Mems, resiliència i sentit de l’humor en temps de la Covid-19

El 15 de març es decreta l’estat d’alarma a l’estat espanyol el qual ens fa quedar-nos a casa degut a la pandèmia de la COVID-19. Aquesta situació es desplega moment a moment amb la perplexitat i la incertesa del que serà demà. Dies tristos, de pèrdues, dies introspectius, de ràbia, de calma, de frustració, de reflexió. Moltes emocions contingudes dins la pròpia vivència i, entre aquestes, l’humor dels mems. Com un altre virus que es propaga per internet i les xarxes socials, passa a convertir-se en una vàlvula d’escapament col·lectiu. Però, què en sabem i què poden aconseguir realment els mems?

         La pel·lícula “Titanic” en relació a la COVID-19 i la creació de mems

Aquesta unitat d’informació (habitualment composta per imatge i text) que es replica a través d’internet i es pot multiplicar sense límits, és un nou model comunicatiu que està donant molt de si. No és casual que les grans empreses i les esferes polítiques li estiguin posant l’ull al damunt. Entre ironia i sarcasme també es contagien idees i opinions que deixen entreveure un potencial polític; acompanyat, de la difícil (o senzilla) tasca i d’un factor imprevisible que fa possible que un contingut sigui viral.

Els mems són també un llenguatge. Un art que plasma en imatges l’actualitat i posa una mirada pròpia sobre la societat. La ciutadania participa de la democratització d’internet sent productora, comunicadora i emissora d’imatges (i missatges) que configuren la nostra idea sobre el món a les xarxes socials.

En un confinament “global” on la nostra salut es troba amenaçada, més persones som sensibles a rebre un impacte a través de l’humor dels mems. Ens rebaixen la tensió. Com diu Andres Monroy-Hernandez (1) “El poder de difondre alguna cosa seriosa a través de l’humor és el que fa que els mems siguin especials”.

Com dos virus que es troben i es fusionen (la COVID-19 i els mems) posen al descobert allò “ocult” en el nostre ADN occidental. Una gran quantitat de mems giren al voltant d’uns hàbits posseïts per un “fer” compulsiu que trasllada la vida activa de l’exterior a dins de casa. Altres, apareixen mostrant-nos l’avorriment absolut que ens porta a comptar grans d’arròs, obrir la rentadora a trossos per buscar mitjons o treure les llavors d’una maduixa… un “no saber parar” que a part d’avorrir-nos, ens incomoda.

Entre somriures que volen ser alliberats també hi trobem la posada en evidència d’una incoherència i/o irresponsabilitat d’unes decisions polítiques. Un exemple és el permís d’anar a la perruqueria mentre tanquen la resta d’establiments no considerats essencials els primers dies de confinament. Una gran quantitat de mems van plasmar aquesta idea: tot tipus d’establiments convertits en perruqueries, braços robotitzats per rentar caps des de la distància, excuses de conductors que van a fer-se metxes… i un llarg etcètera. Com si els mems haguessin contribuït a desemmascarar una incongruència, aquesta mesura va ser anul·lada ràpidament.

Els gossos i el paper de vàter també es tornen protagonistes. El pànic de l’esclat de la notícia de la pandèmia fa que s’acabi el paper de vàter en alguns supermercats. Els gossos són els escollits i es converteixen en l’excusa de tota persona per poder sortir de casa. Per altra banda, una convivència estreta fa trontollar algunes relacions: l’amor de parella es posa en dubte igual que la paciència de pares i mares esgotats per la mainada.

Els mems representen de mil formes creatives tots aquests missatges d’èxit. Més enllà de referències culturals, generacions i idees polítiques, una situació comuna, en aquest cas, fa interpel·lar un gran target que reconeix els mateixos codis: quedar-se a casa de forma indefinida.

És cert que apart d’un gran viatge emocional, la pandèmia COVID-19 ens convida a una constant reflexió. Que l’esfera política vegi guerra contra un virus és la prova, una vegada més, d’una vida masculinitzada. Un moment en el que és necessari posar les cures al capdavant, passar de l’individu a la comunitat i donar espai a la natura i la vida animal, també és un portal per reconstruir una nova escala de valors.

Prendre consciència de qui som i què volem com a societat, ens fa responsabilitzar-nos de la realitat a la qual volem pertànyer. Com diu An Xiao Mina (2) “Els moviments estant re-imaginant el món a través dels mems; estan prefigurant el món que els agradaria veure. I prefigurar el futur és útil perquè t’ajuda a descobrir allò pel qual lluites”.

Carla Rodríguez Casellas
Drac Màgic

——————————

1.- Citat per David Chen (2014) a l’article 3 reasons why Internet memes are changing the world

2.- An Xiao Mina, 2019. Memes to movements: How the world’s most viral media is changing social protest and power. EEUU, Beacon Press

 

Manifest d’1entretants a propòsit de la situació educativa d’emergència ocasionada per la COVID-19

La crisi sanitària a causa de la COVID-19 ha provocat la declaració de l’estat d’alarma i, com a conseqüència, la suspensió de les classes presencials. Aquesta nova situació del procés ensenyament aprenentatge a distància, ha posat de manifest una mancança de la competència digital en el sistema educatiu actual. Tant l’alumnat com el professorat n’han patit les conseqüències. Superades aquestes primeres setmanes, ha passat el moment de les improvisacions i cal fer anàlisi i aprendre de l’experiència viscuda.

La UNESCO, en el Marc de Competències dels Docents en matèria de TIC, ja expressa clarament que per a integrar eficaçment les TIC en l’ensenyament i l’aprenentatge es precisa d’una redefinició de la funció dels docents en la planificació i aplicació d’aquestes tecnologies, a fi de canviar i millorar l’aprenentatge.

A més, al Fòrum Internacional de la UNESCO sobre les TIC i l’Educació 2030, l’any 2017, en la Declaració de Qingdao sobre Estratègies de mobilització de les TIC per a realitzar l’agenda Educació 2030, es reafirma que les polítiques i estratègies nacionals sobre les TIC en l’educació haurien de centrar-se en explotar el potencial de les TIC per a garantir que els programes d’educació compten amb recursos adequats i equitatius i insta els governs que donen suport a la investigació i les pràctiques pilot per a aprofitar les tecnologies emergents amb la finalitat de transformar els sistemes educatius, equiparar l’accés a les oportunitats d’aprenentatge i facilitar una prestació de serveis d’aprenentatge intel·ligent i individualitzada.

Des d’1entretants considerem fonamental que l’administració educativa considere, de manera urgent, aquestes qüestions:

      • Definir la competència digital docent, tant instrumental com metodològica. Cal elaborar un document marc adient perquè el procés ensenyament aprenentatge des de les TIC siga efectiu i no genere escletxes digitals.
      • Garantir la presència transversal real de la competència digital en totes les àrees. Tot i que es tracta d’una de les competència establertes per les lleis educatives, s’ha demostrat que resulta insuficient tal i com s’està plantejant actualment a l’aula. Per això cal replantejar-ne la presència transversal en totes les àrees i garantir que l’alumnat, en finalitzar les diverses etapes obligatòries, esdevé competent digitalment.
      • Formació digital del professorat obligatòria. El professorat ha de tindre coneixement de l’ús de les TIC i ensenyar-les al seu alumnat. Si coneix i fa servir les eines digitals en la pràctica docent, podrà acompanyar l’alumnat en el camí cap a la competència digital com a ciutadà autònom i crític, amb una formació que li permetrà accedir al món tecnològicament globalitzat.
      • Aprofundir en la competència informacional i mediàtica del nostre alumnat. Aquesta crisi sanitària també ha fet palesa la importància de la recerca d’informació pertinent, la necessitat de llegir críticament els discursos oficials i polítics, la capacitat per destriar la informació verídica i el tractament acurat d’aquesta per aturar la difusió de notícies falses.
      • Avaluar per aprendre. És menester reduir els continguts dels currículums i insistir, encara més, en el desenvolupament de competències i l’assoliment d’uns criteris d’avaluació. Cal una avaluació per a l’aprenentatge, inclusiva i individualitzada, que desenvolupe l’autoregulació, l’autonomia i la confiança en l’alumnat.

Sens dubte, i així ho veiem des d’1entretants, aquesta crisi ha posat de manifest alguns errors i mancances que cal corregir al més aviat possible. Cal considerar aquest confinament com l’oportunitat per a establir les estratègies adequades que enfortisquen el nostre sistema educatiu amb l’ús de les TIC i aconseguir que el nostre alumnat arribe a desenvolupar una capacitat crítica per a viure com a ciutadà lliure, que puga enfrontar-se amb garanties d’èxit a la societat en què els ha tocat viure i contribuir a fer-la més democràtica, inclusiva i solidària.

1entretants

Un matí a la redacció

Com es fa un TeleNotícies?
Durant un matí, hem tingut accés al departament d’informatius de TV3 per veure què s’hi cou a la seva redacció. Un matí a la redacció mostra tot el procés de realització d’un TeleNotícies, des de la reunió matinal, on es comencen a perfilar quins temes tindran més pes, fins al frenesí de darrera hora.

Un documental d’AulaMèdia produït per Kineina [audiovisuals]

“La Productora”

La Productora és una cooperativa centrada en la dinamització i la difusió cultural a través de les arts visuals i els mitjans audiovisuals. Oferim serveis creatius a qualsevol entitat cooperativa, empresa o col·lectiu que treballa en el sector cultural o que tingui un retorn social de qualsevol mena. Paral·lelament també produïm projectes propis amb els quals tractem d’oferir una visió més precisa del que som i pensem com a cooperativa creativa.

El nostre equip el formem tres persones provinents de diferents orígens amb coneixements i experiència en l’àmbit de la comunicació audiovisual, el disseny gràfic, el disseny web, el disseny d’espais i la fotografia, sent la multidisciplina un dels nostres trets característics.Com a col·lectiu, i abans d’esdevenir una cooperativa, hem col·laborat en diversos projectes des de l’any 2013 al Principat d’Andorra, Catalunya i Alemanya. Després de treballar plegades durant tot aquest temps, vam decidir que havia arribat el moment de consolidar i professionalitzar el projecte i després d’un llarg procés intern de reflexió, neix a a Sabadell l’1 de febrer de 2020 en forma de cooperativa: La Productora.

A causa del nostre compromís amb les noves dinàmiques globals de progrés cultural i social, tant la nostra forma organitzativa com els continguts dels nostres projectes són un reflex d’aquest compromís. En aquest sentit, La Productora s’adscriu a les pràctiques de l’Economia Social i Solidària (ESS) i pel que fa a la pràctica del cooperativisme, formem part de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya (FCTC) des del moment de la nostra constitució.

[Showreel 19 és un recull de mostres de vídeo que inclou diferents tipus de projectes audiovisuals com ara, videoresums d’esdeveniments, videoart, audiovisual educatiu, audiovisual corporatiu, gravació multicàmera o animació.] La productora

Tenim un nou projecte audiovisual… ens ajudes?

Des d’AulaMèdia estem dissenyant el nou projecte audiovisual DATUM. Dades, tecnologia i drets digitals que tenim previst realitzar durant els propers mesos.

La crisis de la COVID-19 ha posat en qüestió -una vegada més- la utilització de les nostres dades. No és la primera vegada que es posa en evidència que les dades privades poden ser utilitzades incorrectament.

A aquesta situació puntual cal afegir una utilització, massa habitual, de la tecnologia i de les nostres dades per a finalitats comercials o de control social, com per exemple el control de moviments a través del mòbil. Ara cal preguntar-se… si aquest és el nostre present com serà el nostre futur?

Les dades, la tecnologia i els nostres drets digitals serà el tema que tractarà, amb la col·laboració de diferents especialistes, la nova producció audiovisual d’AulaMèdia que realitzarem conjuntament amb la cooperativa La Productora dedicada al món audiovisual.

APORTACIONS i RECOMPENSES

Per tirar endavant aquest nou reportatge et sol·licitem el teu ajut econòmic per poder completar-lo amb èxit.

Si vols ajudar-nos, emplena el formulari adjunt i tria la teva aportació. Per agrair-vos el vostre suport econòmic us enviarem a casa una còpia del NOU DVD i d’altres “recompenses”.

Els tres tipus d’aportacions al projecte DATUM. Dades, tecnologia i drets digitals que us proposem són:

– SIMPLE – Aportació de 15 € ens permetrà enviar-vos, a la vostra adreça postal, UNA còpia del NOU DVD + una INVITACIÓ per a dues persones per l’estrena.

– DOBLE – Aportació de 25 € ens permetrà enviar-vos, a la vostra adreça postal, UNA còpia del NOU DVD + Un DVD extra d’AulaMèdia + una INVITACIÓ per a dues persones per l’estrena.

– EXTRA – Aportació de 35 € ens permetrà enviar-vos, a la vostra adreça postal, DUES còpies del NOU DVD + Un DVD extra d’AulaMèdia + una INVITACIÓ per a quatre persones per l’estrena.

[Pots fer la teva aportació econòmica al compte d’AulaMèdia:
ES26 3025 0005 8714 3323 2944 de la “Caixa d’Enginyers
Si us plau, indica en el remitent el teu nom i els teus cognoms.]

FORMULARI

Nom:

Cognoms:

Adreça:

Codi Postal:

Població:

Primer correu-e:

Segon correu-e:

Tria l'aportació que vulguis fer:

 

“Fer” o “fer fer”

Sovint, l’única via d’entrada consistent de l’educació mediàtica en l’ensenyament és la creació audiovisual. Que sigui el llenguatge predominant en la societat i als mitjans, la seva (aparent) fàcil lectura i l’accessibilitat als mitjans de creació i consum hi contribueix poderosament. Força escoles i docents utilitzen l’audiovisual per diferents motius i amb diverses finalitats.

De ben segur que esteu acostumats com jo a veure vídeos escolars en què es retrata una activitat d’aula o de centre: una exposició, una presentació, una cançó, petites representacions teatrals, un experiment, celebracions escolars… En aquest cas, tant la idea, com la gravació, com l’edició corren a càrrec de l’adult, que, si cal, disposa els alumnes de la manera que ha planificat per aconseguir el seu objectiu: mostrar una activitat amb els alumnes en acció. El docent, simplement, retrata una experiència com a mera documentació, per deixar-ne testimoni i potser fer-ne difusió.

Altres vegades el docent es veu amb cor de muntar una petita pel·lícula, un videoclip, un espot publicitari, un gag… posant-hi ell/a els mitjans i el know how necessaris: més o menys col·laborativament es fa un guió o es desenvolupa una idea, s’assignen uns papers als alumnes, l’adult agafa la càmera o el mòbil i esdevé un petit director de cinema a l’aula. Després, probablement a casa seva, farà l’edició del material i el mostrarà a l’aula i, si el resultat és meritós, potser també a la comunitat escolar. Aquesta experiència és possible en qualsevol nivell educatiu i requereix certa competència digital del docent.

Finalment, hi ha els docents més pragmàtics i proactius: sàpiguen o no crear audiovisuals, compten amb la destresa tècnica dels alumnes i amb l’accessibilitat dels mitjans de gravació i edició; el docent es concentra a definir els objectius educatius, posant el gènere al servei d’un altre propòsit, relacionat amb els valors o amb qualsevol altre contingut o objectiu escolar, i suma al procés d’alfabetització audiovisual, del qual ha de ser garant, el necessari sentit crític. Aquests docents no ‘fan’, sinó que ‘fan fer’, i manipulen l’alumne (en el sentit positiu: intervenen sàviament en el seu aprenentatge guiant-lo i contextualitzant-lo). Evidentment, aquest tipus d’iniciatives no són possibles fins, almenys, el cicle superior de primària. El docent no necessita aplicar cap competència digital pròpia, només necessita estar mínimament alfabetitzat en el llenguatge audiovisual dels mitjans per ser capaç de transmetre’n els fonaments.

Aquesta és una classificació somera de la producció audiovisual escolar. Entre els dos primers i el tercer, hi ha una clara diferència: als dos primers es planteja l’experiència com a exercici de les habilitats de l’adult, ja que és aquest qui s’encarrega de tot el procés i els alumnes són mers actors, activament o passivament, posats al seu servei. No impliquen cap guany en l’educació audiovisual de l’alumne. Al tercer cas, el docent trasllada la responsabilitat de la creació als alumnes perquè siguin aquests els protagonistes del tot el procés de creació. Els posa en mode creatiu i n’encamina l’aprenentatge. De les tres, aquesta és l’única experiència que té un valor consistent en l’educació audiovisual de l’alumne.

Curiosament, com que ningú neix après, molts professionals que han assolit el tercer estadi, han passat abans pels dos primers. I encara bo. Tot i així, aquest fet revela un dels drames de l’educació audiovisual i de l’educació mediàtica en general: com que no es requereix ni es forma el professorat (i, com a conseqüència, tampoc l’alumnat) en aquestes disciplines fora dels àmbits que li són propis, queda en mans de la iniciativa personal de cadascú. Talment com una afició o una dèria. Us imagineu un sistema educatiu que donés aquest tracte, posem per cas, al llenguatge matemàtic?

Gerard Vilanova

A la tercera, la vençuda?

Sala Laya. Filmoteca de Catalunya. Barcelona.

Hi ha dos conceptes estretament relacionats que, alhora de plantejar una proposta educativa, es corre el risc que un anul·li o, si més no, relegui l’altre a un paper quasi testimonial. Parlo de l’educació mediàtica i l’audiovisual. Un exemple el trobem en el programa EduCAC, que dedica un solitari mòdul dels 12 existents al tema (“cinema, més que entreteniment”) que no fa possible una aproximació detinguda al llenguatge cinematogràfic. Ben al contrari, considero que tots dos conceptes comparteixen la necessitat d’impulsar una visió crítica dels distints continguts que arriben a nenes i joves per les pantalles; però que a més, cal considerar l’audiovisual com una de les peces clau de l’aprenentatge cultural a les escoles i, també, una eina poderosíssima per atraure l’interès cap a altres arts: des de la literatura fins a l’arquitectura i l’escultura. No explico res de nou, només ho volia subratllar.

I és des d’aquest coneixement que es pot promoure l’estimació a les obres audiovisuals, factor crucial per a la creació de nous públics. El grau de desenvolupament social es mesura també en els seus hàbits de consum cultural, més encara en una època de creixent oferta d’oci de tota mena.

I l’aposta pedagògica no és ni serà mai neutral. Cal assumir-ho si volem atraure –o no- les noves generacions a les produccions audiovisuals del nostre país. Si els nostres veïns del nord, amb una llarga trajectòria d’estreta relació de l’escola amb el cinema, estan preocupats que les i els joves no només van menys a les sales, sinó que a més, escullen la potent i protegida oferta francesa un 20% menys que fa 3 anys, el món del cinema català com ha d’estar? Aterrit potser o el següent? Doncs pensem-hi.

Malauradament portem una dècada en blanc respecte allò que disposa la llei d’educació i també la llei de cinema pel que fa a l’educació audiovisual/mediàtica. Els motius d’aquest desori són molts i alguns apunten directament a la idiosincràsia de l’administració educativa, però també al mateix sector audiovisual. De res serveix lamentar-se’n.

Ara, però, se’ns obre una nova finestra d’oportunitat: la propera (?) transposició a la normativa catalana i estatal de la Directiva de Serveis de Comunicació Audiovisual. Una directiva europea que assenyala una explícita obligació per a tots els estats membres: “promouran i prendran mesures per al desenvolupament de les capacitats d’alfabetització mediàtica”; i que abans no acabi el 2022 hauran d’informar a la Comissió sobre què i com ho han fet.

L’actual Llei de la comunicació audiovisual de Catalunya diu que li correspon al Govern “adoptar les mesures necessàries per a afavorir l’ensenyament de les matèries relacionades amb el món audiovisual en el sistema educatiu”. Una disposició molt genèrica sí, però que obre la porta a fer el que toca fer. Anem a fer-ho?

Daniel Condeminas
Consultor en comunicació