Projecció, debat i reflexió

Un home es veu obligat a fer escala a l’aeroport de Nova York, als EUA i, aprofitant el temps restant fins a tornar a enlairar-se cap a la seva destinació definitiva, decideix visitar el MOMA per gaudir en persona de la seva col·lecció d’art modern. Però el taxi que l’ha de dur fins al reputat museu s’encalla en un embús monumental que li impedeix arribar-hi i l’atrapa a mig camí.

Aquest home era el pintor Miquel Barceló, i a través de la seva història, interpretada com una metàfora de l’ànsia de la ciutadania contemporània per accedir a la informació tot i que de vegades sigui inaccessible pel trànsit o no sàpiga on trobar-la, en Francesc-Josep Deó presentava davant els congregats a l’Espai VilaWeb el reportatge Projecte mòbil: el viatge. Un document audiovisual definit per Deó (director del reportatge i també coordinador d’AulaMèdia) com “un camí directe a una informació sobre la tecnologia dels mòbils”. Un antídot contra la sobrecàrrega informativa o la propaganda tecnòfila que envolta esdeveniments de la repercussió del Mobile World Congress, que moltes vegades impedeixen veure el veritable preu que s’amaga darrere de la producció de molts dels ginys tecnològics que consumim -i ens consumeixen- dia a dia.

Amb aquesta intenció, i cinc minuts després de les 18 hores del passat 10 d’octubre, començava la projecció a l’Espai VilaWeb, cedit pel portal informatiu català a la seva seu als baixos del carrer Ferlandina del barceloní barri del Raval. Un reportatge que després de l’estrena a la Casa Golferichs i abans que sigui projectat dins el Festival Protesta d’aquest 2018, conserva la seva capacitat per provocar un colpidor sentiment de vergonya a tots els que, durant la mitja hora de projecció, no ens atrevim a treure el nostre telèfon mòbil de la butxaca. Perquè, tal com s’exposa en aquest reportatge, l’aparell pràcticament omnipresent en les nostres vides està compost per minerals de sang com el coltan que s’extreu majoritàriament de la República Democràtica del Congo en condicions esfereïdores, després és fabricat per la indústria xinesa on els drets humans dels treballadors són pràcticament inexistents, i finalment retorna a l’Àfrica, a Ghana, però com ja com a deixalla tòxica, víctima de l’obsolescència programada.

Un viatge d’anada i tornada recollit amb la intenció d’informar però també de remoure les consciències, incloses les dels poc més de 30 assistents a la seva projecció, que es va completar amb un debat moderat a dues veus pel mateix Deó i el coordinador de Kineina i editor del reportatge Dídac Roger i que va comptar amb la participació dels assistents.

Encetat aquest tram de l’acte, Deó va emmarcar aquesta producció d’AulaMèdia i Kineina en l’últim dels quatre camps educatius tractats per AulaMèdia: el pedagògic, el de l’expressió i producció a través del llenguatge audiovisual, el referent a l’anàlisi crítica de continguts mediàtics i, per últim, el tecnològic. Un àmbit d’investigació del qual forma part Projecte mòbil: el viatge per a permetre, segons el mateix Deó, “reflexionar sense ser tecnofòbic ni tecnofílic”, per a fer-ho des d’una tercera via: la de “l’ètica i la del consum responsable” que justifica l’orientació pedagògica d’aquest reportatge. I que, molt probablement, també va justificar la majoritària presència de docents i professionals del món de l’educació a la sala, que van emprar gran part del debat en qüestionar-se la validesa i efectivitat que materials didàctics com aquest poden tenir i la necessitat de la presència dels mòbils a l’aula i les possibles estratègies de la seva implementació a les escoles.

Tot i que cap dels participants va rebutjar ni el to ni les conclusions de Projecte mòbil: el viatge, alguns assistents van apuntar que l’escassetat d’imatges més impactants podia dificultar que arribés a audiències adolescents acostumades a prestar atenció a cop d’impacte audiovisual, mentre que d’altres van preguntar sobre l’absència de testimonis gravats dels damnificats pel mercat de la telefonia mòbil. Qüestions que, degudament respostes, van deixar pas a un debat, conduït pels assistents a l’acte i no tant pels seus impulsors, que va culminar amb una esmena a la totalitat de la realitat exposada al reportatge. I tot a través d’una qüestió que no només posava en dubte la capacitat dels materials pedagògics per a incidir en el públic escolar, si no de fer-ho en els seus espectadors en general: Per què discutim sobre com emprar el mòbil, després de veure el que provoca la seva fabricació, a un reportatge com Projecte mòbil: el viatge? No hauríem, senzillament, de negar-nos a comprar-ne cap més fins que es fabriquin sota unes condicions humanes mínimament acceptables?

Eduardo Martínez Gómez

Fascinació tecnològica institucional

L’aparició de nous receptors mòbils de telefonia han revolucionat el món de les comunicacions personals, això és una evidència des de fa uns anys. Però l’aparició d’aquesta tecnologia i, sobretot, les utilitzacions tecnològiques que fan els usuaris han generat, en alguns casos, dependències que s’han detectat sobretot entre els més joves.

Però al marge d’aquestes greus dependències, en la societat que vivim es pot detectar fàcilment una gran “fascinació tecnològica” que ens porta a un enlluernament per tota la tecnologia audiovisual, sigui portàtil o no, on pesa més l’obsolescència “estètica” que la funcionalitat de la tecnologia utilitzada. Així, pantalles més grans, grans capacitats per encabir noves aplicacions (aplicacions que mai utilitzarem) i fins i tot el color dels aparells… ens arrosseguen a un consum innecessari de nous receptors electrònics.

Però aquesta “fascinació tecnològica” supera els límits del fet personal i ja fa temps que podem parlar d’una “fascinació tecnològica institucional”. Recentment, per exemple, l’Ajuntament de Barcelona ha decidit destinar 20 milions d’euros al Mobile World Congress, una inversió que té per objecte la “renovació” de la designació de la ciutat com a seu per al període 2019 al 2023.

A més del Mobile World Congress, que es realitza anualment a Barcelona, en els mesos vinents s’afegiran altres encontres mundials on la tecnologia electrònica és central, com és el cas de la ISE, la fira Integrated Systems Europe que se celebrarà a Barcelona a partir de l’any 2020.

Però on és el debat ètic de la tecnologia audiovisual? On és la crítica a l’impacte social, mediambiental o de l’explotació laboral de la indústria electrònica? Aquest debat sembla no interessar! Es parla, això sí, de l’impacte econòmic d’aquests congressos sobre la ciutat, només ens fixem en els euros que deixen els milers de visitants a restaurants, apartaments turístics, hotels o locals nocturns.

Diverses ONG denuncien constantment el que implica l’actual indústria de la telefonia o altres aparells electrònics, denúncies que es recullen en documentals com el Projecte Mòbil (el viatge). Però quan es parla de les mines de coltan al Congo, de les condicions laborals dels treballadors i treballadores en la manufactura dels mòbils a l’est de la Xina o de l’impacte dels abocadors de residus electrònics a Ghana… què en diuen els organitzadors del Mobile World Congress? Doncs que els esmentats temes no hi caben en aquest congrés, segurament perquè aquests problemes són massa grans!

Francesc-Josep Deó, director d’AulaMèdia
Publicat a Comunicació21

Educació Mediàtica

Més enllà de la pregunta de si cal que entrin, o no, els mòbils a les aules, en l’àmbit de l’educació s’obren algunes preguntes difícils de respondre. Una d’elles fa referència a l’educació en el camp de la comunicació: per quan una educació mediàtica integrada en el currículum de l’educació primària i secundària del segle XXI?

Des d’AulaMèdia fa temps que treballem en la formació del professorat en el camp de l’educació en comunicació, ens preocupa quin ha de ser el seu contingut: l’alfabetització dels llenguatges mediàtics, la comprensió dels continguts audiovisuals, la lectura crítica dels mitjans, etc. Però sobretot ens preocupa la manca d’implementació de l’educació mediàtica a les aules.

Fa anys que es parla de la necessitat d’una educació en el camp dels mitjans de comunicació. Una vegada més cal recordar que a finals del 2008 –aviat farà 10 anys!–, el Parlament Europeu proposava introduir una assignatura d’educació mediàtica en els centres docents. La proposta va ser aprovada en el plenari de l’Eurocambra per 583 vots a favor, 23 en contra i 4 abstencions, i el text subratllava que “l’educació mediàtica cal que formi part dels plans d’estudi de tots els nivells de l’educació escolar”.

Però què ha fet, fins ara, l’administració educativa catalana respecte a l’educació mediàtica? Poca cosa! Malgrat alguns gestos com els convenis sobre el tema signats pel Departament d’Ensenyament de la Generalitat i el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (convenis farcits de bones intencions però amb poques propostes), l’educació en comunicació audiovisual continua essent la gran assignatura pendent.

No menystenim el treball que fa el CAC sobre aquest aspecte de l’educació, però una vegada més cal preguntar-nos si és el CAC el que ha d’assumir aquesta tasca, quan és el Departament d’Ensenyament qui ha d’actualitzar el currículum escolar. No podem externalitzar, una vegada més, els continguts curriculars, i molt menys les responsabilitats d’educar en mitjans. Cal que l’administració educativa entomi la responsabilitat d’incorporar l’educació mediàtica en el currículum prescriptiu.

Una educació del segle XXI que no tingui en compte la “comprensió lectora” de l’alumnat sobre els continguts de les pantalles, una societat que només quantifiqui el consum de mitjans però que no valori la capacitat de la ciutadania per generar una mirada crítica sobre els mitjans de comunicació, no només és una societat analfabeta en el camp de la lectura crítica dels continguts mediàtics, és una societat mal·leable i manipulable social i políticament.

Una nova societat –com la que volem crear– implica necessàriament nous continguts en l’educació. Implica, per exemple, que els continguts sobre les ciències de la comunicació entrin per la porta principal a tots els centres docents, no de forma tímida en forma de conveni, de tallers puntuals o de premis escolars. Calen uns continguts competencials adequats als temps que vivim… a la nova etapa que volem viure.

Francesc-Josep Deó, coordinador d’AulaMèdia
[Publicat a Comunicació21 el 29 de juny de 2018]

Seminari d’Educació Mediàtica

Aquest Seminari, organitzat per AulaMèdia. Educació en Comunicació, vol consolidar un espai de reflexió i debat sobre l’Educació Mediàtica a les aules. Amb una triple intenció: donar a conèixer i reconèixer la tasca del professorat en aquest camp; potenciar l’intercanvi d’experiències de producció audiovisual i crear un fòrum per a l’anàlisi crítica i la reflexió dels continguts dels mitjans audiovisuals. Amb la idea de potenciar un debat sobre com l’Educació Mediàtica pot ser una potent eina per aconseguir un alumnat i una societat més crítica.

Les persones inscrites al Seminari d’Educació Mediàtica podran descarregar diferents reportatges audiovisuals realitzats per AulaMèdia i la productora Kineina.

Dates: del 2 al 5 de juliol de 2018.

Horari: de 9.00 h a 14.00 h.

Hores certificades: 20 hores.

Lloc: Escola d’Art la Industrial. Recinte Escola Industrial.

Matrícula general: 60 €

Matrícula. Inscripció amb correu XTEC.CAT: 60 €

Aquesta activitat de formació permanent té el reconeixement del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya

Seminari d’Educació Mediàtica

Un viatge per l’interior del nostre mòbil

“No estem en contra de la tecnologia, però sí del seu mal ús.” Si hi va haver una frase que resumís l’esperit que es respirava durant l’acte de presentació del reportatge Projecte Mòbil (el viatge), probablement seria aquesta.

I és que, a poc menys d’una setmana que el Mobile Social Congress enceti una nova edició, el passat dimecres dia 21 de febrer a la sala d’actes gairebé plena de la Casa Golferichs, no només es va visionar aquest nou reportatge dirigit per Francesc-Josep Deó dins el marc de la iniciativa educativa Projecte Mòbil d’AulaMèdia. També es van posar en comú les diferents opinions sobre el què, el com i el perquè de la deshumanització, i inhumanitat, que acompanya na indústria tan aparentment neta com la de la telefonia mòbil.

I tot sota el repte llençat per Deó -que va moderar l’acte- als assistents de passar prop de dues hores amb el mòbil silenciat i invisibilitzat per a poder donar veu i cos a aquells que pateixen les conseqüències de la seva fabricació. Així va començar aquesta xerrada a tres veus -les de les tres conductores de Projecte Mòbil (el viatge), l’Alba Trepat, de SETEM Catalunya, la Carme Altayó, de Solidaritat Castelldefels Kasando i l’Eva Vidal, professora de la UPC i membre del Centre de Cooperació per al Desenvolupament– que va prolongar allò que tancava, a mode d’epíleg, aquesta peça audiovisual dividida en quatre capítols. Un debat ric en el que no hi va faltar les preguntes d’un públic que va ser definit, i amb raó, com a “convençut” pel moderador, i que incloïa membres d’entitats que aposten per models de fabricació sostenibles de TIC, alumnes de la UPC, mestres, i nouvinguts a la causa.

Un viatge pel costat més fosc (per la seva immoralitat, però també per la seva escassíssima exposició a la llum pública) de la indústria de telefonia mòbil, que comença a la República Democràtica del Congo, on es troben el 80% de les reserves mundials de Coltan, el mineral de sang que serveix de base a la pràctica totalitat de dispositius TIC que consumim habitualment, continua per la brutal explotació laboral dels treballadors de fàbriques de telefonia mòbil de la Xina, on drets humans com el d’associació, el sindicalisme o la demanda col·lectiva son paper mullat, i que sembla morir a Ghana, on van a parar els altament contaminants materials d’aquests dispositius un cop han caigut en desús i son retornats al continent africà a causa de la seva perillosa toxicitat.

Un espectacle de brutalitat en tres dels seus quatre actes, moguts a cop de consumisme i rendibilitat a qualsevol preu, explicat per cada una de les tres ponents del debat que no es troben juntes fins al quart capítol, on parlen a tres veus sobre el consum responsable d’aquestes tecnologies fins a tancar el reportatge amb la paradoxa que, conseqüentment, va inaugurar la xerrada: “Han anat a Venus i a Mart, i no poden fabricar un mòbil que sigui respectuós amb el medi ambient?” Ni, com es va afegir després, amb els drets humans o la sostenibilitat econòmica?

A partir d’aquest punt de partida, les rèpliques i contrarèpliques es van succeir gairebé sense trepitjar-se, coincidint en la majoria de vegades en la necessitat d’una major transparència, conscienciació i una aposta decidida pel reciclatge de tecnologies que, ja sigui per modes creades artificialment per pura rendibilitat o per una fabricació a prova de reparacions, tenen una vida tan espúria com perniciosa per a gran part dels que participen en la seva creació. Però, també, en la impossibilitat de refiar-se de tot intent de traçabilitat absoluta dels minerals per part de les empreses responsables de la deshumanització vista en pantalla minuts abans, i de la necessitat, però, de demanar-ne més i més informació, de l’escletxa d’esperança de la ma d’empreses com FairPhone i la seva lluita per un comerç TIC (una mica) més just…

Un complement, en definitiva, que, lluny de tancar les ferides morals obertes per Projecte Mòbil (el viatge) pel que fa a l’ús aparentment neutral de les TIC, avança un debat que caldrà alimentar sota la màxima dita en pantalla i repetida a la Casa Golferichs: “tot és política”. Acabat el torn de preguntes on algun dels assistents va demanar la traducció d’aquest reportatge del català a altres llengües, per a una major difusió d’un missatge urgent per a la ciutadania (i consumidors) que pugui impulsar algú canvi des de baix, va començar l’habitual ritual de reconnexió amb el món en el que vivim a través del mòbil… amb una mica més de suspicàcia.

Eduardo Martínez Gómez