El Festival Cinema Ciutadà Compromés no te “catifa roja”

Carla Soriano i Rodríguez directora del Festival Cinema Ciutadà Compromés. Foto: FCCC

Entre el 10 i el 19 d’octubre de 2022 es realitzarà, en diferents sales del País Valencià, la vuitena edició del Festival Cinema Ciutadà Compromés (FCCC) organitzat per l’Associació Ciutadania i Comunicació (ACICOM). Aquest és un dels festivals de referència al País Valencià, pel seu contingut social i cívic, un Festival que ha sabut implicar a diferents persones, entitats, i institucions en la seva organització.

Com recull la presentació del Festival «hem aconseguit ser un Festival amb característiques singulars: audiovisuals valencians, de mirada compromesa amb la societat, fomentant la nostra llengua i acostant els audiovisuals a qualsevol indret del nostre allargat País».

Per conèixer més d’aquest Festival parlem amb Carla Soriano i Rodríguez, la seva directora.

– Carla, el Festival de Cinema Ciutadà Compromés estrena nova directora… no?

Sí, he assumit la direcció del festival amb molt d’entusiasme.

– Quins són els principals objectius del Festival?

Sé que aquest festival va nàixer amb la intenció d’apropar al ciutadà projectes audiovisuals amb un punt pedagògic, reflexiu i una clara intenció reivindicativa. L’ideal seria que provocara mobilització, però això potser siga utopia.

La meua intenció és continuar aquesta senda incorporant a poc a poc les meues inquietuds.

– En la vostra presentació dieu que no sou un Festival “de catifa roja”… que voleu dir amb això?

Aquesta és una frase que ja pertany al festival. Sota el meu punt de vista allò que es pretén transmetre amb la frase, és que de segur no som un festival mainstream, o centrats al photocall. És un festival de cinema per a la ciutadania amb un fortíssim component de compromís amb la societat, el medi ambient, el feminisme, la memòria històrica i la comunicació, com a eines cap a una evolució justa com a societat. Totes les forces estan ficades en això.

– El Festival Cinema Ciutadà Compromés és un festival descentralitzat, no?

Sí, sí que ho és. Estem en Castelló, València i Alacant en diferents punts de les tres províncies, pobles i ciutats. És un festival que té la seua seu a València, al Centre Octubre Cultura Contemporània a València, però que té vida pròpia més enllà de la capital. Volem vertebrar el territori.

– Quines novetats a destacar trobarem en el Festival d’enguany?

He inclòs un parell de categories temàtiques. Una és “Pau i Antimilitarisme”, i l’altra és “Ètica Digital”. Amb la primera espere poder incloure audiovisuals amb temàtica clara que parlen de migracions, o conflictes. Ho hem vist ben a prop i ho tenim molt recent amb la guerra a Ucraïna. Amb el segon títol m’agradaria rebre projectes que parlin dels mitjans de comunicació, de com ens relacionem a les xarxes socials, de les fake news… Els dos són temes que com a ciutadana em preocupen prou.

– Com veus la situació de l’audiovisual al País Valencià?

La situació no és homogenea per a tots els actors de l’ecosistema. Si parlem en l’àmbit creatiu, molt bé. Si parlem de salaris dels treballadors comparant-lo amb produccions nacionals, doncs malament.  Si parlem de finançament… seria ficar-se a parlar de política. Sóc positiva, estem vivint un moment de creixement, més si cap després d’anunciar la reactivació de La Ciudad de la Luz en Alacant que esperem que siga un generador de treball digne i de qualitat, que genere obres de gran valor per al nostre patrimoni audiovisual.

València, des de fa temps se està presentant com a plató de rodatge i han passat per ací grans produccions durant l’últim any, esperem que continue així i aportant de manera positiva a totes les persones que formen l’audiovisual valencià. Des de la productora amb més capacitat, fins a l’auxiliar de producció que s’està iniciant i potser siga l’últim de la cadena de producció d’un rodatge.

Carla Soriano i Rodríguez. Foto: FCCC

– Creus que el cinema és una eina de transformació social?

Absolutament sí. El cinema, tant la ficció com el documental, són eines imprescindibles per contar històries reals provocant empatia en l’espectador i promovent un pensament crític; són les portes cap a la reflexió. En canvi la televisió cada vegada deixa menys espai per a això. La manipulació mediàtica va in crescendo, ho estem vivint també en aquest moment. Hem viscut la polèmica de programes matinals d’emissió nacional, amb debat polític inclòs, i de gran audiència manipulen la informació molt alegrement. Pel que fa als diaris, més de lo mateix. Crec que van a la deriva en aquest aspecte.

Mon pare em deia sempre que per estar ben informada havia de llegir els diaris. Vaig fer-li cas i vaig estudiar tres anys de periodisme; ahí vaig entendre que el meu lloc no estaria treballant per a un mitjà de comunicació per una qüestió ètica, i vaig canviar-me a comunicació audiovisual.

AulaMèdia