Opinió | AulaMèdia

Mitjans locals per a l’educomunicació

En els últims anys, s’albira un creixement d’iniciatives d’educació mediàtica entre centres escolars a Catalunya i mitjans de comunicació locals, que observen la media literacy com a assignatura pendent i no complementària. Una unió que neix de la voluntat d’ambdues institucions per formar les futures generacions en vista d’un benefici compartit a l’àmbit individual i col·lectiu. I ho identifiquen professionals de l’educació i de la comunicació, com també ho fan alumnes.

Es percebia en un grup focal realitzat amb alumnat de 1r d’ESO de l’Institut Giola, de Llinars del Vallès, en què els i les estudiants valoraven positivament la sortida dels treballs acadèmics de l’entorn educatiu als mitjans. A l’assignatura de llengua catalana se’ls oferia la possibilitat de publicar en els diaris locals El 9 Nou o PuntVallès les peces més ben elaborades. I no només ho apreciava l’alumnat, sinó també familiars, persones conegudes, el centre escolar i fins el mitjà d’informació.

Mentre l’activitat representava un altaveu per l’alumnat, seguien el currículum escolar i podien aplicar-lo en un context real dins el mitjà de comunicació. L’excepcionalitat de la iniciativa i el protagonisme com a productors de contingut els atorgava una responsabilitat que, pel que deien, acostumava a anar lligada d’una motivació extra per realitzar bona feina en tant que podia difondre’s. Alhora, l’exercici els transmetia coneixements sobre el funcionament i l’estructura dels mitjans de comunicació i, per una altra banda, presentava noves maneres d’apropar-se a la informació, a les narratives digitals i audiovisuals, i fins i tot els permetia adreçar-se al món professional per primera vegada!

Tot plegat es feia paler en l’opinió de periodistes, educadors i educadores en el treball de final de grau de periodisme que vaig realitzar sobre la interacció entre mitjans de comunicació locals i centres educatius de Catalunya -per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC)- on també s’emmarca el focus group esmentat. En premsa o audiovisual, la resposta dels col·lectius sempre havia estat positiva, tret d’algun cas en què la manca de coordinació o entesa no havia estat l’oportuna per a dur a terme l’activitat.

El fet és que dels 76 professors i professores enquestades en la recerca, la majoria assenyalaven una millora en les competències socials i comunicatives de l’alumnat que, si més no, podien apreciar-se a llarg termini. Altrament, enunciaven que la convergència entre mestres i professionals de la informació elevava els productes acadèmics finals, i el resultats assolien una vessant qualitativa i tècnica molt més interessant.

Al mateix temps, la simbiosi entre centres docents i mitjans possibilitava aportar contingut a l’emissora, televisió o diari en qüestió, el qual també és un incentiu pels mitjans locals que no gaudeixen d’una gran producció de contingut. Però, a més a més, asseguraven que el conjunt nodreix la cultura popular de la localitat i els mitjans de comunicació locals també compleixen el funcionament de servei públic en obrir-se a la població.

Sense perdre de vista l’objectiu de dotar d’esperit i actitud crítiques a infants i joves, l’ideal seria oferir-los les eines per reflexionar sobre les noves formes de comunicació de l’ecosistema mediàtic i informatiu, en tant que l’accessibilitat i la connexió a la xarxa és directa, constant i creixent. Tal com mostra l’últim informe de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el 69,8% de nenes i nens espanyols d’entre 10 i 15 anys disposa d’un mòbil, però el seu accés a la finestra d’internet a través d’altres dispositius és abans dels 10.

Així, les iniciatives d’alfabetització mediàtica entre mitjans de comunicació municipals i centres docent representen una via d’aprenentatge comú per apoderar-los individualment, gaudir de la informació i integrar-la a les rutines de manera saludable. Perquè consumir és senzill, el difícil és analitzar el fluid de missatges que rep la persona usuària, que l’influeixen sense informar-la explícitament. Més quan arriben a les edats més primerenques i, per tant, poc madures.

Clàudia González Deumal

Fotografies: COMSOC

El paper de l’Educació Mediàtica en un nou paradigma comunicatiu

Durant l’últim quart de segle, la comunicació ha experimentat un canvi de paradigma, tal com exposen els experts i les expertes de l’InCom (Institut de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona) al seu article Com formar ciutadans crítics? Alfabetització informacional i mediàtica.

La comunicació de masses va donar pas a la comunicació-xarxa i, actualment, al model de les plataformes digitals. Aquesta evolució ha suposat una transformació profunda que cal analitzar, comprendre, superar els reptes que planteja i aprofitar les oportunitats que ofereix.

Davant d’aquests canvis, l’Educació Mediàtica té un paper fonamental, i és que pot oferir a la ciutadania la formació en aspectes tan importants com la globalització del sistema mediàtic, el paper de la tecnologia i l’existència de mecanismes de control en els fluxos informacionals: big data, algoritmes i intel·ligència artificial, entre d’altres.

L’Educació Mediàtica és una assignatura pendent a les escoles, a l’entorn familiar i als mitjans de comunicació. No obstant, poc a poc, els educadors i les educadores s’adonen de la seva importància i es comença a introduir a les escoles i als instituts. Algunes de les raons que atrauen l’atenció dels i les docents són:

• Les TIC poden ser una eina idònia en la formació de l’alumnat si se’n fa un bon ús, però, a la vegada, l’abús d’aquests instruments pot provocar l’aïllament dels joves i minvar les seves capacitats de socialització.

• D’altra banda, l’ús d’aquestes noves tecnologies va més enllà del dispositiu electrònic. A partir de l’Educació Mediàtica es vol fomentar la participació ciutadana i el desenvolupament sostenible en totes les seves formes; demostrar a l’alumnat que tot ciutadà és creador d’informació i coneixement i, d’aquesta manera, desenvolupar ments actives que interpretin els missatges.

• Finalment, tenir en compte que l’alumnat es troba en una etapa de construcció de la seva personalitat, l’autoestima i la consciència social. Per aquesta raó, l’ús que fan de les xarxes socials i les problemàtiques que poden derivar d’una mala pràctica és un tema primordial en l’Educació Mediàtica.

És rellevant treballar aquestes temàtiques a les aules per tal que l’alumnat pugui adquirir les habilitats des de la base de la seva educació. La transversalitat de la comunicació demanda d’una Educació Mediàtica transversal en la formació de l’alumnat.

Irene Aguilar
Periodista

Pensament d’un minut digital

Mentre tries on invertir aquest minut com a internauta, et preguntes com has arribat aquí i si sóc de confiança. Per començar, fas bé. Dubtes del teu interlocutor, comproves que és fiable i segueixes la lectura. Tenim molta informació. Tanta, que ens toca seleccionar-la amb criteri. Davant la complexitat i varietat de missatges, l’educomunicació esdevé el motor per combatre la infoxicació, però també la base per interpretar el contingut i ser-ne partícip de la seva producció.

Ara, t’assabentes que en 60 segons també podries haver realitzat una altra de les 4.497.420 recerques que es fan a Google, visualitzar un dels 4.500.000 vídeos que es veuen a Youtube, ser un dels 694.444 consumidors de Netflix, o podies estar publicant una story a la platja mentre 277.776 persones també ho fan a Instagram. Però estàs llegint aquest article, i no deixa de sorprendre saber que la connexió a internet arriba actualment al 56,1% de la ciutadania i ha crescut un 9% més respecte a l’any passat. Les dades les publica la plataforma digital Domo en l’estudi Data Never Sleeps 7.0 d’enguany.

La qüestió és si estem preparats per endinsar-nos en el món mediàtic i informacional, de les xarxes socials, de les noves literatures audiovisuals i narratives. Per això, normatives com la Directiva 2018/1808 insta a què l’educació mediàtica arribi a tots els estats i generacions. I la realitat és que s’hi realitzen iniciatives, però no de manera sistemàtica.

Sigui com sigui, l’atenció atorgada a la media literacy assenyala el reclam de pedagogia mediàtica i informativa que es propulsa des de nuclis diferenciats. Però com que encara hi ha moltes esferes a escalar per assolir un bon nivell d’alfabetització mediàtica, el més senzill és perdre’s en qui ha de carregar la motxilla. El que no hem d’oblidar és que la voluntat de comunicar i d’educar en cultura, valors i habilitats va lligada a l’evolució de la humanitat, en la transmissió del coneixement. I, en aquest cas, l’educomunicació beu d’ambdós conceptes.

Clàudia González Deumal

El mòbil i la navalla suïssa

El dimarts 16 de juliol passat es va publicar, en el Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya (BOPC), la proposta d’una iniciativa legislativa popular (ILP) que proposa modificar la llei catalana d’educació per prohibir els mòbils i altres “aparells electrònics de comunicació” a les escoles i els instituts.

Potser aquesta proposta d’ILP no qualli, però de ben segut reforçarà una posició tecnofòbica sobre els mòbils amb la qual sintonitza un gran nombre de mestres, de professors i de professores. Diuen que moltes vegades les fòbies son fruit de una manca d’elements per saber com abordar els problemes, potser és això!

Però també podríem afirmar que aquesta ILP és fruit d’una manca de reflexió i debat en l’àmbit de la comunitat educativa, no només en el si del col·lectiu del professorat. No parlarem ara i aquí de com aborden les famílies l’ús i l’abús que fan els adolescents de la tecnologia mòbil, ja que seria molt llarg. Però l’Administració educativa fa temps que hagués hagut de mantindre una posició clara al respecte i, paral·lelament, impulsar un debat seriós i crític. Un debat on la pedagogia prengués el seu lloc central i no la tecnologia a utilitzar (portàtils, tauletes, mòbils…). Lluny d’això el Departament ha mantingut una posició de fascinació i d’enlluernament tecnològic, lluny de la realitat dels centres, on un sector important del professorat manté una posició durament tecnofòbica respecte als mòbils.

Per altra banda hi ha un col·lectiu prou important de professors i de professores que mantenen una posició tecnofílica, que també cal criticar per la seva posició mancada de tot tipus de crítica envers la tecnologia en general i de la seva introducció a l’aula en particular. Cal ser molt conscients que la introducció de la tecnologia educativa, per se, només canvia l’eina, no la pedagogia aplicada.

I en aquest punt crec que anem a parar, una vegada més, al cap del carrer: la manca d’una educació mediàtica en la formació inicial i permanent del professorat. Només cal mirar els plans d’estudi, els continguts del màster de secundària o veure quina es la oferta en la formació permanent del professorat per evidenciar-ho. Cal una profunda reflexió i formació sobre com utilitzar la tecnologia educativa als centres.

En un moment que tots plegats ens omplim la boca de les paraules “innovació educativa”, caldria recordar que innovació vol dir imperiosament formació; encara més, en el segle XXI vol dir formació global. Manca una formació del professorat que posi en valor la tecnologia educativa, però que també posi en el seu lloc la tecnologia utilitzada amb finalitats educatives. Necessitem un professorat que li sàpiga treure profit a la tecnologia, que sàpiga quins són els seus avantatges, que detecti els seus límits, etc.

Creiem, els que defensem una visió crítica dels mitjans de comunicació a l’educació, que no podem caure en una defensa a ultrança dels ordinadors, de les tabletes o dels mòbils en l’educació. Però tampoc podem caure en el “síndrome de la navalla suïssa” i pensar que el mòbil el podem utilitzar per a tot, en qualsevol moment i que això implicarà automàticament èxit educatiu.

Francesc-Josep Deó. Director d’AulaMèdia
[Publicat inicialment a comunicació21]

Resignació?

Després d’una llarga lluna de mel amb el digital, el matrimoni s’ha consolidat i, en el cas particular de l’escola, passa per grans dificultats. Quan les (ja no gaire) noves tecnologies s’han instal·lat àmpliament en la societat i han pres posició en la família, sembla que l’escola ha quedat ancorada en els dubtes i reticències dels primers temps. Durant aquests primers anys de segle XXI, moltes professions han afrontat una autèntica transformació digital que els ha renovat la professió i que en general els ha servit per millorar-la. Arxius, museus i biblioteques, per exemple, en són alguns exemples. Tanmateix, l’escola no ha pogut donar resposta a les necessitats de la societat del coneixement de la manera que hauria volgut i per a la qual ha estat treballant intensament molts anys. Constato que hi ha poques escoles que tinguin un projecte educatiu exitós que compti amb la tecnologia més com a aliada que no pas com a font inesgotable de problemàtiques i frustracions. Intentaré posar sobre la taula algunes causes que, al meu entendre, ho expliquen:

L’educació digital i l’educació mediàtica no ocupen encara un espai concret als currículums. Aquest fet, més la pretesa transversalitat, els acaba donant, en molts casos, invisibilitat, ja que cauen en el sac de l’opcional i del voluntari. Els que s’ho prenen seriosament són considerats, encara avui, herois, és a dir, persones voluntaristes que hi treballen per convenciment propi, posant-hi sempre els seus propis recursos personals i amb mitjans inestables. Els que no s’ho prenen seriosament se n’abstreuen i deleguen implícitament en aquests.
El sistema no ha generat nous recursos, més enllà del maquinari, per afrontar la veritable transformació del sistema educatiu. Parlo bàsicament de temps: temps per a la reflexió i disseny del projecte, per a la creació de materials i per a la coordinació del professorat. Més enllà de la teoria, la realitat és que, al meu entendre, la majoria d’aules i escoles del país són encara força estanques i que s’hi fan servir les mateixes metodologies de sempre. Potser s’ha canviat el llibre pel PDF, la llibreta per l’iPad o la pissarra de guix pel projector i la PDI, però poques vegades es va més enllà perquè no s’ha canviat de mentalitat. A secundària massa sovint s’acaba avaluant únicament amb exàmens i treballs tradicionals. La mateixa mentalitat analògica, amb les mateixes metodologies de sempre, migrades a una nova tecnologia sense tenir gaire en compte les noves possibilitats ni generar el canvi de mentalitat. Sense el recurs més preuat, el temps (i en quantitat més que suficient), res d’això és possible. Cap formació d’estiu o d’hivern pot generar aquest canvi més enllà de la individualitat.

A més, el sistema té forma d’embut: a les etapes més baixes la innovació es contempla com a positiva, les famílies l’accepten i s’aplica. Però conforme van avançant, aquesta acceptació va perdent consistència i es difumina. S’acosten el batxillerat i els cicles, i poster la selectivitat i la universitat, que ensenyen i avaluen com sempre s’ha fet. Estranyament, no hi ha gaire lloc per a la innovació educativa a la universitat i amb aquest panorama qualsevol pot deixar de creure i esforçar-se en la transformació. Massa esforç per a no res.
La infraestructura tecnològica de les escoles s’ha demostrat fràgil i inestable. Wi-fi deficients o insuficients que no poden abastir la quantitat de terminals que sol·liciten connexió. També, en mans d’alumnes hi ha terminals diversos i erosionats en massa poc temps que acaben donant un efecte invers al pretès. La tecnologia, quan no funciona bé, la qual cosa passa sovint a casa nostra, pot arribar a ser extremadament disruptiva.
No hi ha especialistes en les escoles en gestió de la informació ni en transformació digital. Hi ha especialistes en altres matèries, les curriculars, però es troba a faltar una figura que pugui orientar el professorat envers les noves metodologies d’ensenyament i d’aprenentatge posades en relació amb les noves eines i recursos disponibles. I amb seguretat. Cal una mena de coordinador/a pedagògic/a revolucionari/ària en cada escola amb aquesta formació. I potser cal obrir les escoles a altres perfils professionals i a altres titulacions. I, evidentment, amb altres mecanismes d’accés.
El propi abast de l’empresa. És un canvi ambiciós que, essent realistes, pot implicar algunes generacions de docents. I sense un destí concret. El canvi sobre el canvi. La transformació com a estat permanent.
El professorat segueix, per tant, veient la tecnologia més com una enemiga que com una amiga. Posem l’exemple de la incorporació dels mòbils a les aules. Quants/es docents hi estan a favor? Constato que pocs. Costa molt veure’n els beneficis quan la societat adulta (ni l’alumnat) no ha estat formada en educació digital ni mediàtica. La realitat és que la tecnologia avui és una font inesgotable de conflictes, dins i fora de l’escola. Cal un pla de xoc digital, també, en la família.

En aquestes condicions que, repeteixo, són similars a les de fa 15 anys, podem seguir demanant al professorat que s’entregui a aquesta causa, quan li va tot en contra? No s’ha donat ja massa cops de cap contra la mateixa paret? Qui pot suportar durant tant de temps que els seus esforços no tinguin gairebé cap recompensa ni acabin sent útils?

Llavors, qui voldrà seguir formant-se en aquesta matèria? Qui se la pot prendre amb il·lusió i motivació? Qui vol canviar el món? Doncs, sí, el col·lectiu més persistent de tots: mestres i professors/es.

Gerard Vilanova
Formador de ticactiva.cat