Categoria: Opinió

Entenem l’alfabetització digital com un procés de comprensió integral de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) i dels continguts i valors que conté la informació que transmeten aquestes tecnologies. Aquest lligam amb les TIC és la major diferencia entre aquesta alfabetització i les que la precedeixen directament en el temps, com l’alfabetització informacional, la mediàtica, o l’audiovisual, i que son aglutinades per la digital. I és que la irrupció d’Internet a les nostres vides quotidianes ha vingut de la mà d’altres processos com l’audiovisualització de gairebé tota la informació disponible a la xarxa amb el que això implica a l’hora de transmetre determinats valors morals i/o estètics, la immediatesa informativa, la fragmentació i descontextualització d’aquesta informació, la possibilitat d’expressar i publicar opinions sense haver de passar pels filtres econòmics, polítics o fins i tot morals, que molts cops comprometen als mitjans de comunicació institucionals… I un llarg etcètera en el que l’alfabetització digital cobra el seu valor com a eina que impulsa i genera les habilitats crítiques necessàries per a contrastar la informació, contextualitzar-la, conèixer-ne les fonts i, també, quins valors i idees transmet de forma conscient o per pura inèrcia. Resumint, l’alfabetització digital ambiciona generar un necessari grau de consciència sobre l’us que fem de les xarxes i, en conseqüència, de l’us polític, econòmic i social que es fa de nosaltres i les nostres vides a través d’elles.

Una habilitat crítica, doncs, que es troba a l’altra banda del que entenem per postveritat, una nova paraula de popularitat creixent que es situa com l’antònim natural de l’alfabetització digital, però que sorgeix del mateix context sociocultural i comunicatiu que aquesta. Identificada precipitadament amb una versió tecnològica de la mentida, la postveritat és un estat cultural en el que davant de l’impossibilitat de demostrar què és veritat i què no, acceptem la versió dels fets que més s’adapta a la nostra forma d’entendre el món, confonent-la amb la realitat que, tot i la massiva quantitat d’informació de la que disposem, som ara incapaços de definir. I tot i que com a concepte va sorgir a mitjan de la passada dècada dels noranta, els nombrosos informes i programes radiofònics i televisius al respecte suposen una crida d’atenció per a combatre-la. Potser perquè mai com fins ara havia existit un context tan propici per a l’expansió dels mals que conté.

Fem una mica d’història: a l’esmentada possibilitat de que un ciutadà qualsevol pogués, gràcies a Internet, posar a l’abast de tothom informació que fins aleshores havia de passar nombrosos filtres (i interessos) abans d’arribar primer a la premsa i, després, a la resta de la ciutadania, es va sumar una concatenació de crisis que, latents durant les últimes dècades, van esclatar amb l’inici de la recessió econòmica iniciada al 2008. Unes crisis que van afectar considerablement la credibilitat discursiva o narrativa d’institucions com la premsa, la política o l’econòmica, desembocant en una important, i comprensible, desafecció de la ciutadania cap a unes narratives vistes com a interessades i partidistes per la seva proximitat amb el poder. Aquest grau de desconfiança, existent abans de l’existència de les TIC però molt potenciades per les seves possibilitats emancipadores pel que fa a la difusió d’informació (i de desinformació), es va reforçar de forma quasi invisible a partir de l’any 2009, quan el cercador més popular de tots els disponibles a la xarxa, Google, va canviar el seu funcionament intern introduint 57 indicadors que permetien preveure quines pàgines tindrien més interès en visitar els seus usuaris, oferint-les en primer lloc en detriment d’altres considerades poc interessants per, suposadament, alienes als seus interessos. Un grau de personalització de conseqüències preocupants i encara per calibrar ja que, lluny d’obrir el món als que l’utilitzen aquest i altres cercadors, va suposar un cop de gràcia a la apertura informacional que prometia la xarxa. Però, donat la rendibilitat econòmica de la iniciativa, altres plataformes com ara Facebook s’hi van sumar, fins al punt que en aquest cas concret els seus usuaris tenen moltes més possibilitats de relacionar-se amb uns de perfils similars que amb d’altres amb els que no existeixi aquest grau d’afinitat.

Aquestes plataformes aïllen ideològicament, i conseqüentment, impliquen una desinformació que no es qüestiona perquè l’algoritme d’aquests mitjans digitals no pot oferir una alternativa. El que no seria un problema, o al menys no un de gaire greu, sinó fos perquè el resultat és una esquerda en la percepció de la veritat com a quelcom comú, que impedeix que ens hi puguem posicionar, arribar a pactes personals i socials o, senzillament, debatre sobre les conseqüències d’un fet concret. I tot pel simple fet de que aquesta construcció comuna que entenem per veritat ha estat substituïda per diferents opinions personals, que passen per certeses aïllades les unes de les altres.

Així, podríem dir que el repte de l’alfabetització digital ja no és només generar el dubte cap al que es consumeix a través dels mitjans de comunicació aglutinats a la xarxa, si no també indicar els possibles camins per a cercar la veritat i conèixer com i perquè ens afecta abans d’actuar en conseqüència. El contrari donaria ales a aquella frase esmentada sota un sentit ben diferent per l’inefable Silvio Berlusconi a la sortida d’un judici per delictes de corrupció dels que va ser absolt per haver prescrit: “la veritat no canvia res”.

Eduardo Martínez Gómez

Fa 50 anys, el pedagog brasiler Paulo Freire (1921-1997) publicava L’educació com a forma de llibertat, on s’introduïa el concepte d’Educació bancària, un mètode pedagògic molt (massa) estès i caracteritzat per tractar els estudiants com recipients a omplir pel professorat, alhora considerat com a única font de coneixement dins l’aula. Al 1968, Freire escrivia la que seria una de les seves obres més influents: La pedagogia de l’oprimit, que seria publicada al 1970 i que plantejava la necessària antítesi d’aquella pedagogia bancària basada en la verticalitat de la transmissió de coneixements, a través del que es va batejar com a alfabetització crítica. Un concepte complex, també conegut com a educació problematitzadora, que podríem resumir com un procés educatiu que considerava l’alfabetització de l’alumnat com un fenomen indisociable del seu empoderament, i que buscava la presa de consciència de l’alumnat a través del diàleg i la lectura el món que l’envoltava, a partir de les paraules que el representaven. Una realitat social, econòmica i cultural que fins que es produïa aquesta alfabetització crítica tenia el significat i valor que les elits volien que tinguessin. D’aquesta manera se li donava la volta a la truita i qui fins aleshores controlava el discurs i/o la realitat, ja sigui a través dels mitjans de comunicació o d’una visió de l’educació acrítica pura i exclusivament memorística, en perdia el control. L’alumnat era ara, a més d’un receptor o recipient, un emissor crític i amb poder de generar el seu propi discurs, capaç d’influir en el món que l’envoltava com un ésser humà lliure i conscient de sí mateix.

Però tot i que mig segle després l’alfabetització crítica pot semblar un concepte superat, per assumit, aquesta afirmació no és més que un miratge, ja que l’educació bancària sembla haver-se apropiat de les consciències d’una part important de la societat, si no de tots nosaltres sense distinció, de forma quasi imperceptible i des de fora de les aules. O, al menys, això podem dir a pocs dies de la cloenda de les Jornades d’Educació en Comunicació organitzades per AulaMèdia amb l’esperançador subtítol d’Educació Mediàtica per a una societat crítica. Jornades que, al llarg de quatre dies, han reunit estudiants, professors i professionals del món de l’educació, la comunicació i la informació, per a compartir i intercanviar experiències, opinions i possibles solucions apostant per una alfabetització, o educació, mediàtica, que o bé és crítica o no podrà ser de cap de les maneres.

Ja que, com s’ha pogut sentir durant aquests dies, els mitjans de comunicació i els seus tentacles tecnològics, amb la forma de dispositius tan quotidians com telèfons mòbils, tauletes o ordinadors, són ara els invisibles hereus d’aquella educació bancària que ha trobat el seu vestit a mida en un ús de les TIC perillosament interessat. La democratització dels mitjans de comunicació i la llibertat d’expressió que potencialment permeten aquestes tecnologies han aconseguit expandir i perpetuar determinades formes de pensar, sentir i entendre el món a una velocitat, la de la xarxa, sense precedents. Especialment, que no exclusivament, en aquells que han crescut entenent el món i la seva realitat més immediata a través d’aquests mitjans sense eines per reflexionar sobre la seva influència i, per tant, per a reflexionar-se a sí mateixos i als altres. I més si tenim en compte que l’accés a la realitat que ens envolta es fa majoritàriament a través de mitjans de comunicació i informació generalment gestionats per una poderosa i petitíssima minoria de forma privada. El que implica que els continguts i valors morals i conductuals a transmetre els decideixen uns pocs, amb uns interessos socials, econòmics, culturals, ètnics i de gènere molt determinats, i des d’esferes alienes a qualsevol tipus de sobirania i poder de decisió per part dels ciutadans que consumim aquests mitjans. És cert que, davant d’aquest fet, que pràcticament podríem catalogar com a segrest de la consciència o de cultura assistencialista però mai lliure o pròpia, creix el suport a una educació reglada i obligatòria en mitjans de comunicació i informació, però no n’hi ha prou.

Perquè a més del fet que aquest suport és insuficient degut a la manca de suport institucional, encara falta un element bàsic: la formació d’un professorat que, alhora, sigui capaç d’alfabetitzar mediàticament, i des d’una perspectiva crítica, els seus alumnes. Una formació per a formadors que, si bé existeix de forma externalitzada o autodidacta i majoritàriament dins el temps de lleure del professorat, no rep l’atenció i espais que serien, més que desitjables, necessaris. Un dels cavalls de Troia de l’educació bancària consistia en la manipulació de les masses a mans de les elits fins a aconseguir que els objectius d’aquestes últimes fossin assumides per la resta de la societat com a propis, i com si es tractés d’un fet natural i indiscutible. El que implica que, no ja en una educació sinó en una cultura bancària que sobrepassa amb molt les parets de les escoles, l’absència d’una alfabetització mediàtica crítica no només pot generar un alumnat perillosament depenent, sinó una societat inconscientment oprimida des del primer a l’últim dels seus membres.

Eduardo Martínez Gómez