La primera vegada que vaig presentar un curtmetratge dels meus alumnes a un festival escolar corria l’any 1995. Es tractava del més longeu dels festivals escolars a l’Estat espanyol, i a València, clar: Cinema Jove. D’aleshores ençà, hi he participat en una vintena d’ocasions. Com també en diferents edicions del Festival Inquiet, del Gaztebideo, dels Tirant, de la MICE i, en una ocasió, del FIC-CAT.
Amb dubtes i recances, els festivals escolars m’han agradat sempre com a experiència de projecció compartida, i com a punt de trobada tant per a l’alumnat com per al professorat. Hi he assistit a molts debats sobre el sentit de la producció audiovisual escolar. Per a mi la qüestió més significativa, ara i adés, es podria resumir en una pregunta: A qui pertany el procés creatiu?
Val a dir que aquesta inquietud no sempre ha estat ben rebuda. Amb els anys, per a bona part del professorat i dels organitzadors d’aquests certàmens, l’acabat final ha esdevingut més important que el propi procés d’aprenentatge. Sens dubte hi ha moltes maneres d’enfocar la producció audiovisual en un centre de Secundària. Recordo que, en diferents situacions, un col·lega intentà tancar el debat amb una afirmació culinària: “A casa meua ningú m’ha de dir com he de preparar els macarrons”. Així que, si m’ho permeteu i sense voler imposar a ningú la recepta de la salsa bolonyesa, exposaré el meu punt de vista, adobat de reflexions, preguntes i errors.
En una producció escolar, a qui pertany el procés creatiu?
En la introducció del cinema a l’escola hi ha una referència obligada, per a mi imprescindible: La hipòtesis del cine (1) d’Alain Bergala. He discutit molt sovint amb les pàgines d’aquest llibre. Però, hi torno sempre. Sobre aquesta qüestió de la producció escolar no puc estar més d’acord. Concretaré la visió de Bergala en tres cites:
1. “En un context educatiu, el principal objectiu no és la pel·lícula com a objecte, com a producte, sinó l’experiència insubstituïble d’un acte, per modest que siga, de creació.”
2. Per què (…) un grup de xiquets han de dominar el que sabem que és el resultat d’un llarg procés de maduració, no només tècnica, sinó també d’aprehensió general del món i dels models de representació?” (p.168)
3. “Aquesta perversió de la realització escolar que consisteix en organitzar-ho tot per assegurar l’èxit del resultat final sovint comporta una confiscació de l’acte de creació.” (p.171)
Fent balanç, me n’adono que he treballat la producció audiovisual bàsicament de dues maneres que anomenaré Model A i Model B.
– El model A consisteix a fer grups de 4 o 5 alumnes que han d’escriure, gravar i editar un curtmetratge. Cada grup es responsabilitza del seu projecte.
– El model B, en canvi, consisteix a realitzar un únic curtmetratge entre tots, tot dividint l’alumnat en grups encarregats de diferents funcions
o de diferents escenes.
Pot semblar que no hi ha gran diferència entre un model i l’altre. No és així. El model B permet un major seguiment i control del procés i de l’acabat. Per això, la meua seqüència ha estat A-B-A. És a dir, vaig començar donant major llibertat a l’alumnat. Després vaig intentar controlar el resultat per allò de “l’èxit” que temia Bergala i vaig dividir tasques, fent-me càrrec en tot moment de la coordinació i la supervisió.
Finalment, he tornat al model A amb el propòsit de fer els alumnes completament responsables del seu procés creatiu. D’aquesta manera el resultat és més incert. Però, al meu parer, més autèntic perquè forma part d’un procés d’aprenentatge real i insubstituïble. Diré més, pot passar i passa que, de sobte, et trobes amb curtmetratges d’una veritat corprenedora, que només he vist en aquells treballs en què els alumnes han assumit totalment els riscos del procés creatiu. Sense “confiscacions” adultes, ni del professorat ni de professionals externs al centre educatiu.
El professorat ha d’aparèixer en els crèdits?
Amb els anys he arribat a la conclusió que com menys apareguem als crèdits, millor. Tan poquet com puguem.
Deixem-les ser creatives. Deixem-los equivocar-se totes les vegades que siga menester, i tenir l’oportunitat d’aprendre dels errors. Deixem-los acarar-se escena a escena amb el guió, suar en el moment de la gravació, desvetllar-se durant l’edició. Deixem-les contar i contar-se.
Recordo que en una entrevista Agnès Varda (2) explicava: “Jo he conegut la tècnica difícil, professional i un poc misteriosa. Ara tot és més fàcil”.
Així és: quan vaig començar, pocs alumnes tenien una càmera de vídeo. Ara tots en tenen, si més no, la càmera del mòbil. Quan vaig començar havíem d’emprar una taula d’edició del CEFIRE. Ara, qualsevol pot accedir a un software d’edició acceptable. Ara la tècnica és senzilla i els adolescents no li tenen gens de por. Per tant, deixem-los anar fent, anar fent-se.
Pilar Alfonso Escuder
Professora de Secundària
1 – La hipótesis del cine (2007), Alain Bergala. Laertes
2 – Varda, espigando a una espigadora, Isabel María (2014)