Educació mediàtica i consum crític

Ja fa uns quants anys que el concepte d’educació mediàtica o educació en comunicació ha començat a prendre una gran rellevància gràcies tant a l’impuls d’organitzacions socials i polítiques com als esforços incommensurables de grups de docents. En tot cas, tots han fet una aposta pel desenvolupament d’una capacitació mediàtica de la societat en general, que vagi més enllà del simple consumisme mediàtic que vivim avui.

Les pantalles, això és ben clar, han canviat i aquesta divergència de formats de presentació i, per tant, de consum, ja fa temps que reclama un espai en què es presenti la realitat tal com és. Ni tots els productes són fenomenals i meravellosos ni les persones que els consumeixen són conscients de com consumir-los. És per això que el primer handicap que té aquesta aposta és posar en valor la necessitat d’una qualificació i capacitació en el consum. Avui llegim que els mitjans han pres el poder en els nostres espais de vida social, educativa, política, etc… però siguem realistes: ¿això no deu venir per una falta d’interès a negar-se a consumir continguts que no aporten res perquè és més fàcil deixar-se portar per la massa que no pas anar-hi en contra?

En els plans educatius de les diverses etapes, l’educació mediàtica es va introduint de forma tímida, mentre que hauria de tenir un pes específic igual que altres continguts. Confonem educació mediàtica amb aprenentatge tecnològic, quan són diametralment oposades. Per tant, afinar el punt de mira des de petits és bàsic. Des del meu punt de vista, la incorporació dels recursos mediàtics des de la infantesa promourà un públic consumidor crític (aquest aspecte que tant s’està reclamant que els alumnes adquireixin des que vam començar a parlar de competències).

Però, clar, això ens porta a una altra pregunta: aquesta formació crítica en el consum de mitjans no ve mediatitzada pel sistema de valors, creences i nivell ètic i moral del formador? En conseqüència, crec que caiem en una divergència de pensament, davant la necessitat d’una formació crítica i objectiva, la qüestió de si qui la porta a terme realment la fa des del seu jo personal o des d’allò socialment acceptat. Per tant, el primer pas serà establir què és allò que determina un pensament crític en el consum i educació mediàtica acceptada per tothom a nivell mundial, i posteriorment seure’ns a dissenyar una formació conforme amb el moment actual.

Verónica Marín Díaz

Directora de la Revista EDMETIC

Universidad de Córdoba

 

 

Ara ve Nadal

Semblava ben bé que tot just feia unes setmanes que tornàvem a entrar a la rutina del setembre i, de sobte, ens ha tornat a atrapar. Tornem a estar en campanya de Nadal. Senyores i senyors, petits i grans: preparin-se per afrontar de nou l’època de l’any amb major càrrega publicitària!

D’acord, potser no cal ser tan tremendistes. La publicitat fa dècades que dirigeix les nostres ànsies consumistes i, al cap i a la fi, el món segueix girant. Tot i així, no podem obviar que la realitat publicitària actual és tan o més punyent que la d’abans. La revolució tecnològica dels últims anys ha donat lloc a un escenari replet de dispositius, elements que ens apropen la informació en una forma i magnitud mai pensada i que ens ofereixen formes d’oci i de comunicació per a les necessitats i gustos de tothom. Ara bé, tots ells tenen un component singular: una pantalla, una porta oberta perquè cadascú explori les seves inquietuds, però ideal també per satisfer els interessos dels anunciants de manera més directa i personal.

Avui en dia bona part de la població té com a mínim un dispositiu de comunicació personal, fa ús de diverses xarxes socials i no s’està de consultar qualsevol cosa als grans cercadors d’Internet. L’encreuament de dades entre els serveis de comunicació que utilitzem ha canviat la forma d’idear la publicitat i planificar la seva difusió. El que abans es dissenyava per arribar de la manera més eficient possible a un grup heterogeni de consumidors, ara pot adequar-se específicament a les inquietuds de perfils d’usuaris més segmentats. Qui més, qui menys haurà participat en una conversa en què algú ha dit una cosa similar a “a mi tant me fa que tinguin les meves dades, no tinc res a amagar”. Probablement la majoria de nosaltres no som de gran interès per a cap empresa. Malgrat els deliris que afloren en alguns a les converses de bar, això no és una pel·lícula d’espies. El que sí que oferim, però, és el que és tan preuat pels anunciants: les nostres fílies, fòbies i inquietuds. I tot i que avui en dia les empreses encara no saben com gestionar la informació més personal, sí que valoren saber que estem en una franja d’edat, que ens movem per una regió concreta i que ens interessem de manera repetida per certs productes i serveis. La informació és poder, això no ha canviat.

Els beneficis potencials que ofereix aquest sistema semblen innegables: si ens apropen a només un clic informació d’interès, guanyem temps i inclús podem accedir a solucions que fins llavors desconeixíem. Tot i així —i deixant per un altre dia el debat sobre si és lícit l’ús d’aquesta informació personal—, cal no perdre de vista que l’accés continuat a una pantalla de comunicació bidireccional ha donat lloc a un augment del nombre d’impactes publicitaris que rep cada persona. I no només això, sinó que actualment aquests anuncis tenen més potencial persuasiu que mai, ja que ens arriben de forma instantània com a resposta a un concepte pel qual hem mostrat interès.

Malgrat que la societat ha anat aprenent dels errors i actualment ja no es toleren certes pràctiques abusives, encara hi ha força campanyes publicitàries que continuen tirant per terra l’educació en valors. I, a més, amb l’agreujant que ara moltes d’elles poden passar desapercebudes perquè la difusió es fa a través de canals més segmentats: els anuncis que s’emeten per la televisió continuen estant sota l’atenta mirada de molts ciutadans i, per tant, segueixen exposats a la denuncia social en massa, però què passa amb tot allò que es difon a través dels milers de camins que s’estableixen als entorns digitals? Avui cada usuari pot experimentar un impacte comercial personalitzat gràcies a la microsegmentació de la publicitat o a l’ús de certes aplicacions o pàgines web. Com es pot assegurar que hi hagi una comunicació correcta en tots aquests espais si no tots els anuncis arriben a la majoria de la població? O, encara més, com es regulen les comunicacions dels anomenats influencers a les xarxes socials? Si la denuncia només depèn de la voluntat d’alguns usuaris, estem davant d’una guerra difícil de guanyar.

La constant innovació tecnològica dificulta establir directrius per gestionar eficaçment totes les novetats en comunicació comercial. Les estratègies que puguin anar apareixent —com restringir la cessió de dades entre serveis o esperar que es creïn noves legislacions— són tan efímeres com la capacitat d’evolució tecnològica ho permeti. En canvi, el que amb tota seguretat no serà mai sobrant és oferir als alumnes recursos per desenvolupar una bona educació en comunicació. Dotar-los de coneixement en llenguatge audiovisual i fer-los conèixer les tècniques de persuasió és l’única manera de capacitar els alumnes perquè puguin analitzar els mitjans de comunicació de forma crítica i establir-se com a ciutadans i consumidors amb capacitat de decisió.

Ara som, de nou, davant dels dies de major voràgine comercial i de molt temps lliure. Hores i hores perquè els alumnes, de vacances, naveguin entre impulsos, emocions, valors i contravalors. Milers d’ocasions per continuar alimentant estereotips i reforçar conductes poc modèliques. Les mateixes ocasions que podrien ser oportunitats de reflexió si partíssim d’una base de coneixement. Així doncs, aprofitant les dates, potser que demanem als Reis que ens portin un forat per a l’educació en comunicació.

Gemma Soldevila

Docent de Secundària i llicenciada en Publicitat i relacions públiques

La urgència de l’educació en imatge: el llenguatge cinematogràfic

ecpf

butacas

En una societat on l’audiovisual és central a l’hora de mostrar la realitat i comunicar missatges, es podria pensar que el coneixement de les bases d’aquest llenguatge és generalitzat. I és així en certa manera: progressivament els rols de consumidors d’imatges i productors d’aquestes s’acosten, amb infinites eines a l’abast per a generar o modificar imatges, donant la falsa imatge de control d’aquest mitjà. Però més enllà del domini d’uns codis audiovisuals específics i d’unes eines cada cop més accessibles a nivell tècnic resulta evident que els i les espectadores esdevenen, paradoxalment, cada cop més vulnerables al màrqueting i la manipulació mediàtica. És per això que resulta inexplicable –o d’una evidència preocupant- que el llenguatge cinematogràfic en concret, i audiovisual en general, siguin encara assignatures pendents, i no estigui plenament integrat al currículum dels centres educatius.

En aquest context es fa evident la importància de facilitar eines per a desenvolupar una consciència crítica envers el llenguatge audiovisual, especialment en el marc educatiu. I en aquest sentit, el cinema és clau per assolir les competències que permeten analitzar degudament les imatges, facilitant el trànsit de consumidors a espectadors crítics.

7cinema

Formar una ciutadania amb capacitat de llegir i descodificar imatges de manera crítica resulta tan prioritari com posar a l’abast les eines per al descobriment i gaudi de la cultura cinematogràfica. Ensenyar a mirar és quasi tan vital com posar en valor la memòria col·lectiva a través de la conservació del patrimoni cinematogràfic comú. Resulta paradoxal, doncs, que en l’àmbit educatiu sovint es depengui de l’esforç i la bona voluntat de docents conscients i especialment motivats.

Dins els objectius genèrics que marca la Llei del Cinema, els Serveis Educatius de la Filmoteca treballen per apropar la cultura cinematogràfica a les escoles i instituts, oferint eines i recursos a aquests docents a través de projectes estables d’educació en la imatge i promoció de la cultura cinematogràfica amb el programa Filmoteca per a les escoles o l’Aula de Cinema entre d’altres. Sense voluntat de substituir les tasques necessàries que serien pròpies del Departament d’Ensenyament, aquests projectes constitueixen un recurs més per a centres educatius que volen apropar-se al cinema

Unes eines efectives, però que requeririen d’un marc molt més desenvolupat d’implantació de l’educació audiovisual en l’àmbit educatiu formal, per tal de resultar veritablement útils. Davant l’escenari actual, aconseguir-ho de manera urgent és el veritable repte.

Noemí Sas Castilleja

Serveis Educatius de la Filmoteca de Catalunya

Educació en Comunicació i innovació

ecpf

pantallahome2

La ingenuïtat ha estat probablement un dels trets de la nostra trajectòria personal i professional. Encara no sabem si això és una virtut o un defecte. En qualsevol cas, aquesta ingenuïtat s’ha tornat a posar de manifest en aquests nous temps en què la innovació educativa ha aparegut com un producte mediàtic de consum.

En algun moment vam tenir l’esperança que enmig d’aquests rituals de devoció innovadora, aparegués la necessitat de l’alfabetització mediàtica. Però no. L’Educació en comunicació audiovisual no apareix en el programa d’acció dels gurús de la innovació. La reflexió, l’anàlisi, el sentit crític no formen part del seu vocabulari ni de les seves prioritats.

Com en altres ocasions, apareix l’enlluernament per la paraula i l’oblit del concepte; apareix el protagonisme i el vedetisme de moqueta i s’oblida el principal agent, l’alumnat i les seves necessitats.

tecnorde

La maximització de la pirotecnologia educativa fa més goig, és més espectacular, llueix més que no pas l’anàlisi crítica dels mitjans de comunicació, posem per cas, que és una cosa que no es veu, que no es pot col·locar a l’aparador dels centres, que no serveix per deixar esbalaïdes les AMPES. Ai l’aparença! Què bo seria que ens convencéssim que els coneixements merament instrumentals no porten gaire lluny! Capacitant els alumnes només en l’ús de les tecnologies, sense càrrega analítica i crítica, no es garanteix que les facin servir de manera creativa o educativa.

Mentre, la l’Educació en Comunicació segueix encallada. Segueix sense avançar significativament. Professorat, equips directius de determinats centres li administren oxigen perquè segueixi latent, en vida; però ni les instàncies polítiques defineixen noves (de veritat) estratègies educatives estructurals a favor de l’alfabetització mediàtica, ni els mitjans de comunicació públics han mogut fitxa per produir un salt rellevant en qüestions tan peremptòries com les relacions ètiques dels nois i noies amb la tecnologia i les pantalles; o en la necessitat d’expulsar els mecanismes de domini masclista entre els adolescents, aspectes on la dimensió mediàtica té tanta responsabilitat. I és que la veritable innovació educativa és, especialment, l’anàlisi crítica i el progrés ètic.

Cinescola

Dues passes endavant…

ecpf

2pases

Reflexionar sobre l’estat de l’educació en comunicació, o sobre qualsevol altre aspecte de l’àmbit educatiu, ens aboca gairebé directament a la teràpia de grup. És inevitable que ens desfoguem, que expliquem les misèries quotidianes de com el professorat voluntarista és marginat o menystingut o ignorat dins els claustres… Sí, potser és una visió melodramàtica però amb cert fonament. I sé que no diré res de nou però seguim amb un format d’escola del s. XIX, professorat del XX i alumnat del XXI.

Ara bé, podem pintar un panorama menys apocalíptic? De veritat res ha millorat els darrers anys? Almenys les eines han millorat, i molt. Càmeres digitals, telèfons mòbils i tauletes han posat la comunicació a l’abast de tothom (perdoneu la frase feta). I tot i que ho pot semblar, no és un argument tecnologista. Almenys per a mi. Quan vaig començar a pasturar per les aules d’aquest país, la meva feina, més que de formador, semblava la d’un tècnic informàtic de manteniment. Era un “arreglacables”. Ara, sortosament, em puc oblidar dels problemes que donaven les eines i centrar-me en el més important: el contingut.

cables

És un petit pas, però és suficient? Com deia Galeano fem dues passes endavant i la utopia en marxa deu més enllà. Els darrers anys, mentre hem estat entretinguts en debats endogàmics que volen arreglar-ho tot i no concreten en res ens ha passat per davant la «revolució» de les xarxes socials (un altre dia discutim si són revolució o no), les primaveres àrabs, l’enèsima llei d’educació retrògrada…

Però no perdem l’esperança, es veu llum al final del túnel. Hi ha qui pensa que això de l’educació en comunicació és una gran innovació educativa. I això de la innovació està molt de moda. Sí, és cert, no podem caure en la trampa. Les modes són efímeres i bàsicament serveixen per embolcallar bé el producte i així vendre més matrícules a la privada-concertada, o per al medallisme del “eiquecadacopensapropemésafinlàndia” dels polítics de torn a la pública. Però qui sap? Siguem optimistes. Si això de la innovació s’ha convertit en un mantra, potser de tant repetir-ho, s’acabarà convertint en veritat.

Dídac Roger
Kineina audiovisuals