París al cinema

Plaça de Sainte Catherine. París

Tornar a París sempre és un plaer per mi. Aquesta vegada feia temps que no visitava la ciutat que tant he trepitjat. Una ciutat que ocupa molts dels meus records de la dècada dels 70: el barri de Le Marais o el Quartier latin; les hores grises dels dies plujosos al «Beaubourg» (Centre Pompidou) lleguin i escoltant el darrer disc de Leonard Cohen; o la chambre a la petita i encantadora plaça de Sainte Catherine, ara convertida en una habitació d’hotel dels cars.

Sempre que vaig a París passejo pels Champs Elysées amb l’esperança de trobar-me la Jean Seberg venen el New York Herald Tribune com a la pel·lícula À bout de souffle del Godard. M’imagino passejant una estona amb ella xerrant dels seus estudis a la Sorbonne, però mai la trobo… clar! jo no soc Jean-Paul Belmondo, ni París és en blanc i negre, ni sona la música de Martial Solal. Ho sé, estic enamorat d’una fantasia, d’una ciutat… això ja ho fa el cinema!

À bout de souffle. Jean-Luc Godard

Segueixo caminant, miro les façanes, que lluny queden els grans cartells de les estrenes als cinemes dels Champs Elysées, recordo un cartell immens del Grand Bleu del polièdric Luc Besson. Ara els grans anuncis lluminosos que s’imposen a la zona són de marques de roba, de complements i de perfums. Abans d’arribar a l’Arc del Triomf passo per davant dels Publicis Cinémas i penso que a París encara queden grans cinemes. En aquests quasi dos quilòmetres de passeig viuen encara 4 o 5 cinemes que aguanten estoicament l’embat de les plataformes. Aquest passeig parisenc fins i tot té un festival «local» de cinema independent francès i americà, el Champs-Elysées Film Festival, que ja va per l’11a edició. Entenc que el cinema francès sigui un referent per a moltes persones, ens volem emmirallar però al mateix temps ens enlluernem.

Inevitablement comparo París amb Barcelona i amb tantes i tantes ciutats i pobles catalans que han perdut dotzenes de sales de cinema. Tenim una indústria cinematogràfica tant minsa que -com diu el meu amic Antonio Barrero- la línia d’alta velocitat Barcelona-Madrid s’emporta el talent que hi ha a Catalunya. Un país on UNA pel·lícula com Alcarràs obre, per UN dia, cinemes tancats durant anys… quina paradoxa! Potser necessitem més directores, directors i productores que apostin pel cinema en català, necessitem més pel·lícules com Alcarràs, com El fred que crema, com Suro i tantes altres que busquen un lloc en les sales de cinema i en les plataformes. Però sobretot necessitem, que les institucions catalanes s’ho creguin i consolidin el que està creixent.

Portades de Vogue a la vora del riu Sena

Un semàfor en vermell i el clàxon d’un cotxe que passa massa a prop meu, em fa sortir de les meves dèries i tornar als carrers de París. Encaro les meves passes cap al Quartier latin on trobo, aquí sí, la Josephine Baker en una parada de llibres de vell a la vora mateixa del riu Sena. Una mica més enllà una jove Audrey Hepburn ens mira des d’una portada del Vogue del febrer de 1959. Al costat hi ha exemplars antics engroguits de Le petit Journal i altres diaris vells. M’agradaria pujar a aquell cotxe que tenia el Gil a la pel·lícula Midnight in Paris de Woody Allen per viatjar al passat, per tornar al París dels anys 30 o millor… a la dècada dels 50, així segur que trobaria a la Jean Seberg.

Faig un estofat de bou Au Bourguignon du Marais i continuo passejant amb bona companyia.

Francesc-Josep Deó