AulaMèdia

Sortiu del local situat al mig del Raval. Tens la camisa enganxada a la pell. L’espectacle? Divertit… com deia algú: Polaroid és la vida mateixa!. Et preguntes per què en aquests locals underground sempre fa tanta calor… però t’adones que la resposta està implícita en la mateixa pregunta.

Malgrat que són tres quarts de dotze i amb les limitacions que t’ofereix el whatsapp, fas una crítica d’urgència al Pau i el felicites per l’espectacle.

En Pau et contesta:

– Gràcies per aguantar la calor.

– Això, al TNC no passa. – Li respons.

Al matí següent, pel carrer, et trobes en Ferran, un company de treball amb el qual vau coincidir en un institut de Sants, de “la perifèria de Barcelona” que diria el teu amic Aniol. Us poseu al dia i parlant, parlant et pregunta:

– Aquest any no feu Escola d’Estiu?

Tu cansat del tema, de tantes voltes com li has donat i del temps que has perdut, li contestes un breu…

– No, només farem un curs.

– Es veu que aquest any està fatal, no? Et pregunta retòricament el Ferran.

– Sí. S’estan anul·lant molts cursos de les escoles d’estiu… no hi ha prou gent matriculada en les activitats.

– Es que ja està bé! – Es queixa el Ferran – Ens posen més hores, més alumnes per classe i a sobre ens retallen la paga!

– I les subvencions a les escoles d’estiu…! Exclames tu.

– Però, per sort, seguiu tossudament alçats. – Diu, mig rient i tancant el puny.

– Sí, ja veus… – Li deixes anar, no massa convençut.

Tu ets conscient que és un tema espinós, amb molts elements i alguns de contradictoris, però no tens ganes de parlar…

No per això et deixa de fer ràbia que la realitat sigui tossuda i que el professorat amb la paga de juny retallada, no vulgui pagar els 70, 90 o 120 € que val la matrícula d’un curs de formació permanent de qualsevol Escola d’Estiu. Un preu que en els darrers anys s’ha duplicat o triplicat per culpa de les retallades a la formació.

És tard, malgrat l’hora la calor encara és present a casa. Ja has acabat l’article i per sobre de la teva espatlla apareixen uns ulls que encuriosits van rellegint la pantalla del teu ordinador… Tu, neguitós i sense girar-te, esperes algun comentari.

Finalment et diu. – Aquesta vegada t’ha sortit una mica pamfletari… no?

Tu et gires de cop i li engaltes un….

– Ja ho sé! Ja ho sé! Que vols que hi faci?

– Ui… com està el tema! Es nota que la calor et posa molt nerviós… realment estàs enjoliolat! – Et contesta girant cua i afegint – Me’n vaig a dormir… si puc!

Francesc-Josep Deó

Entres al Passatge de les Manufactures i baixes les escales, sempre has pensat que tots els passatges tenen un encant especial. Sens dubte, conèixer aquests indrets de la ciutat és una forma diferent d’assaborir-la, d’entrar en la seva intimitat. El de les Manufactures potser no és tant maco com el Passatge Sert –que hi ha a pocs metres d’allà- però et porta més records d’infantesa: la parada de còmics de segona mà que hi havia a peu d’escala, els llibres de text agafats amb una gruixuda goma elàstica i la colla de companys de la teva l’antiga escola.

Fas un tomb pel barri i finalment entres al bar de l’Antic Teatre, has quedat allà, seus a una taula a prendre alguna cosa mentre esperes a l’Aniol, després igual aneu a fer un mos. De la bossa treus el llibre La pantalla Infinita del Ramon que t’acabes de comprar a Abacus, entre glop i glop el fulleges. Com el teu amic arriba tard tens temps de donar-li un cop d’ull. Penses… Home està bé això! Hi ha una part que “està novel·lada”, com diria el Lluís. Recordes bé el seu comentari irònic quan va llegir l’esborrany del teu llibre Zàping.

En les primeres pàgines de Pantalla infinita, el Ramon ja no es mostra tant optimista com fa uns anys i formula preguntes com aquesta: “Per què no hem pogut formar encara ni una sola generació de nens i nenes lliures i il·lustrats en la comunicació?” A aquesta pregunta retòrica, que busca alguna resposta plausible, ell mateix es contesta –això sí- molt políticament correcte: “Les que a mi se’m poden acudir, em semblen tan alarmants i descoratjadores que l’inconscient me les fa rebutjar.” És interessant la reflexió.

Com encara estàs llegit el llibre Más allá de la tecnología del David Buckingham, que et va regalar l’Arantxa per Sant Jordi, el poses mentalment a la cua esperant algun moment lliure.

Finalment arriba el teu amic Aniol.

– Vinc volant… i sempre faig tard! – Diu acostant una cadira a la teva taula.

– Tranquil estava llegit, aprofitant el temps! –Li dius tancant el llibre- Vols alguna cosa per beure?

– Sí, un cafè! Per cert… aniràs al Festival Protesta de Vic? –Et pregunta fent un cop d’ull als llibres que tens sobre la taula- Has vist els documentals que projectaran? Podríem treure el cap, no?

Heu quedat per parlar d’un nou projecte audiovisual, però com sempre, la conversa deriva cap a altres temes i sense voler l’Aniol et fa entrar en la seva intimitat. T’explica els seus problemes a l’institut i el mal rotllo laboral que hi ha, et parla de la seva companya, “la rateta” com ell li diu, i dels seus problemes econòmics per arribar a fi de mes.

Més tard, de camí cap a casa tornes a passar pel passatge, per les intimitats de la teva ciutat. T’encanta!

Francesc-Josep Deó