completa privacidad http://auip.org/cialis-generico.html Precio más bajo genérico y de píldoras de marca http://auip.org/comprar-kamagra.html Descuentos y bonificaciones http://auip.org/comprar-viagra-generico.html El servicio al cliente en todo el mundo
  • JORNADES

    COMUNICACIONS · En les Jornades d’Educació Mediàtica. Mirar, pensar… actuar!, que organitza la revista digital AulaMèdia a principis de juliol a Barcelona, volem donar un espai ampli al professorat que vulgui presentar comunicacions i experiències sobre la producció audiovisual i l’anàlisi dels mitjans de comunicació a l’aula.

    Vols presentar una comunicació a les Jornades d’Educació Mediàtica?

    INFORMACIÓ

  • La quarta edició del Festival Cinema Ciutadà Compromès (FCCC), que organitza ACICOM (Associació Ciutadania i Comunicació) comença el 25 d’octubre i finalitzarà el 27 de novembre. Es podran visionar més de 30 peces audiovisuals en 24 sales (cinemes, ateneus, centres culturals, etc.) de València, Elx, Llíria, Montserrat, Carcaixent i Castelló.

    Aquest any ACICOM organitza cinc setmanes intenses de reflexió i projeccions sobre cinc temàtiques: llibertat d’expressió, memòria històrica, feminismes, territori i ciutadania.

    PROGRAMACIÓ

  • El Festival Internacional de Cinema en Català FIC-CAT dona visibilitat als treballs audiovisuals fets pel professorat i per l’alumnat dels centres docents que creuen i veuen la necessitat l’alfabetització audiovisual i tecnològica.

    D’aquesta manera va néixer la modalitat CENTRES EDUCATIUS del FIC-CAT, que incentiva la creació i projecta les produccions audiovisuals realitzades per totes les escoles i instituts dels Països Catalans que hi volen participar.

    INSCRIPCIÓ CENTRES EDUCATIUS

  • El projecte eduCOM.info vol oferir al professorat, reflexions, recursos i experiències per facilitar la implementació de l'Educació en Comunicació a les aules. [+]
  • TEMES

  • AulaMèdia 2001-2011

  • Edicions anteriors

  • Contacte

    AulaMèdia - eduCOM
    Rambla de Catalunya, 10
    08007 - BARCELONA

    ISSN 1699-2245

  • Visites


L’agradable letargia de la granota

metropolis

És una història de ficció. L’argument va d’un món futur on cada ciutadà ha de portar sempre a sobre un dispositiu electrònic que transmet tot tipus d’informació sobre ell: on és i cap on va si s’està movent, amb qui ha contactat a distància en cada moment del dia i de què ha parlat en aquests contactes, quants diners té i en quin banc, a quins grups ideològics pertany i a quina manifestació té pensat assistir, en quins documents treballa i amb qui, on té pensat anar de vacances i en quines dates i quina companyia aèria i hotels ha contractat, a quin tipus de gent segueix a les xarxes socials i a quin tipus no, on serà demà a les cinc, quina reunió de feina té a les set i amb qui soparà el divendres i en quin restaurant… El dispositiu també envia les fotos fetes per l’usuari per veure quin aspecte té ell i els seus amics i familiars i assenyala on i a quin moment s’ha fet cada foto. Després totes les dades de cada ciutadà arriben a centres d’intel·ligència que les creuen, ordenen i estudien.

Podria ser l’argument d’alguna novel·la del tipus Un món feliç o 1984, que ens plantejaven hipòtesis d’un futur negre, d’homes i dones controlats de pensament i obra. D’aquelles que quan les llegeixes penses: “t’imagines…?” i ens fan pensar que no suportaríem viure en un món així, que la nostra privacitat i llibertat individual no té preu.

I amb aquesta tranquil·litat de saber que mai acceptaríem una cosa així, de sobte un dia algú es para i es pregunta: en realitat, quina de la llista de coses enumerada a dalt no fa, per exemple, el nostre telèfon intel·ligent sumat als serveis de Google? O és que els nostres telèfons intel·ligents no són dispositius que processen i envien dades de localització, dels nostres correus privats o de feina, de les nostres compres en línia o subscripcions, dels nostres contactes a les xarxes socials, etc. a través de diferents aplicacions (fins i tot algunes tan innocents com els jocs)? I no hi ha llocs on van a parar aquestes dades i es creuen? Avui sabem que fins i tot els serveis tradicionals d’espionatge i intel·ligència ara van a Google a demanar-li dades.

Huxley i Orwell van plantejar dos móns en què els ciutadans no tenien cap llibertat individual, ni de pensament ni d’acció, però hi havia una diferència molt significativa entre els dos: a diferència de 1984, a Un món feliç de Huxley la gent fa el que li fan fer, però no amb amenaces o coercions, sinó amb la sensació que ho fa perquè vol, amb una sensació de felicitat i llibertat que sovint frega l’èxtasi.

mobils

I és en aquest sentit que si comparem el nostre món amb les previsions de Huxley i les d’Orwell, sembla que de moment va guanyant Huxley: no hi ha cap poder totalitari que ens obligui a portar aquests “dispositius”, els comprem nosaltres voluntàriament i encantats de tenir l’últim model. Ni tampoc ningú ens obliga a donar-li totes les dades a Google: els hi regalem contents com a preu a pagar per poder gaudir dels seus serveis “gratuïts”. La realitat és que aquesta privacitat que lluitaríem per conservar si ens la volguessin prendre per la força, la regalem sense pensar-hi gaire o gens, contents de poder gaudir de tantes aplicacions que, en molts casos, ens fan la vida més fàcil i sense les quals potser ja no sabríem viure. Huxley deia: “En una època de tecnologia avançada, el perill més gran per a les idees, la cultura i l’esperit provindrà més d’un enemic amb rostre somrient que d’un adversari que inspira terror i odi”. El món en què vivim no és un món de ciutadans atemorits, obligats per la força a tenir càmeres a casa seva. És un món de gent feliç de poder fer el que fa, d’entrega voluntària de la seva intimitat a canvi d’uns serveis que li són útils i a més divertits.

I aquests són els fets, aquesta és la realitat. Podem obviar-la, podem dir que aquest és el preu a pagar per la nostra felicitat digital, però el que no podem és dir que no ho sabíem: fa temps que els nostres governs fan lleis que els autoritzen a ells i a les empreses a llegir les nostres comunicacions; les condicions d’ús dels serveis, que mai llegim, ens aclareixen que tota la informació que donem passa a ser propietat de l’empresa que els presta; gent com Snowden o Wikileaks ens ho han dit ben clar si ho hem volgut escoltar: les nostres dades són donades (o venudes) a governs i empreses, que les filtren, creuen i analitzen.

I amb quina intenció? Amb quins propòsits els governs volen saber què fan i pensen els ciutadans? Amb quins propòsits les empreses volen saber què fan i desitgen els consumidors? Què busca, per exemple, el govern de Catalunya quan el seu Cesicat elabora llistes on agrupa usuaris de Twitter segons la ideologia que demostren amb les seves piulades? Segurament hi ha propòsits diversos, cadascú pot fer les seves deduccions. Però és tan clar que hi ha unes intencions com que si es volgués aquests serveis es podrien donar exactament igual sense utilitzar-los com a eines de recopilació de dades, una cosa no implica l’altra. En tot cas, i deixant de banda l’anàlisi de les intencions, que donaria per a molt més que un article, el que sembla clar és que a aquells que fa temps que van entendre que, com diu Ignacio Ramonet, el millor control és aquell que no es nota, Internet els ha proporcionat els mitjans adequats per a portar-ho a la pràctica. I no cal que a ningú el torturin perquè “canti”: el nostre egocentrisme exhibicionista regala encantat informació de tot tipus sobre nosaltres.

cam

Potser és que ha estat un procés lent i no ens n’hem adonat (com la granota a qui van apujant poc a poc la temperatura de l’aigua fins que queda cuita sense adonar-se’n), potser ens n’hem adonat i ens indignem una mica, o potser diem allò de “no tinc res a amagar així que no m’importa que puguin saber-ho tot de mi”, potser estem massa ocupats penjant fotos al facebook o jugant al Candy crush per a pensar-hi o potser titllem de paranoics els qui ens parlin de tot això… Però curiosament el que segur que mai no passa és que cap de nosaltres es vegi com un personatge ingenu i manipulat d’una d’aquestes històries tipus món feliç. I potser és que en realitat el que importa no és com sigui la realitat sinó com la visquem nosaltres. O potser és que al final l’ésser humà no vol llibertat sinó seguretat i divertiment i per això no ens importa perdre la intimitat si és a canvi de divertir-nos i tenir tants serveis i facilitats a l’abast de la mà i de forma gratuïta. Tots aquests serveis que en diuen gratuïts perquè no costen diners sinó una altra cosa, que és la nostra intimitat, la nostra llibertat de consciència i pensament. I sembla que cadascú de nosaltres li ha posat el seu preu.

Xavier Breil

@xavierbreil

Post posterior