AulaMèdia

Una forma de comprendre el món comunicatiu és entrar en contacte directe amb els mitjans de comunicació i amb les seves rutines de producció. Això es fa inviable quan pensem en l’accés de l’alumnat als centres de producció de televisió estatal o autonòmiques. Per tant, aquesta aproximació l’hem de buscar en el mateix ecosistema social que ocupa l’escola, és a dir, l’ecosistema local. […] Les característiques pròpies de les televisions locals: l’àmbit geogràfic de cobertura, la proximitat física, la possibilitat d’accés al mitjà, l’interès mediàtic per tot allò que pertany a l’àmbit local i la funció social comunitària que tenen poden resultar una eina molt útil per tal d’educar audiovisualment l’alumnat.

Per tant, els centres docents, com a entitats actives de l’entramat sociocultural del municipi o la comarca, han de tenir un espai en el medi social de comunicació, com és la televisió local. Aquest espai estarà determinat per la voluntat o capacitat de generar informació per part de l’escola o l’institut. A partir d’aquesta premissa, es poden buscar formes de col·laboració amb la televisió local per poder desenvolupar diversos tipus d’activitats.

Una de les primeres propostes, amb finalitats didàctiques, per aproximar les televisions locals i l’escola la va fer Federico Fernández Díez (1987). Per treballar l’educació en els centres docents, amb col·laboració de les televisions locals, proposava tres línies d’actuació:

“Existeixen actualment objectius educatius, no estrictament curricular, en els quals la televisió local pot intervenir.
– Anàlisi dels missatges massius. Descobrir les seves formes de manipulació, treure partit de les seves informacions i adoptar un esperit crític.
– Ensenyament del llenguatge audiovisual, comprendre les tècniques que utilitzen i conèixer les fórmules d’organització dels missatges.
– Aprenentatge de l’ús dels mitjans per a l’expressió personal, com a mitjà de creació i desmitificació.” (Federico Fernández Díez (1987). “Televisión local y escuela” Vídeo Popular, número 23. Barcelona).

Com a complement a aquestes propostes, Federico Fernández proposava també que les televisions locals posessin a disposició dels centres docents els bancs d’imatges de què disposen, ja que recullen “les característiques del l’entorn immediat”. […] Les seves propostes no només continuen sent vàlides, sinó que prenen més sentit que mai.

Posteriorment, altres autors  han afegit més motius perquè es doni aquesta aproximació i utilització de les televisions locals amb finalitats educatives.

“En no estar subjecta a les estrictes necessitats comercials, la televisió local és un mitjà idoni per al foment de la creació audiovisual i per estimular la participació no professional al mitjà televisiu. Precisament per no estar subjecta a aquests imperatius comercials  i professionals la televisió local es pot constituir en catalitzador del sistema educatiu i cultural de les localitats, aspectes que, per desgràcia no reben l’atenció que es mereixen a les televisions convencionals.” (Pere Oriol Costa, José Manuel Pérez Tornero i José Martínez Abadia (1992). Realitat i perspectives de la televisió local. Barcelona).

Aquestes potencialitats que tenen les televisions locals, que actualment aprofiten molts estudiants de les facultats de Ciències de la Comunicació i joves fascinats pel mitjà, s’apropen cada vegada més a joves d’altres edats. La pregunta és: com convertir en educativa aquesta fascinació per la tecnologia? Algunes experiències de col·laboració entre televisions locals i centres docents -o en el camp de l’educació no formal- realitzades als barris de Barcelona, i també en altres ciutats i pobles dels Països Catalans ens mostren camins per desenvolupar les possibilitats didàctiques d’aquest tipus de televisions.

Francesc-Josep Deó
Fragment (4) del capítol “Ecosistema comunicatiu local i educació”
del llibre Educació i Televisió Local
Publicat per Mitjans i la Fundació Jaume Bofill
Barcelona, 2000

 

 

És en la comunicació local a mesocomunicació (espai comunicatiu amb una audiència potencial entre 100 i 10.000 receptors) on trobem la confluència de diversos elements que defineixen i conformen un tipus de mitjà que té en compte l’audència potencial i l’àmbit geogràfic. En el cas de les televisions locals a causa de la seva poca potència d’emissió se cenyeixen a un espai delimitat geogràficament, un espai urbà o un municipi,. Un altre tret definitori és que l’audiència té una realitat comuna que la cohesiona: la història, uns costums, uns projectes de futur, etc. i per tant apareix aquí un interès per la recepció de missatges de contingut local que ofereix l’emissor, sense oblidar dels temes translocals o comarcals.

Ateses les propietats de la mesocomunicació, la seva funció en l’ecosistema comunicatiu i en l’àmbit geogràfic que ocupa, la televisió local afavoreix la participació directa de l’audiència en la seva programació i en els seus continguts, amb unes possibilitats d’incidència immediata molt més àmplia que les televisions situades en altres espais comunicatiu (televisions autonòmiques, estatals, etc.).

“La comunicació local és un altre esglaó dins de l’espai comunicatiu, és un espai intermedi entre la societat civil i els mitjans de gran abast, segurament per això, els primers mitjans de comunicació locals responen a la iniciativa popular d’associacions, moviments socials que buscaven una forma efectiva de fer arribar al conjunt dels ciutadans les seues inquietuds.” (Josep-Lluís Gómez Mompart i Mavi Doç (1998). “Ciutat, política lingüística i política comunicativa” dins La política lingüística a la societat de la informació. Toni Mollà (ed.) Alzira.)

Així podríem dir que les principals característiques de la televisió local són: el seu contingut connecta la persona amb l’entorn físic i cívic més immediat (el barri, el pobre o la comarca) i amb la informació que aquest genera. Per altra banda, i simultàniament, també hi fa amb la realitat cultural més proper, amb la seva llengua -i variant dialectal- i els seus costums i festes. Aquest factor de proximitat i les característiques tècniques de les televisions locals que utilitzen habitualment formats de vídeo domestic, són altres factors que possibiliten la participació de la ciutadania en la seva programació i, per tant, segons com s’utilitzen, poden fomentar la democratització de la comunicació. Aquestes són les claus de l’arrelament de les televisions locals als Països Catalans. (L’any 2000 a Catalunya havia 97 televisions locals en funcionament, al País Valencià 59 i a les Illes Balears 25.)

Cal destacar alguns factors decisius en l’aparició i posterior extensió de les televisions locals com a mitjà de comunicació social en l’àmbit català. Segons apunta Miquel de Moragas (Espais de comunicació: experiències i perspectives a Catalunya. Barcelona, 1988) hi ha tres aspectes bàsics a tenir en compte: primerament les “condicions democràtiques de la llibertat d’expressió” a principis de la dècada dels 80; en segon lloc, el “desplaçament de la aparició juvenil cap a les noves formes de creació audiovisual” i finalment la “presència activa dels animadors culturals i dels xispes“.

Aquestes condicions polítiques i socials van fer que s’estenguessin les emissores de televisió comunitàries i en molts casos un tipus horitzontal de fer comunicació. Com diuen Emili Prado i Miquel de Moragas (1991) “l’aportació fonamental i específica de les televisions locals s’ha de buscar, de fet, en dues àrees: la de l’animació sociocultural i la de la participació democràtica”. En l’apartat d’accés al mitjà i la participació democràtica, Emili Prado i Miquel de Moragas apunten:

“L’aspecte democràtic clau no pot ser el d’una visió restrictiva de l’accés, que es limiti a l’ús dels instruments, o bé a la possibilitat que cadascú pugui arribar a una emissora a dir el que vulgui (…), sinó que l’aspecte democràtic clau resideix en la possibilitat de crear una dinàmica política (circulació d’informació específica i pròxima) i una dinàmica cultural (ús dels mitjans) com una nova forma de mediació de caràcter interpesonal, a la qual en lloc de substituir, estimula.” (Emili Prado i Miquel de Moragas (1991). Televisiones locales. Tipología y aportaciones de la experiencia catalana. Barcelona.)

 

Francesc-Josep Deó
Fragment (3) del capítol “Ecosistema comunicatiu local i educació”
del llibre Educació i Televisió Local
Publicat per Mitjans i la Fundació Jaume Bofill
Barcelona, 2000