L’alfabetització mediàtica, un repte de la societat digital

La crisi sanitària per la pandèmia del coronavirus ha posat a prova el nostre sistema educatiu. Cal dir que hi han hagut respostes ben diferents a l’Estat espanyol, segons els diferents contextos territorials en els que ens situem. Al País Valencià, el govern del botànic ha fet un esforç notable front a la crisi del coronavirus, mitjançant un important augment de la despesa en educació, amb la contractació de milers de professores i professors, i la provisió de plans d’acció en els centres educatius. És evident que l’esforç personal, la implicació i el compromís dels docents i dels equips directius als centres és el que ha fet possible fer front a una crisi sense precedents en la història de l’educació a l’Estat espanyol.

Però també cal dir que, malgrat aquests esforços, s’hem enfrontat a reptes tan complexos com la formació a distància per a la qual no estàvem, ni estem preparats. I hem d’afegir que la crisi del coronavirus també ha tingut una altra derivada: la pandèmia de fake news i desinformació, que ha augmentat greument als darrers anys i, molt especialment, a l’últim any i mig. El confinament i l’aïllament social ha tingut com a efecte secundari la multiplicació del consum audiovisual i de la nostra activitat a les xarxes socials, on mai han circulat tantes notícies falses com en l’actualitat. Tanmateix, és important recordar que ja abans de la crisi pel coronavirus, l’ús de les pantalles pels xiquets, xiquetes i joves estava augmentant de forma molt significativa, així com el consum de continguts audiovisuals en internet, xarxes socials i de les plataformes de continguts online.

Les darreres dades dels experts alerten sobre el fet de que el 54% dels estudiants no saben distingir entre noticies vertaderes i fake news. I també es constata, des de fa temps, que el nostre sistema educatiu no està abordant, amb rigor, la preparació d’una ciutadania crítica, capaç de poder interpretar críticament els missatges audiovisuals que ens arriben, així com per a fer un ús constructiu i creatiu de totes les eines digitals que tenim al nostre abast avui. Des de fa dècades, organismes internacionals com la UNESCO, la Comissió Europea i el Parlament Europeu recomanen la introducció de continguts relacionats amb els mitjans de comunicació i l’alfabetització audiovisual. En novembre de 2020, el Parlament Europeu va aprovar “l’Informe sobre el reforç de la llibertat dels mitjans de comunicació: protecció dels periodistes en Europa, discurs de l’odi, desinformació i paper de les plataformes” (2020/2009 (INI)), amb 553 vots a favor, 54 en contra i 89 abstencions, el que permet constatar el grau de consens que existeix sobre aquest tema a nivell europeu.

Malgrat totes aquestes directrius, declaracions, informes, etc., el cert és que duguem vora 50 anys treballant l’educomunicació a l’Estat espanyol, i estem veient que no avancem el que seria necessari per a fer front a aquests reptes. En les darreres dècades hem fet avanços molt notables en el terreny de l’educomunicació, creant comunitats de docents i investigadors/es que treballem aquest camp científic, que van començar col·lectius tan importants com “Drac Màgic” a Catalunya, a principis dels setanta, o “Comunicar” a Andalusia. Però, en el camp de la formació del futurs educadors, estem veient que molts plans d’estudi de les titulacions de Grau en Mestre/a en Educació, i també en el propis Graus en Comunicació, s’està constatant l’existència de mancances importants en l’estudi de les tecnologies educatives i de l’educació mediàtica.

En un context en el que les universitats estan ofertant dobles titulacions, per tal d’atendre necessitats socials i del nostre sistema productiu –com es pot constatar amb els Dobles Graus en Matemàtiques i Física, en Dret i Ciències Polítiques, en Periodisme i Economia, etc.–, un col·lectiu de 50 professors i professores del camp de l’educació i de 50 professors i professores del camp de la comunicació, amb l’impuls de Ignacio Aguaded, Catedràtic de Didàctica i Organització Escola a la Universidad de Huelva i de l’autor d’aquest article, hem llançat una iniciativa en favor de l’alfabetització mediàtica, com a repte per a la societat digital, i que es pot conèixer en detall ací. En realitat, la proposta que plategem és a quatre nivells:

  • En primer lloc, la creació de Dobles Graus en Educació i Comunicació pot servir per a reforçar les competències dels educadors, ja que es constata la necessitat de formar a educadors amb altes competències en comunicació, mitjançant el disseny d’un pla d’estudi que respecte quasi íntegrament el pla d’estudis dels Graus de Mestre/a en Educació Infantil o Primària (títols habilitant), amb un reforç d’uns 100-120 crèdits d’assignatures bàsiques del camp de la comunicació.
  • En segon lloc, cal que els Màsters Universitaris en Formació del Professorat de Secundària, etc., reforcen la formació amb l’ús de les tecnologies educatives i d’educació mediàtica.
  • En tercer lloc, els plans d’estudi de les carreres de comunicació, han d’incloure assignatures sobre educació mediàtica i alfabetització audiovisual, poc freqüents en l’actualitat.
  • Finalment, s’ha de fer un esforç des de les universitats –especialment, des dels camps de l’educació i de la comunicació– per a treballar de forma conjunta, més interdisciplinàriament, i estimular un apropament als nivells d’ensenyament no universitaris, per tal de reforçar la formació en educació mediàtica entre el professorat no universitari.

Estem convençuts de que cal explorar noves formes de col·laboració entre els camps científics de la universitat. Perquè, com deia Albert Einstein, si no som capaços d’introduir canvis en el model actual, serà molt difícil poder obtenir resultats diferents. I és hora d’avançar de forma decidida cap a un sistema educatiu modern, preparat per als reptes del segle XXI.

Javier Marzal-Felici
Catedràtic de Comunicació Audiovisual i Publicitat
Universitat Jaume I de Castelló

Història d’un final de curtmetratge

Vida real. Fa dos mesos. Març 2021 EPP (en plena pandèmia).
Et ve un encàrrec audiovisual de part d’una productora o d’una entitat, d’un Ajuntament o d’una tele. Tens menys d’una setmana per lliurar el producte final. Moltes vegades no saben ni el producte que volen, però el volen ja. Per tant com a free-lance has d’activar totes les teves potencialitats i contactes per lliurar la feina amb dignitat i dins el termini exigit.

Flash back. Setembre 2014.
Inicio una extraescolar que pretenia ensenyar formes i continguts audiovisuals a adolescents de l’ESO. Amb una carpeta d’idees de guió sota el braç, algun material audiovisual propi, apunts de la carrera de periodisme, i exemples de curtmetratges trets d’internet començava l’aventura sota el lema: “A qui li agradaria fer curtmetratges?” Vaig estar 5 anys fent aquesta extraescolar i vaig tenir el privilegi d’aprendre un munt de coses d’aquells adolescents inquiets i unes quantes generacions més jove que jo (cada any més).

Junts també vam aprendre moltes coses sobre el llenguatge audiovisual que va canviant sobre la marxa a gran velocitat, vam escriure guions, localitzar, gravar, editar, fer curts, vam anar a concursos… però sobretot vam omplir-nos de vivències intenses tots plegats.

Flash forward. Abril 2021 MP (malgrat pandèmia).
Alguns d’aquells alumnes de l’extraescolar de curtmetratges de l’escola el Cim de Terrassa ara estan treballant pel seu futur: estudiant a l’ESCAC per fer de directors, estudiant interpretació perquè els va agradar fer d’actors i actrius, altres fan cursos per ser tècnics d’imatge i de so. I fins i tot alguna alumna està estudiant el superior de composició perquè vol fer bandes sonores de pel·lícules. Brutal! La inoculació del virus cinematogràfic va funcionar en un tant per cent important de l’alumnat.

Tornem al Març 2021.
L’Ajuntament de Terrassa em fa un encàrrec. Fer un vídeo per sensibilitzar sobre un tema molt delicat: la violència masclista. Sé que una de les exalumnes de curtmetratges està estudiant dansa contemporània i interpretació, i que la que estudia música ja està fent composicions musicals a mida per a estudiants de l’ESCAC, anuncis locals i petits vídeos. És per això que em plantejo fer aquesta feina utilitzant els seus coneixements artístics. El pressupost no és gaire alt, però per a elles és una oportunitat de fer una feina professional remunerada. Escric un guió que uneixi les diferents peces: la dansa, unes fotografies de manifestacions contra la violència masclista, un off adequat i una música que s’adequa perfectament a la producció audiovisual. I ja ho tenim. Es tanca el cercle.

Moment present. Conclusió.
Encara ens falta connexió entre l’escola i la vida laboral, ens falta molt camí per connectar els coneixements amb la professionalitat. Cal crear aquests ponts, cal buscar ja des de ben joves aquests talents i després donar-los la mà perquè trobin una sortida.

Marta Begué
Periodista, professora, guionista i locutora.

El muntatge afecta el missatge?

31 d’octubre de 2020, els Mossos d’Esquadra desallotgen la Casa Buenos Aires a Barcelona i TV3 i BTV cobreixen mediàticament la notícia. Les dues cadenes de televisió generen una peça audiovisual per relatar els fets, tanmateix el missatge que en rebem és ben diferent. Les eines que tenim en el llenguatge audiovisual per relatar una història son múltiples: què gravem, com ho gravem, com ordenem aquestes imatges, quin grafisme les acompanya i quin so hi posem.

Podem analitzar la imatge des de diferents punts de vista, per exemple, tenint en compte el valor de pla. Per valor de pla entenem la relació entre el subjecte i la càmera. Podem enquadrar-lo de cap a peus, de cintura en amunt, només la cara o fixar-nos en un detall. Tot i que el subjecte que gravem serà el mateix, l’efecte que produirà la seva imatge no. Si gravem manifestants enquadrant-los de cap a peus (pla general, en llenguatge audiovisual) obtindrem una visió general de la situació: ens ajudarà a situar-nos. Però si només els gravem en aquest pla, despersonalitzem els subjectes i no generem empatia. En canvi, el primer pla (aquell que grava només la cara) s’utilitza en llenguatge audiovisual per transmetre emocions: estem a prop del personatge i podem veure com se sent. Per altra banda trobem el pla detall, el pla que ens serveix per focalitzar la nostra atenció -com indica el seu nom- en detalls.

Imaginem-nos que tenim un bon recull d’imatges gravades de la manifestació: plans generals dels manifestants, pancartes amb les reivindicacions, detalls de les destrosses, primers plans dels manifestants, plans generals de la policia. Com ordenem aquest relat? Quines imatges incorporem i quines decidim que no ens fan falta? Aquestes decisions construiran el relat de la nostra història.

Foto: Abril Martí. “Projecte Estem Rodant al barri Baró de Viver, Barcelona.”

TV3 decideix començar per quatre plans detalls de destrosses i seguir amb un pla de la pancarta, un pla general dels manifestants, un pla general de la policia, un pla mig de la policia, un pla general de la policia, un pla mig d’un manifestant realitzant una destrossa i finalment un pla general dels manifestants. Analitzem quin és el missatge que se’n desprèn: prèviament a saber quin és el motiu de la manifestació el que sabem és que ha provocat destrosses. Els manifestants els veiem sempre en pla general, i quan la càmera s’acosta a ells és per gravar-los realitzant un acte vandàlic. Hi ha més presència de plans de policia que de manifestants.

BTV inicia la peça amb un pla detall de destrosses, un pla general de destrosses i manifestants, un pla general de manifestants, pla mig de manifestants amb pancartes, pla general dels furgons de policia, pla de les reivindicacions, pla dels manifestants on podem veure les cares i tanca amb dos plans detalls de les reivindicacions. Aquest relat es centra en els manifestants, a qui podem veure més pròxims i per tant generar empatia. També prenen importància les reivindicacions, ja que han inclòs fins a quatre plans on podem llegir les diferents consignes.

Foto: Abril Martí. “Projecte Estem Rodant al barri Baró de Viver, Barcelona.”

L’audiovisual no és neutre: enquadrar i ordenar les imatges és decidir el missatge. Conèixer el llenguatge audiovisual ens permet analitzar-lo i poder entendre quines eines s’utilitzen per construir els missatges. Tenir-ne coneixements és incorporar habilitats i recursos per entendre el món hipercomunicat que ens envolta i poder construir un discurs crític i reflexiu. És per tots aquests motius que és cada vegada més important, a causa de les hores creixents de consum audiovisual, que aquests aprenentatges estiguin presents en el currículum acadèmic.

Clàudia Barberà Miró
Associació Nadir Audiovisual i Educació

 

L’ús de la tecnologia

El darrer estudi Encuesta sobre Equipamiento y Uso de Tecnologías de Información y Comunicación en los Hogares Año 2019 de l’Instituto Nacional de Estadística revela, entre d’altres, que:

    • 9 de cada 10 persones de 16 a 74 anys ha utilitzat Internet els últims 3 mesos
    • El 78,2% de les dones i el 77,0% dels homes utilitza Internet a diari
    • Al 98,5% de les llars hi ha almenys un telèfon mòbil. Al 80,9% hi ha almenys un ordinador i al 50,8%, una tauleta
    • Un 86,7% dels nens de 10 anys utilitza Internet. Als 15 anys ho fa un 98%

    La nova tecnologia està ben instal·lada en la societat. En termes generals l’ha fet progressar, ja que li ofereix la possibilitat de millorar els processos d’informació, comunicació i aprenentatge. El mon del coneixement, de l’empresa, de l’administració pública, de l’ocupació, de la mobilitat, del consum, de l’oci, de la cultura i de l’art, de la mobilització social… se n’han beneficiat. Però aquesta possibilitat de millora en moltes ocasions ve acompanyada de problemàtiques derivades del mal ús de les quals no és habitual parlar, almenys fins que ens sentim perjudicats. Conflictes i addiccions apareixen quan aquest ús tan intensiu es produeix en un context on regna l’absència d’esperit crític i de formació específica. Amb aquestes dades demolidores a la mà, es fa difícil pensar que el sistema no hagi previst mecanismes per proveir la població dels coneixements i de les habilitats específiques per desenvolupar-s’hi exitosament.

    Tradicionalment, és responsabilitat dels adults preparar els menors per a la seva entrada i evolució en la societat, ja sigui com a pares o com a mestres. Però, en aquesta matèria, qui prepara l’infant? I qui prepara l’adult, que és qui ha d’educar l’infant? Doncs, ningú. Llavors, com podran aquests adults formar els infants si ells són els primers que s’han educat en aquesta matèria d’una manera totalment intuïtiva i escassa, i molts cops empesos pels impulsos d’una seductora cursa tecnològica? Si ens hi fixem bé, un enorme desert educatiu envolta aquesta matèria, de manera que un mon tan complex (i de vegades cruel) com és el d’Internet arriba als menors sense cap límit ni filtre previ.

    El codi de conducta tradicional es transforma a la xarxa i hi apareixen noves formes d’actuar. Quin tipus de relacions s’hi estableixen? Per exemple, un amic fet en una xarxa social és igual que un amic fet en el nostre entorn quotidià? I l’amor, s’escampa per la xarxa igual que per la Terra? I el sexe, quines formes i punts de vista pren a la xarxa? Un nou codi de valors, explícit i àmpliament difós a les escoles, hauria d’acompanyar el nostre discórrer pel mon digital. Lamentablement, un concepte clau avui, l’ètica digital, és encara cosa de puristes, primmirats i aixafaguitarres. I, com sempre, la resposta de l’Administració educativa és lenta, inconcreta i ineficaç. Les dades de l’estudi que esmento fan imprescindible un pla de xoc integral que s’hauria d’haver començat a aplicar fa almenys més d’un decenni.

    Una solució hauria estat (i encara seria) la incorporació de l’educació mediàtica a l’escola, però aquesta es veu suplantada per una simple educació digital massa tecnologista. Aquesta educació tampoc arriba a la família, que viu amb distància i indiferència l’ús racional de la tecnologia, almenys fins que aquesta renúncia li genera impactes massa persistents o dolorosos. Preguntem-nos per un moment què veu un menor al voltant seu cada dia, de quines referències es nodreix quant a l’ús de la tecnologia. Adults addictes, obsessionats o despreocupats que no aixequen la mirada? Companys d’escola que no coneixen els límits al voltant de l’ús del mòbil i d’Internet? Aparells i serveis configurats d’entrada amb totes les opcions a disposició?

    No podem deixar que siguin aquests adults ignorants i addictes els qui ofereixin el seu model als nostres fills. Tampoc els seus iguals, almenys aquells que estan abandonats a la seva sort davant les pantalles. I tampoc les grans companyies de tecnologia i comunicació, que principalment es preocupen per garantir el seu accés a les dades generades d’una manera neta, profunda i sovint tramposa.

    Prendre una actitud crítica, responsable i informada és a l’abast de cadascú. No podem esperar que ningú altre ho faci per nosaltres. Avui dia, amb aquest mateix ús tan majoritari i intensiu d’aquestes tecnologies que l’INE exposa, ser un ignorant es converteix gairebé en una elecció.

    Gerard Vilanova
    Formador i divulgador