Com a redactor de textos sobre cinema per a algunes publicacions i mitjans vinculats a l’àmbit de l’educació, tinc la sensació de que gran part del cinema que es veu a les escoles parteix d’una visió on el contingut de les pel·lícules a visionar, i el grau d’exemplaritat de la seva moralitat, té un pes molt major que la resta d’aspectes que fan que el cinema sigui un mitjà d’expressió i no un instrument ideològic. Una situació paradoxal en un instant en el que l’autoregulació dels educands (que ocasionalment amaga no poques carències estructurals i de recursos humans sota un mant de pedagogia avançada) sembla haver conquerit al menys una part del discurs educatiu a Catalunya, mentre un sector igualment creixent de les manifestacions creatives i/o artístiques destinades a un públic en edat d’escolarització obligatòria evoluciona cap al sentit contrari. Les capacitats expressives d’aquestes manifestacions s’han vist reduïdes a meres corretges de transmissió de postures ètiques i morals ad hoc de les dels adults, amagant sota la catifa tot allò que pugui contrariar-les.
Centrant-nos en l’àmbit del cinema a l’escola des d’una perspectiva espectadora, si bé és cert que a edats on el reflex conductual i moral dels infants cap als adults aquesta postura pot ser útil i fins i tot necessària, no triga en esdevenir empobridora per furtar als seus espectadors la possibilitat d’errar moralment i cultural en el sentit més ampli i, per tant, de poder desenvolupar-se en cap d’aquest sentits.
Existeix, però, una altra forma de contemplar i debatre el visionat de cinema com una activitat altament pedagògica sense deixar de concebre’l com un espai expressiu, sempre supervisat i regulat per l’escola i els seu equip docent. Un que, lluny de partir de l’exemplaritat sense excloure-la, permet aprendre tant dels valors que es desprenen de les pel·lícules que el composen com, també, dels seus antivalors o contravalors, a més de l’ús del llenguatge audiovisual que els dona un sentit o un altre. Resumint molt, podríem dir que els valors es desprenen d’aquelles accions i decisions moralment constructives o positives, mentre que els antivalors (invisibles en moltes de les sessions de cinema a les escoles) son, com el seu nom indica, el seu contrari, tot i que des d’una postura prou laxa com per estar oberts a la interpretació sobre la seva bondat o maldat.
Per contra, els contravalors no gaudeixen d’aquesta de vegades transgressora ambigüitat, i representen tot allò que no només ha estat considerat per consens com a negatiu o destructiu, si no que es veu representat a la pantalla de forma inequívocament negativa. Degut a la seva claredat, aquests últims poden resultar adequats per als espectadors infantils, mentre que de la ma del seu procés de maduració, i de la seva autonomia progressiva cap a l’adolescència, poden anar-se introduint pel·lícules que continguin antivalors capaços de generar-los conflictes i obligar-los a posicionar-se moralment.
Però tots ells son necessaris; els valors ho son per la seva exemplaritat, i els antivalors i contravalors per la seva capacitat per a reflectir els nostres vicis i limitacions. O, si més no, ho son dins l’espai d’assaig representat per la ficció cinematogràfica que permet, a més d’un posicionament capaç d’obrir les portes a un productiu debat no necessàriament concloent, prendre consciència i responsabilitat personal sobre la seva existència. Més encara, la contemplació de tots ells a una pel·lícula permet analitzar perquè els percebem com a tals, vistos en pantalla. I és en aquest punt on l’anàlisi cinematogràfic, no des d’una perspectiva moral, que també, si no expressiva en tota la seva amplitud, que tingui en compte tots els recursos emprats per a crear el seu discurs i orientar-ne el seu sentit últim, resulta igualment necessària, educativament parlant.
Partint de la major varietat cinematogràfica permesa pels centres educatius i les seves especificitats, l’estudi del llenguatge cinematogràfic o audiovisual emprat en cadascuna d’aquestes pel·lícules o peces dota simultàniament de sentit narratiu, estètic, filosòfic i/o moral a tots els elements que les composen en combinacions tan variables com punts de vista poden existir sobre el que s’hi explica depenent del context que integri els recursos expressius emprats, des del guió fins a la planificació, la direcció interpretativa, la il·luminació, el muntatge, etc. El que, alhora, obre la porta a la creació de peces pròpies a l’aula, un cop estudiats els mètodes i possibles formes de plasmació audiovisual que es desprèn del visionat crític de pel·lícules no necessàriament pensades per extreure’n lliçons morals… i que al igual que qualsevol altre manifestació artística, permet desenvolupar-se en un sentit més ampli i a través d’un veritable aprenentatge, assajat i gaudit des de la ficció.
Eduardo Martínez Gómez
Redactor de continguts i crític de cinema