La competència tecnològica. Les raons d’un fracàs

Després de ja força anys des de la irrupció i popularització de les noves tecnologies de la informació, la comunicació i l’aprenentatge, i també d’intensa digitalització, hom té la sensació que a l’escola li queden encara algunes assignatures pendents de resoldre en relació a la competència tecnològica. A continuació plantejo tres raons que penso que expliquen, només en part, aquest fracàs.

1. LA FAMÍLIA, DESORIENTADA
Les tecnologies arriben a mans dels infants abans que la seva educació per a utilitzar-les. Ordinadors, tablets, consoles i mòbils aterren lliurement i en massa en l’entorn familiar, on gaudeixen d’una aurèola fascinant i generalment s’utilitzen només amb una finalitat lúdica, primer, i lúdica i social, després. Generalment, la família poc conscienciada posa pocs límits i filtres, de manera que pot arribar a utilitzar aquestes eines deliberadament com a mainaderes, en la primera infància, i com a educadores (Internet té aquesta facultat: deixar empremta en l’infant i en l’adolescent oferint models de tota mena i viralitzats), una mica més tard. Tot això, habitualment, en absència de vigilància i control adult.

No és corrent trobar famílies que s’esforcin a regular l’ús de les tecnologies dels seus infants, algunes perquè no estan en una posició adequada (perquè ja en són addictes), altres perquè ja els va bé tenir la mainada entretinguda i altres perquè senzillament no poden vèncer el poder de seducció d’aquestes eines. L’adult tampoc ha rebut educació en aquesta matèria i se serveix del seu sentit comú, un sentit que està en formació encara durant la infància.

Tampoc és usual trobar famílies amb un codi ètic que contempli l’educació en l’esfera digital. La majoria de famílies eduquen per al presencial, però obliden el virtual. I deleguen en l’escola una educació que hi és escassa. I no ens oblidem que el virtual existeix també, és real i influeix poderosament en les nostres vides.

2. LA INFRAESTRUCTURA TECNOLÒGICA ESCOLAR, AVARIADA
Lamentablement, wifis insuficients que no donen a l’abast, incidències en l’abastiment i fiabilitat del senyal, varietat de terminals (ordinadors fixos, portàtils, tauletes i mòbils, amb diferents prestacions, funcions i sistemes operatius) i en ocasions obsolets i/o deteriorats són una constant al llarg del sistema educatiu. També, la coexistència (de vegades, dins del mateix centre) d’un model amb aparells comunitaris i un altre amb aparells de propietat és un problema no resolt. I no només cal focalitzar en l’aparell, sinó també en la tarifa de dades en el cas dels dispositius mòbils.

En aquesta precarietat que no crec que sigui gaire esporàdica, el professor motivat ha hagut de crear almenys dos plans, un que compti amb la nova tecnologia i una altre que no. I el professor desmotivat ha trobat una excusa demolidora.

3. L’IMMOBILISME METODOLÒGIC, ENCARA
I arribem al moll de l’os. Al meu entendre, l’escola ha aplicat una visió excessivament tecnologista a l’ensenyament. S’ha fet amb noves tecnologies que han substituït les velles, però no ha fet evolucionat gaire la metodologia. En molts casos, el contingut del llibre al PDF, al web o al blog, i poc més. Aquesta pràctica tan habitual és reveladora d’una falta d’evolució cap a una mentalitat vertaderament digital, on el mitjà es posa al servei de l’objectiu i estimula el professional a explorar noves possibilitats.

Per força, unes eines tan potents i amb tanta capacitat disruptiva haurien d’haver capgirat ja l’escola com un mitjó: creació de nous materials educatius (dinàmics, propis, adaptats, creatius, multillenguatge…), ruptura de la consideració convencional de l’espai (l’aula, el mobiliari i la seva disposició…) i del temps (sessions de temps limitat i programat, horari i calendari inflexibles…), cerca de lideratges experts (en la línia dels mentors digitals, però, sisplau, un per cada centre i amb dedicació exclusiva!), incorporació de l’educació mediàtica als currículums (que posi la comunicació i els continguts audiovisuals al centre del procés, sense subordinacions ni indecisions), nous mecanismes d’avaluació (dia que passa sense una nova selectivitat, dia que es perd), nous mecanismes d’accés a la professió (prou oposicions anacròniques, borses precàries, formacions cosmètiques…), etc. Hi ha tant de camí per córrer!

Però la realitat és que algunes d’aquestes mesures cauen a la primera per la dificultat organitzativa que suposen. Requereixen reformes estructurals que els seus responsables ni es plantegen. Doncs potser ja és hora de sortir d’aquesta zona de confort, perquè també dins d’aquest mateix sistema amb el que soc tan crític hi ha vertaderes experiències d’èxit, autèntics brots verds (alguns els podeu llegir en aquesta mateixa revista digital), que poden servir d’inspiració i de referència.

Gerard Vilanova
TIC-ACTIVA

Jornades EDU[cinema]

Foto: Júlia Boqué

La revista digital AulaMèdia organitza -el divendres 26 i el dissabte 27 de novembre de 2021- les Jornades EDU[cinema] sobre l’educació i el cinema.

Les Jornades d’AulaMèdia volen ser un espai per la reflexió i el debat sobre l’Educació en Comunicació, en aquesta edició volem centrar-nos en el cinema a les aules d’Educació Primària i de Secundària. Unes Jornades per repensar propostes per a la producció audiovisual com a eina creativa i també per reflexionar sobre els continguts del cinema i com desenvolupar una anàlisi crítica cinematogràfica.

En les dues sessions que s’estructuraran les Jornades EDU[cinema] ens preguntarem Qui ens ensenya cinema? i parlarem i debatrem sobre les Dones, el Cinema i l’Educació. A més, dedicarem un espai a les experiències de producció audiovisual escolar, també hi haurà temps per la projecció de la darrera producció d’AulaMèdiaEL FALS DOCUMENTAL. Una metàfora de la realitat que obrirà les Jornades.

MÉS INFORMACIÓ JORNADES EDU[cinema]

L’educació al CineCiutat

CineCiutat.org

CineCiutat creu fermament en l’extraordinària força transformadora del cinema com a mitjà educatiu.

Per això, des de 2014 promovem la col·laboració amb escoles, escoletes, instituts, universitat, Institut d’Innovació i Recerca Educativa i diferents associacions formals i no formals, per tal que el cinema esdevingui una eina educativa poderosa.

Creiem fermament que els valors, els contravalors i la reflexió que comporta tot visionat d’un film mou a l’alumnat cap al pensament crític, el debat, el plantejament i replantejament d’idees, valors i estereotips.

Per això, cada curs dedicam temps, esforç i il·lusió per preparar un dossier amb una mostra -per matèries i nivells- de pel·lícules apropiades per l’alumnat d’infantil, primària i secundària. Oferim les nostres instal·lacions als centres educatius perquè puguin visionar els films que considerin adients (gestionam els drets de qualsevol pel·lícula que ens demanin), o els feim propostes relacionades amb temes transversals o específics. Elaboram material didàctic adaptat a edat i nivell per tal que sigui possible el treball tan abans com després del visionament. Planificam activitats complementaries com debats, taules rodones, ponències.

En aquesta línia, els centres educatius compten amb la possibilitat de sol·licitar tallers sobre cinema (Llenguatge del cinema. La importància de la música, guió i creació de personatges. Primers instruments de cinema, oficis del cinema. Stop Motion, Chroma…) I, sota petició, també obrim al gran públic la part de les nostres instal·lacions que es veu com, per exemple, la cabina de projecció. Durant la visita els explicam com han canviat aparells i formats audiovisuals, les mostram la darrera tecnologia (projectors dcp, disc dur) contraposada a les antigues màquines i pel·lícules de 35 mm, provocant curioses reaccions.

CineCiutat.org

A més de la tasca diària, anualment realitzam un curs de formació per el professorat amb col·laboració amb la Universitat de les Illes Balears i amb el suport de la Conselleria d’Educació, que tracta diferents aspectes del rol docent del cinema. Aquests cursos sempre ens aporten una dosi d’optimisme en el futur, ja que tenen uns ponents magnífics i uns assistents implicats.

A més a CineCiutat programam activitats familiars amb diferents projeccions i tallers, emissions de documentals i pel·lícules per públic juvenil i adult compromeses socialment (Out of plàstic, Demain, Tot inclòs, Dominion). La tasca diària de gestionar activitats educatives amb petits, no tan petits, joves i adults és una de les activitats més gratificants que hom pugui assolir. La satisfacció de veure als més petits ballar amb la cançó final de El llibre de la selva (1967), emocionar-se amb El Chico, i plorar amb La Canço de la mar. O als més grans visionar clàssics des d’una mirada nova, conscienciar-se del moment en què vivim, de la importància de l’ecologia i la llibertat, de la solidaritat i l’altruisme. Hem observat famílies amb nens de tres i quatre anys debatre sobre feminisme després d’una projecció (Zog), parlar sobre la pèrdua (La increïble història de la pera gegant), valorar la diferència (Zibila i el poder de les ratlles) i moltes més coses que et provoquen un somriure inconscient.

CineCiutat és molt més que un cinema. CineCiutat és una aposta integral per la cultura i, des de la nostra vessant més docent, creiem que els cinèfils de demà són els nens d’avui. I, sens dubte, nosaltres farem tot el que estigui a les nostres mans per educar a través del setè art, per educar la mirada.

Cristina Cifre
Responsable d’activitats educatives. CineCiutat. Palma.

Festival Cinema Ciutadà Compromés 2021

AulaMèdia projectarà el reportatge EL FALS DOCUMENTAL. Una metàfora de la realitat en el marc del VII Festival Cinema Ciutadà Compromés que organitza ACICOM (Associació Ciutadania i Comunicació) del País Valencià.

PROJECCIONS DEL FALS DOCUMENTAL:

– DIMECRES, 10 de NOVEMBRE de 2021

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
> 8.30 h – Edifici Màster de Secundària. Universitat de València. Carrer de l’Alcalde Reig 8, València.
> 17.00 h – Facultat de Magisteri. Universitat de València. Avinguda dels Tarongers, 4. València.

FCCC2021

El VII Festival Cinema Ciutadà Compromés, amb una dotació econòmica modesta, aconsegueix ser un dels Festivals de referència al País Valencià, tant per les seues característiques i punt de vista com per les xifres. És el Festival més llarg: des del 27 d’octubre, Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual, fins a la gala de cloenda i lliurament de guardons, 23 de novembre. Es realitzen projeccions i activitats paral·leles en 21 localitats diferents, en 43 sales, amb més de 60 entitats col·laboradores i més de 80 audiovisuals diferents projectats. Més de 100 sessions programades, moltes d’elles amb la presència i participació dels autors de l’audiovisual.

El Festival busca generar sinergies entre autors, públic i societat civil, a través dels cine-fòrums en els quals participen els i les realitzadores i implicant a més de 60 entitats de tot el país (associacions veïnals, culturals, de defensa del territori, ecologistes, etc.) .

“Hem aconseguit ser un Festival de referència amb característiques singulars: audiovisuals valencians, de mirada compromesa amb la societat, fomentant la nostra llengua i acostant els audiovisuals a qualsevol indret del nostre País. Sempre comptant  amb la implicació de persones, entitats, i institucions molt variades”, ha manifestat Pastor.

Al VII Festival de Cinema Ciutadà Compromés es tractaran temàtiques de màxima actualitat, com ara, memòria històrica, feminismes, defensa del territori i noves realitats socials. A partir d’estos quatre eixos, el Festival pretén desenvolupar la part crítica i social de l’audiovisual fet a la nostra terra, atenent i prestant major atenció als productes fets en valencià.

Altre dels trets d’identitat del Festival es el fet de dur l’audiovisual on està la ciutadania, Utilitzant sales comercials com Cinemes LYS, Multicines d’Ontinyent i institucionals (universitats, museus, cases de cultura, etc.); però, també, sales d’associacions, ateneus, col·lectius, plataformes, etc.

“No som un Festival de catifa roja; però sí una mostra compromesa i ciutadana molt ambiciosa” ha remarcat Jose Ignaci0 Pastor, Director del Festival.

Qüestions audiovisuals

“Al llarg de la història, la informació i la narrativa sempre han estat fonamentals per crear el marc de pensament.”

Simona Levi

“La filosofia, i també el cinema, són expressions de la tensió existencial, social i política”

Miquel Seguró

Aquest darrer curs ha estat un temps amb molts canvis i incerteses que ens ha fet replantejar-nos moltes coses, entre les quals aquelles que sempre hem donat per sabudes. Això ens ha portat inseguretats i ens ha creat la necessitat de revisar tot allò que ara s’ha posat en qüestió i d’aquí és d’on neix l’experiència que s’exposa a continuació.

Per l’alumnat, després de passar un confinament i de començar un nou curs ple incerteses, va fer que moltes de les preguntes fonamentals sobre temes que els preocupen i els amoïnen tornessin a primer pla. L’activitat educativa que es presenta a continuació parteix doncs de la necessitat de revisar una sèrie de conceptes que durant la pandèmia s’han repensat a través de la reflexió i la creació audiovisual.

Què s’espera de nosaltres? De què tenim por? Com percebem el temps? Què està bé i què malament?…

El coneixement neix quan les persones es posen a reflexionar de manera crítica i rigorosa sobre les qüestions que ara s’han posat a primer pla, emprant termes generals i abstractes, així com arguments racionalment vàlids, que permeten entendre millor la realitat i orientar-nos-hi. Per exemple, preguntar-nos «què entenem per Art?», «què és el bé i el mal?» o «quin temps tenim i com el vivim?» engendra un coneixement, perquè cada persona posseeix uns coneixements previs i molts d’ells han estat configurats o apresos a través del nostre univers visual i audiovisual.

Fomentant el pensament reflexiu, el treball cooperatiu i el diàleg, es promou l’autonomia, la capacitat de comprendre i actuar en el món, i fomentant una mirada crítica cap a l’univers visual que ha configurat part del nostre aprenentatge ens dota de compromís com a consumidors i productors que som.

La necessitat d’estimular una actitud reflexiva i crítica davant les idees i davant la visió del món que ens imposen els poders establerts i els mitjans de comunicació de massa dels quals n’hem passat a dependre aquests darrers temps (Internet, productes d’entreteniment, xarxes socials…) ens ha permès elaborar bones argumentacions, fomentant l’hàbit de repensar les conviccions amb bones raons que qualsevol altra persona pugui entendre, la qual cosa és imprescindible per a avançar en la recerca de la veritat i resoldre els problemes de la millor manera possible.

Aquesta experiència també respon a la necessitat d’empoderar l’alumnat que implica oferir-los coneixements i també donar-los la iniciativa, el temps i l’espai per que s’expressin. En establir la relació dels contextos personals del seu “media ambient” amb els continguts curriculars, es pot propiciar un efecte transformador en la vida de l’alumnat, cosa que fa que es reconeguin com a membres de la societat en què viuen i desenvolupin idees d’interacció comunicativa responsable i compromesa.

El resultat del procés són unes creacions audiovisuals fetes a partir d’exemples de la cultura visual que han configurat la reflexió, i una revisió d’allò que en aquests moments ha esdevingut una incertesa.

L’estructura de la seqüència didàctica d’aquesta experiència comença per un procés de diàleg, continua amb una creació d’un guió a partir de les preguntes formulades i finalment acaba amb la creació d’un producte audiovisual i amb la seva avaluació conjunta.

Gemma Paricio
Cap d’estudis Institut Euclides

 

Es poden veure una mostra dels audiovisuals creats al bloc d’Euclides TV:
QÜESTIONS AUDIVISUALS

 

El cinema a l’aula… instrument o espai d’aprenentatge?

Com a redactor de textos sobre cinema per a algunes publicacions i mitjans vinculats a l’àmbit de l’educació, tinc la sensació de que gran part del cinema que es veu a les escoles parteix d’una visió on el contingut de les pel·lícules a visionar, i el grau d’exemplaritat de la seva moralitat, té un pes molt major que la resta d’aspectes que fan que el cinema sigui un mitjà d’expressió i no un instrument ideològic. Una situació paradoxal en un instant en el que l’autoregulació dels educands (que ocasionalment amaga no poques carències estructurals i de recursos humans sota un mant de pedagogia avançada) sembla haver conquerit al menys una part del discurs educatiu a Catalunya, mentre un sector igualment creixent de les manifestacions creatives i/o artístiques destinades a un públic en edat d’escolarització obligatòria evoluciona cap al sentit contrari. Les capacitats expressives d’aquestes manifestacions s’han vist reduïdes a meres corretges de transmissió de postures ètiques i morals ad hoc de les dels adults, amagant sota la catifa tot allò que pugui contrariar-les.

Centrant-nos en l’àmbit del cinema a l’escola des d’una perspectiva espectadora, si bé és cert que a edats on el reflex conductual i moral dels infants cap als adults aquesta postura pot ser útil i fins i tot necessària, no triga en esdevenir empobridora per furtar als seus espectadors la possibilitat d’errar moralment i cultural en el sentit més ampli i, per tant, de poder desenvolupar-se en cap d’aquest sentits.

Existeix, però, una altra forma de contemplar i debatre el visionat de cinema com una activitat altament pedagògica sense deixar de concebre’l com un espai expressiu, sempre supervisat i regulat per l’escola i els seu equip docent. Un que, lluny de partir de l’exemplaritat sense excloure-la, permet aprendre tant dels valors que es desprenen de les pel·lícules que el composen com, també, dels seus antivalors o contravalors, a més de l’ús del llenguatge audiovisual que els dona un sentit o un altre. Resumint molt, podríem dir que els valors es desprenen d’aquelles accions i decisions moralment constructives o positives, mentre que els antivalors (invisibles en moltes de les sessions de cinema a les escoles) son, com el seu nom indica, el seu contrari, tot i que des d’una postura prou laxa com per estar oberts a la interpretació sobre la seva bondat o maldat.

Per contra, els contravalors no gaudeixen d’aquesta de vegades transgressora ambigüitat, i representen tot allò que no només ha estat considerat per consens com a negatiu o destructiu, si no que es veu representat a la pantalla de forma inequívocament negativa. Degut a la seva claredat, aquests últims poden resultar adequats per als espectadors infantils, mentre que de la ma del seu procés de maduració, i de la seva autonomia progressiva cap a l’adolescència, poden anar-se introduint pel·lícules que continguin antivalors capaços de generar-los conflictes i obligar-los a posicionar-se moralment.

Però tots ells son necessaris; els valors ho son per la seva exemplaritat, i els antivalors i contravalors per la seva capacitat per a reflectir els nostres vicis i limitacions. O, si més no, ho son dins l’espai d’assaig representat per la ficció cinematogràfica que permet, a més d’un posicionament capaç d’obrir les portes a un productiu debat no necessàriament concloent, prendre consciència i responsabilitat personal sobre la seva existència. Més encara, la contemplació de tots ells a una pel·lícula permet analitzar perquè els percebem com a tals, vistos en pantalla. I és en aquest punt on l’anàlisi cinematogràfic, no des d’una perspectiva moral, que també, si no expressiva en tota la seva amplitud, que tingui en compte tots els recursos emprats per a crear el seu discurs i orientar-ne el seu sentit últim, resulta igualment necessària, educativament parlant.

Partint de la major varietat cinematogràfica permesa pels centres educatius i les seves especificitats, l’estudi del llenguatge cinematogràfic o audiovisual emprat en cadascuna d’aquestes pel·lícules o peces dota simultàniament de sentit narratiu, estètic, filosòfic i/o moral a tots els elements que les composen en combinacions tan variables com punts de vista poden existir sobre el que s’hi explica depenent del context que integri els recursos expressius emprats, des del guió fins a la planificació, la direcció interpretativa, la il·luminació, el muntatge, etc. El que, alhora, obre la porta a la creació de peces pròpies a l’aula, un cop estudiats els mètodes i possibles formes de plasmació audiovisual que es desprèn del visionat crític de pel·lícules no necessàriament pensades per extreure’n lliçons morals… i que al igual que qualsevol altre manifestació artística, permet desenvolupar-se en un sentit més ampli i a través d’un veritable aprenentatge, assajat i gaudit des de la ficció.

Eduardo Martínez Gómez
Redactor de continguts i crític de cinema