Si assumim com a certa l’afirmació que l’escola ha de preparar l’alumne per la societat tal com és avui en dia, convindrem que avui (i des de fa temps) l’escola està oblidant una parcel·la nuclear del món actual: el coneixement associat a l’accés, l’anàlisi, la creació i la participació en la gran quantitat d’informació que tenim a l’abast, ja sigui en un grup de WhatsApp, en una xarxa social o en un mitjà de comunicació convencional.
¿Qui parla als nostres fills dels codis audiovisuals, de les grans plataformes i xarxes de continguts, de la manipulació informativa, de les noves relacions socials, dels mecanismes de la publicitat, dels videojocs, del consum i de les estafes a Internet, de la pressió dels patrons estètics, de privacitat, de seguretat…? Qui els ajuda a defensar-se dels tòxics i a beneficiar-se de les virtuts dels mitjans? Vull dir si a l’escola algú els en parla de forma estable i estructurada, més enllà de l’acció aïllada i ocasional d’un mestre, professor o tallerista. Avui, en l’ecosistema digital especialment, és més necessari que mai dominar les eines d’informació i de comunicació, per prendre decisions de forma responsable i informada, i per ser crítics amb l’entorn.
Aquest coneixement ens el dona una disciplina, l’educació mediàtica, que consisteix en la capacitació de les persones tant per a la comprensió com per a la producció de missatges i continguts a través dels mitjans de comunicació en qualsevol llenguatge (escrit, gràfic i audiovisual) i que s’estructura sobre dos eixos: l’audiovisual, tractat tant com a instrument com a objecte d’estudi, i l’informatiu, que fomenta una mirada crítica sobre el tractament de la informació.
Si l’educació mediàtica és el procés educatiu que se centra en els mitjans de comunicació, l’alfabetització mediàtica n’és el resultat: el coneixement i les habilitats que l’alumnat adquireix en els mitjans, la seva capacitació com a espectadors i com a creadors. Entendre què passa darrere la pantalla és educació mediàtica. Passar d’usuari a usuari conscient, crític i responsable.
Però l’educació mediàtica és encara un outsider a l’escola, vista la irregular i inestable aproximació que s’hi fa. Tal com estem ara, el pes recau en la família gairebé en exclusiva i l’adult es troba en la difícil situació d’haver d’educar i educar-se a si mateix a una velocitat de llampec. De veritat que no se m’acudeix cap ensenyament instal·lat avui a l’escola que superi en necessitat el de l’educació mediàtica. Que Internet i tal quantitat de mitjans no existissin quan es van dissenyar les assignatures actuals no eximeix que no s’hagi integrat a l’escola d’una forma més satisfactòria que l’actual.
I com es tradueix aquesta necessitat avui als currículums? Doncs en una competència educativa, la competència digital, mal batejada i massa afectada per una mirada tecnologista (el roent debat sobre els mòbils n’és un bon exemple) que no cobreix, ni de bon tros, les necessitats. Principalment, perquè aquesta competència és transversal (per als aliens al món de l’educació, ‘transversal’ vol dir que ficant una mica de contingut a cada assignatura i sumant-ne les porcions n’hauria de sortir el tot programat) i s’imparteix només de forma voluntària per uns quants docents conscienciats i de bona fe. A molts altres que també tenen la convicció, potser els falta l’especialització d’uns coneixements cada vegada més exigents. I a tots els docents en conjunt, als que s’hi posen i als que no, els falta l’imperatiu legal. Per entendre’ns, queda en el terreny del voluntari i opcional.
La transversalitat és, doncs, el problema: aquesta condició no és suficient perquè acaba eximint-ne el compliment. La mal anomenada competència digital queda condemnada a una posició secundària i prescindible davant de l’estatus d’altres coneixements que sí que tenen la categoria d’assignatura, que tenen un especialista al seu càrrec i que tenen un reflex als horaris, als butlletins de qualificacions o a la selectivitat, per posar només uns exemples. Per a l’educació mediàtica no hi ha ni un espai, ni un temps, ni un professional, ni una avaluació, ni un seguiment estables i estructurals, de manera que tot aquest coneixement acaba caient en mans de l’ajornable, del prescindible i, fins i tot, del molest. Per als especialistes i docents en general és molt més important acabar el seu temari de matemàtiques, medi o literatura, per exemple, que atendre les necessitats d’educació mediàtica.
Quan exposo aquesta problemàtica a docents, una gran part em dona la mateixa resposta: que, com sempre, s’aboca massa responsabilitat a l’escola, i que no tot hi cap. Crec que s’equivoquen, que no n’han calibrat encara la necessitat, però no és culpa ni responsabilitat dels docents resoldre aquesta qüestió. No es tracta d’una dèria qualsevol. Es tracta d’un CONEIXEMENT majúscul, sens dubte el coneixement més necessari avui. No es tracta d’higiene bucodental, d’educació vial o de cuina saludable (amb tots els respectes), temes al voltant dels quals sí que podríem discutir si han de ser objecte de tractament a l’escola, a la família o als dos espais, i en quina mesura.
La necessitat d’educació mediàtica és URGENT i l’escola l’ha d’assumir com a pròpia, desplegar-la i universalitzar-la, més enllà del que faci la família. A tal efecte, el que proposo des de fa anys no és sumar un nou coneixement a l’escola, sinó que aquest en desplaci d’altres. Dit d’una altra manera, que es creï una NOVA ASSIGNATURA a costa de les que ja hi ha ara i que tingui, almenys, les mateixes condicions pel que fa a l’assignació d’un espai, d’un temps, d’un especialista i d’una avaluació, com ja es fa en alguns sistemes educatius propers. I cal que el Ministeri d’Educació ho faci de seguida, almenys, mentre les assignatures existeixin (s’anomenin com s’anomenin).
No fer-ho és condemnar els nostres fills a la indefensió davant de la complexitat (i la crueltat) del món actual, un món on el coneixement i el domini dels fluxos comunicatius i informatius s’han elevat molt per sobre d’altres necessitats que el sistema educatiu ja va integrar amb èxit al sistema educatiu en el passat.
Gerard Vilanova Godoy
Formador a ticactiva.cat, professor i tècnic de comunicació
