Categoria: Opinió

De tots aquests anys coordinant aquesta revista digital, el que més “vivament” recordes son les llargues hores que has passat en els despatxos de les administracions catalanes i els kilòmetres de passadissos institucionals que has hagut de recorre per cercar recursos econòmics per l’entitat.

Vulguis o no, quan mires enrere, recordes el fragment d’aquella cançó en la que et trobes tant identificat quan penses en les administracions educatives:

“repartir unes targetes, ser amable amb la gent i
amb maneres de jove discret i educat
presentar els meus respectes a l’autoritat”
i et veus escoltant “”batalletes” i parlant “amb un home amb corbata” que no saps qui és.

Reunions a Via Augusta o a l’Edifici del Rellotge de la Diputació i per la nit preses per acabar el projecte que calia lliurar endemà, terminis que no sabies molt bé quin sentit tenien, tot per justificar les despeses d’una activitat que encara no havia començat. Burocràcia!

Al dia següent la senyora del registre estampava el segell sobre un munt de fulls que recollien diferents projectes fantàstics d’educació mediàtica: planings de realització d’una producció audiovisual, definició i objectius d’una activitat de formació… desenes de fulls que volien convèncer de les bondats, de la capacitat motivadora de l’Educació en Comunicació.

Els amics et diuen que els aniversaris serveixen per aturar-se, mirar enredera i fer una valoració de tot allò que has fet… doncs això: molts kilòmetres de passadissos i molts i molts folis.

Dónes un cop d’ull al web eduCOM.info tot fent un recorregut guiat per tots aquells projectes d’AulaMèdia realitzats en aquests 15 anys: Escoles d’Estiu i Jornades d’Educació en Comunicació, materials didàctics i produccions audiovisuals sobre Educació en Comunicació, debats al Col·legi de Periodistes i entrevistes audiovisuals en forma de “mirades”.

Però aquest mapa dels projectes d’AulaMèdia, que és el web eduCOM.info, no recull el voluntarisme de centenars de persones que han donat suport a AulaMèdia. Sí, això és el que realment cal recordar: l’ajut i l’energia de totes les persones que han construït, amb el seu suport AulaMèdia. Això és el que realment compte!

Francesc-Josep Deó

Començaré afirmant allò més obvi: hi ha moltes manera de veure-ho. Consolidar en tots els nivells educatius una educació en comunicació audiovisual universal i significativa reclama un canvi legislatiu imprescindible, però també un esforç del professorat per tal d’aprofondir en les diferents visions i d’aprofitar-les dins i fora de l’aula. De vegades, explicitar des d’on parla cadascú pot ajudar a entendre’ns. Breument, diré que sóc professora de Secundària en un centre públic, i que els darrers quinze anys he impartit l’optativa Comunicació Audiovisual i Tallers d’Audiovisuals en 1r, 3r i 4t d’ESO, a més de Llengua i Imatge en 1r de Batxillerat. He realitzat una quinzena de curtmetratges de ficció amb els meus alumnes els quals han estat seleccionats (i, de vegades, premiats) en diferents festivals i concursos escolars.

Ací –en aquesta Comunitat, en aquesta ciutat– l’educació audiovisual va començar, si més no, als anys noranta del segle XX. Ací, fins l’arribada de la LOMQE, s’han impartit optatives d’audiovisuals en molts centres durant molts cursos i amb molt bona acceptació per part de l’alumnat. Ací Cinema Jove Escolar ha complert els trenta anys, i a finals dels noranta va organitzar unes jornades, pioneres, de Comunicació Audiovisual a l’aula. Per què resulta tan difícil traçar línies de continuïtat eficaces i duradores? Quantes vegades es pot descobrir Amèrica en una dècada?

Diria que l’evolució de la societat i de l’escola en aquestes darreres dècades ens ha portat fins una cruïlla on s’entrecreuen moltes oportunitats i alguns riscos. Tot seguit, m’agradaria plantejar obertament els cinc riscos que considero determinants.

1. EL RISC DE CONFONDRE PRODUCCIÓ AUDIOVISUAL AMB EDUCACIÓ AUDIOVISUAL

Al meu parer, en els darrers anys s’està produint la sobrevaloració de les produccions audiovisuals en detriment de l’anàlisi i coneixement de treballs audiovisuals en qualsevol format. La confusió té a veure, sens dubte, amb la pantallització de la nostra societat. Les produccions audiovisuals –amb o sense qualitat visual/narrativa/estètica–  resulten cada vegada més fàcils de produir i més fàcils de compartir en la societat de les pantalles i la hiperconnectivitat. La producció i els festivals escolars (del passat: Inquiet, Mira’m, ForoImatge; o del present: Mice) han jugat i juguen un paper decisiu com a estímul, mostra i punt de trobada. Tanmateix, goso afirmar clarament que em pareix tan important realitzar un curtmetratge/treball audiovisual amb alumnes com donar a conèixer i analitzar els múltiples relats audiovisuals i fenòmens comunicatius de la societat actual. Hi estem d’acord: Mirar i fer. Fer i mirar. Totes dues experiències de manera complementària i continuada al llarg dels dies, de les setmanes, dels mesos, dels cursos.

2. EL RISC DE CONFONDRE PRODUCCIÓ AUDIOVISUAL AMB EDUCACIÓ CRÍTICA

El conegut terme “parany del tècnic” fou utilitzat per Len Masterman –mestre i pioner a Europa en la introducció dels mitjans de comunicació a l’aula. Masterman volia advertir-nos que amb el treball pràctic no és prou i que  no garanteix per se el pensament crític. Si volem evitar la reproducció en els treballs escolars dels models dominants, cal un treball d’anàlisi paral·lel. Pilar Aguilar ha escrit també pàgines ben interessants al respecte. Què volem dir quan diem educació en comunicació audiovisual? Intentaré aportar una resposta al llarg dels punts següents.

3. EL RISC DE CONFONDRE TRANSVERSALITAT I ÚS INSTRUMENTAL DE LES TECNOLOGIES ACTUALS AMB EDUCACIÓ (i cultura) AUDIOVISUAL

Algunes veus insisteixen a dir que no s’hauria de demanar una nova assignatura sinó eliminar les ja existents. Hi estic d’acord! Però, mentre construïm eixa escola ideal, mentre no s’elimien totes les altres, l’escola del segle XXI pot prescindir de l’educació audiovisual?

L’audiovisual és vist encara com ‘quelcom al servei de…’, de la literatura, de la filosofia, del canvi climàtic, de l’educació per al desenvolupament, de l’educació en valors… És hora de reivindicar i donar valor a l’educació en comunicació com a saber escolar clau en el món actual i, per tant,  amb objectius propis, amb continguts propis. Ningú discuteix que l’audiovisual s’ha d’utilitzar de manera transversal i instrumental, però, a més:

hi ha el cinema com a art
hi ha la (post)publicitat: els espots, el màrqueting de carrer, la publicitat de contingut…
hi ha eixe edufotògraf anomenat Joan Fontcuberta, i tants d’altres
hi ha les marques sempre tan atentes per a educar… consumidors, clar. I els seus relats per explorar
hi ha els videocreadors
hi ha els falsos documentals i les seues pistes d’alt contingut pedagògic
hi ha la hiperconnectivitat
hi ha la desconnexió
hi ha… un llarg etcètera.

En una societat en què els agents educadors es multipliquen dia a dia, hauria d’haver també la mirada compromesa i crítica de l’escola, dels mestres i professors. L’any 2009 la Unió Europea difongué una recomanació per tal d’introduir una assignatura anomenada “Educació mediàtica” en l’ensenyament obligatori, per què el que “recomana” Brussel·les és tan determinant en alguns assumptes i tan insignificant en uns altres?

4. EL RISC DE CONFONDRE ELS RESULTATS AMB PROCESSOS PEDAGÒGICS I CREATIUS

Què és una producció audiovisual escolar? Una producció feta amb alumnes o una producció feta per alumnes, dirigits un professor? Parle de Secundària que és el que conec. Vull defensar el dret dels alumnes a viure complet un procés creatiu: a fer i refer el guió, a buscar actors i localitzacions, a sentir-se responsables de la gravació, a experimentar les possibilitats de l’edició. I, sobretot, el seu dret a equivocar-se, i a aprendre dels errors. Nosaltres col·laborem a educar ciutadans que després seran lampistes, o forners, o biòlegs, o periodistes o directors de cinema. Tant se val. El contacte amb els professionals és important, necessari. Tanmateix, l’externalització (això és: la producció audiovisual des de fora de l’escola a través de productores o associacions), al meu parer, és un error per dos motius: perquè mina l’educació audiovisual dels alumnes en nom de l’acabat professional o de la competitivitat; i perquè representa un pas cap a la mercantilització de l’educació, com en les darreres dècades hem vist en molts altres àmbits.

5. EL RISC DE CONFONDRE L’EDUCACIÓ AUDIOVISUAL AMB UN CROMO (no, no he dit croma; he escrit cromo).

L’educació en comunicació audiovisual compromesa i crítica reclama professorat especialitzat. No pot ser un cromo a l’espera d’un departament o d’algun professor que s’haja quedat sense hores en alguna temible reforma educativa. Tant fa si és de valencià, de grec, de filosofia o de tecnologia. L’educació en comunicació audiovisual reclama continuïtat del professorat, i vies d’accés dels nous titulats universitaris en comunicació a les aules de secundària.

Fet i fet, l’educació en comunicació audiovisual compromesa i crítica hauria d’ajudar a pensar els fenòmens culturals i comunicatius actuals més enllà de les opinions immediates i espontànies, en la teoria i en la pràctica. És la nostra responsabilitat docent i ciutadana.

I ara disculpeu tot el que, per les limitacions d’espai que l’ocasió exigeix o per oblit, he deixat fora d’aquest text escrit apressadament. Com acostuma a dir l’administrador d’aquest bloc: Seguim!

Pilar Alfonso Escuder
IES Doctor Faustí Barberà (Alaquàs)

(Article originalment publicat a 400 colps)

Els mitjans tecnològics a l’aula i la predisposició del professorat
Ja fa anys que a les escoles es treballen continguts amb mitjans tecnològics. No obstant això, l’escola els està integrant apressadament, desorganitzadament i de forma molt condicionada, atès que ja s’ha produït abans una introducció i un assentament d’aquests mitjans (i dels seus usos i funcions) en l’àmbit social i familiar (molts cops, de manera anòmala i disfuncional). Això fa que la presència dels aparells tecnològics a l’aula sigui avui irregular i desigual a Catalunya i que hi predominin factors com la dispersió i la consegüent desorientació de tothom: diferents aparells (ordinadors fixos, portàtils -particulars i de centre-, tauletes i mòbils) i diferents modalitats d’ús (aula d’informàtica, 1×1, aparells personals i comunitaris…) conviuen en la mateixa escola, fins i tot, en la mateixa aula, i amb diferents règims i condicions d’oficialitat (obligatori, recomanat, opcional, prohibit i clandestí). Alhora, conviuen entre el professorat diferents nivells, en ocasions massa dispars, de coneixement, adaptació i ús als nous mitjans tecnològics. I, encara, cada centre i, fins i tot, cada professor, pot fer una aproximació diferent a l’enseyament en i amb tecnologies, com també pot no fer-la. Tot això de forma totalment lliure i desregulada, amb l’afegit que avui la propietat de l’aparell tendeix a ser cada cop més de l’alumne.

L’educació en mitjans
L’educació mediàtica i audiovisual ha penetrat a l’escola només lleugerament. Iniciatives individuals i voluntaristes, deslligades dels currículums i sense gaire recursos (ni pedagògics ni econòmics) no aconsegueixen transcendir ni assentar l’alfabetització mediàtica en els instituts, en els currículums ni en les pràctiques educatives dels docents, almenys d’una manera coordinada, formalitzada i abundosa. Només durant un cert temps es va introduir l’educació mediàtica des d’un punt de vista funcional, utilitari i mecànic, és a dir, per introduir l’alumne en l’ús (en aquella vella i ara obsoleta, en cas d’exisitir encara, aula d’informàtica). Aquesta educació avui ja no és necessària.

El llenguatge audiovisual
L’escola ha ensenyat sempre gairebé exclusivament en el marc de la lectoescriptura. Però, paradoxalment, avui el món és majoritàriament audiovisual. L’escola ha de preparar els alumnes per al món, però oblida sistemàticament la cultura audiovisual i els el fa conèixer només a partir de la llengua escrita i del text. És absurd, doncs, en aquest context, bandejar l’ensenyament del llenguatge audiovisual i l’anàlisi dels mitjans o acudir-hi, com a molt, com a recurs lúdic o motivador.

No és poca la importància dels mitjans i dels continguts audiovisuals en la societat. Coneixem la realitat de forma mediatitzada, gairebé mai som al davant dels fets sobre els quals opinem i parlem. Els mitjans de comunicació ens donen coneixement més enllà del nostre cercle de relacions, ajuden a formar la nostra ideologia, propicien la nostra integració en la societat i ens proposen (sovint de forma massa contundent i persistent) models de bellesa i comportament. I, encara, avui els mitjans tecnològics ens permeten donar a les nostres vides un caràcter públic oferint documents personals a la comunitat. Els joves, en edat de formació, en reben un impacte enorme, fins al punt que els prenen de referència (a cegues o per imitació), en suspenen la incredulitat (com si tot fos ficció!) i no els apliquen els processos lògics de filtratge, contrast i crítica. Aquests consums indiscriminats i directes, sense mediació ni orientació, lluny d’enriquir-los els fa vulnerables i ignorants.

Un camí d’innovació metodològica
Doncs, per què no fer partícip l’escola de tot aquest procés, assentat ja (parcialment i ple d’irregularitats), en el dia a dia dels alumnes, orientat-los cap al consum acadèmic i responsable i cap a la creació i transmissió de coneixement més enllà de les proves escrites (exàmens, treballs…), en els seus mitjans de comunicació habituals (que no són ja el paper i el bolígraf) i en llenguatge audiovisual?

És imprescindible despertar en els alumnes una visió crítica i intel·ligent dels mitjans i convertir-los també en agents actius d’un món connectat i majoritàriament audiovisual. Cal fer-los passar de consumidors a creadors i accedir al coneixement d’una manera activa, donant una nova forma, pública i creativa, al seu aprenentatge. A l’escola, de manera natural, organitzada i orientada.

Gerard Vilanova, professor de llengua i literatura catalana a l’ESO
Col·legi El Casal, Castellar del Vallès