Pensament crític

Recentment el Consell Escolar de Catalunya (CEC), concretament la subcomissió de cultura digital, ha fet públic l’informe Els dispositius mòbils als centres educatius, on es recull la necessitat d’utilitzar-los com a eines pedagògiques de forma responsable i crítica a l’aula.

L’informe afirma que “el currículum de secundària no recull amb prou detall el desenvolupament del pensament crític i caldria reforçar la formació dels docents en aquest aspecte”. Proposa, per tant, ampliar el currículum de l’ESO, i al mateix temps posa especial atenció a la formació actualitzada dels docents.

Ai las! Paraules grans aquestes: “pensament crític”. Aquest concepte que, en el camp de l’anàlisi dels mitjans de comunicació, entronca amb l’Escola de Frankfurt (Institut d’Investigació Social) i els estudis culturals de l’Escola Birmingham que, al seu torn, connecten directament amb l’educació en mitjans o educació mediàtica.

En aquest sentit sorprèn, agradablement, l’anàlisi de l’informe i algunes afirmacions com “el pensament crític no pot deixar d’abordar la reflexió sobre el poder i les noves tecnologies”; o les propostes que es recullen, com per exemple, la necessitat d’introduir el “pensament crític de forma explícita en els centres a través de les programacions didàctiques i projectes”. Considera que aquesta introducció és urgent “perquè els canvis tecnològics han modificat molts dels hàbits i els costums que només fa unes dècades semblaven inamovibles”.

Dona la sensació que l’informe del CEC radiografia i analitza correctament la situació, deixant potser de banda i sense analitzar la tecnofòbia d’un sector important del professorat. Malgrat tot, sembla que planteja correctament la “fórmula sobre la pissarra”, però la pregunta torna a ser la mateixa d’altres ocasions: l’administració educativa desenvoluparà i implementarà correctament aquesta “fórmula sobre la realitat”? Desenvoluparà solucions per resoldre les mancances o els errors detectats i recollits en l’informe? Com, per exemple, la necessitat d’una formació inicial i continuada del professorat en aquest camp, o les mancances en el currículum, entre d’altres.

Llegint l’informe del CEC és inevitable preguntar-se quin ha de ser el futur de l’educació, quins han de ser els continguts que reculli el currículum escolar? Quines han de ser les competències de l’educació mediàtica o de l’educació digital?

En una entrevista a TV3, a principis d’agost passat, el filòsof i polifacètic Alessandro Baricco, preguntat pel futur de la civilització, deia que “no ens podem permetre el pessimisme, tampoc ens podem permetre un optimisme estúpid. Però la lucidesa i el realisme sí. Els raonaments obvis, ganduls, contra els aparells digitals, contra el món que estem vivint, ens fan perdre un temps que hauríem d’invertir combatent en una batalla que és molt més important i molt fascinant: la construcció real d’una nova civilització”.

Potser és així com diu el filòsof. Potser sí que perdem molt de temps en el debat, però és inevitable preguntar-se: quina administració posarà fil a l’agulla per aconseguir una educació on s’incorpori el pensament crític d’una forma decidida, amb lucidesa i realisme? Quines propostes educatives farà l’administració per saber com analitzar els continguts dels mitjans de comunicació, o saber com utilitzar la tecnologia digital/audiovisual en l’educació? Quin paper ha de jugar el “pensament crític” en l’educació del futur, en la “nova civilització” que proposa Baricco?

Francesc-Josep Deó. Director d’AulaMèdia
[Publicat inicialment a comunicació21]