completa privacidad http://auip.org/cialis-generico.html Precio más bajo genérico y de píldoras de marca http://auip.org/comprar-kamagra.html Descuentos y bonificaciones http://auip.org/comprar-viagra-generico.html El servicio al cliente en todo el mundo
  • JORNADES

    COMUNICACIONS · En les Jornades d’Educació Mediàtica. Mirar, pensar… actuar!, que organitza la revista digital AulaMèdia a principis de juliol a Barcelona, volem donar un espai ampli al professorat que vulgui presentar comunicacions i experiències sobre la producció audiovisual i l’anàlisi dels mitjans de comunicació a l’aula.

    Vols presentar una comunicació a les Jornades d’Educació Mediàtica?

    INFORMACIÓ

  • Llenguatge audiovusal

    En el web EL LLENGUATGE AUDIOVISUAL hi trobareu alguns dels conceptes essencials del llenguatge audiovisual explicats amb exemples. Està pensat per a suport del professorat o estudiants que treballin el cinema i la televisió a l’aula o per a l’aprenentatge autodidacta. [+]

  • El Festival Internacional de Cinema en Català FIC-CAT dona visibilitat als treballs audiovisuals fets pel professorat i per l’alumnat dels centres docents que creuen i veuen la necessitat l’alfabetització audiovisual i tecnològica.

    D’aquesta manera va néixer la modalitat CENTRES EDUCATIUS del FIC-CAT, que incentiva la creació i projecta les produccions audiovisuals realitzades per totes les escoles i instituts dels Països Catalans que hi volen participar.

    INSCRIPCIÓ CENTRES EDUCATIUS

  • El projecte eduCOM.info vol oferir al professorat, reflexions, recursos i experiències per facilitar la implementació de l'Educació en Comunicació a les aules. [+]
  • TEMES

  • AulaMèdia 2001-2011

  • Edicions anteriors

  • Contacte

    AulaMèdia - eduCOM
    Rambla de Catalunya, 10
    08007 - BARCELONA

    ISSN 1699-2245

  • Visites


Educació Mediàtica

Més enllà de la pregunta de si cal que entrin, o no, els mòbils a les aules, en l’àmbit de l’educació s’obren algunes preguntes difícils de respondre. Una d’elles fa referència a l’educació en el camp de la comunicació: per quan una educació mediàtica integrada en el currículum de l’educació primària i secundària del segle XXI?

Des d’AulaMèdia fa temps que treballem en la formació del professorat en el camp de l’educació en comunicació, ens preocupa quin ha de ser el seu contingut: l’alfabetització dels llenguatges mediàtics, la comprensió dels continguts audiovisuals, la lectura crítica dels mitjans, etc. Però sobretot ens preocupa la manca d’implementació de l’educació mediàtica a les aules.

Fa anys que es parla de la necessitat d’una educació en el camp dels mitjans de comunicació. Una vegada més cal recordar que a finals del 2008 –aviat farà 10 anys!–, el Parlament Europeu proposava introduir una assignatura d’educació mediàtica en els centres docents. La proposta va ser aprovada en el plenari de l’Eurocambra per 583 vots a favor, 23 en contra i 4 abstencions, i el text subratllava que “l’educació mediàtica cal que formi part dels plans d’estudi de tots els nivells de l’educació escolar”.

Però què ha fet, fins ara, l’administració educativa catalana respecte a l’educació mediàtica? Poca cosa! Malgrat alguns gestos com els convenis sobre el tema signats pel Departament d’Ensenyament de la Generalitat i el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (convenis farcits de bones intencions però amb poques propostes), l’educació en comunicació audiovisual continua essent la gran assignatura pendent.

No menystenim el treball que fa el CAC sobre aquest aspecte de l’educació, però una vegada més cal preguntar-nos si és el CAC el que ha d’assumir aquesta tasca, quan és el Departament d’Ensenyament qui ha d’actualitzar el currículum escolar. No podem externalitzar, una vegada més, els continguts curriculars, i molt menys les responsabilitats d’educar en mitjans. Cal que l’administració educativa entomi la responsabilitat d’incorporar l’educació mediàtica en el currículum prescriptiu.

Una educació del segle XXI que no tingui en compte la “comprensió lectora” de l’alumnat sobre els continguts de les pantalles, una societat que només quantifiqui el consum de mitjans però que no valori la capacitat de la ciutadania per generar una mirada crítica sobre els mitjans de comunicació, no només és una societat analfabeta en el camp de la lectura crítica dels continguts mediàtics, és una societat mal·leable i manipulable social i políticament.

Una nova societat –com la que volem crear– implica necessàriament nous continguts en l’educació. Implica, per exemple, que els continguts sobre les ciències de la comunicació entrin per la porta principal a tots els centres docents, no de forma tímida en forma de conveni, de tallers puntuals o de premis escolars. Calen uns continguts competencials adequats als temps que vivim… a la nova etapa que volem viure.

Francesc-Josep Deó, coordinador d’AulaMèdia
[Publicat a Comunicació21 el 29 de juny de 2018]

Seminari d’Educació Mediàtica

Aquest Seminari, organitzat per AulaMèdia. Educació en Comunicació, vol consolidar un espai de reflexió i debat sobre l’Educació Mediàtica a les aules. Amb una triple intenció: donar a conèixer i reconèixer la tasca del professorat en aquest camp; potenciar l’intercanvi d’experiències de producció audiovisual i crear un fòrum per a l’anàlisi crítica i la reflexió dels continguts dels mitjans audiovisuals. Amb la idea de potenciar un debat sobre com l’Educació Mediàtica pot ser una potent eina per aconseguir un alumnat i una societat més crítica.

Les persones inscrites al Seminari d’Educació Mediàtica podran descarregar diferents reportatges audiovisuals realitzats per AulaMèdia i la productora Kineina.

Dates: del 2 al 5 de juliol de 2018.

Horari: de 9.00 h a 14.00 h.

Hores certificades: 20 hores.

Lloc: Escola d’Art la Industrial. Recinte Escola Industrial.

Matrícula general: 60 €

Matrícula. Inscripció amb correu XTEC.CAT: 60 €

Aquesta activitat de formació permanent té el reconeixement del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya

Seminari d’Educació Mediàtica

DVD Projecte Mòbil (el viatge)

El reportatge Projecte Mòbil (el viatge) vol mostrar alguns dels problemes mediambientals, socials i laborals que es generen en la fabricació dels telèfons mòbils, aquests aparells que durant tantes hores portem a les mans, però que no sabem quasi res de la seva composició ni del seu procés de fabricació.

El reportatge Projecte Mòbil (el viatge) vol anar molt més enllà del que ens mostren els estants del Mobile World Congress i donar a conèixer als consumidors la problemàtica que hi ha “amagada” dins dels nostres mòbils.

Si vols adquirir el DVD Projecte Mòbil (el viatge) tant sols cal emplenar, amb les teves dades, el formulari que trobaràs AQUÍ i fer una aportació econòmica de 15 € al compte d’AulaMèdia:

ES26 3025 0005 8714 3323 2944 de la “Caixa d’Enginyers”

Si us plau, en el moment de fer la transferència indica en el remitent el teu nom i els teus cognoms.

Uns dies desprès de fer el pagament t’enviarem el DVD Projecte Mòbil (el viatge) a la teva adreça postal.

Moltes gràcies!


FORMULARI DE SOL·LICITUD DVD PROJECTE MÒBIL



 

Un viatge per l’interior del nostre mòbil

“No estem en contra de la tecnologia, però sí del seu mal ús.” Si hi va haver una frase que resumís l’esperit que es respirava durant l’acte de presentació del reportatge Projecte Mòbil (el viatge), probablement seria aquesta.

I és que, a poc menys d’una setmana que el Mobile Social Congress enceti una nova edició, el passat dimecres dia 21 de febrer a la sala d’actes gairebé plena de la Casa Golferichs, no només es va visionar aquest nou reportatge dirigit per Francesc-Josep Deó dins el marc de la iniciativa educativa Projecte Mòbil d’AulaMèdia. També es van posar en comú les diferents opinions sobre el què, el com i el perquè de la deshumanització, i inhumanitat, que acompanya na indústria tan aparentment neta com la de la telefonia mòbil.

I tot sota el repte llençat per Deó -que va moderar l’acte- als assistents de passar prop de dues hores amb el mòbil silenciat i invisibilitzat per a poder donar veu i cos a aquells que pateixen les conseqüències de la seva fabricació. Així va començar aquesta xerrada a tres veus -les de les tres conductores de Projecte Mòbil (el viatge), l’Alba Trepat, de SETEM Catalunya, la Carme Altayó, de Solidaritat Castelldefels Kasando i l’Eva Vidal, professora de la UPC i membre del Centre de Cooperació per al Desenvolupament– que va prolongar allò que tancava, a mode d’epíleg, aquesta peça audiovisual dividida en quatre capítols. Un debat ric en el que no hi va faltar les preguntes d’un públic que va ser definit, i amb raó, com a “convençut” pel moderador, i que incloïa membres d’entitats que aposten per models de fabricació sostenibles de TIC, alumnes de la UPC, mestres, i nouvinguts a la causa.

Un viatge pel costat més fosc (per la seva immoralitat, però també per la seva escassíssima exposició a la llum pública) de la indústria de telefonia mòbil, que comença a la República Democràtica del Congo, on es troben el 80% de les reserves mundials de Coltan, el mineral de sang que serveix de base a la pràctica totalitat de dispositius TIC que consumim habitualment, continua per la brutal explotació laboral dels treballadors de fàbriques de telefonia mòbil de la Xina, on drets humans com el d’associació, el sindicalisme o la demanda col·lectiva son paper mullat, i que sembla morir a Ghana, on van a parar els altament contaminants materials d’aquests dispositius un cop han caigut en desús i son retornats al continent africà a causa de la seva perillosa toxicitat.

Un espectacle de brutalitat en tres dels seus quatre actes, moguts a cop de consumisme i rendibilitat a qualsevol preu, explicat per cada una de les tres ponents del debat que no es troben juntes fins al quart capítol, on parlen a tres veus sobre el consum responsable d’aquestes tecnologies fins a tancar el reportatge amb la paradoxa que, conseqüentment, va inaugurar la xerrada: “Han anat a Venus i a Mart, i no poden fabricar un mòbil que sigui respectuós amb el medi ambient?” Ni, com es va afegir després, amb els drets humans o la sostenibilitat econòmica?

A partir d’aquest punt de partida, les rèpliques i contrarèpliques es van succeir gairebé sense trepitjar-se, coincidint en la majoria de vegades en la necessitat d’una major transparència, conscienciació i una aposta decidida pel reciclatge de tecnologies que, ja sigui per modes creades artificialment per pura rendibilitat o per una fabricació a prova de reparacions, tenen una vida tan espúria com perniciosa per a gran part dels que participen en la seva creació. Però, també, en la impossibilitat de refiar-se de tot intent de traçabilitat absoluta dels minerals per part de les empreses responsables de la deshumanització vista en pantalla minuts abans, i de la necessitat, però, de demanar-ne més i més informació, de l’escletxa d’esperança de la ma d’empreses com FairPhone i la seva lluita per un comerç TIC (una mica) més just…

Un complement, en definitiva, que, lluny de tancar les ferides morals obertes per Projecte Mòbil (el viatge) pel que fa a l’ús aparentment neutral de les TIC, avança un debat que caldrà alimentar sota la màxima dita en pantalla i repetida a la Casa Golferichs: “tot és política”. Acabat el torn de preguntes on algun dels assistents va demanar la traducció d’aquest reportatge del català a altres llengües, per a una major difusió d’un missatge urgent per a la ciutadania (i consumidors) que pugui impulsar algú canvi des de baix, va començar l’habitual ritual de reconnexió amb el món en el que vivim a través del mòbil… amb una mica més de suspicàcia.

Eduardo Martínez Gómez

 

L’alfabetització digital en temps de la postveritat

Entenem l’alfabetització digital com un procés de comprensió integral de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) i dels continguts i valors que conté la informació que transmeten aquestes tecnologies. Aquest lligam amb les TIC és la major diferencia entre aquesta alfabetització i les que la precedeixen directament en el temps, com l’alfabetització informacional, la mediàtica, o l’audiovisual, i que son aglutinades per la digital. I és que la irrupció d’Internet a les nostres vides quotidianes ha vingut de la mà d’altres processos com l’audiovisualització de gairebé tota la informació disponible a la xarxa amb el que això implica a l’hora de transmetre determinats valors morals i/o estètics, la immediatesa informativa, la fragmentació i descontextualització d’aquesta informació, la possibilitat d’expressar i publicar opinions sense haver de passar pels filtres econòmics, polítics o fins i tot morals, que molts cops comprometen als mitjans de comunicació institucionals… I un llarg etcètera en el que l’alfabetització digital cobra el seu valor com a eina que impulsa i genera les habilitats crítiques necessàries per a contrastar la informació, contextualitzar-la, conèixer-ne les fonts i, també, quins valors i idees transmet de forma conscient o per pura inèrcia. Resumint, l’alfabetització digital ambiciona generar un necessari grau de consciència sobre l’us que fem de les xarxes i, en conseqüència, de l’us polític, econòmic i social que es fa de nosaltres i les nostres vides a través d’elles.

Una habilitat crítica, doncs, que es troba a l’altra banda del que entenem per postveritat, una nova paraula de popularitat creixent que es situa com l’antònim natural de l’alfabetització digital, però que sorgeix del mateix context sociocultural i comunicatiu que aquesta. Identificada precipitadament amb una versió tecnològica de la mentida, la postveritat és un estat cultural en el que davant de l’impossibilitat de demostrar què és veritat i què no, acceptem la versió dels fets que més s’adapta a la nostra forma d’entendre el món, confonent-la amb la realitat que, tot i la massiva quantitat d’informació de la que disposem, som ara incapaços de definir. I tot i que com a concepte va sorgir a mitjan de la passada dècada dels noranta, els nombrosos informes i programes radiofònics i televisius al respecte suposen una crida d’atenció per a combatre-la. Potser perquè mai com fins ara havia existit un context tan propici per a l’expansió dels mals que conté.

Fem una mica d’història: a l’esmentada possibilitat de que un ciutadà qualsevol pogués, gràcies a Internet, posar a l’abast de tothom informació que fins aleshores havia de passar nombrosos filtres (i interessos) abans d’arribar primer a la premsa i, després, a la resta de la ciutadania, es va sumar una concatenació de crisis que, latents durant les últimes dècades, van esclatar amb l’inici de la recessió econòmica iniciada al 2008. Unes crisis que van afectar considerablement la credibilitat discursiva o narrativa d’institucions com la premsa, la política o l’econòmica, desembocant en una important, i comprensible, desafecció de la ciutadania cap a unes narratives vistes com a interessades i partidistes per la seva proximitat amb el poder. Aquest grau de desconfiança, existent abans de l’existència de les TIC però molt potenciades per les seves possibilitats emancipadores pel que fa a la difusió d’informació (i de desinformació), es va reforçar de forma quasi invisible a partir de l’any 2009, quan el cercador més popular de tots els disponibles a la xarxa, Google, va canviar el seu funcionament intern introduint 57 indicadors que permetien preveure quines pàgines tindrien més interès en visitar els seus usuaris, oferint-les en primer lloc en detriment d’altres considerades poc interessants per, suposadament, alienes als seus interessos. Un grau de personalització de conseqüències preocupants i encara per calibrar ja que, lluny d’obrir el món als que l’utilitzen aquest i altres cercadors, va suposar un cop de gràcia a la apertura informacional que prometia la xarxa. Però, donat la rendibilitat econòmica de la iniciativa, altres plataformes com ara Facebook s’hi van sumar, fins al punt que en aquest cas concret els seus usuaris tenen moltes més possibilitats de relacionar-se amb uns de perfils similars que amb d’altres amb els que no existeixi aquest grau d’afinitat.

Aquestes plataformes aïllen ideològicament, i conseqüentment, impliquen una desinformació que no es qüestiona perquè l’algoritme d’aquests mitjans digitals no pot oferir una alternativa. El que no seria un problema, o al menys no un de gaire greu, sinó fos perquè el resultat és una esquerda en la percepció de la veritat com a quelcom comú, que impedeix que ens hi puguem posicionar, arribar a pactes personals i socials o, senzillament, debatre sobre les conseqüències d’un fet concret. I tot pel simple fet de que aquesta construcció comuna que entenem per veritat ha estat substituïda per diferents opinions personals, que passen per certeses aïllades les unes de les altres.

Així, podríem dir que el repte de l’alfabetització digital ja no és només generar el dubte cap al que es consumeix a través dels mitjans de comunicació aglutinats a la xarxa, si no també indicar els possibles camins per a cercar la veritat i conèixer com i perquè ens afecta abans d’actuar en conseqüència. El contrari donaria ales a aquella frase esmentada sota un sentit ben diferent per l’inefable Silvio Berlusconi a la sortida d’un judici per delictes de corrupció dels que va ser absolt per haver prescrit: “la veritat no canvia res”.

Eduardo Martínez Gómez

Vida digital

Ens hem parat mai a pensar, els adults, en com utilitzem el mòbil i les tecnologies en general? Ens hem plantejat si aquests usos són assenyats i positius? Hem visualitzat quines són les referències dels nostres fills? Ens hem plantejat si les nostres accions seran imitades quan siguin ells els qui utilitzin aquestes tecnologies de forma autònoma? Hem fet alguna acció preparatòria, quan ens hem comprat o hem comprat un aparell als nostres fills, encaminada a generar un bon ús i aprofitament de les virtuts d’aquests aparells?

El principal agent educatiu transmissor de valors és la família, però n’hi ha d’altres: evidentment, l’escola, però també l’entorn social, els companys i amics i… les pantalles. Les pantalles, per exemple, sense la conducció necessària, poden tenir un efecte molt més sòlid i profund que qualsevol acció familiar i escolar, per bé i per mal. D’altra banda, en general, escola i família no s’ocupen gaire de l’educació digital, de manera que les pròpies pantalles es converteixen en agents educatius.

La pantalla connectada a internet és, certament, un finestra oberta al món, a tot allò que hi ha de bo i de dolent. Què ens fa pensar que, amb un eina tan potent, sense cap tipus d’intervenció adulta els nostres fills sabran triar bé el seu itinerari? L’exposició continuada a les pantalles en solitari pot generar en els menors confusions i consolidar-los valors erronis i nocius. Sense una intervenció positiva i consistent del món adult en el consum de tecnologies, els danys poden ser colossals.

Darrere de cada cerca, darrere de cada foto penjada, darrere de cada like, darrere de cada comentari, darrere de cada vídeo… hi ha una finalitat i una expectativa, però també hi ha uns valors subjacents. Algun agent educatiu ha treballat els valors digitals? Tant l’escola com la família treballen els valors, cadascú en el seu àmbit, i alguns són coincidents, i així l’acció es complementa. Però, ho fan en el nou paradigma de la societat del coneixement o resten encara en la societat industrial que van viure els adults fa uns anys, quan eren ells els educats i no existia cap d’aquests nous aparells i serveis? Dit d’una altra manera, qui explica la diferència entre l’amistat d’un company de classe i la d’un amic a la xarxa, la diferència entre comprar en una botiga real o en una botiga virtual, entre jugar al pati o a un videojoc online, entre dir m’agrades a la cara o en la pantalla…?

Quan arriba l’adolescència la personalitat es dispara en múltiples direccions: apareix la rebel·lia, s’accentua un viu i intens desig d’experimentació, es desperta la necessitat de reconeixement de l’entorn social, el culte a la imatge, es practica el qüestionament i desafiament de les normes, arriben les primeres escomeses amoroses, es descobreix un nou cos i amb noves possibilitats… Què esperem dels nostres fills a aquesta edat, amb la combinació del còctel hormonal i les possibilitats del món digital, si no ens hem preparat nosaltres ni els hem preparat a ells específicament per això durant la infància? Doncs que el que ja és inevitable de per si (les combulsions de l’adolescència) prendrà una nova magnitud i abast que, en ocasions, pot causar danys innecessaris i irreparables.

La societat no ofereix sempre la seva millor cara ni els millors valors per aquests canals: el culte a la imatge, els estereotips sexistes, el masclisme, el classisme, el consumisme, el racisme, la xenofòbia, la intolerància, la violència… Qualsevol tipus de desigualtat i de discriminació troba en aquests canals llibertat per expressar-se i arribar als nostres joves, que si estan tous en la seva formació o, simplement, s’hi presenten sols, n’esdevindran víctimes. També trobarem a internet els valors contraris, però més difícilment hi arribaran sense la conducció adulta.

Potenciament, els llocs per on ficar la pota són múltiples i es produeixen oportunitats constantment, a cada acció: infoxicació, ciberassetjament, tecnoaddiccions, sexting, phubbing i una llarga llista que mai s’acaba són conceptes nous (alguns s’estan formant tot just ara mateix) que han nascut en l’escena digital i que tenen un denominador comú: la percepció errònia que no són perills que ens afectin, de manera que no ens n’ocupem fins que no tenim constància que ja han tingut efectes en nosaltres o entre els nostres. I acostuma a ser tard.

L’ésser humà sempre ha comès errors, però mai els havia deixat tan ben documentats com ara. Estan preparats els nostres fills per posar-se en circulació pel món virtual, exposar-hi els seus errors i acceptar-ne les conseqüències que se’n puguin derivar, tant en el present com en el futur? Com gestionaran el rastre que deixin en l’entorn virtual, la seva petjada digital, quan algú la utilitzi de forma malintencionada o, simplement, la utilitzi?

La seguretat a internet no existeix, però sí que existeixen els comportaments segurs. Tothom hauria de conèixer els valors subjacents i aplicar-los en el seu itinerari digital. Llavors, és necessari treballar els valors de sempre, però en la seva manifestació concreta de l’entorn digital. I, sobretot, pensar que participar en l’experiència digital de manera conscient i responsable és la millor educació que podem donar al nostre entorn.

Gerard Vilanova

Tic Activa