L’estupidesa emocional

Un fabricant català d’un conegut producte de neteja aconsegueix el certificat de producte ecològic europeu. Una cosa única i molt difícil d’aconseguir en un món tan ple de química tòxica com els productes de neteja. Lògicament, ho explica en la seva publicitat com un gran valor que el diferencia (a banda de l’eficàcia del producte). Al cap d’uns anys el mateix fabricant decideix fer una campanya totalment diferent, deixant de banda qualsevol informació sobre l’etiqueta ecològica. Ara contracta un director de cinema de renom per rodar un anunci en què una parella en roba interior (escultural ell, espectacular ella) té una espècie de preliminars sexuals sobre un electrodomèstic (rentaplats, vitroceràmica o rentadora, segons la versió) mentre tiren el producte en qüestió.

Quin va ser el resultat de cada campanya entre els consumidors? La primera campanya, la que posava de relleu un valor popular com la sostenibilitat, no va funcionar. Les vendes van augmentar molt notablement amb la segona campanya, sense cap missatge lògic. No cal dir quina va ser la conclusió que en devien treure de cara a les següents campanyes.

Això vol dir que els ciutadans som idiotes? Deixem-ho en que demostra que som éssers emocionals, que la nostra meitat emocional sembla ser més de la meitat i que la nostra conducta de vegades es mou a mig camí entre la tendresa i l’estupidesa.

emancipacioI, com no podia ser d’una altra manera, la indústria publicitària ha aprofitat aquesta característica humana des dels seus inicis. Un cas molt interessant és el d’Edward Bernays i les seves Torches of freedom. Ens situem als feliços 20 del segle passat. Un fabricant de tabac ha aconseguit que l’exèrcit nord-americà inclogui paquets de la seva marca en les racions de ranxo que donen als soldats que van a la Primera Guerra Mundial. Això lògicament ha multiplicat els seus ingressos. Però en vol més i s’adona que si pogués estendre el consum també entre les dones es doblarien els ingressos. Com aconseguir-ho? Aquí entra la mà de Bernays. Observa que la dona a Estats Units es troba en un procés d’alliberament i de voler aconseguir els mateixos drets que els homes (és l’època, per exemple, de les anomenades sufragistes) i decideix convertir els cigarrets de la seva marca en Torxes de la llibertat per a les dones, en un símbol de la seva lluita per la igualtat de gènere (“per què els homes poden fumar i nosaltres no?”). Entre d’altres anècdotes, va enganyar un grup de dones per a participar en una marxa (suposadament organitzada per grups feministes) de dones que anaven fumant per la cinquena avinguda de Nova York, com a acte d’autoafirmació.

Agafar un producte que suposa un cost econòmic constant, converteix la persona en addicta i pot provocar malalties terminals, i aconseguir presentar-lo com una icona de la llibertat ens pot causar perplexitat. Però una perplexitat incomparable amb la que causa el fet que la gent s’ho cregués i el consum entre les dones augmentés exponencialment.

La mateixa indústria del tabac va fer una cosa semblant a la segona meitat del segle XX, quan la comunitat científica va acabar demostrant indiscutiblement la relació directa entre fumar i diferents malalties greus. No podien contrargumentar racionalment aquestes conclusions científiques, així que van optar per missatges que parlaven d’aventura, de sabor, de masculinitat, de llibertat, de caràcter… Entre d’altres, hi va participar també la indústria del cinema i durant uns anys la majoria dels protagonistes fumaven en pantalla. Avui dia això no passa.

donesf

Ja fa molt de temps que moltes entitats financeres van començar a apuntar de ple cap a l’emoció, com molts altres anunciants. El banc que té una posició dominant parla sobre confiança, estabilitat i sentir-se com a casa; el que aspira a treure-li aquesta posició ens parla sobre el valor del canvi. Però ara els bancs en general passen un moment de baixa popularitat per qüestions com l’engany de les preferents (potser aprofitant justament la confiança que havien creat), el rescat de la banca per davant de l’educació o la sanitat, les operacions fraudulentes i especulatives, les indemnitzacions milionàries als directius, etc. La resposta racional davant de tot això seria intentar sortir a justificar punt per punt les seves decisions, aclarir i identificar responsabilitats. Seria lògic. Però no econòmicament rendible. La realitat demostra que és molt més rendible parlar de seny, de diàleg o d’identitat, o bé contractar persones referents, respectades però properes que , almenys públicament, encarnen valors com l’esforç, l’excel·lència, la saviesa… (fins i tot alguns suposats referents “d’esquerres”) I que per alguna raó es presten a ajudar els bancs a rentar-se la cara, malgrat. O bé presentar-se com l’amic de confiança que ens ofereix coses tan “nostres” i estimades com les notícies i retransmissions del Barça.

I podria seguir la llista de casos que comencen amb el llançament d’un missatge racionalment absurd i acaben amb un “…i va funcionar”. Això demostra que en la batalla interna entre dos missatges contradictoris, sovint és més definitiu el tenir la sensació de sentir-se estimat que no pas saber que no ho som, la sensació de sentir-te ben tractat per sobre d’analitzar fredament que no ho estem sent. Que sovint té més força uns segons de sensacions confortables que ens regalen còmodament asseguts al sofà que no pas certeses contrastables que tenim a només un clic de distància. Encara que sapiguem que és un missatge interessat, inventat, ficcionat, persuasiu i no pas informatiu. Una anàlisi rigorosa costa temps, esforç i de vegades diners. Una descàrrega emotiva és qüestió de segons.

cervell

Fins a quin punt hom és lliure de decidir quan s’hi barregen les emocions, quan s’entra a la capa més fina del cervell? Quan la publicitat deixa de fer el que diuen els manuals (explicar característiques del producte) per passar a vendre emocions, sensacions? Quan deixa de vendre’ns cotxes, refrescos o roba per vendre’ns felicitat, llibertat o personalitat? I a més… qui vol renunciar a poder baixar al supermercat a comprar felicitat?

Xavier Breil

@xavierbreil

El discurs mediàtic sobre la immigració

mitjans

La guia El discurs mediàtic sobre la immigració a Catalunya, conté reflexions per a la consecució d’un llenguatge inclusiu a partir de l’anàlisi i la recollida d’expressions que actualment s’utilitzen a la ràdio per definir les minories ètniques, la immigració i els estrangers, per tal de determinar fins a quin punt es fonamenten en el llenguatge de l’odi i/o el racisme modern (o fins i tot reforcen) o bé contribueixen al reconeixement i a la inclusió de les persones immigrants i les minories ètniques.

A partir d’una mostra de magazins matinals radiofònics, s’estudia quan i com s’utilitzen conceptes com ara cultura, immigració, multiculturalisme, diversitat, integració, interculturalitat, ètnia, nouvinguts, nous catalans, autòctons, origen, islam, etc., per tal de determinar quin és el context i quines són les conseqüències d’utilitzar aquests termes.

Mesa per a la Diversitat en l’Audiovisual

 Guia El discurs mediàtic sobre la immigració

Tenim una mirada crítica… o encara creiem que l’objectivitat informativa existeix?

Una mirada crítica. Un (des)enfoc crític sobre els mitjans de comunicació. Aquest DVD vol reflexionar sobre el periodisme i la seva funció social. El reportatge recull cinc mirades d’especialistes que ens ajuden a analitzar diferents aspectes que reflecteixen els mitjans de comunicació: el racisme, el masclisme, el classisme… El DVD també vol mostrar la situació del periodisme a casa nostra.

Pots demanar aquest DVD a AulaMèdia (per 15 €) AQUÍ

Una mirada crítica [vídeo promocional]

Què hi ha Darrere la Pantalla?

4dvds

1.- Una visita guiada
2.- Els informatius
3.- Els dramàtics
4.- La publicitat

Material didàctic per treballar la TV a l’aula

Podeu comprar els DVDs de la col·lecció Darrere la Pantalla a les botigues d’Abacus.

—————————————————————————————————————–

La publicitat · Darrere la Pantalla [vídeo promocional]

Cada dia rebem centenars d’impactes publicitaris. Són missatges presents a la televisió, a la ràdio, als diaris i revistes, a Internet o al carrer. Qualsevol lloc és bo per posar-hi un anunci. Estem envoltats de missatges ideats per seduir-nos i incitar-nos al consum. Però, tot s’hi val per vendre?

En aquest DVD ens hem endinsat en el món de la publicitat per conèixer quines estratègies fan servir els publicistes per aconseguir els seus objectius i saber quins efectes pot produir la publicitat en els consumidors.

————————————————————————————————-

Els informatius de televisió · Darrere la Pantalla [vídeo promocional]

Els ciutadans i ciutadanes tenim la necessitat i el dret d’informar-nos. En funció de la manera com s’organitzi, con es desplegui, com s’expliqui la informació s’hi donarà una visió o una altra del nostre món. Per conèixer com es fan els informatius de televisió i aplicar-hi una mirada crítica hem comptat amb l’ajut de Gavà Televisió.

Un reportatge de la col·lecció “Darrere la Pantalla” que té com a prioritat educar en televisió, en aquest cas, mostrant com es construeixen les notícies.

————————————————————————————————-

Una visita guiada a la televisió · Darrere la Pantalla [vídeo promocional]

Estem acostumats a dir “el programa de…”, substituint el nom de l’espai televisiu pel del presentador o presentadora que el condueix. Sovint oblidem que si aquesta “estrella” pot fer la seva feina és gràcies a l’equip que té darrere la pantalla.

Per conèixer la tasca d’aquest equip, aquest DVD ens mostra una visita guiada a una televisió local. Aquest reportatge, acompanyat de diversos extres (la classe pregunta i els exercicis), esdevé un material amb moltes possibilitats per treballar a l’aula.

————————————————————————————————-

Els dramàtics de televisió · Darrere la Pantalla [vídeo promocional]

El DVD Els dramàtics de televisió recull diferents aspectes dels dramàtics a televisió: la construcció de la narració dramàtica, la inclusió de la publicitat en les sèries, efectes del missatge narratiu sobre els telespectadors, etc.

Aquest DVD, com els altres tres de la col·lecció, inclou les propostes didàctiques “la classe pregunta” i els “exercicis”, propostes que es complementen amb una guia didàctica que podreu trobar a Internet. Un material que té com a prioritat educar en televisió, en aquest cas, mostrant com es construeixen els dramàtics de televisió.

————————————————————————————————-

Un tema espinós

Sortiu del local situat al mig del Raval. Tens la camisa enganxada a la pell. L’espectacle? Divertit… com deia algú: Polaroid és la vida mateixa!. Et preguntes per què en aquests locals underground sempre fa tanta calor… però t’adones que la resposta està implícita en la mateixa pregunta.

Malgrat que són tres quarts de dotze i amb les limitacions que t’ofereix el whatsapp, fas una crítica d’urgència al Pau i el felicites per l’espectacle.

En Pau et contesta:

– Gràcies per aguantar la calor.

– Això, al TNC no passa. – Li respons.

Al matí següent, pel carrer, et trobes en Ferran, un company de treball amb el qual vau coincidir en un institut de Sants, de “la perifèria de Barcelona” que diria el teu amic Aniol. Us poseu al dia i parlant, parlant et pregunta:

– Aquest any no feu Escola d’Estiu?

Tu cansat del tema, de tantes voltes com li has donat i del temps que has perdut, li contestes un breu…

– No, només farem un curs.

– Es veu que aquest any està fatal, no? Et pregunta retòricament el Ferran.

escolaestiu12– Sí. S’estan anul·lant molts cursos de les escoles d’estiu… no hi ha prou gent matriculada en les activitats.

– Es que ja està bé! – Es queixa el Ferran – Ens posen més hores, més alumnes per classe i a sobre ens retallen la paga!

– I les subvencions a les escoles d’estiu…! Exclames tu.

– Però, per sort, seguiu tossudament alçats. – Diu, mig rient i tancant el puny.

– Sí, ja veus… – Li deixes anar, no massa convençut.

Tu ets conscient que és un tema espinós, amb molts elements i alguns de contradictoris, però no tens ganes de parlar…

No per això et deixa de fer ràbia que la realitat sigui tossuda i que el professorat amb la paga de juny retallada, no vulgui pagar els 70, 90 o 120 € que val la matrícula d’un curs de formació permanent de qualsevol Escola d’Estiu. Un preu que en els darrers anys s’ha duplicat o triplicat per culpa de les retallades a la formació.

formacioÉs tard, malgrat l’hora la calor encara és present a casa. Ja has acabat l’article i per sobre de la teva espatlla apareixen uns ulls que encuriosits van rellegint la pantalla del teu ordinador… Tu, neguitós i sense girar-te, esperes algun comentari.

Finalment et diu. – Aquesta vegada t’ha sortit una mica pamfletari… no?

Tu et gires de cop i li engaltes un….

– Ja ho sé! Ja ho sé! Que vols que hi faci?

– Ui… com està el tema! Es nota que la calor et posa molt nerviós… realment estàs enjoliolat! – Et contesta girant cua i afegint – Me’n vaig a dormir… si puc!

Francesc-Josep Deó