Alfabetització mediàtica… Déjà-Vu

L’1 d’abril de 2010 el BOE publicava la “Ley General de la Comunicación Audiovisual” on es recull en l’article 6, apartat 4 que “Los poderes públicos y los prestadores del servicio de comunicación audiovisual deben contribuir a la alfabetización mediática de los ciudadanos.”

La mateixa llei (7/2010, de 31 de març) estableix quines seran les funcions del nou “Consejo Estatal de Medios Audiovisuales (CEMA)”. En relació a l’alfabetització mediàtica la llei estipula que una de les funcions del CEMA serà “velar por la promoción de la alfabetización mediática en el ámbito audiovisual con la finalidad de fomentar la adquisición de la máxima competencia mediática por parte de la ciudadanía.” El “Consejo” assessorarà a les Corts Generales, al Govern estatal, als organismes reguladors i a les autoritats audiovisuals com el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC). En l’apartat 2-f de les seves funcions la llei recull que correspon al CEMA “Elaborar un informe anual sobre el nivel de alfabetización mediática”.

Llegint aquesta llei estatal tinc una sensació de “Déjà-Vu” i vaig directament a l’arxiu, a la “Llei 22/2005, de la comunicació audiovisual de Catalunya” i busco l’articulat que fa referència a l’alfabetització audiovisual i a la formació en comunicació audiovisual de la ciutadania.

Efectivament la llei catalana en l’apartat referent a la “Formació en comunicació audiovisual” diu que “La Generalitat ha de vetllar per la màxima competència comunicativa, tant la comprensiva com l’expressiva, en l’àmbit audiovisual i en les tecnologies de la informació i la comunicació.” i també l’article referent als “Drets dels usuaris de serveis de comunicació audiovisual” recull que “Els prestadors de serveis de comunicació audiovisual han de contribuir a l’alfabetització audiovisual bàsica dels ciutadans.” La meva sensació es confirma… “Déjà-Vu”

Una llei i uns drets que ara, quatre anys i mig des de la seva aprovació, encara no han estat desenvolupats legalment, encara són uns conceptes eteris sobre un paper mullat. Malgrat que el Síndic de Greuges qualifiqui encertadament l’Educació en Comunicació com un “dret educatiu emergent”, ni la Generalitat de Catalunya ni la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) fan cas, com sempre senten però no escolten; pitjor encara, miren cap una altra banda.

Tampoc el “Mandat marc del sistema públic audiovisual” aprovat pel Parlament, el febrer passat, desenvolupa el dret a l’Educació en Comunicació. Per tant, des d’AulaMèdia hem sol·licitat al Parlament de Catalunya –a traves de la Comissió de Peticions- que desenvolupi i concreti el dret que la ciutadania té a l’alfabetització audiovisual i a la formació en comunicació audiovisual, que recullen clarament els articles 14 i 88 de la “Llei de la comunicació audiovisual de Catalunya”.

Francesc-Josep Deó

“Per una mirada crítica: Educació en Comunicació”

L’alfabetització en la societats occidentals ha passat per l’ensenyament de la lectura i de l’escriptura, però, cada vegada més es fa necessària una alfabetització complementària en tecnologia. Vivim envoltats d’aparells i de tecles que hem de prémer, segons com, per a obtenir una resposta o altra de l’aparell que volem utilitzar. El control de la tecnologia ens permet accedir a més informació, igual que l’aprenentatge de l’alfabet ens ha portat a relacionar lletres i sons i a la formació de paraules, que col·locades convenientment esdevenien frases i, fins i tot, textos.

La lectura ha estat el mitjà perquè l’alumnat, a l’escola, aprenguera a interpretar els missatges de la comunicació habitual i es posicionara críticament respecte al contingut del missatge. Què haurem de fer, doncs, amb la tecnologia? Prémer els botons és el primer pas, un dels objectius a aconseguir; però la tasca principal de la nostra escola, en aquest sentit, hauria de ser, ho és en les societats democràtiques, desenvolupar la capacitat crítica de la ciutadania.

I, mentrestant, què fan les institucions valencianes per donar una resposta coherent a les demandes audiovisuals de la societat dins l’educació obligatòria?

L’actual normativa entrebanca, per exemple, les possibilitats que l’alumnat estudie l’optativa de Comunicació audiovisual, fora del primer curs de l’ESO si l’organigrama del centre ho permet. Per tant, fins ara, diríem que ben poc. Potser oblida, com recull AulaMèdia en paraules de Xavier Breil, que “oblidar-se de l’Educació en Comunicació, oblidar-se de la necessitat d’ensenyar a tenir una mirada crítica davant les pantalles resulta tant greu com si només s’ensenyés a sumar i a multiplicar; i no a restar i dividir. En realitat, el nostre sistema educatiu només fa la meitat de la seva feina”. Breil alerta, a més, sobre el fet que representa quedar endarrerits ara que diferents països d’Europa o bé ja implementen l’educació mediàtica o bé es preparen per aplicar-la molt aviat a l’escola obligatòria.

logocampanyamm

I, mentrestant, què en pensa fer la nostra administració educativa al respecte?

Apostarà decididament per l’educació en mitjans de comunicació perquè els nostres escolars (que consumeixen més pantalles que textos escrits) tinguen la formació adient i suficient per suportar tantes hores de contemplació mediàtica?

Tornarà a permetre que es puga cursar, per exemple, l’optativa de Comunicació audiovisual en qualsevol dels nivells educatius i en qualsevol curs de la Secundària?

Mirarà, de nou, només des del cantó econòmic i s’escaquejarà d’una obligació que els pertocaria?

El ben cert és que, en el cas de l’administració valenciana, ja ens ha donat mostres que no li importa excessivament la capacitat crítica dels espectadors valencians. No li ha preocupat massa la qualitat de la televisió pública, ha limitat les possibilitats d’elecció de canal dels usuaris valencians (cas del tancament dels repetidors de TV3 i del Canal 33) o ha recurtat el grau d’optativitat en l’ESO.

Aleshores què ens queda?

Valencià: llengua i imatge

Francesc López