Centres docents i mitjans de comunicació local: Cinc camins per explorar com treballar conjuntament

Treballar al voltant de l’educació mediàtica -com no podia ser d’altra manera, atesos els ràpids i constants canvis socio-tecnològics- implica haver de renovar-se constantment. La cultura digital ha obert noves possibilitats comunicatives, que inclouen avantatges i desavantatges: les persones ja no som només consumidores, espectadores o oients, sinó que també ens hem acostumat a crear i compartir vídeos i missatges de tota mena; la regulació dels continguts és cada vegada més complicada -per no dir impossible-, no només per la seva dimensió sinó perquè també s’ha de vigilar no caure en la censura i ferir de mort la llibertat d’expressió; la cobertura ja no està obligada a respondre a un territori marcat per fronteres, fet que afavoreix el contacte intercultural, però aquest precisa una mirada oberta, que sigui crítica i alhora tolerant. Formar a la ciutadania perquè pugui navegar en aquest maremàgnum, sense ofegar-se i amb la capacitat de dirigir el seu propi recorregut, no és gens fàcil.

Però, a més a més, moltes vegades tampoc no aprofitem allò que tenim més a prop. I és precisament des d’aquesta preocupació des d’on escrivim aquest text. Concretament, aquí volem defensar la necessitat d’una major col·laboració entre els centres educatius i els mitjans de comunicació local.

Per una banda, ningú no dubta que els centres escolars són espais essencials en la transmissió de valors (socialització) i en la formació de vincles socials (sociabilitat). I, de l’altra, cada vegada és més evident que els mitjans de comunicació més propers juguen un paper molt important des de moltes perspectives com a contrapès d’aquest món global: com a espai per difondre què passa a les ciutats on vivim i com a generadors de continguts adreçats a una ciutadania que també necessita marcs interpretatius propis per entendre el que passa a altres indrets i saber com això li pot afectar.

Llavors, per què no s’ha consolidat un vincle entre ambdós àmbits a partir d’iniciatives entorn l’educació mediàtica? Des d’aquí volem contribuir que això es produeixi i, per això, proposem aquests cinc camins per explorar.

Les relacions socials online guanyen cada vegada més pes i les trobades socials s’estan reduint al temps de lleure. Evidentment no volem treure importància a les relacions amistoses -i, menys, si parlem de la joventut-, però cal treballar pensant en la qualitat de la convivència a qualsevol espai de reunió. Doncs bé, un projecte d’educació mediàtica desenvolupat a l’escola amb la complicitat d’un mitjà resulta molt interessant per pensar, per exemple, com millorar les relacions personals als futurs entorns laborals.

La individualització de la societat és un fet inqüestionable i, ara, toca revifar els vincles comunitaris i subratllar la importància del bé comú. Un mitjà de comunicació local – com a qualsevol mitjà- ha de crear el seu contingut pensant en els interessos del conjunt del públic potencial, una història personal pot ajudar a una altra persona a descobrir que el seu no és un problema particular o explicar una lluita veïnal pot fer veure que hi ha gent arriscant-se per aconseguir una millora que podran gaudir moltes persones.

Amb aquest punt de partida, nosaltres plantegem que un projecte d’educació mediàtica desenvolupat amb la implicació d’un mitjà local ha d’incloure la creació de continguts i que aquesta és una molt bona manera de generar el debat entorn els interessos individuals i entorn d’allò que és útil per a tothom. Actualment, moltes de les lluites socials es basen en identitats essencialistes i calen també contra-narratives que permetin treballar l’empatia. Tot i no compartir la mateixa identitat, el diàleg és possible i, sobretot, necessari.

No n’hi ha cap dubte que un mitjà de proximitat és un espai molt adient per poder generar vincles amb la teva ciutat, poble, barri… Treballar sobre continguts històrics ajuda a recuperar la memòria col·lectiva o mostrar espais sovint tancats als públics (des d’oratoris per la pràctica de l’islam a zones abandonades o perifèriques) ajuda a descobrir nous indrets i despertar la curiositat sobre els espais que ens envolten. Però, a més a més, pensem que treballar amb aquest enfocament també pot servir per enfortir el respecte als espais públics i, en conseqüència, afavorir la convivència.

Des de la perspectiva de l’alumnat, vincular una activitat educativa a un mitjà de comunicació implica assumir una responsabilitat, sobretot quan aquesta es basa en el fet que l’alumnat adquireixi el compromís d’elaborar un contingut. Aquesta situació comunicativa generada a partir d’aquest treball en equip permet a les nenes i nens participants a descobrir les seves pròpies capacitats i habilitats i, inclús, a aprendre a gestionar el fracàs (individual i en equip). Hi ha un objectiu comú, un camí per fer-ho de forma col·laborativa i, per tant, es poden dissenyar estratègies per aprendre a gestionar les emocions que inevitablement apareixeran arran d’aquest procés.

I, per últim, no podem descuidar una qüestió que sempre ha estat columna vertebral de l’educació mediàtica, però sobre la que cal renovar la mirada. Entendre i conèixer les rutines productives d’un mitjà (selecció de notícies, comprovar la seva veracitat, garantir que reculli totes les visions…) a partir de la pròpia practica pot ajudar no només a tenir una major capacitat per avaluar els continguts mediàtics que circulen sinó també a fer l’alumnat més conscient de la seva responsabilitat quan crea i/o comparteix continguts.

Però, a la vegada, també cal parar atenció sobre les estratègies que ara es segueixen per capturar l’atenció davant les pantalles. No ens agrada parlar de comportaments addictes, perquè això implica considerar l’individu com a responsable i alhora com a víctima, i preferim parlar de les estratègies, cada vegada més agressives, que fan servir les noves plataformes i que afavoreixen la pèrdua de control sobre què mirem. Es tracta d’ajudar a aprendre a identificar-les.

D’aquesta manera, quan es planteja una reflexió sobre les rutines productives, ara també cal parlar sobre qüestions com la difusió a les xarxes o les tècniques de fidelització dels públics. És a dir, no es tracta únicament de desenvolupar un pensament crític que ajudi a seleccionar i a interpretar els missatges, sinó que també cal aprendre a controlar el temps que hi dediquem a aquest consum i les rutines que ens genera, no sempre gratificants.

Comencem a treballar?

Amparo Huertas Bailén