Al costat duna petita platja, al port antic del Roc de Sant Gaietà, un munt de gent –respectant la distancia– miràvem la pel·lícula que el FIC-CAT havia programat aquella xafogosa nit. Una sèrie de cinc sessions conformaven l’Espai FIC-CAT, una proposta de cinema a la fresca que algú havia qualificat simpàticament com el “FIC-CAT petit”.
Al dia següent vam quedar amb l’Antonio, el director del Festival Internacional de Cinema en Català (FIC-CAT). Ens vam trobar per dinar en un restaurant encantador del casc antic de Roda de Berà. Quan vam arribar ell ja hi era, ens va saludar des d’una taula rodona situada al pati del restaurant. Només seure ja estaven parlant de cinema.
L’Antonio estava content de l’assistència a la projecció de la nit anterior al port antic. Va ser un d’aquests dinars on parles de tot: de coses personals, de política… però sobretot de cinema. Era molt evident que l’Antonio tenia ganes d’explicar-nos, en detall, els motius de l’aplaçament del FIC-CAT fins al juny del 2021, dels intents per dur-lo a bon port i de les impossibilitats de fer-ho aquest any. Vam parlar de l’efecte Covid-19 en la indústria catalana del cinema… preocupant el nombre tan minso de produccions cinematogràfiques que hi ha previst estrenar aquest any. Realment molt preocupant!
Parlant de les noves produccions, no sé com va anar, però va sortir a la conversa el format de les pel·lícules, els plans verticals, les noves formes d’expressió en el llenguatge audiovisual, els plans enregistrats amb mòbil… No, clar! No cal seguir la “tirania del marc”, com diu el provocador Peter Greenaway.
Recordo aquest director gal·lès que diu que no és anglès, amb un impecable vestit de ratlles, en una conferència que fa anys va impartir a l’Auditori de La Pedrera parlant de les “tiranies del cinema”: de la tirania del text, del marc de la pantalla, dels actors i de la mateixa càmera. Durant tres hores va fer un “repàs” a diferents aspectes del cinema, d’un cinema que ell diu que està mort.
No cal estar sempre d’acord en tot el que diu Peter Greenaway, però sí que cal escoltar-lo atentament. Les seves reflexions, els seus plantejaments i provocacions moltes vegades es converteixen en metàfores lúcides sobre quina és la situació del cinema, sobre la imatge audiovisual en l’actualitat.
Tornant a la conversa sobre la “tirania del marc” i dels nous formats cinematogràfics, l’Antonio ens fa una reflexió molt adient: “Cal estar oberts a noves idees i a noves propostes”. Sí, indiscutiblement cal tenir la ment oberta, però quan veig un pla en vertical sempre tinc la sensació d’estat mirant pel forat del pany, li dic irònicament.
Malgrat la calor que feia aquell dia va ser un dinar molt agradable.
Francesc-Josep Deó