Per què ho fem tot això?

Sóc docent des de fa 40 anys. Vaig engegar el projecte FIC-CAT l’any 2008 per tres raons: per la necessitat de tenir un festival de cinema on es fes visible la producció audiovisual del país en la llengua que li és pròpia, per atreure un públic jove amb interès per conèixer obres de qualitat allunyades dels estàndards comercials, i pel repte que suposava muntar un esdeveniment cultural únic, sense recursos, des del voluntariat i en una població petita del Sud de Catalunya.

La meva vinculació a l’audiovisual comença des de ben jove, com a àvid espectador d’històries i emocions compartides a les sales de cinema; més tard continua amb l’alumnat, a les aules, utilitzant-lo primer com un complement de les matèries i, més tard, com a recurs expressiu en si mateix; després vindria la formació personal reglada; i finalment, des del lleure, m’atreveixo a realitzar documentals i a dirigir i a muntar les meves pròpies ficcions curtes.

He procurat que totes les accions personals i col·lectives que he dut –i que duc– a terme estiguin impregnades de pedagogia, rigor i coherència. Per una altra banda, és una evidència que els canvis i els avenços socials, culturals, tecnològics… sempre venen de la mà de la gent jove. A partir d’aquí, el FIC-CAT no podia quedar-se al marge d’aquestes premisses. Des del principi, l’equip de coordinació del Festival va tenir clar que al costat de les produccions i dels realitzadors i realitzadores de renom, calia tenir i mostrar els materials provinents de les universitats i de les escoles de cinema. I va veure encara més necessari contemplar una modalitat específica adreçada a l’alumnat i al professorat dels centres docents de primària i de secundària.

I és així com, en cada edició i des de fa 11 anys, tots els equips dels centres educatius dels Països Catalans que tenen la seva producció en la Selecció Oficial segueixen el mateix protocol que els equips tècnics i artístics de les altres produccions: són rebuts per part del Comitè del Festival, desfilen i són fotografiats al photocall, atenen als mitjans al plató de les entrevistes, presenten les produccions des de l’escenari, comparteixen les projeccions amb els altres equips i amb la resta del públic assistent, participen de les votacions del premi del públic, són convidats a la gala de cloenda… i opten als premis del Jurat de la seva modalitat.

Al llarg de l’any, el Comitè organitzador ofereix, també, la possibilitat de participar en uns tallers pràctics interactiu als centres que ho demanen sobre la importància del llenguatge de les pantalles i les possibilitats del cinema com a eina d’expressió creativa. Aquesta activitat s’adreça al professorat o directament a l’alumnat que està treballant un projecte audiovisual concret o que vol engegar-lo.

A destacar, també, les projeccions que es realitzen al llarg de l’any i on els continguts de les produccions dels centres educatius (bullying, rols de gènere, immigració, diversitat sexual i afectiva, abusos, memòria històrica, variants lingüístiques, faules,…) serveixen com a fil conductor de celebracions i jornades reivindicatives al territori –dins i fora dels centres escolars–.

Fem tot això perquè creiem que l’audiovisual és el llenguatge de comunicació del segle XXI, perquè el cinema és un art que genera emocions, perquè és un recurs que connecta les cultures i la història, i perquè a través de la lectura i de la creació d’imatges esdevenim individus crítics i lliures amb capacitat de transformació.

Antonio Barrero
Director del FIC-CAT

“El missatge audiovisual és una font de coneixements i de comunicació molt potent”

Per conèixer una mica la vesant educativa del Festival Internacional de Cinema en Català (FIC-CAT) parlem amb Pilar Franquet Perelló, responsable de l’Àrea de Programació i Pedagogia del Festival.

Quan converses amb ella descobreixes que la Pilar es una d’aquelles persones que -com diem col·loquialment- “s’ho creu”. Quan parla se li nota l’accent serè d’educadora, però també l’energia de l’activista cultural, de la incansable corredora de fons.

La Pilar creu en el cinema i amb les seves potencialitats educatives i culturals, potser per això afirma contundentment que “seria molt difícil entendre la nostra societat sense el cinema”. Assegura que “anar al cinema és una acte social”, però tot seguit afegeix: “sense menystenir altres pantalles, defenso l’acte d’anar a les sales de projecció per davant d’altres maneres de veure cinema”. La realitat s’imposa!

– En el FIC-CAT hi ha una secció pensada per les produccions audiovisuals escolars, quina és la intenció d’incloure-la?

Des de la primera edició vam tenir clar que els treballs realitzats a les aules dels centres docents havien de tenir un espai a la programació del Festival. Si en la selecció oficial de cada edició –a més a més de les produccions d’autoria reconeguda– incloem produccions amateurs, òperes primes, obres que no arriben als circuits comercials… és evident que les propostes educatives també han de tenir visibilitat al FIC-CAT. Els eixos que defineixen el nostre Festival, des de l’inici, són la llengua, la joventut, la innovació i la pedagogia.

– En el marc del FIC-CAT es desenvolupa una trobada de professionals d’educació, des de quin any organitzeu aquesta trobada?

Des de l’any 2018, i va ser a partir dels suggeriments que ens feien els docents que venien amb l’alumnat a presentar i visionar les produccions de la modalitat centres educatius. La diversitat de propostes, procedències, tècniques i continguts va crear, i continua creant, la necessitat d’intercanviar vivències i aprenentatges entre els participants.

– Quin o quins son els objectius de l’encontre?

Pretenem que el FIC-CAT esdevingui una plataforma d’intercanvi d’experiències entre el professorat i un punt d’on sorgeixi una xarxa de comunicació i col·laboració entre els docents dels Països Catalans que participen al Festival, ja sigui com a autors de curtmetratges o com a espectadors i tinguin molta, poca o nul·la experiència en el treball de la comunicació audiovisual.

L’objectiu és incentivar i encomanar la necessitat de treballar l’alfabetització audiovisual, per tal que els nostres infants i joves puguin participar plenament en la societat i la cultura del segle XXI amb coneixements i esperit crític.

– Aquest any també heu organitzat una activitat de formació, en forma de taller, adreçada al professorat de la comarca.

Es tracta d’una formació organitzada des del Pla de Formació de Zona del Departament d’Educació, i que consisteix en un assessorament de 30 hores adreçat al professorat de Primària i Secundària, per tal de donar eines i recursos pràctics per dur a terme un curtmetratge amb l’alumnat. Té lloc a l’Institut de Roda de Berà, està impartit per membres de l’equip del FIC-CAT, i els treballs resultants es podran visionar dintre del Festival.

D’altra banda i a partir d’aquestes trobades de professorat durant el Festival, va sorgir la idea d’establir una col·laboració amb AulaMèdia i ja estem enllestint una formació per docents i oberta a estudiants universitaris de Pedagogia o d’altres especialitats, que amb el nom Fòrum Cinema i Educació, formarà part de la programació del Festival.

– Penses que el cinema és una eina pedagògica?

Sens dubte! El missatge audiovisual és una font de coneixements i de comunicació molt potent que arriba directament a l’inconscient de les persones i crea en bona mesura l’imaginari dels més petits i, per tant, la seva concepció del món i la seva escala de valors.

És absolutament necessari que l’alfabetització audiovisual formi part del projecte curricular dels centres. Cal ensenyar els infants i joves a interpretar el llenguatge de les pantalles i a crear els seus propis muntatges audiovisuals; només així abordaran els visionats d’altres creacions (films, sèries, publicitat, informatius…) de manera diferent, i es podran enfrontar a qualsevol missatge amb més coneixements i de forma molt més crítica.

– Però, creus que el nostre alumnat te una formació suficient per “llegir” i “escriure” amb codis audiovisuals?

No. Com qualsevol altre llenguatge, l’audiovisual té uns codis que s’han d’aprendre a desxifrar. Els nois i les noies arriben al centre amb un domini evident de la tecnologia. El coneixement que els alumnes tenen, però, no està estructurat i es deriva de l’ús d’aquest dispositius tecnològics que incorporen un software determinat. No hi ha en la majoria de casos, una voluntat d’innovar ni tampoc un procés creatiu que potenciï l’ús cada cop més òptim de la tecnologia. Per tant, la tasca de conèixer, interpretar i crear a partir dels codis del llenguatge audiovisual i multimèdia necessita una programació progressiva dintre dels currículums dels centres docents i al llarg de tota l’escolarització obligatòria, com qualsevol altra de les àrees que s’imparteixen.

– …. i el professorat?

Malauradament són pocs els centres docents que tenen incorporat el treball del llenguatge audiovisual en els seus programes i currículums, i és degut, sobretot, a la manca de formació dels propis docents. Cal que tot el professorat rebi una formació de base que estigui incorporada en el currículum universitari i que és treballi com una matèria més.

– Però tant la formació permanent del professorat com la responsabilitat dels continguts curriculars o competències depèn del Departament d’Educació. Què creus que caldria fer des de l’administració educativa per consolidar l’educació audiovisual?

Doncs en principi les Facultats de Ciències de l’Educació –Escoles de Mestres i de Pedagogia- haurien d’incloure en els seus plans d’estudi el coneixement i domini del llenguatge audiovisual. Crec que hauria de ser matèria curricular obligatòria en totes les especialitats de formació dels docents, tant de primària com de secundària.

D’altra banda el Departament d’Educació també hauria d’establir l’estudi del llenguatge audiovisual en els currículums oficials de primària i secundària obligatòria. Només si l’estudi d’aquest llenguatge forma part de les competències bàsiques que ha d’assolir l’alumnat dels centres docents es podrà garantir que sigui efectiu.

Francesc-Josep Deó

Una eina anomenada Cinescola

Cinescola va néixer com un projecte modest amb el propòsit d’oferir recursos al professorat que volia introduir l’educació audiovisual a l’aula. És a dir, per ensenyar cinema, per debatre sobre cinema, i també per fer servir el cinema per aprendre altres matèries. Primer fou una separata de la revista digital d’educació en comunicació, AulaMèdia, després es transformà en una pàgina web autònoma, fins ara que, setze anys després del seu inici, s’ha transformat en un autèntic portal educatiu sobre cinema amb vocació de constituir-se en una eina quotidiana a l’aula.

Cinescola ofereix avui unes 150 propostes didàctiques competencials sobre pel·lícules, d’accés lliure i ordenades per matèries, tant per a l’educació primària com per a secundària, a més d’altres recursos com ara llibres sobre educació audiovisual o una guia d’autoaprenentatge del llenguatge cinematogràfic. Tot plegat sense cap mena d’ajut o subvenció, mostra ben eloqüent de la situació de voluntarisme que des de sempre pateixen els projectes d’educació mediàtica.

Durant aquest temps, Cinescola ha volgut consolidar un model per tractar el cinema a les aules, però a la vegada ha expressat sempre la intenció que el professorat millorés, ampliés i matisés les propostes ofertes. Tots sabem que les receptes no poden aplicar-se directament a classe, sinó que cal adaptar-les a cada situació, a cada realitat de les nostres aules, tan diverses.

La cultura cinematogràfica dels nostres alumnes es troba avui en una situació de penúria. Això fa que una part important de les propostes d’educació cinematogràfica que han de dur a terme els i les docents que emprenen aquesta aventura, siguin molt de base, molt de trinxera, de crear fonaments. Per tant, no hem de tenir cap escrúpol en treballar un cinema força comercial, dins dels límits de la dignitat però, per poder avançar en el coneixement del llenguatge audiovisual, en la cultura cinematogràfica, en la reflexió ètica.

El treball escolar amb el cinema és absolutament pluridisciplinar i representa disposar d’un element importantíssim de dinamització a l’aula que afavoreix tasques formatives tan bàsiques com la comprensió, l’adquisició de conceptes o el raonament. En un món particularment accelerat pel vertigen de les xarxes socials i la toxicitat de determinats productes mediàtics, és un exercici de sensatesa redescobrir el cinema com un mitjà excepcionalment enriquidor per a fer gaudir de la cultural audiovisual i educar la mirada. L’educació cinematogràfica ens ensenya a tenir una mirada més culta, més il·lustrada. I és que la nostra forma de mirar és la nostra forma de situar-nos en el món.

Finalment, hem de dir que Cinescola és també una finestra per a la participació de tots aquells professors i professores que volen compartir les seves propostes sobre cinema i que fan servir a les seves escoles, als seus instituts, per poder avançar així amb més seguretat en el desplegament de l’educació mediàtica.

Ramon Breu

Web sobre “Llenguatge Audiovisual”

En el web LLENGUATGE AUDIOVISUAL hi trobareu alguns dels conceptes essencials del llenguatge audiovisual o cinematogràfic explicats amb exemples. Està pensat per a suport de professors o estudiants que treballin el cinema i la televisió a l’aula o per a l’aprenentatge autodidacta.

Feu-lo servir com més us convingui i no dubteu a comentar tot allò que vulgueu, a queixar-vos d’algun vídeo que hagi deixat de veure’s i a suggerir altres escenes possibles que serveixin d’exemples.

En el web LLENGUATGE AUDIOVISUAL hi podeu trobar els següents apartats:

Si treballeu el llenguatge audiovisual, també us pot ser útil aquest altre material: Dóna’m la teva mirada”

El FIC-CAT continua apostant per la vessant pedagògica

Des dels seus inicis, farà 13 anys, el Festival Internacional de Cinema en Català ha fet una clara aposta per la pedagogia, una vessant que ha anat consolidant any rere any.

Per aquest motiu, el director del Festival i altres membres del comitè organitzador visiten, al llarg del curs escolar, escoles, instituts i universitats per explicar el projecte del FIC-CAT i procurar transmetre els valors del cinema entès com a eina d’expressió dins el món audiovisual i accessible per a tothom, des dels més petits fins els més grans.

Entre les activitats dutes a terme –adreçades tant a docents com a alumnat- s’hi troben els ‘Tallers pràctics de cinema’, on els interessats aprenen a llegir i ordenar els codis del llenguatge audiovisual i multimèdia. Aquestes pautes els hi serveixen d’orientació en el procés de creació dels seus propis projectes, tant si ja els tenen engegats com si els han d’iniciar. És el cas de les Escoles de Salomó i la Nou de Gaià i de l’Institut Mediterrània del Vendrell.

Una altra de les activitats són les presentacions del Festival a les Universitats, com la que es va fer el desembre passat a l’alumnat dels Graus de Comunicació Audiovisual, Periodisme i Publicitat i Relacions Públiques de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona; o la que es va fer al professorat participant de la 1a Fira d’FP Dual a Tarragona.

A destacar, també, les projeccions que es realitzen al llarg de l’any i on els continguts de les produccions que han passat pel FIC-CAT serveixen com a fil conductor de celebracions i jornades reivindicatives al territori. És el cas de l’acte contra la Violència de Gènere celebrat a l’Escola de Música Pau Casals del Vendrell el passat 27 de novembre.

I de cara a la 13a edició, s’està treballant en l’organització d’un Fòrum adreçat al professorat sobre ‘Cinema i educació’, amb el suport d’AulaMèdia i el reconeixement del  Departament d’Educació, per aprofundir més en l’alfabetització audiovisual a les aules i per compartir materials i experiències d’arreu del territori que potenciïn el pensament crític dels i de les joves.

Article publicat inicialment a FIC-CAT

Trobada de professorat 2019

Durant el FIC-CAT 2019, el Casal de Les Monges de Roda de Berà va acollir dissabte 15 de juny al matí una trobada entre professionals de l’educació.

La jornada va ser coordinada per Jaume Martín, professor de l’Escola Sant Josep Oriol de Barcelona amb una llarga experiència en la realització de projectes audiovisuals amb l’alumnat, i Pilar Franquet, membre del comitè organitzador del FIC-CAT.

Al llarg de la jornada es van abordar diferents qüestions que van posar al centre de la taula la importància d’adaptar el sistema educatiu actual a l’educació mediàtica i/o audiovisual. També hi va haver unanimitat dels participants a l’hora de destacar una falta de formació per part del professorat del centres de primària principalment, però també a secundària.

Exposició de projectes
A la jornada s’hi van exposar diferents projectes dels centres participants, des de la creació de productes de proximitat per part de l’equip docent, amb idees que neixen a les aules a partir de les aportacions de l’alumnat, com també la consolidació de l’audiovisual com autèntica eina d’expressió. Aquesta última exigeix dur a terme un exercici d’expressió únicament en audiovisual per tractar una gran diversitat de temes fins i tot aquells més conflictius.

També es va destacar que alguns dels projectes que es realitzen es fan a través de programes europeus, que ofereixen la possibilitat que existeixi la formació audiovisual, i també es va posar sobre la taula l’elevat cost que aquests projectes tenen, acompanyat de l’absència, en gran part dels casos, d’un suport per part de les administracions públiques.

L’absència d’un fonament teòric en la matèria
La majoria de participants van coincidir en destacar la falta d’uns coneixements bàsics sobre l’audiovisual que fa que molt sovint s’hagi de recórrer a personal extern al centre, o que la formació en aquest àmbit sigui incompleta i poc estructurada.

En aquest sentit, es va reconèixer que per part dels mateixos centres i dels equips directius cal una reflexió crítica sobre la manera com s’educa en aquest àmbit i sobre la predisposició que hi ha cap a aquests procediments pedagògics.

“Els alumnes veuen coses que nosaltres no veiem”
Aquesta expressió es va utilitzar de manera freqüent per descriure una situació en la qual molts alumnes disposen d’uns coneixements digitals per defecte, que sovint se li escapen al personal docent.

En la majoria de casos, però, aquests coneixements digitals dels alumnes no estan estructurats i es deriven de l’ús de terminals i dispositius tecnològics que incorporen un software determinat. Lluny, per tant, d’una voluntat d’innovar o d’un procés creatiu que potenciï l’ús de la tecnologia.

El poder ideològic de la càmera
Un altre aspecte que es va destacar durant la jornada va ser la capacitat expressiva i d’influència ideològica que els instruments de l’àmbit audiovisual porten de manera intrínseca. La necessitat, en definitiva, que quan un alumne elabora una peça audiovisual, quan es posa darrere una càmera, sàpiga que té la capacitat d’influir sobre el què i el com es pensa.

La capacitat crítica és, per a alguns dels participants del debat, un element fonamental. No és només saber produir imatges o missatges, sinó saber analitzar críticament aquests. Va quedar clar, per unanimitat, que cal saber què hi ha darrera de la càmera, quina és la intencionalitat de cada pla que apareix a la pantalla.

En aquesta línia, també es va criticar el fet que en ple segle XXI no s’hagin introduït els estudis en ciències de la comunicació dins el currículum universitari que prepara el nou professorat.

“La fascinació tecnològica per se”
Una de les darreres qüestions que es van tractar abans de tancar el debat va ser l’atracció que totes aquestes tecnologies generen per l’usuari, des del punt de vista d’intentar captar la seva atenció.

En aquesta línia, es va proposar una educació fonamentada en la visió crítica sobre el consum que es fa d’aquestes, com per exemple de les plataformes, en tant que “és més important tenir Netflix que el que es pot obtenir d’ell”.

El concepte conegut com a obsolescència estètica és al qual es va fer referència per definir aquesta situació, que quan implica un consum constant i sense aturament, provoca la vulneració, segons alguns dels experts, de drets fonamentals, per exemple, en la seva producció.

La trobada va acabar amb el compromís de crear un grup de WhatsApp, per tal de poder seguir en contacte de forma pràctica i ràpida i on compartir qualsevol qüestió que es cregui pugui ser útil o interessant, per als membres del grup.

Article publicat inicialment a FIC-CAT

Educació mediàtica (seguim)

El 26 d’abril de 2018 la Comissió Europea feia públic el document La lluita contra la desinformació en línia: un enfocament europeu. En l’apartat 3.3 dedicat al “foment de l’educació i de l’alfabetització mediàtica”, la comunicació afirma que el desenvolupament de competències mediàtiques i digitals són essencials per enfortir les nostres societats contra la desinformació, especialment en el jovent.

En el mateix document la institució manifesta que: “La Comissió anima els estats membres a mobilitzar recursos i incloure en les seves polítiques educatives la ciutadania digital, l’alfabetització mediàtica, el desenvolupament del pensament crític per a l’entorn en línia i activitats de sensibilització sobre la desinformació i les tècniques d’amplificació en línia. Referent a això, és fonamental que els professors rebin suport, inclosa formació i intercanvi de bones pràctiques”.

Una vegada més, i és l’enèsima, diferents institucions europees recorden la necessitat d’implementar l’educació en matèria de comunicació, tal com la va denominar la UNESCO el 1982, o educació mediàtica, en una denominació molt més actual del mateix concepte.

AulaMèdia des de el seu inici –el maig del 2001– ha defensat que l’alfabetització mediàtica de l’alumnat ha de ser la principal eina per entendre i lluitar contra la desinformació, els silencis mediàtics i la manipulació informativa d’alguns mitjans. Per tant, entenem que tot l’alumnat en acabar l’educació secundària hauria de ser competent en:

  • El coneixement i la lectura dels llenguatges audiovisuals.
  • Saber expressar-se amb imatges a traves de la producció audiovisual.
  • L’anàlisi crítica i la descodificació dels missatges dels mitjans de comunicació.
  • Saber analitzar el ‘fora de camp’, és a dir: les vinculacions econòmiques i polítiques dels mitjans de comunicació que condicionen la seva agenda.

Més d’una vegada des d’AulaMèdia hem preguntat què està fent l’administració educativa de Catalunya al respecte. La darrera resposta de la Direcció General de Currículum i Personalització del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya ha estat una burocràtica: una relació de decrets que no donen resposta ni a les nostres preguntes ni malauradament tampoc a les necessitats de l’alumnat del segle XXI.

Iniciatives per a l’educació mediàtica

Fa anys que a Catalunya es parla de la necessitat d’una educació en el camp dels mitjans de comunicació. El 2003, el Llibre Blanc: L’educació en l’entorn audiovisual, publicat pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), que l’actual conseller d’Educació Josep Bargalló i Valls va presentar al Parlament de Catalunya, ja valorava la necessitat d’integrar l’educació en mitjans en l’educació reglada. D’això ja fa 17 anys!

Uns anys més tard, a finals del 2008, el Parlament Europeu va aprovar la introducció d’una assignatura d’educació mediàtica en els centres docents. La proposta va ser aprovada en el plenari de l’Eurocambra per majoria absoluta: 583 vots a favor, 23 en contra i 4 abstencions. El text subratllava que “l’educació mediàtica cal que formi part dels plans d’estudi de tots els nivells de l’educació escolar”.

Posteriorment, els anys 2014 i 2017, el Departament –en aquell moment d’Ensenyament– i el Consell de l’Audiovisual signaven dos convenis farcits de bones intencions i algunes propostes interessants. Però encara ara no sabem quines i quan es duran a terme les actuacions recollides en el conveni entre el Departament d’Educació i el CAC.

Sobretot ens agradaria saber com es concretarà el compromís del Departament d’Educació a “estudiar els mecanismes que permetin treballar l’educació en comunicació en els centres educatius en el nou marc del currículum competencial”, tal com recull el darrer conveni. Compromís que fins a la data, com la resta del conveni, no s’ha concretar.

També l’any 2017, els degans de les facultats amb titulacions d’informació i comunicació –agrupades a nivell estatal en l’Associació d’Universitats amb Titulacions en Informació i Comunicació (ATIC)– van proposar introduir com a matèria en l’educació secundària el coneixement dels mitjans de comunicació i la seva tasca com a servei públic.

A les aules

Més enllà de l’administració educativa i d’aquestes propostes fallides, hi ha la insistència i la resiliència de molts professors i moltes professores que quan tanquen la porta de l’aula s’endinsen en un currículum no reconegut, ni escrit… intenten persuadir l’alumnat de la importància de les pantalles, dels mitjans de comunicació i de la seva influència en l’audiència.

És en aquest espai del voluntarisme del professorat on trobem grans treballs i un munt d’experiències d’aula –i algunes de centres docents– sobre l’educació mediàtica, tant a primària com a secundària. Però malgrat aquesta posició de “resistència unilateral” d’un col·lectiu important de professorat, quina és la tendència europea en el camp de l’educació mediàtica o media literacy?

El professor David Buckingham, en el seu darrer llibre The Media Education Manifesto, analitza com el Govern de la Gran Bretanya ha bandejat l’educació mediàtica centrant-se més en la competència tecnològica i digital dels mitjans. D’aquesta forma s’ha desplaçat l’anàlisi critica dels mitjans de comunicació dels currículums.

Potser haurem de donar la raó al professor Buckingham quan diu que les polítiques educatives sobre la competència mediàtica del Govern britànic deixen entreveure el poc interès dels governs en tenir uns ciutadans crítics davant els mitjans de comunicació. Una afirmació, aquesta, que podríem extrapolar a la majoria dels governs europeus.

Seguim preguntant-nos quina administració posarà fil a l’agulla per aconseguir una educació on s’incorpori el pensament crític d’una forma decidida? Quines propostes educatives farà l’administració per capacitar a l’alumnat català per saber analitzar críticament els continguts dels mitjans de comunicació, per saber com utilitzar la tecnologia digital per elaborar els seus propis missatges audiovisuals. Seguim preguntant-nos quin paper ha de jugar el pensament crític i l’anàlisi dels mitjans en l’educació del futur?

Francesc-Josep Deó

Publicat inicialment a comunicació21