París al cinema

Plaça de Sainte Catherine. París

Tornar a París sempre és un plaer per mi. Aquesta vegada feia temps que no visitava la ciutat que tant he trepitjat. Una ciutat que ocupa molts dels meus records de la dècada dels 70: el barri de Le Marais o el Quartier latin; les hores grises dels dies plujosos al «Beaubourg» (Centre Pompidou) lleguin i escoltant el darrer disc de Leonard Cohen; o la chambre a la petita i encantadora plaça de Sainte Catherine, ara convertida en una habitació d’hotel dels cars.

Sempre que vaig a París passejo pels Champs Elysées amb l’esperança de trobar-me la Jean Seberg venen el New York Herald Tribune com a la pel·lícula À bout de souffle del Godard. M’imagino passejant una estona amb ella xerrant dels seus estudis a la Sorbonne, però mai la trobo… clar! jo no soc Jean-Paul Belmondo, ni París és en blanc i negre, ni sona la música de Martial Solal. Ho sé, estic enamorat d’una fantasia, d’una ciutat… això ja ho fa el cinema!

À bout de souffle. Jean-Luc Godard

Segueixo caminant, miro les façanes, que lluny queden els grans cartells de les estrenes als cinemes dels Champs Elysées, recordo un cartell immens del Grand Bleu del polièdric Luc Besson. Ara els grans anuncis lluminosos que s’imposen a la zona són de marques de roba, de complements i de perfums. Abans d’arribar a l’Arc del Triomf passo per davant dels Publicis Cinémas i penso que a París encara queden grans cinemes. En aquests quasi dos quilòmetres de passeig viuen encara 4 o 5 cinemes que aguanten estoicament l’embat de les plataformes. Aquest passeig parisenc fins i tot té un festival «local» de cinema independent francès i americà, el Champs-Elysées Film Festival, que ja va per l’11a edició. Entenc que el cinema francès sigui un referent per a moltes persones, ens volem emmirallar però al mateix temps ens enlluernem.

Inevitablement comparo París amb Barcelona i amb tantes i tantes ciutats i pobles catalans que han perdut dotzenes de sales de cinema. Tenim una indústria cinematogràfica tant minsa que -com diu el meu amic Antonio Barrero- la línia d’alta velocitat Barcelona-Madrid s’emporta el talent que hi ha a Catalunya. Un país on UNA pel·lícula com Alcarràs obre, per UN dia, cinemes tancats durant anys… quina paradoxa! Potser necessitem més directores, directors i productores que apostin pel cinema en català, necessitem més pel·lícules com Alcarràs, com El fred que crema, com Suro i tantes altres que busquen un lloc en les sales de cinema i en les plataformes. Però sobretot necessitem, que les institucions catalanes s’ho creguin i consolidin el que està creixent.

Portades de Vogue a la vora del riu Sena

Un semàfor en vermell i el clàxon d’un cotxe que passa massa a prop meu, em fa sortir de les meves dèries i tornar als carrers de París. Encaro les meves passes cap al Quartier latin on trobo, aquí sí, la Josephine Baker en una parada de llibres de vell a la vora mateixa del riu Sena. Una mica més enllà una jove Audrey Hepburn ens mira des d’una portada del Vogue del febrer de 1959. Al costat hi ha exemplars antics engroguits de Le petit Journal i altres diaris vells. M’agradaria pujar a aquell cotxe que tenia el Gil a la pel·lícula Midnight in Paris de Woody Allen per viatjar al passat, per tornar al París dels anys 30 o millor… a la dècada dels 50, així segur que trobaria a la Jean Seberg.

Faig un estofat de bou Au Bourguignon du Marais i continuo passejant amb bona companyia.

Francesc-Josep Deó

Creiem-nos el nostre cinema, ens ho mereixem!

Fa unes setmanes, en conèixer-se les nominacions als Premis Gaudí 2023, des del FIC-CAT vam creure necessari fer una carta oberta als i les membres de l’Acadèmia del Cinema Català. No a la junta, sinó a les acadèmiques i acadèmics.

Per què? Doncs perquè si nosaltres no ens creiem, donem suport i apostem pel nostre cinema i la nostra llengua, qui ho farà? Podem (i hem de) demanar responsabilitats a les institucions, a totes, podem fer campanyes per animar el públic a omplir les sales quan s’estrenen pel·lícules en català, però si nosaltres, les persones que treballem en l’audiovisual, no ens ho creiem, quin missatge estem enviant?

Ja ho dèiem al text –que podeu llegir íntegrament al web del FIC-CAT-, el 2022 ha estat un bon any pel cinema realitzat en llengua catalana. Sempre el recordarem com l’any d’Alcarràs, l’any de l’Os de Berlín, i així quedarà segurament reflectit als Premis Gaudí. Però, malauradament, a les nominacions hem vist grans absències d’altres pel·lícules que, tot i no haver aconseguit la gran gesta d’Alcarràs, mereixien haver entrat en el llistat de les millors pel·lícules de l’any, és a dir, mereixien estar presents en les nominacions dels premis del nostre cinema.

Parlo d’Escape Room, Premi del Públic al FIC-CAT 2022, èxit a taquilla i a la seva estrena a TV3, que no ha obtingut cap nominació als Gaudí; parlo també d’El fred que crema, pel·lícula inaugural del FIC-CAT 2022, que només té una nominació. Totes dues, destacades òperes primes d’Hèctor Claramunt i Santi Trullenque, respectivament. El talent d’aquests dos directors no s’ha vist reconegut. Tampoc la valentia d’Anna Bofarull i la seva Sinjar, Premi del Jurat i de la Crítica al FIC-CAT 2022; o la comèdia d’autor Toscana, de Pau Durà, totes dues sense representació als Gaudí.

Parlem ara de les pel·lícules en llengua catalana que sí que hi són i sí que tenen representació: Alcarràs, de Carla Simón, amb 14 nominacions i Suro, de Mikel Gurrea, amb 10 nominacions. Dues grans pel·lícules, sens dubte! Tanca el llistat de “més nominades” en llengua catalana Nosaltres no ens matarem amb pistoles, de Maria Ripoll, amb dues nominacions. La resta de films de ficció que es reparteixen les nominacions, no són en llengua catalana. Són grans pel·lícules, totes i cadascuna d’elles, això ho vull deixar ben clar, també.

Entre les bones notícies de l’any 2022, cal destacar que l’Acadèmia del Cinema Català ha iniciat la primera edició de la seva Residència de guions, en què sis dels vuit projectes seleccionats són en llengua catalana. Tenim el talent, tenim les idees i comencem a tenir qui hi aposta. I doncs, què més hem de fer? Doncs creure’ns-ho.

Vull dir que s’ha de vetar el cinema no fet en llengua catalana? I tant que no! Però potser hauríem de prioritzar el nostre cinema, la nostra llengua, les nostres històries, i el nostre talent, fer-nos-ho nostre, creure’ns-ho. Ho fem amb la música i amb el teatre, per què ens costa tant fer-ho amb el cinema? Es fa molt difícil defensar que el cinema en català pot viure de comèdies com Escape Room o thrillers com El fred que crema si des de dins no hi creiem. La normalització del català al cinema arribarà quan ens creiem que el cinema en llengua catalana pot incloure (i ja ho fa) tots els gèneres. Si volem una indústria forta, si volem que hi hagi més Alcarràs i més Suro, hem de creure també en Escape Room, El fred que crema, Sinjar o Toscana. La resta, segur, vindrà sol.

Cris Gambín
Codirectora FIC-CAT

Algunes notes sobre la producció de la pel·lícula “El fred que crema”

Vivim temps convulsos i malauradament hi ha poca sensibilitat envers la cultura. Els recursos són limitats, cert, però massa sovint els projectes de cinema surten, perquè moltes persones diferents ajuden i ho fan possible. Com a productora ja saps que dedicaràs a cada producció entre tres i cinc anys de la teva vida, i que pel camí et deixaràs moltes coses. Si una de les teves produccions aconsegueix el favor del públic, podràs demostrar que el teu sisè sentit encara funciona, i que no era un error tot el temps dedicat. Al final del camí et quedarà la satisfacció de saber que quan et deixen, fas bé la teva feina.

Produir una pel·lícula petita (al voltant del milió d’euros) i en català no ho té gens fàcil industrialment. Passa sovint, i penso que això resulta pervers, que les nostres institucions no ens consideren prou comercials, i a fora, no reeixim, perquè ens falten recursos i creiem que no els ha d’interessar el que nosaltres proposem. Sempre ens quedem una mica en terra de ningú. Tenim la creativitat i el talent, però ens falta l’autoestima. Ens enlluernem amb el que ve de fora, atribuint un valor, que ens neguem a nosaltres. Estem deixant perdre moltes oportunitats per a construir i reconstruir la nostra pròpia cultura i història.

Plantejar a Catalunya una proposta de cinema històric sovint fa que molts arrufin el nas. Sembla que són temes que no toquen, quan en realitat, són els que ens haurien de resultar més propis. Qui pot, millor que nosaltres, explicar la nostra història? Potser hem d’esperar que vinguin els de fora a fer-ho per descobrir que aquí tenim històries increïbles que li passarien la mà per la cara a moltes de les que ja hem vist (i continuarem veient) al cinema americà, per posar un exemple de cinema sense complexos que fa de la seva història un universal.

“El fred que crema”

“El Fred Que Crema” recupera un episodi prou desconegut de la nostra història i ho fa des de la nostra perspectiva. Qui no ha sentit a parlar de la resistència francesa? En canvi, qui coneix els passadors de la frontera? Ajudàvem a travessar les muntanyes durant la II Guerra Mundial, arriscant la seva vida i creant autèntiques xarxes d’evasió per tots els Pirineus. Són molts els episodis de la nostra història que encara ningú ha portat a la ficció o els ha donat a conèixer en documentals, i és important que ho fem nosaltres. Cal que el cinema recuperi el passat, és un exercici de normalitat, i una eina per explicar-nos a nosaltres i per entendre la nostra realitat.

Pel·lícules com “El fred que crema” connecten amb l’espectador, per què justament parlen de nosaltres, de la nostra memòria, del que som i del que érem. Creen identitat, per què ens apel·len directament i ens mostren, no només què va passar, sinó com nosaltres entenem la vida i quins valors tenim. Des del cinema recuperar la història és, ho vulguem o no, el nostre llegat i la nostra contribució al futur. Quan ningú ens recordi de tots nosaltres, el cinema encara donarà testimoni de qui vam ser i què vam viure.

Quan em pregunten què significa produir en català, la primera cosa que em ve al cap és la gran quantitat de justificacions que haig de donar per fer-ho i la infinitat de vegades que sentiré al llarg de la producció que em qüestionen la decisió. Produir ja és sempre complicat, però fer-ho en català és com si et tanquessis deliberadament portes i opcions que d’altra manera podries tenir obertes. Jo trio produir en català, perquè penso que les històries que vull produir és així com s’han d’explicar.

“El fred que crema”

La pel·lícula “El Fred Que Crema” va néixer com a una coproducció, potser la primera, entre Catalunya i Andorra. Va costar molt d’engegar i, tot i aconseguir les dues fonts principals de finançament que qualsevol pel·lícula catalana pot aconseguir, no ens van donar prou suport i des del principi sabíem que aniríem molt justos, però ens vam llençar i el dilluns 9 de març del 2020 vam iniciar el rodatge. Aquella mateixa setmana es declarava una pandèmia mundial, que va aturar-ho tot. Vam travessar la frontera d’Andorra unes poques hores abans que la tanquessin, al darrere deixàvem tots els materials de rodatge. Sis mesos després podríem recuperar-los i replantejar el rodatge.

Per una producció, un endarreriment del tipus que sigui és greu, però una aturada com la de la Covid és totalment catastròfica. Durant el confinament hi va haver molts moments d’angoixa i vaig pensar sovint que no la podríem acabar. He patit terriblement. No teníem diners, ja ens havíem gastat una bona part. Els mesos anaven passant i veia que el poc que havíem rodat també es perdria i caldria començar de cap i de nou. Al final vam trigar més d’un any en rodar una pel·lícula que teníem prevista per cinc setmanes de rodatge, a tot estirar.

Vam trobar nous socis coproductors que van ajudar a desencallar la producció, però des de la pandèmia hem arrossegat un dèficit pressupostari molt gran i si hem tirat endavant és per la meva tossuderia i la de la resta de productors, i sobretot, perquè l’equip ha ajudat i han ajudat molts dels proveïdors de producció.

“El fred que crema”

La imatge que es té de la feina d’un productor, quan se’n té alguna, sovint està poc definida i focalitzada en la seva faceta econòmica. Trobar els diners necessaris per dur a terme un projecte és essencial, però hi ha molt més. Has de poder-los gestionar i això significa prendre moltes decisions que afecten directament al resultat final d’una producció. Treure un dia de rodatge o no tenir prou diners per pagar pot suposar tallar una part de la història que vols explicar. Com a productora jo soc molt conscient que al meu darrere hi ha tot un equip humà, que depèn de mi, i amb el que em comprometo quan entren a la meva producció.

Ser productora és una feina molt invisible: quan està ben feta no es nota gens, perquè les coses ja van com tothom espera que vagin. Mantenir una exigència així és complicadíssim amb un equip tan gran de professionals i proveïdors molt diferents. Dins del nostre sector, són molts els que no coneixen la feina que fan els productors, no s’ho imaginen o no els interessa saber quina és aquesta feina, però cal reivindicar-la i valorar-la, perquè tan important és tenir tècnics, directors, directores, actors, actrius, com productors i productores que apostin i ajudin a descobrir el talent de les persones i les històries que encara ningú ha decidit que valien la pena.

És molt probable que la primera persona que aposti per una producció sigui una productora i donar llum verda a un projecte significa començar un camí molt llarg que faràs de la mà de molts professionals. Per mi, fer cinema, significa col·laborar i empènyer perquè una idea, que sovint és el somni d’algú, es faci realitat. Sento que aquest és el meu propòsit a la vida, i m’agradaria pensar que és un bon propòsit.

Sandra Forn, productora.

Televisions locals i educació mediàtica

Malgrat el gran consum de pantalles (internet, mòbil, plataformes, televisió, etc.) que tenen els adolescents d’avui dia, són molt pocs els nois i les noies que tenen un contacte directe amb els mitjans de comunicació.

Algunes escoles i instituts veien el potencial que té l’audiovisual, i sobretot la motivació que genera entre l’alumnat, han desenvolupat televisions escolars al centre, proposant un projecte que va més enllà de la producció escolar puntual d’un vídeo. Un projecte que suposa un esforç extra del professorat del centre però també una gran implicació de l’alumnat en el seu aprenentatge a l’hora de realitzar la programació i l’emissió, normalment per internet.

Però més enllà dels projectes de les televisions escolars, que cal valorar per la seva perseverança i treball pedagògic, hi ha una altra forma d’apropar els mitjans audiovisuals a l’alumnat: els mitjans de proximitat.

Aquests dies, preparant una taula rodona, he rellegit un article sobre les televisions locals i la seva vinculació amb l’educació i me n’he adonat que malgrat que han passat més de dues dècades de l’escrit, la situació és molt similar. Per tant podríem afirmar que no hem aprofitat del tot les potencialitats i les nombroses sinergies que es poden derivar d’aquest potent binomi: televisió local i centre educatiu.

En aquell article, fent un exercici de síntesi, proposàvem una tipologia d’activitats i col·laboracions, que encara avui podríem fer servir:

«Les col·laboracions entre les televisions locals i els centres docents generen activitats que podríem dividir en tres grans blocs: a) les activitats audiovisuals de referència o aproximació al mitjà televisiu, b) les activitats de suport didàctic relacionades amb el currículum i c) les activitats d’integració que ofereixen a l’alumnat la possibilitat de participar directament en la programació.»

Però perquè no hem explorat totes les possibilitats, educatives i també comunicatives, que tenen els mitjans locals -concretament les televisions- i l’educació d’infants i joves?

En el mateix article intentàvem respondre a aquesta pregunta, apuntant alguns dels motius o causes:

«- Les poques activitats de referència i de suport didàctic que es realitzen en els centres docents i que en molts casos podrien desembocar en activitats d’integració o com a mínim en una col·laboració més estreta amb la televisió local.

– El poc interès de la majoria de les televisions locals per integrar en la seva programació informació dels centres docents (actes, activitats, etc.), menystenint així els centres com una entitat sociocultural més del municipi o la comarca.

– La manca de relació que hi ha entre l’interès didàctic del programa realitzat per l’alumnat -procés i continguts- i la qualitat -tècnica i formal- que es reclama des de les televisions locals.»

Segur que n’hi ha moltes més raons per explicar per què són tan escasses les «experiències d’integració» d’escoles i instituts en l’espai televisiu local, en la programació de les televisions.

Per sort sempre hi ha grans excepcions que mostren el camí a seguir. És el cas del Canal SET de Santa Eulàlia de Ronçana on tenen diferents programes escolars (El Cargol Noticiari o l’IES Informa) integrats, des de fa temps, en la programació de la televisió. També cal mencionar, entre altres, la proposta de l’Ull Crític de Cugat Mèdia, on des del mateix mitjà local fan propostes d’activitats per treballar l’Educació Mediàtica.

Però malgrat estar en un mateix ecosistema -el local- la majoria de les televisions de proximitat i els centres docents viuen d’esquena uns dels altres, desaprofitant una forma senzilla d’implementar l’Educació Mediàtica. En aquest sentit pensem que hi ha 55 televisions locals o comarcals a Catalunya que estan emetent actualment, sigui per via TDT o via TVIP per internet.

Podríem dir que la implicació dels centres en la programació de les televisions locals o comarcals potser una forma molt interessant de treballar l’Educació Mediàtica des d’una perspectiva global. Ja que l’alumnat pot desenvolupar diferents activitats i aprenentatges sobre la creació, disseny dels programes i els gèneres televisius; coneixent les formes de producció de l’audiovisual i els processos de redacció d’una notícia, la selecció de les imatges, etc.

D’aquesta forma l’alumnat, tant de Primària com de Secundària, no només es converteix en protagonista del seu propi aprenentatge, sinó que a més a més, coneix les rutines productives del món audiovisual, desmitificant així els mitjans de comunicació audiovisuals.

Francesc-Josep Deó

Gaudir o analitzar

Fòrum Cinema i Educació. Roda de Berà, 4 de juny de 2022. Foto: FIC-CAT

Diuen que en les pauses pel cafè i en els descansos de les jornades, els festivals i els congressos és on hi ha els millors debats, on es fan els millors contactes i on es predissenyen els millors projectes de futur. La pandèmia també va estroncar això! Ara, però, amb el retorn a la presencialitat reiniciem aquests tipus de contactes de nou. Tornem a fer «passadissos» amb menys distància personal i més empatia presencial. Uns moments que utilitzem per acabar de parlar de temes que no hem tancat en «el temps oficial» de l’encontre.

En el marc del Fòrum Cinema i Educació, organitzat del Festival Internacional de Cinema en Català (FIC-CAT) i la revista digital AulaMèdia va sorgir -en diverses ocasions- el debat sobre si el cinema cal gaudir-lo o analitzar-lo? Així la Cristina Almirall, la Blanca Alvarez de Drac Màgic o el Natxo Moral d’1entretants van defensar posicions encontrades (i potser complementaries?), altres vam jugar el rol de provocador per dinamitzar i potenciar el debat. És el que tocava com a moderador!

És evident que el cinema és una eina ideològica molt potent per potenciar el canvi social o per perpetuar-lo. Però si convenim que el cinema és un art, el setè diuen, estarem d’acord que l’art s’ha de gaudir. Com deia un professor meu: Quan entreu al cinema, deixeu l’anàlisi de banda i gaudiu de la pel·lícula! Sempre hi haurà temps per l’anàlisi. Crec que és el millor consell que pot donar un professor d’estructura del guió cinematogràfic al seu alumnat.

Efectivament gaudir del cinema i analitzar el text cinematogràfic, en tots els seus vessants, és impossible de fer-ho al mateix temps. Però un moment vist la pel·lícula cal trobar un moment per donar un cop d’ull a què ens ha explicat i com ens ho ha explicat. Hem de ser conscients que la imatge en moviment transmet molts estereotips i models socials que moltes vegades calquem inconscientment i inevitable. Però la pregunta seria com gaudir-ho i com analitzar-lo a l’aula, en quin moment i quina metodologia utilitzar?

El FIC-CAT inclou en la seva programació una selecció oficial de produccions de centres educatius.

És indiscutible que el professorat cal que abordi aquest debat per saber com introduir el cinema i l’audiovisual al currículum escolar, com apropar-lo a l’alumnat d’educació Primària i de Secundària. Analitzar, gaudir del cinema o produir petits textos audiovisuals a l’aula podria, o hauria de ser, complementari. De fet podríem dir que el FIC-CAT és un bon exemple d’això… on trobem un lloc per gaudir de les darreres produccions de cinema en català, on també podem visionar una selecció de les millors produccions escolars i al mateix temps trobem un espai per la reflexió i l’anàlisi sobre el cinema i l’educació com és el Fòrum.

Però en els «passadissos» no sempre trobem el moment per aclarir conceptes, o acabar de parlar i tancar tots els temes. Això és el que ens va passar a Roda de Berà, concretament aquest debat va quedar obert. Esperem tenir una nova ocasió, potser en el segon Fòrum Cinema i Educació, per abordar de nou el debat sobre «el gaudir i l’analitzar» del cinema.

Francesc-Josep Deó