La creació d’un guió, començant des de zero, sovint se’ls fa complexa als adolescents, i acaben reproduint històries tòpiques, amb absència de diàlegs que siguin rics en matisos; o construeixen finals previsibles, excessivament feliços o dramàticament tràgics, sense sorpresa, sense descol·locar l’espectador.
Per combatre això, aquest any, a la nostra activitat de cinema de l’Institut de Terrassa, hem començat a fer servir el teatre d’improvisació per a generar direccions no previsibles ni planificades a les històries que inicialment es plantegen; per a obtenir, dels racons menys coneguts de l’inconscient, frases, gests, idees, direccions argumentals més inesperades i interessants. L’ús de la càmera per enregistrar les converses improvisades del teatre espontani ens garanteix que les converses, habitualment fresques i naturals d’una conversa improvisada, no es perdran per sempre.
En algun dels últims curtmetratges ho hem fet així; i dins d’aquest mateix sistema, hem aplicat diferents modalitats, una d’elles ha estat la que anomenem “L’entrevista”.
En la modalitat de l’entrevista, partim d’un grup de set o vuit participants. Cadascun d’ells ha d’inventar-se un personatge que es disposa a encarnar. Dediquem aproximadament mitja hora, en silenci i solitud, a l’exercici d’imaginar el món de cada personatge. Cada participant pensa i inventa les característiques del personatge que encarnarà sense comunicar-les a ningú: la seva edat, sexe, nom, aficions, ofici; la seva família, els seus hobbies, les seves pors, les seves fòbies, els seus desigs, obsessions, anhels; i sobretot, el seu conflicte, allò que l’amoïna, que pot ser vital, d’estat, o circumstancial, que pot ser secret, ocult o, per contra, conegut i públic.
Un cop ha transcorregut la mitja hora; cada personatge s’asseu en una cadira enmig de l’escenari (si s’assaja en un teatre). Ajuda força una il·luminació que es concentri en el personatge, i que fora de la petita zona il·luminada, on s’asseurà cada personatge, hi hagi la màxima foscor possible, creant una escenificació més misteriosa, màgica, dramàtica potser. El personatge, assegut enmig de la solitud de l’escenari, rebrà les preguntes, lliures i no planificades, de la resta de participants; preguntes de tota mena, que tindran la funció d’esbrinar qui és, què li passa, etc.
Tota l’escena improvisada serà enregistrada amb càmera i gravadora de so. I el personatge, en les seves respostes, no serà explícit; respondrà amb frases curtes, que deixin espai al misteri, o que convidin a noves preguntes; o amb petites explicacions a través de les quals manifesti el seu estat d’ànim; o amb respostes que pel seu caràcter d’encriptació generin en qui s’ho miri més interès, més ganes de saber-ne més. Al llarg de les preguntes, el personatge acabarà concretant, a poc a poc, la seva història, el seu conflicte, i tal vegada generarà possibles continuacions que ni al mateix intèrpret del personatge se li havien acudit.
Quan acaba de ser entrevistat un personatge, se n’interroga a un altre, i així successivament fins a completar els set o vuit personatges, que exposaran set o vuit situacions diferents, set o vuit històries diferents.
A partir d’aquí tenim set o vuit llavors de set o vuit possibles històries susceptibles de ser convertides en curtmetratge. Però cal tenir en compte, que només són llavors. Les escenes definitives de la història, seran concretades posteriorment.
L’actor o actriu entrevistats, a més, han d’interpretar. La seva identitat ha de ser la identitat del personatge; la seva manera de parlar, el seu accent, els seus gests… Ha de viure una autèntica encarnació del personatge, que serà la que en definitiva el mourà a donar determinat tipus de respostes a les preguntes rebudes, que no seran les respostes que l’actor racionalitza, sinó les que el personatge que representa l’actor espontàniament respon a causa de ser com és i de viure el que viu; i d’aquí neix de manera natural el desenvolupament argumental de la història en unes direccions que poden sorprendre fins i tot el mateix intèrpret.
Un cop realitzades les set o vuit entrevistes, els set o vuit participants, escolliran, per votació, el personatge que més els ha captivat. L’atractiu pot venir de la seva història, de l’univers que ha desenvolupat, dels mots que ha dit o dels silencis amb els quals potser encara ha dit més coses.
Val a dir, que tot i que hi ha hagut una preparació de mitja hora, les preguntes poden haver demanat aspectes no previstos que hauran obligat l’actor a improvisar; i és en aquesta improvisació de direcció inesperada d’on poden sorgir creacions no previstes ni esperades pels potencials espectadors del curt.
El personatge i la història que guanya la votació es convertirà en la llavor del curtmetratge que es desenvoluparà. De tot el que ens revela l’entrevista enregistrada, se’n trauran les escenes principals del curt, no tan sols de les situacions que han quedat enregistrades, sinó de possibles situacions que es derivin de les enregistrades, siguin com a causa o a conseqüència de la mateixa.
En el nostre cas, la persona que guanyava la votació rebia també l’encàrrec d’interpretar el personatge entrevistat en el futur curt.
Un cop definides les escenes, dins de cada escena en particular, es pot tornar a fer servir el teatre d’improvisació en una segona fase, enregistrant-lo amb la càmera, per generar els diàlegs, moviments, direccions de l’escena, i garantir-ne l’espontaneïtat.
És important no corregir excessivament el diàleg improvisat enregistrat, perquè una excessiva correcció provoca moltes vegades la mort de l’espontaneïtat; i de vegades també, allò que ens sembla un error, és en realitat la sentència correcta, la que revela tot l’endins del personatge, la que el mostra cruament en un clarobscur argumental que una anàlisi posterior excessivament racional pot malmetre. Per exemple, en un dels nostres curts vam corregir les tres frases següents, perquè en una anàlisi excessivament superficial ens va semblar que no tenien sentit; però probablement va ser un error, perquè la resposta espontània de l’actriu revelava potser l’essència de la història, i les hauríem d’haver deixat tal com van generar-se en la improvisació:
-La meva mare és dolenta!
-Per què és dolenta?
-Perquè no és la meva mare.
Per moltes raons que la protagonista trobi per justificar la maldat d’una persona que per raons familiars passa a ocupar el lloc de la seva mare, i que exigeix ser anomenada mare, allò que realment mou a la protagonista a rebutjar-la, a criticar-la, a condemnar-la… no és potser cap de les raons que racionalment pot expressar sinó la resposta irracional i instintiva no reflexionada que li surt de dins i que expressa únicament com a raó del malestar el fet de tenir una mare que no és la seva de debò. No cal que les respostes siguin racionalment correctes, políticament correctes, assenyadament correctes… El que cal és que surtin sincerament de dins i diguin allò que ni el personatge sap que necessita dir, allò que és de veritat el que es vol dir.
El mètode que us hem explicat és només un dels molts possibles que existeixen per vèncer la síndrome de la pàgina en blanc, de no saber quina vivència explicar. Esperem que la nostra experiència us pugui servir.
Jere Soler Giménez
Institut Terrassa
