europea i el Parlament Europeu recomanen la introducció de continguts relacionats amb els mitjans de comunicació i l’alfabetització audiovisual. En novembre de 2020, el Parlament Europeu va aprovar “l’Informe sobre el reforç de la llibertat dels mitjans de comunicació: protecció dels periodistes en Europa, discurs de l’odi, desinformació i paper de les plataformes” (2020/2009 (INI)), amb 553 vots a favor, 54 en contra i 89 abstencions, el que permet constatar el grau de consens que existeix sobre aquest tema a nivell europeu.

Malgrat totes aquestes directrius, declaracions, informes, etc., el cert és que duguem vora 50 anys treballant l’educomunicació a l’Estat espanyol, i estem veient que no avancem el que seria necessari per a fer front a aquests reptes. En les darreres dècades hem fet avanços molt notables en el terreny de l’educomunicació, creant comunitats de docents i investigadors/es que treballem aquest camp científic, que van començar col·lectius tan importants com “Drac Màgic” a Catalunya, a principis dels setanta, o “Comunicar” a Andalusia. Però, en el camp de la formació del futurs educadors, estem veient que molts plans d’estudi de les titulacions de Grau en Mestre/a en Educació, i també en el propis Graus en Comunicació, s’està constatant l’existència de mancances importants en l’estudi de les tecnologies educatives i de l’educació mediàtica.

En un context en el que les universitats estan ofertant dobles titulacions, per tal d’atendre necessitats socials i del nostre sistema productiu –com es pot constatar amb els Dobles Graus en Matemàtiques i Física, en Dret i Ciències Polítiques, en Periodisme i Economia, etc.–, un col·lectiu de 50 professors i professores del camp de l’educació i de 50 professors i professores del camp de la comunicació, amb l’impuls de Ignacio Aguaded, Catedràtic de Didàctica i Organització Escola a la Universidad de Huelva i de l’autor d’aquest article, hem llançat una iniciativa en favor de l’alfabetització mediàtica, com a repte per a la societat digital, i que es pot conèixer en detall ací. En realitat, la proposta que plategem és a quatre nivells:

  • En primer lloc, la creació de Dobles Graus en Educació i Comunicació pot servir per a reforçar les competències dels educadors, ja que es constata la necessitat de formar a educadors amb altes competències en comunicació, mitjançant el disseny d’un pla d’estudi que respecte quasi íntegrament el pla d’estudis dels Graus de Mestre/a en Educació Infantil o Primària (títols habilitant), amb un reforç d’uns 100-120 crèdits d’assignatures bàsiques del camp de la comunicació.
  • En segon lloc, cal que els Màsters Universitaris en Formació del Professorat de Secundària, etc., reforcen la formació amb l’ús de les tecnologies educatives i d’educació mediàtica.
  • En tercer lloc, els plans d’estudi de les carreres de comunicació, han d’incloure assignatures sobre educació mediàtica i alfabetització audiovisual, poc freqüents en l’actualitat.
  • Finalment, s’ha de fer un esforç des de les universitats –especialment, des dels camps de l’educació i de la comunicació– per a treballar de forma conjunta, més interdisciplinàriament, i estimular un apropament als nivells d’ensenyament no universitaris, per tal de reforçar la formació en educació mediàtica entre el professorat no universitari.

Estem convençuts de que cal explorar noves formes de col·laboració entre els camps científics de la universitat. Perquè, com deia Albert Einstein, si no som capaços d’introduir canvis en el model actual, serà molt difícil poder obtenir resultats diferents. I és hora d’avançar de forma decidida cap a un sistema educatiu modern, preparat per als reptes del segle XXI.

Javier Marzal-Felici
Catedràtic de Comunicació Audiovisual i Publicitat
Universitat Jaume I de Castelló