Un matí a la redacció

Com es fa un TeleNotícies?
Durant un matí, hem tingut accés al departament d’informatius de TV3 per veure què s’hi cou a la seva redacció. Un matí a la redacció mostra tot el procés de realització d’un TeleNotícies, des de la reunió matinal, on es comencen a perfilar quins temes tindran més pes, fins al frenesí de darrera hora.

Un documental d’AulaMèdia produït per Kineina [audiovisuals]

“La Productora”

La Productora és una cooperativa centrada en la dinamització i la difusió cultural a través de les arts visuals i els mitjans audiovisuals. Oferim serveis creatius a qualsevol entitat cooperativa, empresa o col·lectiu que treballa en el sector cultural o que tingui un retorn social de qualsevol mena. Paral·lelament també produïm projectes propis amb els quals tractem d’oferir una visió més precisa del que som i pensem com a cooperativa creativa.

El nostre equip el formem tres persones provinents de diferents orígens amb coneixements i experiència en l’àmbit de la comunicació audiovisual, el disseny gràfic, el disseny web, el disseny d’espais i la fotografia, sent la multidisciplina un dels nostres trets característics.Com a col·lectiu, i abans d’esdevenir una cooperativa, hem col·laborat en diversos projectes des de l’any 2013 al Principat d’Andorra, Catalunya i Alemanya. Després de treballar plegades durant tot aquest temps, vam decidir que havia arribat el moment de consolidar i professionalitzar el projecte i després d’un llarg procés intern de reflexió, neix a a Sabadell l’1 de febrer de 2020 en forma de cooperativa: La Productora.

A causa del nostre compromís amb les noves dinàmiques globals de progrés cultural i social, tant la nostra forma organitzativa com els continguts dels nostres projectes són un reflex d’aquest compromís. En aquest sentit, La Productora s’adscriu a les pràctiques de l’Economia Social i Solidària (ESS) i pel que fa a la pràctica del cooperativisme, formem part de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya (FCTC) des del moment de la nostra constitució.

[Showreel 19 és un recull de mostres de vídeo que inclou diferents tipus de projectes audiovisuals com ara, videoresums d’esdeveniments, videoart, audiovisual educatiu, audiovisual corporatiu, gravació multicàmera o animació.] La productora

Tenim un nou projecte audiovisual… ens ajudes?

Des d’AulaMèdia estem dissenyant el nou projecte audiovisual DATUM. Dades, tecnologia i drets digitals que tenim previst realitzar durant els propers mesos.

La crisis de la COVID-19 ha posat en qüestió -una vegada més- la utilització de les nostres dades. No és la primera vegada que es posa en evidència que les dades privades poden ser utilitzades incorrectament.

A aquesta situació puntual cal afegir una utilització, massa habitual, de la tecnologia i de les nostres dades per a finalitats comercials o de control social, com per exemple el control de moviments a través del mòbil. Ara cal preguntar-se… si aquest és el nostre present com serà el nostre futur?

Les dades, la tecnologia i els nostres drets digitals serà el tema que tractarà, amb la col·laboració de diferents especialistes, la nova producció audiovisual d’AulaMèdia que realitzarem conjuntament amb la cooperativa La Productora dedicada al món audiovisual.

APORTACIONS i RECOMPENSES

Per tirar endavant aquest nou reportatge et sol·licitem el teu ajut econòmic per poder completar-lo amb èxit.

Si vols ajudar-nos, emplena el formulari adjunt i tria la teva aportació. Per agrair-vos el vostre suport econòmic us enviarem a casa una còpia del NOU DVD i d’altres “recompenses”.

Els tres tipus d’aportacions al projecte DATUM. Dades, tecnologia i drets digitals que us proposem són:

– SIMPLE – Aportació de 15 € ens permetrà enviar-vos, a la vostra adreça postal, UNA còpia del NOU DVD + una INVITACIÓ per a dues persones per l’estrena.

– DOBLE – Aportació de 25 € ens permetrà enviar-vos, a la vostra adreça postal, UNA còpia del NOU DVD + Un DVD extra d’AulaMèdia + una INVITACIÓ per a dues persones per l’estrena.

– EXTRA – Aportació de 35 € ens permetrà enviar-vos, a la vostra adreça postal, DUES còpies del NOU DVD + Un DVD extra d’AulaMèdia + una INVITACIÓ per a quatre persones per l’estrena.

[Pots fer la teva aportació econòmica al compte d’AulaMèdia:
ES26 3025 0005 8714 3323 2944 de la “Caixa d’Enginyers
Si us plau, indica en el remitent el teu nom i els teus cognoms.]

FORMULARI

Nom:

Cognoms:

Adreça:

Codi Postal:

Població:

Primer correu-e:

Segon correu-e:

Tria l'aportació que vulguis fer:

 

“Fer” o “fer fer”

Sovint, l’única via d’entrada consistent de l’educació mediàtica en l’ensenyament és la creació audiovisual. Que sigui el llenguatge predominant en la societat i als mitjans, la seva (aparent) fàcil lectura i l’accessibilitat als mitjans de creació i consum hi contribueix poderosament. Força escoles i docents utilitzen l’audiovisual per diferents motius i amb diverses finalitats.

De ben segur que esteu acostumats com jo a veure vídeos escolars en què es retrata una activitat d’aula o de centre: una exposició, una presentació, una cançó, petites representacions teatrals, un experiment, celebracions escolars… En aquest cas, tant la idea, com la gravació, com l’edició corren a càrrec de l’adult, que, si cal, disposa els alumnes de la manera que ha planificat per aconseguir el seu objectiu: mostrar una activitat amb els alumnes en acció. El docent, simplement, retrata una experiència com a mera documentació, per deixar-ne testimoni i potser fer-ne difusió.

Altres vegades el docent es veu amb cor de muntar una petita pel·lícula, un videoclip, un espot publicitari, un gag… posant-hi ell/a els mitjans i el know how necessaris: més o menys col·laborativament es fa un guió o es desenvolupa una idea, s’assignen uns papers als alumnes, l’adult agafa la càmera o el mòbil i esdevé un petit director de cinema a l’aula. Després, probablement a casa seva, farà l’edició del material i el mostrarà a l’aula i, si el resultat és meritós, potser també a la comunitat escolar. Aquesta experiència és possible en qualsevol nivell educatiu i requereix certa competència digital del docent.

Finalment, hi ha els docents més pragmàtics i proactius: sàpiguen o no crear audiovisuals, compten amb la destresa tècnica dels alumnes i amb l’accessibilitat dels mitjans de gravació i edició; el docent es concentra a definir els objectius educatius, posant el gènere al servei d’un altre propòsit, relacionat amb els valors o amb qualsevol altre contingut o objectiu escolar, i suma al procés d’alfabetització audiovisual, del qual ha de ser garant, el necessari sentit crític. Aquests docents no ‘fan’, sinó que ‘fan fer’, i manipulen l’alumne (en el sentit positiu: intervenen sàviament en el seu aprenentatge guiant-lo i contextualitzant-lo). Evidentment, aquest tipus d’iniciatives no són possibles fins, almenys, el cicle superior de primària. El docent no necessita aplicar cap competència digital pròpia, només necessita estar mínimament alfabetitzat en el llenguatge audiovisual dels mitjans per ser capaç de transmetre’n els fonaments.

Aquesta és una classificació somera de la producció audiovisual escolar. Entre els dos primers i el tercer, hi ha una clara diferència: als dos primers es planteja l’experiència com a exercici de les habilitats de l’adult, ja que és aquest qui s’encarrega de tot el procés i els alumnes són mers actors, activament o passivament, posats al seu servei. No impliquen cap guany en l’educació audiovisual de l’alumne. Al tercer cas, el docent trasllada la responsabilitat de la creació als alumnes perquè siguin aquests els protagonistes del tot el procés de creació. Els posa en mode creatiu i n’encamina l’aprenentatge. De les tres, aquesta és l’única experiència que té un valor consistent en l’educació audiovisual de l’alumne.

Curiosament, com que ningú neix après, molts professionals que han assolit el tercer estadi, han passat abans pels dos primers. I encara bo. Tot i així, aquest fet revela un dels drames de l’educació audiovisual i de l’educació mediàtica en general: com que no es requereix ni es forma el professorat (i, com a conseqüència, tampoc l’alumnat) en aquestes disciplines fora dels àmbits que li són propis, queda en mans de la iniciativa personal de cadascú. Talment com una afició o una dèria. Us imagineu un sistema educatiu que donés aquest tracte, posem per cas, al llenguatge matemàtic?

Gerard Vilanova

A la tercera, la vençuda?

Sala Laya. Filmoteca de Catalunya. Barcelona.

Hi ha dos conceptes estretament relacionats que, alhora de plantejar una proposta educativa, es corre el risc que un anul·li o, si més no, relegui l’altre a un paper quasi testimonial. Parlo de l’educació mediàtica i l’audiovisual. Un exemple el trobem en el programa EduCAC, que dedica un solitari mòdul dels 12 existents al tema (“cinema, més que entreteniment”) que no fa possible una aproximació detinguda al llenguatge cinematogràfic. Ben al contrari, considero que tots dos conceptes comparteixen la necessitat d’impulsar una visió crítica dels distints continguts que arriben a nenes i joves per les pantalles; però que a més, cal considerar l’audiovisual com una de les peces clau de l’aprenentatge cultural a les escoles i, també, una eina poderosíssima per atraure l’interès cap a altres arts: des de la literatura fins a l’arquitectura i l’escultura. No explico res de nou, només ho volia subratllar.

I és des d’aquest coneixement que es pot promoure l’estimació a les obres audiovisuals, factor crucial per a la creació de nous públics. El grau de desenvolupament social es mesura també en els seus hàbits de consum cultural, més encara en una època de creixent oferta d’oci de tota mena.

I l’aposta pedagògica no és ni serà mai neutral. Cal assumir-ho si volem atraure –o no- les noves generacions a les produccions audiovisuals del nostre país. Si els nostres veïns del nord, amb una llarga trajectòria d’estreta relació de l’escola amb el cinema, estan preocupats que les i els joves no només van menys a les sales, sinó que a més, escullen la potent i protegida oferta francesa un 20% menys que fa 3 anys, el món del cinema català com ha d’estar? Aterrit potser o el següent? Doncs pensem-hi.

Malauradament portem una dècada en blanc respecte allò que disposa la llei d’educació i també la llei de cinema pel que fa a l’educació audiovisual/mediàtica. Els motius d’aquest desori són molts i alguns apunten directament a la idiosincràsia de l’administració educativa, però també al mateix sector audiovisual. De res serveix lamentar-se’n.

Ara, però, se’ns obre una nova finestra d’oportunitat: la propera (?) transposició a la normativa catalana i estatal de la Directiva de Serveis de Comunicació Audiovisual. Una directiva europea que assenyala una explícita obligació per a tots els estats membres: “promouran i prendran mesures per al desenvolupament de les capacitats d’alfabetització mediàtica”; i que abans no acabi el 2022 hauran d’informar a la Comissió sobre què i com ho han fet.

L’actual Llei de la comunicació audiovisual de Catalunya diu que li correspon al Govern “adoptar les mesures necessàries per a afavorir l’ensenyament de les matèries relacionades amb el món audiovisual en el sistema educatiu”. Una disposició molt genèrica sí, però que obre la porta a fer el que toca fer. Anem a fer-ho?

Daniel Condeminas
Consultor en comunicació

L’Art Contemporani com a excusa

La integració a l’aula del cinema és una necessitat que molts ens hem plantejat des de fa temps, tot i que no hem comptat sovint amb els espais i suports necessaris.

I un dels problemes que arrossega aquesta inclusió és que sovint es parteix d’una idea de cinema on el llenguatge és el focus i l’objecte d’estudi les pel·lícules més o menys canòniques de la Història del Cinema i deixem fora de l’escola o institut allò que més els atrau.

No plantejo que es tracti de fer desaparèixer aquestes obres canòniques si no entendre-les com una manifestació cultural i a les que cal afegir ara totes aquelles sorgides de la visualitat contemporània, entre les quals trobem les imatges sorgides a través dels mitjans.

Si els nostres alumnes tenen una biografia mediàtica on Disney o YouTube ocupen un lloc privilegiat, perquè aquests no són objecte principal d’estudi a l’escola?

Fotograma Blancaneus de Disney

En aquest sentit, crec necessari fomentar una mirada crítica cap a l’univers visual i als mitjans que doti de més flexibilitat i capacitat al nostre alumnat per desenvolupar-se en una societat com la nostra, en què la informació cada cop és més frenètica i ens arriba més fragmentada.

Tots som vulnerables davant l’impacte mediàtic que sovint difumina la nostra capacitat reflexiva. Cal, per tant, una educació en mitjans que desenvolupi una mirada crítica i que posi en evidència el compromís que adquirim com a consumidors i també com a comunicadors que som.

No hi ha millor eina per empoderar les persones davant aquest fet: formant ciutadans autosuficients dins el complex entorn actual (digital, global, informacional) i, sobretot, amb esperit crític.

I empoderar l’alumnat implica oferir-los coneixements i també donar-los la iniciativa, el temps i l’espai per que s’expressin. En establir la relació dels contextos personals del seu media ambient amb els continguts més “curriculars”, es pot propiciar un efecte transformador en la vida de l’alumnat, cosa que fa que es reconeguin com a membres de la societat en què viuen i desenvolupin idees d’interacció comunicativa responsable i compromesa.

I un element clau per empoderar és l’Art Contemporani, entenent que és un dels pocs grups d’imatges que pretenen despertar la nostra consciència crítica, ja que moltes vegades esdevenen clars exemples de denúncia i reivindicació social i pot esdevenir una frontissa entre el cinema i l’educació per abordar aquests aspectes.

Fallen Princess. Dina Goldsstein

El cinema és alguna cosa més que representacions de la realitat i d’aquí la importància d’allò visual en la nostra societat i la seva necessitat de ser abordada a les aules. És rellevant el fet que representen models de comportament, de creences i són també formes de socialització amb un poder persuasiu molt important.

Les imatges cinematogràfiques i mediàtiques presenten estètiques atractives a través de les quals es transmeten actituds i valors que condicionen les nostres eleccions i decisions, i treballades des de la perspectiva de l’Art Contemporani ens poden permetre:

– Assenyalar el poder que continguts mediàtics tenen com a agents estètics i analitzar com en inspiren.

– Dotar d’eines a l’alumnat per a esdevenir productors d’imatges i no tan sols consumidors, la qual cosa els situa i els posiciona com a actors crítics que donen respostes.

Gemma Paricio Pera

“Roda i Berà”

El Festival Internacional de Cinema en Català (FIC-CAT) es celebra cada any a Roda de Berà o com dirien els geògrafs sabuts a «Roda i Berà», la seva denominació històrica. Un poble del Tarragonès, de poc més de 6.500 habitants, on un col·lectiu de persones folles pel cinema organitzen -aquest any 2020 ho faran a finals de setembre- un dels Festivals de referència a Catalunya: el FIC-CAT. Un esforç titànic per donar a conèixer el cinema en català… hauria de ser més fàcil fer un Festival de cinema en català a Catalunya.

De seguida que hi vam contactar vam sintonitzar ràpidament, vam estendre ponts de col·laboració que vam concretar. Va ser fàcil anar més enllà d’una simple col·laboració puntual i vam començar a pensar en algun projecte comú. Així, desprès d’un parell de pluges d’idees, desprès d’intercanviar propostes, vam decidir fer créixer la trobada de professorat de centres educatius que el 2018 i el 2019 havia organitzar el Festival.

La idea era consolidar i oferir al professorat interessat en el cinema, un encontre per la reflexió i el debat, per l’intercanvi d’experiències sobre produccions audiovisuals educatives. Sota aquests paràmetres va ser molt fàcil dissenyar l’encontre que amb el nom de Fòrum Cinema i Educació s’organitzarà a mitjan juny, sota l’aixopluc del FIC-CAT.

El Fòrum vol ser un espai on es parli de cinema i d’educació des de diferents mirades, des de diferents angles. En aquesta primera edició a més de visionar diferents experiències de produccions escolars tant de Primària com de Secundària, volem parlar de llenguatges audiovisuals, de crítica cinematogràfica; volem parlar amb professionals del cinema i també amb entitats que treballen l’educació audiovisual per saber el seu parer sobre com implementar el cinema a l’aula.

Realment dissenyar el Fòrum ha estat un plaer, sumar idees, crear espais, delimitar àmbits de debat i cercar la reflexió entre el cinema i l’educació, entre l’educació i el cinema. Si sou docents, reserveu-vos el divendres 12 i el dissabte 13 de juny i feu una escapada a «Roda i Berà», crec que valdrà la pena!

Francesc-Josep Deó