Història d’un final de curtmetratge

Vida real. Fa dos mesos. Març 2021 EPP (en plena pandèmia).
Et ve un encàrrec audiovisual de part d’una productora o d’una entitat, d’un Ajuntament o d’una tele. Tens menys d’una setmana per lliurar el producte final. Moltes vegades no saben ni el producte que volen, però el volen ja. Per tant com a free-lance has d’activar totes les teves potencialitats i contactes per lliurar la feina amb dignitat i dins el termini exigit.

Flash back. Setembre 2014.
Inicio una extraescolar que pretenia ensenyar formes i continguts audiovisuals a adolescents de l’ESO. Amb una carpeta d’idees de guió sota el braç, algun material audiovisual propi, apunts de la carrera de periodisme, i exemples de curtmetratges trets d’internet començava l’aventura sota el lema: “A qui li agradaria fer curtmetratges?” Vaig estar 5 anys fent aquesta extraescolar i vaig tenir el privilegi d’aprendre un munt de coses d’aquells adolescents inquiets i unes quantes generacions més jove que jo (cada any més).

Junts també vam aprendre moltes coses sobre el llenguatge audiovisual que va canviant sobre la marxa a gran velocitat, vam escriure guions, localitzar, gravar, editar, fer curts, vam anar a concursos… però sobretot vam omplir-nos de vivències intenses tots plegats.

Flash forward. Abril 2021 MP (malgrat pandèmia).
Alguns d’aquells alumnes de l’extraescolar de curtmetratges de l’escola el Cim de Terrassa ara estan treballant pel seu futur: estudiant a l’ESCAC per fer de directors, estudiant interpretació perquè els va agradar fer d’actors i actrius, altres fan cursos per ser tècnics d’imatge i de so. I fins i tot alguna alumna està estudiant el superior de composició perquè vol fer bandes sonores de pel·lícules. Brutal! La inoculació del virus cinematogràfic va funcionar en un tant per cent important de l’alumnat.

Tornem al Març 2021.
L’Ajuntament de Terrassa em fa un encàrrec. Fer un vídeo per sensibilitzar sobre un tema molt delicat: la violència masclista. Sé que una de les exalumnes de curtmetratges està estudiant dansa contemporània i interpretació, i que la que estudia música ja està fent composicions musicals a mida per a estudiants de l’ESCAC, anuncis locals i petits vídeos. És per això que em plantejo fer aquesta feina utilitzant els seus coneixements artístics. El pressupost no és gaire alt, però per a elles és una oportunitat de fer una feina professional remunerada. Escric un guió que uneixi les diferents peces: la dansa, unes fotografies de manifestacions contra la violència masclista, un off adequat i una música que s’adequa perfectament a la producció audiovisual. I ja ho tenim. Es tanca el cercle.

Moment present. Conclusió.
Encara ens falta connexió entre l’escola i la vida laboral, ens falta molt camí per connectar els coneixements amb la professionalitat. Cal crear aquests ponts, cal buscar ja des de ben joves aquests talents i després donar-los la mà perquè trobin una sortida.

Marta Begué
Periodista, professora, guionista i locutora.

Una resposta a «Història d’un final de curtmetratge»

Els comentaris estan tancats.