Racisme i xenofòbia als mitjans

rxmc0
Sergi Picazo, Marta Muixí, Mar Carrera i Beatriu Guarro. Fotos: Martí Contijoch

L’últim tema tractat a les passades Jornades Mirar, escoltar… crear!, organitzades per AulaMèdia, va anar a càrrec de tres especialistes en racisme i xenofòbia als mitjans. La presentadora de la taula rodona Mar Carrera va ser l’encarregada de donar l’espurna inicial al segon bloc del darrer dia amb una cita de Manuel Vázquez Montalbán que incitava a la reflexió: Només hi ha tres races, els pobres, els rics i els racistes. Així mateix, va presentar les “tres P” de les tres élits simbòliques, fent referència als Polítics, al Professorat i als Periodistes.

Amb l’exposició de les dades de l’informe sobre el racisme en els mitjans de comunicació, la lingüista Beatriu Guarro –portaveu de SOS Racisme- va fer adonar als assistents de la segregació, la discriminació i l’agressió que es troben actualment presents a diversos mitjans de comunicació, tal com els diaris i els canals televisius. Tanmateix, amb el suport de diverses notícies reals on s’incitava indirectament al racisme, amb titulars com “masivo”, “allau”, “assalt a les valles” referint-se a persones immigrants, es van anar exposant els aspectes que caldria evitar en els mitjans, els quals es troben en contraposició d’aquesta violència i d’aquest sang i fetge que tant els hi agrada alguns periodistes.

La periodista Marta Muixí va continuar amb el tema del racisme institucional, fent referència a la despersonalització i a l’etnificació de la delinqüència. Van haver-hi dos moments que van xocar especialment; el primer d’ells va ser el tall de l’emissió de ràdio extret del RAC 1 sobre les persones imigrades. I, el segon, el qual va suscitar un debat i una crítica efusiva per part d’alguns assistents, va ser una infografia d’un diari on es relacionava l’origen dels immigrants carteristes més habituals amb les parades del metro. Finalment, tots aquests pensaments van portar a l’observació del poc impacte que tenen les denúncies a aquestes publicacions denigrants per les persones i a la conclusió que els mitjans en comptes de resoldre el problema del racisme, el que fan és amagar-lo.

rxmc1

També, el periodista Sergi Picazo, presentat com a militant antirracista, va posar el seu granet de sorra al debat sobre el racisme i la xenofòbia en el periodisme. Picazo va presentar el problema del racisme com un problema estructural de fons i, tot seguit, va exposar les tres batalles: la batalla del silenci, la batalla de la culminització i la batalla de la superficialitat, originada per aquesta generació flash en la que vivim. Va acabar la seva intervenció fent referència a Els silencis mediàtics, un informe anual editat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils on es presenten en profunditat reportatges silenciats pels mitjans de comunicació.

Per acabar, tots tres ponents van coincidir en que encara queda un bon camí per recórrer però que els mitjans de comunicació han millorat moltíssim en comparació amb aquests últims deu anys. És cert que ara costa més trobar exemples, però encara es pot notar aquest racisme implícit i aquesta xenofòbia banal en la societat actual.

Patrícia Fernàndez Martínez

 

Ajuda’ns!

3colors2Des de l’associació AulaMèdia estem impulsant el projecte eduCOM -web i DVDs- que vol oferir al professorat, reflexions, recursos i experiències per facilitar la implementació de l’Educació en Comunicació a les aules. El primer DVD del projecte títulat “Mirades” ja ha aparegut i actualment ja estem treballant en la realització del segon DVD del projecte eduCOM que apareixerà a finals d’aquest any.

El web i els DVDs d’eduCOM inclouran material audiovisual amb finalitats didàctiques per treballar el món de la televisió a l’aula (els informatius, els magazín d’humor, la publicitat, etc.). Aquest material va adreçat a Secundària i també als darrers cursos de Primària i vol ser un material que doti a l’alumnat dels elements necessaris per tenir una mirada crítica davant la televisió.

Ajuda’ns a consolidar el projecte eduCOM!

Vols fer-te “protector” o “protectora” del projecte eduCOM?

AulaMèdia demana una educació en comunicació audiovisual per a tot l’alumnat

com21

Arran de l’acord entre el Consell de l’Audiovisual de Catalunya i el Departament d’Ensenyament per introduir l’educació en comunicació audiovisual a les escoles, l’associació AulaMèdia ha reivindicat un cop més que aquesta s’introdueixi en tots els centres docents del país en el currículum prescriptiu i per a tot l’alumnat.

“Des d’AulaMèdia volem una escola catalana, indubtablement, però també volem una educació crítica amb els temps que vivim. Això implica una Educació en Comunicació global contra l’analfabetisme mediàtic, en definitiva, una educació que faci una ciutadania més crítica, autònoma i lliure”, assenyala en un comunicat.

L’associació insisteix en la reivindicació de cinc aspectes que considera “bàsics” per a la “real” implementació de l’educació en comunicació audiovisual:

  • A més d’una formació per dominar les eines digitals, demana dotar l’alumnat dels elements “suficients” per desenvolupar una “visió crítica” dels missatges dels mitjans.
  • Estendre l’educació en comunicació (domini de la tecnologia digital, el llenguatge audiovisual i l’anàlisi dels continguts) a tot l’alumnat i no només als d’uns centres concrets.
  • Dotar tots els centres docents d’un mínim equipament per a la producció audiovisual escolar.
  • Potenciar l’elaboració de material didàctic per poder desenvolupar activitats a les aules de tots els nivells educatius, per tal de facilitar la tasca docent.
  • Formació del professorat en educació en comunicació. Segons AulaMèdia, aquesta ha d’incloure la coneixença de les eines digitals audiovisuals i de la seva didàctica, però “sobretot” del llenguatge audiovisual i de mètodes d’anàlisi dels continguts dels mitjans per facilitar a l’alumnat la comprensió.

Jornades d’Educació en Comunicació

De l’1 al 4 juliol, AulaMèdia organitza les vuitenes Jornades d’Educació en Comunicació, que tindran lloc a la seu del Col·legi de Periodistes de Catalunya sota el títol de Mirar, escoltar… opinar! Com en les edicions precedents, les jornades volen ser una trobada anual de tot el professorat interessat en l’educació mediàtica, un espai per debatre sobre com implementar-la a les aules i amb quins continguts, intercanviar experiències de producció audiovisual, i reflexionar sobre els continguts dels mitjans i el seu anàlisi.

Comunicació 21

25″

Sí… només vint-i-cinc segons per cridar la nostra atenció, per posar-nos la pell de gallina, per despertar la poca consciència que ens queda colgada sota el nostre “dia a dia”. Vint-i-cinc segons per despertar-nos d’aquest aletargament mediàtic, d’aquest “tant s’he me’n fot tot”, per despertar-nos la nostra solidaritat amb un bon cop de puny directe a la nostra consciència.

Però, és legítima aquesta forma de transmetre missatges? És la manera més adient per fer una campanya de sensibilització d’una ONG com Metges sense Fronteres?. O son vint-i-cinc segons més d’un espectacle que es diu televisió? Una informació que s’afegeix a l’espectacle informatiu de cada dia?

Per la televisió escoltem les xifres que ens dona la Núria Salse sobre la mortalitat infantil, escoltem com milions de nens moren per desnutrició. Escoltem de la boca de la Núria un taxatiu “actualment res justifica que any rera any segueixi havent-hi aquestes xifres”. És legítim que metges i infermeres cridin amb tota la força possible “ajuda’ns a canviar això!”? És legítim mostrar la realitat sense embolcalls de cel·lofana, deixant l’audiència emocionalment afònics i amb els ulls anegats? Potser caldria preguntar-nos si és legítima la fam infantil en el cor de l’Àfrica, o en qualsevol part del mon?

Nosaltres asseguts en el sofà i amb el comandament a distància a la mà, mirarem les imatges de l’espot de Metges sense Fronteres i criticarem la campanya per crua, per dura… i canviarem de canal o apagarem la televisió. Ens aixecarem i ens anirem al llit pensant en el bon resultat que ha fet el Barça en el partit d’avui… o en qualsevol futilesa!

O potser –només potser- ens indignarem demanant responsabilitats als organismes internacionals per la realitat que ens mostra la campanya de Metges sense Fronteres. Amb l’estómac enrabiat i el cor saturat de angoixa i d’impotència, aquesta nit, ens constarà dormir.

Jordi Joan Raventós

L’agradable letargia de la granota

metropolis

És una història de ficció. L’argument va d’un món futur on cada ciutadà ha de portar sempre a sobre un dispositiu electrònic que transmet tot tipus d’informació sobre ell: on és i cap on va si s’està movent, amb qui ha contactat a distància en cada moment del dia i de què ha parlat en aquests contactes, quants diners té i en quin banc, a quins grups ideològics pertany i a quina manifestació té pensat assistir, en quins documents treballa i amb qui, on té pensat anar de vacances i en quines dates i quina companyia aèria i hotels ha contractat, a quin tipus de gent segueix a les xarxes socials i a quin tipus no, on serà demà a les cinc, quina reunió de feina té a les set i amb qui soparà el divendres i en quin restaurant… El dispositiu també envia les fotos fetes per l’usuari per veure quin aspecte té ell i els seus amics i familiars i assenyala on i a quin moment s’ha fet cada foto. Després totes les dades de cada ciutadà arriben a centres d’intel·ligència que les creuen, ordenen i estudien.

Podria ser l’argument d’alguna novel·la del tipus Un món feliç o 1984, que ens plantejaven hipòtesis d’un futur negre, d’homes i dones controlats de pensament i obra. D’aquelles que quan les llegeixes penses: “t’imagines…?” i ens fan pensar que no suportaríem viure en un món així, que la nostra privacitat i llibertat individual no té preu.

I amb aquesta tranquil·litat de saber que mai acceptaríem una cosa així, de sobte un dia algú es para i es pregunta: en realitat, quina de la llista de coses enumerada a dalt no fa, per exemple, el nostre telèfon intel·ligent sumat als serveis de Google? O és que els nostres telèfons intel·ligents no són dispositius que processen i envien dades de localització, dels nostres correus privats o de feina, de les nostres compres en línia o subscripcions, dels nostres contactes a les xarxes socials, etc. a través de diferents aplicacions (fins i tot algunes tan innocents com els jocs)? I no hi ha llocs on van a parar aquestes dades i es creuen? Avui sabem que fins i tot els serveis tradicionals d’espionatge i intel·ligència ara van a Google a demanar-li dades.

Huxley i Orwell van plantejar dos móns en què els ciutadans no tenien cap llibertat individual, ni de pensament ni d’acció, però hi havia una diferència molt significativa entre els dos: a diferència de 1984, a Un món feliç de Huxley la gent fa el que li fan fer, però no amb amenaces o coercions, sinó amb la sensació que ho fa perquè vol, amb una sensació de felicitat i llibertat que sovint frega l’èxtasi.

mobils

I és en aquest sentit que si comparem el nostre món amb les previsions de Huxley i les d’Orwell, sembla que de moment va guanyant Huxley: no hi ha cap poder totalitari que ens obligui a portar aquests “dispositius”, els comprem nosaltres voluntàriament i encantats de tenir l’últim model. Ni tampoc ningú ens obliga a donar-li totes les dades a Google: els hi regalem contents com a preu a pagar per poder gaudir dels seus serveis “gratuïts”. La realitat és que aquesta privacitat que lluitaríem per conservar si ens la volguessin prendre per la força, la regalem sense pensar-hi gaire o gens, contents de poder gaudir de tantes aplicacions que, en molts casos, ens fan la vida més fàcil i sense les quals potser ja no sabríem viure. Huxley deia: “En una època de tecnologia avançada, el perill més gran per a les idees, la cultura i l’esperit provindrà més d’un enemic amb rostre somrient que d’un adversari que inspira terror i odi”. El món en què vivim no és un món de ciutadans atemorits, obligats per la força a tenir càmeres a casa seva. És un món de gent feliç de poder fer el que fa, d’entrega voluntària de la seva intimitat a canvi d’uns serveis que li són útils i a més divertits.

I aquests són els fets, aquesta és la realitat. Podem obviar-la, podem dir que aquest és el preu a pagar per la nostra felicitat digital, però el que no podem és dir que no ho sabíem: fa temps que els nostres governs fan lleis que els autoritzen a ells i a les empreses a llegir les nostres comunicacions; les condicions d’ús dels serveis, que mai llegim, ens aclareixen que tota la informació que donem passa a ser propietat de l’empresa que els presta; gent com Snowden o Wikileaks ens ho han dit ben clar si ho hem volgut escoltar: les nostres dades són donades (o venudes) a governs i empreses, que les filtren, creuen i analitzen.

I amb quina intenció? Amb quins propòsits els governs volen saber què fan i pensen els ciutadans? Amb quins propòsits les empreses volen saber què fan i desitgen els consumidors? Què busca, per exemple, el govern de Catalunya quan el seu Cesicat elabora llistes on agrupa usuaris de Twitter segons la ideologia que demostren amb les seves piulades? Segurament hi ha propòsits diversos, cadascú pot fer les seves deduccions. Però és tan clar que hi ha unes intencions com que si es volgués aquests serveis es podrien donar exactament igual sense utilitzar-los com a eines de recopilació de dades, una cosa no implica l’altra. En tot cas, i deixant de banda l’anàlisi de les intencions, que donaria per a molt més que un article, el que sembla clar és que a aquells que fa temps que van entendre que, com diu Ignacio Ramonet, el millor control és aquell que no es nota, Internet els ha proporcionat els mitjans adequats per a portar-ho a la pràctica. I no cal que a ningú el torturin perquè “canti”: el nostre egocentrisme exhibicionista regala encantat informació de tot tipus sobre nosaltres.

cam

Potser és que ha estat un procés lent i no ens n’hem adonat (com la granota a qui van apujant poc a poc la temperatura de l’aigua fins que queda cuita sense adonar-se’n), potser ens n’hem adonat i ens indignem una mica, o potser diem allò de “no tinc res a amagar així que no m’importa que puguin saber-ho tot de mi”, potser estem massa ocupats penjant fotos al facebook o jugant al Candy crush per a pensar-hi o potser titllem de paranoics els qui ens parlin de tot això… Però curiosament el que segur que mai no passa és que cap de nosaltres es vegi com un personatge ingenu i manipulat d’una d’aquestes històries tipus món feliç. I potser és que en realitat el que importa no és com sigui la realitat sinó com la visquem nosaltres. O potser és que al final l’ésser humà no vol llibertat sinó seguretat i divertiment i per això no ens importa perdre la intimitat si és a canvi de divertir-nos i tenir tants serveis i facilitats a l’abast de la mà i de forma gratuïta. Tots aquests serveis que en diuen gratuïts perquè no costen diners sinó una altra cosa, que és la nostra intimitat, la nostra llibertat de consciència i pensament. I sembla que cadascú de nosaltres li ha posat el seu preu.

Xavier Breil

@xavierbreil