El gust per l’audiovisual

Llegir llibres no és una de les activitats preferides pels infants i joves de casa nostra. És un fet avalat per la insistència de les institucions competents en fomentar-los El Gust per la lectura. Com a ciutadana celebro que en la formació educativa obligatòria es segueixi porfidiejant perquè els infants esdevinguin “lectors competents, crítics i capaços de gaudir del plaer de llegir un llibre”.

Però, essent realista, reconec que a casa sovinteja l’ocasió en què cal repetir el crit a taula perquè la canalla està atrapada per aquella sèrie que, ves per on, s’està empassant al YouTube i en anglès! perquè no l’han trobat en el nostre idioma (sort del Google-Traductor).

– És que són boníssims, mare! I la història s’està posant tan interessant que no podem esperar al setembre, que sortirà en català -diuen tancant l’ordinador.

L’escena em recorda les batalles que tenia jo a la seva edat quan les pàgines de l’Enid Blyton tenien més poder que una panxa buida… Ben mirat, és la mateixa essència amb un embolcall diferent. Som al segle XXI. Què té d’estrany preferir viure una història de ficció a través de la pantalla a fer-ho mitjançant la lectura del text en un llibre?

El sentit de la narració és causar plaer

Segons Aristòtil, els relats causen plaer a causa de la seva imitació de la vida i al seu ritme peculiar. Hi ha res més captivador que el gir inesperat d’una trama? Aquest és el secret: algú explica una història a la seva manera fins al punt que el lector n’és captivat i la rep per a la pròpia complaença.

Amb la impremta la narració, tradicionalment un acte oral, ja no requerirà la presència simultània de narrador i narratari. Així l’art d’explicar històries adquireix una nova dimensió i “el llibre” esdevé  el rei dels mitjans per gaudir dels “relats en diferit”.

Amb els avenços tecnològics proliferen les narracions audiovisuals, trames tan plaents en si mateixes com les que es poden sentir vora el foc o llegir en un
llibre. Hom pot gaudir prou del relat audiovisual sense saber de lletra: imatge i so construeixen una realitat virtual que, arribada l’era de la informació i la comunicació, tan aviat té les mides de la paret d’una sala de cine com les de la pròpia butxaca.

Vet aquí per què els infants i joves del segle XXI consumeixen abastament narracions teixides a base d’imatges en moviment, llums, colors, missatges verbals on abunda l’oral, melodies, sons i silencis. Són una generació de lectors
nascuts audiovisuals!

El gust per l’audiovisual demana una nova alfabetització

Si en la trama de la vida l’infant és l’heroi que ha de conquerir el gust per la lectura, l’adult o educador ha de ser el mentor que ha de guiar-lo en el seu viatge per l’audiovisual, la narració que el captiva des que comença a interactuar amb el món. Davant d’aquests relats les generacions de l’era digital necessiten dominar un nou codi per desenvolupar competències tan bàsiques com la lingüística, la literària o la social: el llenguatge audiovisual.

És a les mans dels educadors treballar per una alfabetització audiovisual i, en comptes de partir de narracions escrites, fer camí amb les narracions que tant plaer causen als nostres infants i joves. Tot un repte per als qui seguim venerant la Galàxia Gutenberg.

Tinc el convenciment que fent el viatge que correspon a cada temps, com passa al cine, de sobte es produirà un punt de gir a la trama que no tindrà retorn… i en el nostre heroi acabarà sentint gust per la lectura, l’escriptura, la literatura, l’art i qualsevol cosa que l’ajudi a descobrir nous móns. Perquè així sigui cal sens dubte una alfabetització audiovisual.

Ana M. Reyes Ramos
Mestra especialitzada en Llengües
Llicenciada en Comunicació Audiovisual

Ja fa 10 anys!

No voldria caure en el tòpic i dir que “AulaMèdia som tots i totes”, però alguna cosa hi ha de cert en aquesta afirmació. Crec que si alguna cosa ens ha permès la utilització social de les tecnologies en els darrers anys és la possibilitat de participar dels projectes i en els projectes de diferents formes i amb diferents graus d’implicació. Avui dia podem parlar d’un “nucli dur” d’AulaMèdia però també d’un “espai difús” de més de 25.000 persones que d’alguna forma o d’altra estem connectats i preocupats per això que fa més de deu anys anomenem Educació en Comunicació.

Deixeu-me, només per aquesta vegada, ser optimista i dir que sí, que entre tots i totes hem construït una proposta i sobretot un espai que ha suportat grans tempestes, desànims i cants de sirena. Crec que, com a coordinador d’AulaMèdia, puc permetre’m el luxe –en aquest 10è aniversari d’AulaMèdia- de dir-vos: Gràcies, moltes gràcies!.

Francesc-Josep Deó

Una mirada crítica sobre el consum de mitjans

 

Els estudis sobre el consum de mitjans de comunicació ens recorden periòdicament quants minuts dediquem a llegir la premsa o quantes hores passem davant les pantalles, com són d’importants els mitjans audiovisuals en el nostre oci i, sobretot, quins són els principals connectors amb “la realitat” que ens envolta: essencialment la televisió i Internet.

Els estudis realitzats pel Baròmetre de la comunicació i la cultura, confirmen que la televisió encara és el mitjà de comunicació més utilitzat dins la societat catalana. Altres pantalles, però, van ocupant més i més espai en aquest consum; és el cas d’Internet, dels videojocs, de la telefonia mòbil i d’altres dispositius mòbils. Algunes persones que es dediquen a estudiar la comunicació asseguren que aquest avenç de les “noves pantalles” és a causa de la interactivitat que aquestes ofereixen.

Però caldria preguntar-se si seleccionar un canal, o llogar una pel·lícula d’un videoclub virtual és interacció; si poder comprar a través d’Internet o seleccionar un personatge en un videojoc és interacció. Potser sí que hem arribat a una societat tecnològicament tant passiva que, seleccionar un botó, saber manipular els comandaments d’un videojoc o, simplement, teclejar es considera interactiu. Parlar d’interacció ha de voler dir bidireccionalitat -una paraula que, per desgracia, ja no s’usa- i bidireccionalitat vol dir recepció però també producció. Si no considerem la producció en el procés cap a la interactivitat, estem en el camí equivocat; simplement estem coincidint i, algunes vegades, defensant el discurs publicitari d’alguns fabricants d’electrònica de consum.

Realment, estem enlluernats amb la tecnologia audiovisual; no la veiem com una potent eina per oferir continguts, sinó com una finalitat en sí mateixa, com una joguina o un divertimento. Ningú no pot negar que en el segle XXI es molt important conèixer i dominat aquestes tecnologies digitals. Però fins i tot la introducció d’ordinadors a les aules està pensada per la transmissió de coneixements –per a la recepció passiva- i no tant per la creació de continguts propis ni per l’anàlisi crítica del continguts audiovisuals. Només una minoria de l’alumnat de primària o de secundària s’inicia en els llenguatges audiovisuals, en la producció escolar o en l’anàlisi de la publicitat o dels informatius.

Estan molt bé els estudis pel Baròmetre de la comunicació i la cultura, està molt bé saber quin consum de pantalles fem els catalans i les catalanes, sobretot perquè ens dóna dades sobre la importància dels mitjans audiovisuals en l’actualitat. Però, més que dades quantitatives, necessitem dades qualitatives de la capacitació mediàtica de la nostra societat. Unes dades que, sens dubte, son un indicatiu de la capacitat crítica i participativa de la ciutadania.

Fins ara, el Baròmetre ens ofereix estudis -sembla que amb dades bastant fiables- del consum de les pantalles i dels mitjans de comunicació en general: quants minuts dediquem a llegir la premsa, a escoltar la ràdio o ha estar davant de les diferents pantalles. Però quan tindrem estudis que ens donin dades sobre els coneixements mediàtics de la joventut? Quan sabrem quina capacitació comprensiva i expressiva te la ciutadania en l’àmbit mediàtic? No només del coneixement del programari i les eines digitals, sinó de la seva capacitat en saber “llegir” i també saber “escriure” textos audiovisuals.

Alfabetització mediàtica

A la societat del segle XXI en què vivim, indiscutiblement, es necessària una consciència social davant les pantalles, una nova alfabetització de la societat, una alfabetització mediàtica que doti a la ciutadania d’una mirada crítica davant la realitat que construeixen i mostren els mitjans de comunicació.

En l’àmbit escolar, cal implementar una Educació en Comunicació universal per a tot l’alumnat, que eduqui en les eines, però també en els llenguatges i –sobretot- en l’anàlisi dels continguts mediàtics. Però aquesta Educació en Comunicació o educació mediàtica ha d’anar més enllà de les aules –i així ho reconeix la Unesco i també el Parlament Europeu- per aconseguir que la ciutadania tingui més elements crítics davant les pantalles.

En aquest sentit la Llei de la comunicació audiovisual de Catalunya fa referència a l’alfabetització audiovisual i a la formació en comunicació audiovisual de la ciutadania. A l’apartat referent a la formació en comunicació audiovisual de la ciutadania es recull que “la Generalitat ha de vetllar per la màxima competència comunicativa, tant la comprensiva com l’expressiva, en l’àmbit audiovisual i en les tecnologies de la informació i la comunicació”. En el seu extens articulat també es recull que “els prestadors de serveis de comunicació audiovisual han de contribuir a l’alfabetització audiovisual bàsica dels ciutadans.”

Però aquestes paraules que sonen tant bé son això, paraules, articles d’una llei aprovada fa quatre anys i mig que encara no s’han desenvolupat. Termes com competència comunicativa o alfabetització audiovisual de la ciutadania, encara són “uns conceptes eteris sobre un paper mullat”.

Francesc-Josep Deó

Directa 192 · 14 de juliol de 2010

 

Alfabetització mediàtica… Déjà-Vu

L’1 d’abril de 2010 el BOE publicava la “Ley General de la Comunicación Audiovisual” on es recull en l’article 6, apartat 4 que “Los poderes públicos y los prestadores del servicio de comunicación audiovisual deben contribuir a la alfabetización mediática de los ciudadanos.”

La mateixa llei (7/2010, de 31 de març) estableix quines seran les funcions del nou “Consejo Estatal de Medios Audiovisuales (CEMA)”. En relació a l’alfabetització mediàtica la llei estipula que una de les funcions del CEMA serà “velar por la promoción de la alfabetización mediática en el ámbito audiovisual con la finalidad de fomentar la adquisición de la máxima competencia mediática por parte de la ciudadanía.” El “Consejo” assessorarà a les Corts Generales, al Govern estatal, als organismes reguladors i a les autoritats audiovisuals com el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC). En l’apartat 2-f de les seves funcions la llei recull que correspon al CEMA “Elaborar un informe anual sobre el nivel de alfabetización mediática”.

Llegint aquesta llei estatal tinc una sensació de “Déjà-Vu” i vaig directament a l’arxiu, a la “Llei 22/2005, de la comunicació audiovisual de Catalunya” i busco l’articulat que fa referència a l’alfabetització audiovisual i a la formació en comunicació audiovisual de la ciutadania.

Efectivament la llei catalana en l’apartat referent a la “Formació en comunicació audiovisual” diu que “La Generalitat ha de vetllar per la màxima competència comunicativa, tant la comprensiva com l’expressiva, en l’àmbit audiovisual i en les tecnologies de la informació i la comunicació.” i també l’article referent als “Drets dels usuaris de serveis de comunicació audiovisual” recull que “Els prestadors de serveis de comunicació audiovisual han de contribuir a l’alfabetització audiovisual bàsica dels ciutadans.” La meva sensació es confirma… “Déjà-Vu”

Una llei i uns drets que ara, quatre anys i mig des de la seva aprovació, encara no han estat desenvolupats legalment, encara són uns conceptes eteris sobre un paper mullat. Malgrat que el Síndic de Greuges qualifiqui encertadament l’Educació en Comunicació com un “dret educatiu emergent”, ni la Generalitat de Catalunya ni la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) fan cas, com sempre senten però no escolten; pitjor encara, miren cap una altra banda.

Tampoc el “Mandat marc del sistema públic audiovisual” aprovat pel Parlament, el febrer passat, desenvolupa el dret a l’Educació en Comunicació. Per tant, des d’AulaMèdia hem sol·licitat al Parlament de Catalunya –a traves de la Comissió de Peticions- que desenvolupi i concreti el dret que la ciutadania té a l’alfabetització audiovisual i a la formació en comunicació audiovisual, que recullen clarament els articles 14 i 88 de la “Llei de la comunicació audiovisual de Catalunya”.

Francesc-Josep Deó

“Per una mirada crítica: Educació en Comunicació”

L’alfabetització en la societats occidentals ha passat per l’ensenyament de la lectura i de l’escriptura, però, cada vegada més es fa necessària una alfabetització complementària en tecnologia. Vivim envoltats d’aparells i de tecles que hem de prémer, segons com, per a obtenir una resposta o altra de l’aparell que volem utilitzar. El control de la tecnologia ens permet accedir a més informació, igual que l’aprenentatge de l’alfabet ens ha portat a relacionar lletres i sons i a la formació de paraules, que col·locades convenientment esdevenien frases i, fins i tot, textos.

La lectura ha estat el mitjà perquè l’alumnat, a l’escola, aprenguera a interpretar els missatges de la comunicació habitual i es posicionara críticament respecte al contingut del missatge. Què haurem de fer, doncs, amb la tecnologia? Prémer els botons és el primer pas, un dels objectius a aconseguir; però la tasca principal de la nostra escola, en aquest sentit, hauria de ser, ho és en les societats democràtiques, desenvolupar la capacitat crítica de la ciutadania.

I, mentrestant, què fan les institucions valencianes per donar una resposta coherent a les demandes audiovisuals de la societat dins l’educació obligatòria?

L’actual normativa entrebanca, per exemple, les possibilitats que l’alumnat estudie l’optativa de Comunicació audiovisual, fora del primer curs de l’ESO si l’organigrama del centre ho permet. Per tant, fins ara, diríem que ben poc. Potser oblida, com recull AulaMèdia en paraules de Xavier Breil, que “oblidar-se de l’Educació en Comunicació, oblidar-se de la necessitat d’ensenyar a tenir una mirada crítica davant les pantalles resulta tant greu com si només s’ensenyés a sumar i a multiplicar; i no a restar i dividir. En realitat, el nostre sistema educatiu només fa la meitat de la seva feina”. Breil alerta, a més, sobre el fet que representa quedar endarrerits ara que diferents països d’Europa o bé ja implementen l’educació mediàtica o bé es preparen per aplicar-la molt aviat a l’escola obligatòria.

logocampanyamm

I, mentrestant, què en pensa fer la nostra administració educativa al respecte?

Apostarà decididament per l’educació en mitjans de comunicació perquè els nostres escolars (que consumeixen més pantalles que textos escrits) tinguen la formació adient i suficient per suportar tantes hores de contemplació mediàtica?

Tornarà a permetre que es puga cursar, per exemple, l’optativa de Comunicació audiovisual en qualsevol dels nivells educatius i en qualsevol curs de la Secundària?

Mirarà, de nou, només des del cantó econòmic i s’escaquejarà d’una obligació que els pertocaria?

El ben cert és que, en el cas de l’administració valenciana, ja ens ha donat mostres que no li importa excessivament la capacitat crítica dels espectadors valencians. No li ha preocupat massa la qualitat de la televisió pública, ha limitat les possibilitats d’elecció de canal dels usuaris valencians (cas del tancament dels repetidors de TV3 i del Canal 33) o ha recurtat el grau d’optativitat en l’ESO.

Aleshores què ens queda?

Valencià: llengua i imatge

Francesc López