completa privacidad http://auip.org/cialis-generico.html Precio más bajo genérico y de píldoras de marca http://auip.org/comprar-kamagra.html Descuentos y bonificaciones http://auip.org/comprar-viagra-generico.html El servicio al cliente en todo el mundo

L’agradable letargia de la granota

metropolis

És una història de ficció. L’argument va d’un món futur on cada ciutadà ha de portar sempre a sobre un dispositiu electrònic que transmet tot tipus d’informació sobre ell: on és i cap on va si s’està movent, amb qui ha contactat a distància en cada moment del dia i de què ha parlat en aquests contactes, quants diners té i en quin banc, a quins grups ideològics pertany i a quina manifestació té pensat assistir, en quins documents treballa i amb qui, on té pensat anar de vacances i en quines dates i quina companyia aèria i hotels ha contractat, a quin tipus de gent segueix a les xarxes socials i a quin tipus no, on serà demà a les cinc, quina reunió de feina té a les set i amb qui soparà el divendres i en quin restaurant… El dispositiu també envia les fotos fetes per l’usuari per veure quin aspecte té ell i els seus amics i familiars i assenyala on i a quin moment s’ha fet cada foto. Després totes les dades de cada ciutadà arriben a centres d’intel·ligència que les creuen, ordenen i estudien.

Podria ser l’argument d’alguna novel·la del tipus Un món feliç o 1984, que ens plantejaven hipòtesis d’un futur negre, d’homes i dones controlats de pensament i obra. D’aquelles que quan les llegeixes penses: “t’imagines…?” i ens fan pensar que no suportaríem viure en un món així, que la nostra privacitat i llibertat individual no té preu.

I amb aquesta tranquil·litat de saber que mai acceptaríem una cosa així, de sobte un dia algú es para i es pregunta: en realitat, quina de la llista de coses enumerada a dalt no fa, per exemple, el nostre telèfon intel·ligent sumat als serveis de Google? O és que els nostres telèfons intel·ligents no són dispositius que processen i envien dades de localització, dels nostres correus privats o de feina, de les nostres compres en línia o subscripcions, dels nostres contactes a les xarxes socials, etc. a través de diferents aplicacions (fins i tot algunes tan innocents com els jocs)? I no hi ha llocs on van a parar aquestes dades i es creuen? Avui sabem que fins i tot els serveis tradicionals d’espionatge i intel·ligència ara van a Google a demanar-li dades.

Huxley i Orwell van plantejar dos móns en què els ciutadans no tenien cap llibertat individual, ni de pensament ni d’acció, però hi havia una diferència molt significativa entre els dos: a diferència de 1984, a Un món feliç de Huxley la gent fa el que li fan fer, però no amb amenaces o coercions, sinó amb la sensació que ho fa perquè vol, amb una sensació de felicitat i llibertat que sovint frega l’èxtasi.

mobils

I és en aquest sentit que si comparem el nostre món amb les previsions de Huxley i les d’Orwell, sembla que de moment va guanyant Huxley: no hi ha cap poder totalitari que ens obligui a portar aquests “dispositius”, els comprem nosaltres voluntàriament i encantats de tenir l’últim model. Ni tampoc ningú ens obliga a donar-li totes les dades a Google: els hi regalem contents com a preu a pagar per poder gaudir dels seus serveis “gratuïts”. La realitat és que aquesta privacitat que lluitaríem per conservar si ens la volguessin prendre per la força, la regalem sense pensar-hi gaire o gens, contents de poder gaudir de tantes aplicacions que, en molts casos, ens fan la vida més fàcil i sense les quals potser ja no sabríem viure. Huxley deia: “En una època de tecnologia avançada, el perill més gran per a les idees, la cultura i l’esperit provindrà més d’un enemic amb rostre somrient que d’un adversari que inspira terror i odi”. El món en què vivim no és un món de ciutadans atemorits, obligats per la força a tenir càmeres a casa seva. És un món de gent feliç de poder fer el que fa, d’entrega voluntària de la seva intimitat a canvi d’uns serveis que li són útils i a més divertits.

I aquests són els fets, aquesta és la realitat. Podem obviar-la, podem dir que aquest és el preu a pagar per la nostra felicitat digital, però el que no podem és dir que no ho sabíem: fa temps que els nostres governs fan lleis que els autoritzen a ells i a les empreses a llegir les nostres comunicacions; les condicions d’ús dels serveis, que mai llegim, ens aclareixen que tota la informació que donem passa a ser propietat de l’empresa que els presta; gent com Snowden o Wikileaks ens ho han dit ben clar si ho hem volgut escoltar: les nostres dades són donades (o venudes) a governs i empreses, que les filtren, creuen i analitzen.

I amb quina intenció? Amb quins propòsits els governs volen saber què fan i pensen els ciutadans? Amb quins propòsits les empreses volen saber què fan i desitgen els consumidors? Què busca, per exemple, el govern de Catalunya quan el seu Cesicat elabora llistes on agrupa usuaris de Twitter segons la ideologia que demostren amb les seves piulades? Segurament hi ha propòsits diversos, cadascú pot fer les seves deduccions. Però és tan clar que hi ha unes intencions com que si es volgués aquests serveis es podrien donar exactament igual sense utilitzar-los com a eines de recopilació de dades, una cosa no implica l’altra. En tot cas, i deixant de banda l’anàlisi de les intencions, que donaria per a molt més que un article, el que sembla clar és que a aquells que fa temps que van entendre que, com diu Ignacio Ramonet, el millor control és aquell que no es nota, Internet els ha proporcionat els mitjans adequats per a portar-ho a la pràctica. I no cal que a ningú el torturin perquè “canti”: el nostre egocentrisme exhibicionista regala encantat informació de tot tipus sobre nosaltres.

cam

Potser és que ha estat un procés lent i no ens n’hem adonat (com la granota a qui van apujant poc a poc la temperatura de l’aigua fins que queda cuita sense adonar-se’n), potser ens n’hem adonat i ens indignem una mica, o potser diem allò de “no tinc res a amagar així que no m’importa que puguin saber-ho tot de mi”, potser estem massa ocupats penjant fotos al facebook o jugant al Candy crush per a pensar-hi o potser titllem de paranoics els qui ens parlin de tot això… Però curiosament el que segur que mai no passa és que cap de nosaltres es vegi com un personatge ingenu i manipulat d’una d’aquestes històries tipus món feliç. I potser és que en realitat el que importa no és com sigui la realitat sinó com la visquem nosaltres. O potser és que al final l’ésser humà no vol llibertat sinó seguretat i divertiment i per això no ens importa perdre la intimitat si és a canvi de divertir-nos i tenir tants serveis i facilitats a l’abast de la mà i de forma gratuïta. Tots aquests serveis que en diuen gratuïts perquè no costen diners sinó una altra cosa, que és la nostra intimitat, la nostra llibertat de consciència i pensament. I sembla que cadascú de nosaltres li ha posat el seu preu.

Xavier Breil

@xavierbreil

Post posterior
  • Dóna’m la teva mirada

    dltm0

    Dóna’m la teva mirada és un DVD didàctic que explica de manera senzilla i entretinguda els fonaments bàsics del llenguatge audiovisual per a qualsevol persona interessada a comprendre millor el que veu en una pantalla. Pensat per a qualsevol espectador interessat a entendre millor el que veu en una pantalla i especialment per a docents de diferents etapes i matèries, l’estructura del documental i l’organització del DVD han estat pensades per tal d’adaptar-se a les diferents matèries.

    Si t'interessa aquest reportatge el pots descarregar aquí per 9.99 € [+]

  • El poder del mitjans

    epdmp

    Sis veus crítiques ens parlen sobre el poder mediàtic. Un documental d'AulaMèdia que reflexiona sobre la influència de les persones properes al poder en els mitjans de comunicació i el poder que tenen aquests mitjans sobre l'audiència. Qui té el poder? Com l'exerceix? El periodisme ha de servir el poder o qüestionar-lo? Aquestes són algunes de les preguntes que responen Anna Bonet, Gemma Garcia, Xavier Giró, Jesús Rodríguez, Joan Roura i Joan Manuel Tresserras.

    Si t'interessa aquest DVD emplena el formulari que trobaràs aquí, per una aportació de 15 €, t’enviarem a casa una còpia del DVD El Poder dels Mitjans. [+]

    També el pots descarregar aquí per 9.99 € [+]

  • Un matí a la redacció

    umr

    Durant un matí hem tingut accés al departament d’informatius de TV3 per veure com es fa un TeleNotícies. Un matí a la redacció mostra tot el procés de realització d’un informatiu per a televisió, des de la reunió matinal on es comencen a perfilar quins temes tindran més pes fins al frenesí de darrera hora, quan el TN ja està en marxa i algunes de les informacions encara s’estan acabant d’elaborar.

    Si t'interessa aquest reportatge el pots descarregar aquí per 10 € [+]

  • Una mirada crítica

    Una mirada crítica. Un (des)enfoc crític sobre els mitjans de comunicació. Aquest DVD vol reflexionar sobre el periodisme i la seva funció social. El reportatge recull cinc mirades que ens ajuden a analitzar diferents aspectes que reflecteixen els mitjans de comunicació: el racisme, el masclisme, el classisme... El DVD també vol mostrar la situació del periodisme a casa nostra.

    Si t'interessa aquest DVD emplena el formulari que trobaràs aquí, per una aportació de 15 €, t’enviarem a casa una còpia del DVD Una mirada crítica. [+]

    Si vols el pots descarregar aquí per 9.99 € [+]