Categoria: Opinió

La integració a l’aula del cinema és una necessitat que molts ens hem plantejat des de fa temps, tot i que no hem comptat sovint amb els espais i suports necessaris.

I un dels problemes que arrossega aquesta inclusió és que sovint es parteix d’una idea de cinema on el llenguatge és el focus i l’objecte d’estudi les pel·lícules més o menys canòniques de la Història del Cinema i deixem fora de l’escola o institut allò que més els atrau.

No plantejo que es tracti de fer desaparèixer aquestes obres canòniques si no entendre-les com una manifestació cultural i a les que cal afegir ara totes aquelles sorgides de la visualitat contemporània, entre les quals trobem les imatges sorgides a través dels mitjans.

Si els nostres alumnes tenen una biografia mediàtica on Disney o YouTube ocupen un lloc privilegiat, perquè aquests no són objecte principal d’estudi a l’escola?

En aquest sentit, crec necessari fomentar una mirada crítica cap a l’univers visual i als mitjans que doti de més flexibilitat i capacitat al nostre alumnat per desenvolupar-se en una societat com la nostra, en què la informació cada cop és més frenètica i ens arriba més fragmentada.

Tots som vulnerables davant l’impacte mediàtic que sovint difumina la nostra capacitat reflexiva. Cal, per tant, una educació en mitjans que desenvolupi una mirada crítica i que posi en evidència el compromís que adquirim com a consumidors i també com a comunicadors que som.

No hi ha millor eina per empoderar les persones davant aquest fet: formant ciutadans autosuficients dins el complex entorn actual (digital, global, informacional) i, sobretot, amb esperit crític.

I empoderar l’alumnat implica oferir-los coneixements i també donar-los la iniciativa, el temps i l’espai per que s’expressin. En establir la relació dels contextos personals del seu media ambient amb els continguts més “curriculars”, es pot propiciar un efecte transformador en la vida de l’alumnat, cosa que fa que es reconeguin com a membres de la societat en què viuen i desenvolupin idees d’interacció comunicativa responsable i compromesa.

I un element clau per empoderar és l’Art Contemporani, entenent que és un dels pocs grups d’imatges que pretenen despertar la nostra consciència crítica, ja que moltes vegades esdevenen clars exemples de denúncia i reivindicació social i pot esdevenir una frontissa entre el cinema i l’educació per abordar aquests aspectes.

El cinema és alguna cosa més que representacions de la realitat i d’aquí la importància d’allò visual en la nostra societat i la seva necessitat de ser abordada a les aules. És rellevant el fet que representen models de comportament, de creences i són també formes de socialització amb un poder persuasiu molt important.

Les imatges cinematogràfiques i mediàtiques presenten estètiques atractives a través de les quals es transmeten actituds i valors que condicionen les nostres eleccions i decisions, i treballades des de la perspectiva de l’Art Contemporani ens poden permetre:

– Assenyalar el poder que continguts mediàtics tenen com a agents estètics i analitzar com en inspiren.

– Dotar d’eines a l’alumnat per a esdevenir productors d’imatges i no tan sols consumidors, la qual cosa els situa i els posiciona com a actors crítics que donen respostes.

Gemma Paricio Pera

El 26 d’abril de 2018 la Comissió Europea feia públic el document La lluita contra la desinformació en línia: un enfocament europeu. En l’apartat 3.3 dedicat al “foment de l’educació i de l’alfabetització mediàtica”, la comunicació afirma que el desenvolupament de competències mediàtiques i digitals són essencials per enfortir les nostres societats contra la desinformació, especialment en el jovent.

En el mateix document la institució manifesta que: “La Comissió anima els estats membres a mobilitzar recursos i incloure en les seves polítiques educatives la ciutadania digital, l’alfabetització mediàtica, el desenvolupament del pensament crític per a l’entorn en línia i activitats de sensibilització sobre la desinformació i les tècniques d’amplificació en línia. Referent a això, és fonamental que els professors rebin suport, inclosa formació i intercanvi de bones pràctiques”.

Una vegada més, i és l’enèsima, diferents institucions europees recorden la necessitat d’implementar l’educació en matèria de comunicació, tal com la va denominar la UNESCO el 1982, o educació mediàtica, en una denominació molt més actual del mateix concepte.

AulaMèdia des de el seu inici –el maig del 2001– ha defensat que l’alfabetització mediàtica de l’alumnat ha de ser la principal eina per entendre i lluitar contra la desinformació, els silencis mediàtics i la manipulació informativa d’alguns mitjans. Per tant, entenem que tot l’alumnat en acabar l’educació secundària hauria de ser competent en:

• El coneixement i la lectura dels llenguatges audiovisuals.
• Saber expressar-se amb imatges a traves de la producció audiovisual.
• L’anàlisi crítica i la descodificació dels missatges dels mitjans de comunicació.
• Saber analitzar el ‘fora de camp’, és a dir: les vinculacions econòmiques i polítiques dels mitjans de comunicació que condicionen la seva agenda.

Més d’una vegada des d’AulaMèdia hem preguntat què està fent l’administració educativa de Catalunya al respecte. La darrera resposta de la Direcció General de Currículum i Personalització del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya ha estat una burocràtica: una relació de decrets que no donen resposta ni a les nostres preguntes ni malauradament tampoc a les necessitats de l’alumnat del segle XXI.

Iniciatives per a l’educació mediàtica

Fa anys que a Catalunya es parla de la necessitat d’una educació en el camp dels mitjans de comunicació. El 2003, el Llibre Blanc: L’educació en l’entorn audiovisual, publicat pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), que l’actual conseller d’Educació Josep Bargalló i Valls va presentar al Parlament de Catalunya, ja valorava la necessitat d’integrar l’educació en mitjans en l’educació reglada. D’això ja fa 17 anys!

Uns anys més tard, a finals del 2008, el Parlament Europeu va aprovar la introducció d’una assignatura d’educació mediàtica en els centres docents. La proposta va ser aprovada en el plenari de l’Eurocambra per majoria absoluta: 583 vots a favor, 23 en contra i 4 abstencions. El text subratllava que “l’educació mediàtica cal que formi part dels plans d’estudi de tots els nivells de l’educació escolar”.

Posteriorment, els anys 2014 i 2017, el Departament –en aquell moment d’Ensenyament– i el Consell de l’Audiovisual signaven dos convenis farcits de bones intencions i algunes propostes interessants. Però encara ara no sabem quines i quan es duran a terme les actuacions recollides en el conveni entre el Departament d’Educació i el CAC.

Sobretot ens agradaria saber com es concretarà el compromís del Departament d’Educació a “estudiar els mecanismes que permetin treballar l’educació en comunicació en els centres educatius en el nou marc del currículum competencial”, tal com recull el darrer conveni. Compromís que fins a la data, com la resta del conveni, no s’ha concretar.

També l’any 2017, els degans de les facultats amb titulacions d’informació i comunicació –agrupades a nivell estatal en l’Associació d’Universitats amb Titulacions en Informació i Comunicació (ATIC)– van proposar introduir com a matèria en l’educació secundària el coneixement dels mitjans de comunicació i la seva tasca com a servei públic.

A les aules

Més enllà de l’administració educativa i d’aquestes propostes fallides, hi ha la insistència i la resiliència de molts professors i moltes professores que quan tanquen la porta de l’aula s’endinsen en un currículum no reconegut, ni escrit… intenten persuadir l’alumnat de la importància de les pantalles, dels mitjans de comunicació i de la seva influència en l’audiència.

És en aquest espai del voluntarisme del professorat on trobem grans treballs i un munt d’experiències d’aula –i algunes de centres docents– sobre l’educació mediàtica, tant a primària com a secundària. Però malgrat aquesta posició de “resistència unilateral” d’un col·lectiu important de professorat, quina és la tendència europea en el camp de l’educació mediàtica o media literacy?

El professor David Buckingham, en el seu darrer llibre The Media Education Manifesto, analitza com el Govern de la Gran Bretanya ha bandejat l’educació mediàtica centrant-se més en la competència tecnològica i digital dels mitjans. D’aquesta forma s’ha desplaçat l’anàlisi critica dels mitjans de comunicació dels currículums.

Potser haurem de donar la raó al professor Buckingham quan diu que les polítiques educatives sobre la competència mediàtica del Govern britànic deixen entreveure el poc interès dels governs en tenir uns ciutadans crítics davant els mitjans de comunicació. Una afirmació, aquesta, que podríem extrapolar a la majoria dels governs europeus.

Seguim preguntant-nos quina administració posarà fil a l’agulla per aconseguir una educació on s’incorpori el pensament crític d’una forma decidida? Quines propostes educatives farà l’administració per capacitar a l’alumnat català per saber analitzar críticament els continguts dels mitjans de comunicació, per saber com utilitzar la tecnologia digital per elaborar els seus propis missatges audiovisuals. Seguim preguntant-nos quin paper ha de jugar el pensament crític i l’anàlisi dels mitjans en l’educació del futur?

Francesc-Josep Deó

Publicat inicialment a comunicació21

Recentment el Consell Escolar de Catalunya (CEC), concretament la subcomissió de cultura digital, ha fet públic l’informe Els dispositius mòbils als centres educatius, on es recull la necessitat d’utilitzar-los com a eines pedagògiques de forma responsable i crítica a l’aula.

L’informe afirma que “el currículum de secundària no recull amb prou detall el desenvolupament del pensament crític i caldria reforçar la formació dels docents en aquest aspecte”. Proposa, per tant, ampliar el currículum de l’ESO, i al mateix temps posa especial atenció a la formació actualitzada dels docents.

Ai las! Paraules grans aquestes: “pensament crític”. Aquest concepte que, en el camp de l’anàlisi dels mitjans de comunicació, entronca amb l’Escola de Frankfurt (Institut d’Investigació Social) i els estudis culturals de l’Escola Birmingham que, al seu torn, connecten directament amb l’educació en mitjans o educació mediàtica.

En aquest sentit sorprèn, agradablement, l’anàlisi de l’informe i algunes afirmacions com “el pensament crític no pot deixar d’abordar la reflexió sobre el poder i les noves tecnologies”; o les propostes que es recullen, com per exemple, la necessitat d’introduir el “pensament crític de forma explícita en els centres a través de les programacions didàctiques i projectes”. Considera que aquesta introducció és urgent “perquè els canvis tecnològics han modificat molts dels hàbits i els costums que només fa unes dècades semblaven inamovibles”.

Dona la sensació que l’informe del CEC radiografia i analitza correctament la situació, deixant potser de banda i sense analitzar la tecnofòbia d’un sector important del professorat. Malgrat tot, sembla que planteja correctament la “fórmula sobre la pissarra”, però la pregunta torna a ser la mateixa d’altres ocasions: l’administració educativa desenvoluparà i implementarà correctament aquesta “fórmula sobre la realitat”? Desenvoluparà solucions per resoldre les mancances o els errors detectats i recollits en l’informe? Com, per exemple, la necessitat d’una formació inicial i continuada del professorat en aquest camp, o les mancances en el currículum, entre d’altres.

Llegint l’informe del CEC és inevitable preguntar-se quin ha de ser el futur de l’educació, quins han de ser els continguts que reculli el currículum escolar? Quines han de ser les competències de l’educació mediàtica o de l’educació digital?

En una entrevista a TV3, a principis d’agost passat, el filòsof i polifacètic Alessandro Baricco, preguntat pel futur de la civilització, deia que “no ens podem permetre el pessimisme, tampoc ens podem permetre un optimisme estúpid. Però la lucidesa i el realisme sí. Els raonaments obvis, ganduls, contra els aparells digitals, contra el món que estem vivint, ens fan perdre un temps que hauríem d’invertir combatent en una batalla que és molt més important i molt fascinant: la construcció real d’una nova civilització”.

Potser és així com diu el filòsof. Potser sí que perdem molt de temps en el debat, però és inevitable preguntar-se: quina administració posarà fil a l’agulla per aconseguir una educació on s’incorpori el pensament crític d’una forma decidida, amb lucidesa i realisme? Quines propostes educatives farà l’administració per saber com analitzar els continguts dels mitjans de comunicació, o saber com utilitzar la tecnologia digital/audiovisual en l’educació? Quin paper ha de jugar el “pensament crític” en l’educació del futur, en la “nova civilització” que proposa Baricco?

Francesc-Josep Deó. Director d’AulaMèdia
[Publicat inicialment a comunicació21]

Millor tard que mai. Tot i que ja fa força anys, per no dir dècades, que al menys una part del nostre sistema educatiu, i també plataformes com AulaMèdia, porten demanant una educació mediàtica i/o digital, sembla que la Unió Europea ha decidit posar fil a l’agulla sobre els perills que una societat desinformada té per als seus ciutadans, apostant per l’alfabetització digital com a un dels possibles remeis contra la desinformació. Així s’afirma a la comunicació de la Comissió al Parlament Europeu, al Consell, al Comitè Econòmic i Social Europeu i al Comitè de les Regions que du per títol La lluita contra la desinformació en línia: un enfoc europeu, signat des de Brussel·les el 26 d’abril de 2018.

Un document que entén la desinformació, fruit d’interessos econòmics i polítics però també, podríem afegir, de carències competencials digitals i/o informacionals, com un perill que “erosiona la confiança en les institucions i en els mitjans de comunicació digitals i tradicionals i perjudica a les nostres democràcies obstaculitzant la capacitat dels ciutadans de prendre decisions informades.” Afirmació que deixa caure una defensa acrítica del paper i poder dels mitjans tradicionals abans de la irrupció d’Internet i les Xarxes Socials (XXSS). Xarxes que, si més no, son contemplades com “una possibilitat de que els processos democràtics siguin més participatius e inclusius” i, alhora, com eines per a “difondre desinformació a gran escala, i amb una velocitat i una precisió de selecció dels destinataris sense precedents”.

En contraposició, els anomenats mitjans tradicionals europeus son descrits com quelcom subjecte a “una àmplia sèrie de lleis sobre imparcialitat, pluralisme, diversitat cultural, contingut perjudicial, publicitat i contingut patrocinat”, tot i que, sent generosos, aquests mitjans han demostrat en més d’una ocasió no estar a l’alçada d’aquestes expectatives d’imparcialitat. Però, què s’hi pot fer si, segons una enquesta de l’Eurobarometre, una part important de la ciutadania de la UE considera que la ràdio, la televisió i la premsa en paper son els mitjans de comunicació més fiables enfront webs d’allotjament de vídeos o les XXSS, que tot i així son els mitjans informatius preferits pels enquestats més joves? Doncs ser optimistes i esperar que la sensació d’amenaça que suposen les notícies falses, la postveritat o el fet de que els algoritmes que condueixen les nostres existències digitals facin d’aquestes una cambra d’ecos (on trobem el que ja coneixem i/o reafirma la nostra visió del món que ens envolta), sigui suficient, com sembla que ja ho és per a la Comissió, per a considerar que l’alfabetització digital és ara, potser més que mai, una necessitat.

I una, a més, compartida per una majoria de la ciutadania de l’Unió, de la que un 83% considera, per exemple, que “les notícies falses representen un problema per a la democràcia en general” i que “l’educació i l’empoderament dels usuaris per a utilitzar i accedir millor a la informació en línia, així com informar als usuaris quan un ordinador zombi generi i divulgui contingut, son mesures que les plataformes en línia poden adoptar i que tindrien un gran impacte en la prevenció de la propagació de la desinformació”. Un primer pas cap a una demanda en ferm d’una formació en alfabetització digital que també es recull des de la pròpia Comissió, que alhora considera que “El desenvolupament de competències fonamentals i digitals al llarg de tota la vida, sobretot en el cas de persones joves, resulta essencial per a enfortir la resiliència de les nostres societats a la desinformació.” Competències contemplades dins el Marc de Competències Digitals per als Ciutadans, que van de l’alfabetització informacional i datística fins a la creació de continguts digitals, passant per la seguretat i el benestar a Internet. Però, a més, aquesta comunicació proposa enfortir el seus objectius a través de l’augment de la transparència informativa, més diversitat informacional, el foment de la credibilitat informativa, la creació de solucions que incloguin la cooperació entre autoritats, plataformes en línia, anunciants o també periodistes.

Una lloable declaració d’intencions semblant a d’altres anteriors en el temps, tan esperançadores sobre el paper com finalment decebedores per poc o gens aplicades a la pràctica. Esperem que aquesta crida a l’alfabetització digital de la ciutadania no absorbeixi partides reservades per a altres iniciatives més modestes però en la mateixa direcció, generant una desmobilització capaç de deixar un buit formatiu en alfabetització digital que, estant d’acord amb la UE, és ara encara més important que mai.

Eduardo Martínez Gómez