Història d’un final de curtmetratge

Vida real. Fa dos mesos. Març 2021 EPP (en plena pandèmia).
Et ve un encàrrec audiovisual de part d’una productora o d’una entitat, d’un Ajuntament o d’una tele. Tens menys d’una setmana per lliurar el producte final. Moltes vegades no saben ni el producte que volen, però el volen ja. Per tant com a free-lance has d’activar totes les teves potencialitats i contactes per lliurar la feina amb dignitat i dins el termini exigit.

Flash back. Setembre 2014.
Inicio una extraescolar que pretenia ensenyar formes i continguts audiovisuals a adolescents de l’ESO. Amb una carpeta d’idees de guió sota el braç, algun material audiovisual propi, apunts de la carrera de periodisme, i exemples de curtmetratges trets d’internet començava l’aventura sota el lema: “A qui li agradaria fer curtmetratges?” Vaig estar 5 anys fent aquesta extraescolar i vaig tenir el privilegi d’aprendre un munt de coses d’aquells adolescents inquiets i unes quantes generacions més jove que jo (cada any més).

Junts també vam aprendre moltes coses sobre el llenguatge audiovisual que va canviant sobre la marxa a gran velocitat, vam escriure guions, localitzar, gravar, editar, fer curts, vam anar a concursos… però sobretot vam omplir-nos de vivències intenses tots plegats.

Flash forward. Abril 2021 MP (malgrat pandèmia).
Alguns d’aquells alumnes de l’extraescolar de curtmetratges de l’escola el Cim de Terrassa ara estan treballant pel seu futur: estudiant a l’ESCAC per fer de directors, estudiant interpretació perquè els va agradar fer d’actors i actrius, altres fan cursos per ser tècnics d’imatge i de so. I fins i tot alguna alumna està estudiant el superior de composició perquè vol fer bandes sonores de pel·lícules. Brutal! La inoculació del virus cinematogràfic va funcionar en un tant per cent important de l’alumnat.

Tornem al Març 2021.
L’Ajuntament de Terrassa em fa un encàrrec. Fer un vídeo per sensibilitzar sobre un tema molt delicat: la violència masclista. Sé que una de les exalumnes de curtmetratges està estudiant dansa contemporània i interpretació, i que la que estudia música ja està fent composicions musicals a mida per a estudiants de l’ESCAC, anuncis locals i petits vídeos. És per això que em plantejo fer aquesta feina utilitzant els seus coneixements artístics. El pressupost no és gaire alt, però per a elles és una oportunitat de fer una feina professional remunerada. Escric un guió que uneixi les diferents peces: la dansa, unes fotografies de manifestacions contra la violència masclista, un off adequat i una música que s’adequa perfectament a la producció audiovisual. I ja ho tenim. Es tanca el cercle.

Moment present. Conclusió.
Encara ens falta connexió entre l’escola i la vida laboral, ens falta molt camí per connectar els coneixements amb la professionalitat. Cal crear aquests ponts, cal buscar ja des de ben joves aquests talents i després donar-los la mà perquè trobin una sortida.

Marta Begué
Periodista, professora, guionista i locutora.

El muntatge afecta el missatge?

31 d’octubre de 2020, els Mossos d’Esquadra desallotgen la Casa Buenos Aires a Barcelona i TV3 i BTV cobreixen mediàticament la notícia. Les dues cadenes de televisió generen una peça audiovisual per relatar els fets, tanmateix el missatge que en rebem és ben diferent. Les eines que tenim en el llenguatge audiovisual per relatar una història son múltiples: què gravem, com ho gravem, com ordenem aquestes imatges, quin grafisme les acompanya i quin so hi posem.

Podem analitzar la imatge des de diferents punts de vista, per exemple, tenint en compte el valor de pla. Per valor de pla entenem la relació entre el subjecte i la càmera. Podem enquadrar-lo de cap a peus, de cintura en amunt, només la cara o fixar-nos en un detall. Tot i que el subjecte que gravem serà el mateix, l’efecte que produirà la seva imatge no. Si gravem manifestants enquadrant-los de cap a peus (pla general, en llenguatge audiovisual) obtindrem una visió general de la situació: ens ajudarà a situar-nos. Però si només els gravem en aquest pla, despersonalitzem els subjectes i no generem empatia. En canvi, el primer pla (aquell que grava només la cara) s’utilitza en llenguatge audiovisual per transmetre emocions: estem a prop del personatge i podem veure com se sent. Per altra banda trobem el pla detall, el pla que ens serveix per focalitzar la nostra atenció -com indica el seu nom- en detalls.

Imaginem-nos que tenim un bon recull d’imatges gravades de la manifestació: plans generals dels manifestants, pancartes amb les reivindicacions, detalls de les destrosses, primers plans dels manifestants, plans generals de la policia. Com ordenem aquest relat? Quines imatges incorporem i quines decidim que no ens fan falta? Aquestes decisions construiran el relat de la nostra història.

Foto: Abril Martí. “Projecte Estem Rodant al barri Baró de Viver, Barcelona.”

TV3 decideix començar per quatre plans detalls de destrosses i seguir amb un pla de la pancarta, un pla general dels manifestants, un pla general de la policia, un pla mig de la policia, un pla general de la policia, un pla mig d’un manifestant realitzant una destrossa i finalment un pla general dels manifestants. Analitzem quin és el missatge que se’n desprèn: prèviament a saber quin és el motiu de la manifestació el que sabem és que ha provocat destrosses. Els manifestants els veiem sempre en pla general, i quan la càmera s’acosta a ells és per gravar-los realitzant un acte vandàlic. Hi ha més presència de plans de policia que de manifestants.

BTV inicia la peça amb un pla detall de destrosses, un pla general de destrosses i manifestants, un pla general de manifestants, pla mig de manifestants amb pancartes, pla general dels furgons de policia, pla de les reivindicacions, pla dels manifestants on podem veure les cares i tanca amb dos plans detalls de les reivindicacions. Aquest relat es centra en els manifestants, a qui podem veure més pròxims i per tant generar empatia. També prenen importància les reivindicacions, ja que han inclòs fins a quatre plans on podem llegir les diferents consignes.

Foto: Abril Martí. “Projecte Estem Rodant al barri Baró de Viver, Barcelona.”

L’audiovisual no és neutre: enquadrar i ordenar les imatges és decidir el missatge. Conèixer el llenguatge audiovisual ens permet analitzar-lo i poder entendre quines eines s’utilitzen per construir els missatges. Tenir-ne coneixements és incorporar habilitats i recursos per entendre el món hipercomunicat que ens envolta i poder construir un discurs crític i reflexiu. És per tots aquests motius que és cada vegada més important, a causa de les hores creixents de consum audiovisual, que aquests aprenentatges estiguin presents en el currículum acadèmic.

Clàudia Barberà Miró
Associació Nadir Audiovisual i Educació

 

L’ús de la tecnologia

El darrer estudi Encuesta sobre Equipamiento y Uso de Tecnologías de Información y Comunicación en los Hogares Año 2019 de l’Instituto Nacional de Estadística revela, entre d’altres, que:

    • 9 de cada 10 persones de 16 a 74 anys ha utilitzat Internet els últims 3 mesos
    • El 78,2% de les dones i el 77,0% dels homes utilitza Internet a diari
    • Al 98,5% de les llars hi ha almenys un telèfon mòbil. Al 80,9% hi ha almenys un ordinador i al 50,8%, una tauleta
    • Un 86,7% dels nens de 10 anys utilitza Internet. Als 15 anys ho fa un 98%

    La nova tecnologia està ben instal·lada en la societat. En termes generals l’ha fet progressar, ja que li ofereix la possibilitat de millorar els processos d’informació, comunicació i aprenentatge. El mon del coneixement, de l’empresa, de l’administració pública, de l’ocupació, de la mobilitat, del consum, de l’oci, de la cultura i de l’art, de la mobilització social… se n’han beneficiat. Però aquesta possibilitat de millora en moltes ocasions ve acompanyada de problemàtiques derivades del mal ús de les quals no és habitual parlar, almenys fins que ens sentim perjudicats. Conflictes i addiccions apareixen quan aquest ús tan intensiu es produeix en un context on regna l’absència d’esperit crític i de formació específica. Amb aquestes dades demolidores a la mà, es fa difícil pensar que el sistema no hagi previst mecanismes per proveir la població dels coneixements i de les habilitats específiques per desenvolupar-s’hi exitosament.

    Tradicionalment, és responsabilitat dels adults preparar els menors per a la seva entrada i evolució en la societat, ja sigui com a pares o com a mestres. Però, en aquesta matèria, qui prepara l’infant? I qui prepara l’adult, que és qui ha d’educar l’infant? Doncs, ningú. Llavors, com podran aquests adults formar els infants si ells són els primers que s’han educat en aquesta matèria d’una manera totalment intuïtiva i escassa, i molts cops empesos pels impulsos d’una seductora cursa tecnològica? Si ens hi fixem bé, un enorme desert educatiu envolta aquesta matèria, de manera que un mon tan complex (i de vegades cruel) com és el d’Internet arriba als menors sense cap límit ni filtre previ.

    El codi de conducta tradicional es transforma a la xarxa i hi apareixen noves formes d’actuar. Quin tipus de relacions s’hi estableixen? Per exemple, un amic fet en una xarxa social és igual que un amic fet en el nostre entorn quotidià? I l’amor, s’escampa per la xarxa igual que per la Terra? I el sexe, quines formes i punts de vista pren a la xarxa? Un nou codi de valors, explícit i àmpliament difós a les escoles, hauria d’acompanyar el nostre discórrer pel mon digital. Lamentablement, un concepte clau avui, l’ètica digital, és encara cosa de puristes, primmirats i aixafaguitarres. I, com sempre, la resposta de l’Administració educativa és lenta, inconcreta i ineficaç. Les dades de l’estudi que esmento fan imprescindible un pla de xoc integral que s’hauria d’haver començat a aplicar fa almenys més d’un decenni.

    Una solució hauria estat (i encara seria) la incorporació de l’educació mediàtica a l’escola, però aquesta es veu suplantada per una simple educació digital massa tecnologista. Aquesta educació tampoc arriba a la família, que viu amb distància i indiferència l’ús racional de la tecnologia, almenys fins que aquesta renúncia li genera impactes massa persistents o dolorosos. Preguntem-nos per un moment què veu un menor al voltant seu cada dia, de quines referències es nodreix quant a l’ús de la tecnologia. Adults addictes, obsessionats o despreocupats que no aixequen la mirada? Companys d’escola que no coneixen els límits al voltant de l’ús del mòbil i d’Internet? Aparells i serveis configurats d’entrada amb totes les opcions a disposició?

    No podem deixar que siguin aquests adults ignorants i addictes els qui ofereixin el seu model als nostres fills. Tampoc els seus iguals, almenys aquells que estan abandonats a la seva sort davant les pantalles. I tampoc les grans companyies de tecnologia i comunicació, que principalment es preocupen per garantir el seu accés a les dades generades d’una manera neta, profunda i sovint tramposa.

    Prendre una actitud crítica, responsable i informada és a l’abast de cadascú. No podem esperar que ningú altre ho faci per nosaltres. Avui dia, amb aquest mateix ús tan majoritari i intensiu d’aquestes tecnologies que l’INE exposa, ser un ignorant es converteix gairebé en una elecció.

    Gerard Vilanova
    Formador i divulgador

És l’hora de l’educació digital crítica, avançada i sobirana

El febrer de 2016 va circular per tot el món digital la imatge d’un Mark Zuckenberg joiós que passejava amb el seu casual wear pels passadissos del World Mobile Congress mentre la resta d’assistents seien abduïts per l’última generació d’ulleres de realitat virtual de Samsung, sense saber que un dels homes blancs, joves i heterosexuals més poderosos del món caminava analògic i desimbolt pel seu costat. Ràpidament la fotografia es va llegir com a prova empírica i metàfora esfereïdora del món distòpic que s’acostava.

Després van venir escàndols polítics com Cambridge Analytica o les multes milionàries a Google per violar la privacitat de menors a través de Youtube i, en paral·lel, el paradoxal culte que nosaltres, la gent normal, rendíem a les GAFAM (Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft) a través, per exemple, de les compres compulsives a Amazon malgrat saber que maten a poc a poc el comerç local i maltracten els seus treballadors, o el desembarcament massiu de Google a les escoles, malgrat saber que dipositem les dades de centenars de milers de criatures i adolescents en els servidors d’una multinacional dedicada a l’explotació de dades.

Les GAFAM i els seus altres oligopolis digitals i multimèdia cosins germans (BATX o TUNA) són com el doctor Jeckyl and Mr. Hyde: als usuaris ens mostren serveis punters, utilíssims i divertits com Facebook, Intagram, Tik Tok, Gmail, Drive, G Suite for Education, Fornite o Netflix. I cap endins el que aconsegueixen són dades i més dades que després converteixen en publicitat explícita, feeds manipulats i promocionats, campanyes de bots, fake news, aprenentatge automatitzat, vigilància predictiva, resultats de cerca esbiaixats, immersió narrativa o eines de fidelització com els likes, els onboardings i els epic moments… En definitiva un ventall d’estratègies ideades per poder datificar i collar la nostra vida: lligar-nos, retenir-nos, estudiar-nos, vigilar-nos, controlar-nos i, finalment, influir-nos i decidir per nosaltres.

El que està en joc és ben clar: la nostra llibertat de pensament i d’acció. Aquest és el nus del debat i aquest ha de ser el nus de les solucions. Les institucions poden i tenen el deure d’actuar des de tots els àmbits. Per exemple, desactivant oligopolis, protegint la privacitat de dades i invertint en la seva sobirania i seguretat. Un grup de mares i pares aliat amb el col·lectiu Xnet hem treballat en aquesta línia precisament per aturar el monocultiu de Google a les escoles i protegir la privacitat de dades. Hem alertat al Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya del que està en joc i de la seva responsabilitat nuclear de protegir els menors d’edat, una responsabilitat que passa perquè habiliti entorns virtuals d’aprenentatge alternatius al G Suite for Education i al Google Classroom. Malgrat que tot apunta a què la seva és una política d’aliança amb Google, mantenim l’esperança de veure si el conseller i la directora d’Innovació actuen a l’alçada dels temps que corren.

Però si parlem de pensament i llibertat, en l’àmbit educatiu no només parlem de les infraestructures tecnològiques de les escoles sinó també d’educació pròpiament dita, de formar-nos en un ús i un coneixement de les tecnologies digitals actiu i empoderant, crític i emancipador, sobirà i segur. I això passa per superar la fase instrumental (quasi ofimàtica) i tecnòfoba (la que tan sols alerta dels perills) de la formació digital i apostar pels coneixements substantius de la història crítica i els sentits de la tecnologia digital i el desenvolupament empoderant d’eines digitals. En definitiva, o eduquem en una tecnocultura crítica, avançada i sobirana o les multinacionals dels Big Data i la intel·ligència artificial pensaran per nosaltres i pels nostres fills i filles.

Cecilia Bayo

Combatre la desinformació des de les aules

Els ciutadans tenim el dret fonamental d’accedir a una informació veraç i contrastada. En l’actual context de sobreinformació, arran de la irrupció d’Internet i la possibilitat de què qualsevol usuari creï i difongui contingut a la xarxa, sorgeix la necessitat de verificar la informació que rebem. Amb aquest objectiu, l’abril de 2019, es va crear Verificat: una plataforma de fact-checking que contrasta el discurs polític i el contingut que circula a les xarxes.

Aquest any posem en marxa Verificat Escola amb l’objectiu principal de formar els estudiants en el consum crític i responsable de la informació digital. Des de fa uns anys, proliferen la desinformació, la postveritat, les fake news, els rumors, les mentides, etc. I els mitjans de comunicació tradicionals, que pateixen una greu crisi de legitimació per part de la ciutadania, no tenen mans suficients per contextualitzar tot el contingut generat i distribuït a Internet a través de plataformes tecnològiques com Twitter, Instagram, Whatsapp, Tik Tok, i un llarg etcètera.

Aquests canals són els més utilitzats pels joves que avui es formen a les escoles i als instituts. Ells són receptors d’aquesta informació poc fiable i és imprescindible que rebin una educació mediàtica digital que els faci ser competents en detectar-la i contextualitzar-la.

Si bé l’anomenada generació Zeta és nadiva digital i la seva manera de socialitzar-se i comunicar-se es caracteritza per ser híbrida entre entre el real i el digital, no està exempta de ser un target desproveït de protecció vers les notícies falses que circulen per Internet. De fet, un recent estudi de la Standford History Education Group explica que els joves adolescents i, no ho oblidem, futurs votants, es refien de l’aparença del web més que del contingut, focalitzen la seva atenció en el titular, poques vegades consulten més profundament els continguts del web, i depositen la seva confiança en aspectes que poden ser fàcilment manipulats.

Aquesta figura presenta el percentatge de trànsit de diferents fonts respecte als 690 principals webs de notícies d’EUA i a 65 webs de notícies falses. Els llocs es ponderen pel nombre de visites mensuals. Les dades són d’Alexa. | Social Media and Fake News in the 2016 Election, Hunt Allcott and Matthew Gentzkow.

Des de Verificat Escola proposem sessions formatives que van més enllà de l’educació mediàtica tradicional, tot utilitzant tècniques com la lectura lateral, l’ús d’eines digitals i la creació i difusió de continguts contextualitzats. I ho fem amb un doble objectiu: (1) que els joves tinguin eines per a esdevenir crítics davant la desinformació, (2) que es constitueixin com una comunitat activa de fact-checkers que s’articula per a combatre-la. Per això, les nostres formacions inclouen des de l’aprenentatge de tècniques bàsiques de verificació fins a la creació d’un propi canal de comunicació basat en l’ús d’eines i plataformes audiovisuals digitals.

A dia d’avui, estem implementant un curs de fact-checking als alumnes de primer de Batxillerat de l’escola Llor de Sant Boi gràcies a una beca de l’International Fact-Checking Network. Al llarg de l’any, els estudiants, constituïts com una redacció de fact-checking, aprenen a detectar la informació falsa que circula a les seves xarxes i la contrasten, compartint el resultat a través d’un canal de YouTube i perfils a Instagram i TikTok. És la primera generació de fact-checkers formada dins les aules.

Susana Pérez Soler
Responsable d’Educació de Verificat
Elena Salgado Cobo
Assistent pedagògica de Verificat