Educar per l’antiracisme: noves eines en línia

Foto: Pedro Mata. FOTOMOVIMIENTO

Que les persones joves tinguin l’oportunitat de reflexionar críticament sobre el racisme, així com sobre el rol que cadascú pot tenir en relació amb el racisme, és una necessitat social i al mateix temps un repte per totes les professionals de l’educació. Ara bé, les eines comunicatives poden facilitar aquesta tasca.

Un exemple de tot això son el programa educatiu i la web RACISME(S), dissenyats per SOS Racisme i RUIDO Photo amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona. Es tracta d’eines pensades per contribuir a incrementar el coneixement de les persones joves sobre el racisme (entès con un sistema global de dominació, desigualtat i discriminació), per explicar-ne els mecanismes estructurals i per identificar els responsables de la seva perpetuació.

Aquests recursos van ser dissenyats per ser, al mateix temps, una eina de suport a l’activitat pedagògica de les professionals de l’educació formal i informal, però també una eina de sensibilització en línia sobre el racisme, amb un format i uns continguts fàcilment «navegables» i dirigits especialment a les persones joves.

RACISME(S) vol contribuir a estimular la reflexió personal de l’alumnat sobre el paper que tota persona pot tenir en relació amb el racisme (de «privilegiada» o «discriminada», «d’aliada» o «opressora» de qui el pateix, d’actor «transformador» o «de bloqueig» del canvi social etc.), i sobre la importància de l’acció antiracista. Aquest és un pas indispensable per a enfortir la comprensió i la implicació de la ciutadania amb la dimensió política de l’antiracisme, i a entendre’l com una eina indispensable per la transformació de la societat.

Com recursos per l’acció educativa, la web reuneix materials en formats diferents (vídeos, fotos, infografies, reportatges, testimonis escrits etc.), que s’acompanyen amb informació procedent de campanyes, informes i de la feina d’acompanyament de persones duta a terme, a diari, per SOS Racisme.

Per a més informació sobre el programa, els seus continguts i els materials en línia disponibles a la web RACISME(S), podeu escriure a: formacio@sosracisme.org

L’ús de la tecnologia

El darrer estudi Encuesta sobre Equipamiento y Uso de Tecnologías de Información y Comunicación en los Hogares Año 2019 de l’Instituto Nacional de Estadística revela, entre d’altres, que:

    • 9 de cada 10 persones de 16 a 74 anys ha utilitzat Internet els últims 3 mesos
    • El 78,2% de les dones i el 77,0% dels homes utilitza Internet a diari
    • Al 98,5% de les llars hi ha almenys un telèfon mòbil. Al 80,9% hi ha almenys un ordinador i al 50,8%, una tauleta
    • Un 86,7% dels nens de 10 anys utilitza Internet. Als 15 anys ho fa un 98%

    La nova tecnologia està ben instal·lada en la societat. En termes generals l’ha fet progressar, ja que li ofereix la possibilitat de millorar els processos d’informació, comunicació i aprenentatge. El mon del coneixement, de l’empresa, de l’administració pública, de l’ocupació, de la mobilitat, del consum, de l’oci, de la cultura i de l’art, de la mobilització social… se n’han beneficiat. Però aquesta possibilitat de millora en moltes ocasions ve acompanyada de problemàtiques derivades del mal ús de les quals no és habitual parlar, almenys fins que ens sentim perjudicats. Conflictes i addiccions apareixen quan aquest ús tan intensiu es produeix en un context on regna l’absència d’esperit crític i de formació específica. Amb aquestes dades demolidores a la mà, es fa difícil pensar que el sistema no hagi previst mecanismes per proveir la població dels coneixements i de les habilitats específiques per desenvolupar-s’hi exitosament.

    Tradicionalment, és responsabilitat dels adults preparar els menors per a la seva entrada i evolució en la societat, ja sigui com a pares o com a mestres. Però, en aquesta matèria, qui prepara l’infant? I qui prepara l’adult, que és qui ha d’educar l’infant? Doncs, ningú. Llavors, com podran aquests adults formar els infants si ells són els primers que s’han educat en aquesta matèria d’una manera totalment intuïtiva i escassa, i molts cops empesos pels impulsos d’una seductora cursa tecnològica? Si ens hi fixem bé, un enorme desert educatiu envolta aquesta matèria, de manera que un mon tan complex (i de vegades cruel) com és el d’Internet arriba als menors sense cap límit ni filtre previ.

    El codi de conducta tradicional es transforma a la xarxa i hi apareixen noves formes d’actuar. Quin tipus de relacions s’hi estableixen? Per exemple, un amic fet en una xarxa social és igual que un amic fet en el nostre entorn quotidià? I l’amor, s’escampa per la xarxa igual que per la Terra? I el sexe, quines formes i punts de vista pren a la xarxa? Un nou codi de valors, explícit i àmpliament difós a les escoles, hauria d’acompanyar el nostre discórrer pel mon digital. Lamentablement, un concepte clau avui, l’ètica digital, és encara cosa de puristes, primmirats i aixafaguitarres. I, com sempre, la resposta de l’Administració educativa és lenta, inconcreta i ineficaç. Les dades de l’estudi que esmento fan imprescindible un pla de xoc integral que s’hauria d’haver començat a aplicar fa almenys més d’un decenni.

    Una solució hauria estat (i encara seria) la incorporació de l’educació mediàtica a l’escola, però aquesta es veu suplantada per una simple educació digital massa tecnologista. Aquesta educació tampoc arriba a la família, que viu amb distància i indiferència l’ús racional de la tecnologia, almenys fins que aquesta renúncia li genera impactes massa persistents o dolorosos. Preguntem-nos per un moment què veu un menor al voltant seu cada dia, de quines referències es nodreix quant a l’ús de la tecnologia. Adults addictes, obsessionats o despreocupats que no aixequen la mirada? Companys d’escola que no coneixen els límits al voltant de l’ús del mòbil i d’Internet? Aparells i serveis configurats d’entrada amb totes les opcions a disposició?

    No podem deixar que siguin aquests adults ignorants i addictes els qui ofereixin el seu model als nostres fills. Tampoc els seus iguals, almenys aquells que estan abandonats a la seva sort davant les pantalles. I tampoc les grans companyies de tecnologia i comunicació, que principalment es preocupen per garantir el seu accés a les dades generades d’una manera neta, profunda i sovint tramposa.

    Prendre una actitud crítica, responsable i informada és a l’abast de cadascú. No podem esperar que ningú altre ho faci per nosaltres. Avui dia, amb aquest mateix ús tan majoritari i intensiu d’aquestes tecnologies que l’INE exposa, ser un ignorant es converteix gairebé en una elecció.

    Gerard Vilanova
    Formador i divulgador

El Clam, cinema social

Per al Clam, Festival de Cinema Social de Catalunya, la formació de nous públics és un objectiu estratègic. En primer lloc, perquè els joves són un segment de població especialment sensible des del punt de vista educatiu i, per això, el Clam els vol oferir una activitat pedagògica que té per objectiu la promoció dels valors vinculats als Drets Humans i la sensibilització sobre el valor de l’art i la cultura en general. En segon lloc, perquè en un moment en què l’oferta de productes multimèdia i cinematogràfica és omnipresent i accessible des de múltiples entorns, es fa especialment necessari educar en la lectura i comprensió del llenguatge cinematogràfic i oferir uns productes alternatius a l’oferta més comercial i de lleure. El llenguatge audiovisual s’ha convertit en el mitjà de comunicació per excel·lència (sovint, fins i tot en l’àmbit educatiu), però no té en els currículums escolars –ni de bon tros– el pes que té el llenguatge verbal i escrit.

El plantejament pedagògic del Clam per al públic infantil i juvenil s’orienta, doncs, en dues direccions complementàries: en primer lloc, posar en valor el cinema d’autor en tant que creació artística i en tant que vehicle a través del qual l’autor expressa i comparteix amb l’espectador valors estètics, però també ètics i morals i, en definitiva, la seva visió de la realitat. Des d’aquest punt de vista, no existeix un cinema neutral i asèptic. El Clam ofereix una programació que pren partit, des d’una visió crítica amb la realitat, en favor dels drets de les persones. En segon lloc, en la mesura del possible, facilitar claus interpretatives del llenguatge cinematogràfic i educar la mirada. Tota obra, tot producte audiovisual, porta implícits uns missatges que no només s’articulen i s’expressen verbalment. La imatge i el so també hi juguen un paper essencial per conduir l’espectador a través de l’emoció i de missatges subliminars. Saber identificar i objectivar aquestes percepcions, poder entendre quins són els missatges, és un aprenentatge que facilita la mirada crítica i un rol més actiu de l’espectador front al bombardeig constant d’estímuls audiovisuals.

Per això, des del seu inici, el festival ha proposat unes accions adreçades específicament a la població escolar, consistents en la programació d’unes sessions específiques en horari lectiu. Les projeccions s’ofereixen habitualment en el marc del propi festival, per poder contextualitzar i explicar el sentit de l’activitat. Es complementen de vegades (quan és possible) amb la presència d’alguna de les persones protagonistes del film i amb debats posteriors a la projecció o amb treball a l’aula, amb la oferta d’un material pedagògic que el festival elabora expressament per fer reflexionar sobre els continguts de la pel·lícula i altres aspectes relacionats amb la imatge i la banda sonora i com aquests reforcen el relat i ens transmeten, sovint, conceptes i emocions implícits.

Les pel·lícules es seleccionen seguint els criteris de qualitat cinematogràfica i d’interès social amb què el Clam orienta tota la seva programació. A més, es busca que la temàtica sigui d’interès per a un públic jove i que faciliti la reflexió a l’entorn de qüestions d’actualitat amb què es puguin sentir interpel·lats. Cada any, al voltant d’un miler de joves de Manresa, Navarcles i altres poblacions del Bages visiten el Clam. Tant de bo siguin aquests els futurs amants del (bon) cinema.

Serafí Vallecillos
Director del Festival Clam

És l’hora de l’educació digital crítica, avançada i sobirana

El febrer de 2016 va circular per tot el món digital la imatge d’un Mark Zuckenberg joiós que passejava amb el seu casual wear pels passadissos del World Mobile Congress mentre la resta d’assistents seien abduïts per l’última generació d’ulleres de realitat virtual de Samsung, sense saber que un dels homes blancs, joves i heterosexuals més poderosos del món caminava analògic i desimbolt pel seu costat. Ràpidament la fotografia es va llegir com a prova empírica i metàfora esfereïdora del món distòpic que s’acostava.

Després van venir escàndols polítics com Cambridge Analytica o les multes milionàries a Google per violar la privacitat de menors a través de Youtube i, en paral·lel, el paradoxal culte que nosaltres, la gent normal, rendíem a les GAFAM (Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft) a través, per exemple, de les compres compulsives a Amazon malgrat saber que maten a poc a poc el comerç local i maltracten els seus treballadors, o el desembarcament massiu de Google a les escoles, malgrat saber que dipositem les dades de centenars de milers de criatures i adolescents en els servidors d’una multinacional dedicada a l’explotació de dades.

Les GAFAM i els seus altres oligopolis digitals i multimèdia cosins germans (BATX o TUNA) són com el doctor Jeckyl and Mr. Hyde: als usuaris ens mostren serveis punters, utilíssims i divertits com Facebook, Intagram, Tik Tok, Gmail, Drive, G Suite for Education, Fornite o Netflix. I cap endins el que aconsegueixen són dades i més dades que després converteixen en publicitat explícita, feeds manipulats i promocionats, campanyes de bots, fake news, aprenentatge automatitzat, vigilància predictiva, resultats de cerca esbiaixats, immersió narrativa o eines de fidelització com els likes, els onboardings i els epic moments… En definitiva un ventall d’estratègies ideades per poder datificar i collar la nostra vida: lligar-nos, retenir-nos, estudiar-nos, vigilar-nos, controlar-nos i, finalment, influir-nos i decidir per nosaltres.

El que està en joc és ben clar: la nostra llibertat de pensament i d’acció. Aquest és el nus del debat i aquest ha de ser el nus de les solucions. Les institucions poden i tenen el deure d’actuar des de tots els àmbits. Per exemple, desactivant oligopolis, protegint la privacitat de dades i invertint en la seva sobirania i seguretat. Un grup de mares i pares aliat amb el col·lectiu Xnet hem treballat en aquesta línia precisament per aturar el monocultiu de Google a les escoles i protegir la privacitat de dades. Hem alertat al Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya del que està en joc i de la seva responsabilitat nuclear de protegir els menors d’edat, una responsabilitat que passa perquè habiliti entorns virtuals d’aprenentatge alternatius al G Suite for Education i al Google Classroom. Malgrat que tot apunta a què la seva és una política d’aliança amb Google, mantenim l’esperança de veure si el conseller i la directora d’Innovació actuen a l’alçada dels temps que corren.

Però si parlem de pensament i llibertat, en l’àmbit educatiu no només parlem de les infraestructures tecnològiques de les escoles sinó també d’educació pròpiament dita, de formar-nos en un ús i un coneixement de les tecnologies digitals actiu i empoderant, crític i emancipador, sobirà i segur. I això passa per superar la fase instrumental (quasi ofimàtica) i tecnòfoba (la que tan sols alerta dels perills) de la formació digital i apostar pels coneixements substantius de la història crítica i els sentits de la tecnologia digital i el desenvolupament empoderant d’eines digitals. En definitiva, o eduquem en una tecnocultura crítica, avançada i sobirana o les multinacionals dels Big Data i la intel·ligència artificial pensaran per nosaltres i pels nostres fills i filles.

Cecilia Bayo

Combatre la desinformació des de les aules

Els ciutadans tenim el dret fonamental d’accedir a una informació veraç i contrastada. En l’actual context de sobreinformació, arran de la irrupció d’Internet i la possibilitat de què qualsevol usuari creï i difongui contingut a la xarxa, sorgeix la necessitat de verificar la informació que rebem. Amb aquest objectiu, l’abril de 2019, es va crear Verificat: una plataforma de fact-checking que contrasta el discurs polític i el contingut que circula a les xarxes.

Aquest any posem en marxa Verificat Escola amb l’objectiu principal de formar els estudiants en el consum crític i responsable de la informació digital. Des de fa uns anys, proliferen la desinformació, la postveritat, les fake news, els rumors, les mentides, etc. I els mitjans de comunicació tradicionals, que pateixen una greu crisi de legitimació per part de la ciutadania, no tenen mans suficients per contextualitzar tot el contingut generat i distribuït a Internet a través de plataformes tecnològiques com Twitter, Instagram, Whatsapp, Tik Tok, i un llarg etcètera.

Aquests canals són els més utilitzats pels joves que avui es formen a les escoles i als instituts. Ells són receptors d’aquesta informació poc fiable i és imprescindible que rebin una educació mediàtica digital que els faci ser competents en detectar-la i contextualitzar-la.

Si bé l’anomenada generació Zeta és nadiva digital i la seva manera de socialitzar-se i comunicar-se es caracteritza per ser híbrida entre entre el real i el digital, no està exempta de ser un target desproveït de protecció vers les notícies falses que circulen per Internet. De fet, un recent estudi de la Standford History Education Group explica que els joves adolescents i, no ho oblidem, futurs votants, es refien de l’aparença del web més que del contingut, focalitzen la seva atenció en el titular, poques vegades consulten més profundament els continguts del web, i depositen la seva confiança en aspectes que poden ser fàcilment manipulats.

Aquesta figura presenta el percentatge de trànsit de diferents fonts respecte als 690 principals webs de notícies d’EUA i a 65 webs de notícies falses. Els llocs es ponderen pel nombre de visites mensuals. Les dades són d’Alexa. | Social Media and Fake News in the 2016 Election, Hunt Allcott and Matthew Gentzkow.

Des de Verificat Escola proposem sessions formatives que van més enllà de l’educació mediàtica tradicional, tot utilitzant tècniques com la lectura lateral, l’ús d’eines digitals i la creació i difusió de continguts contextualitzats. I ho fem amb un doble objectiu: (1) que els joves tinguin eines per a esdevenir crítics davant la desinformació, (2) que es constitueixin com una comunitat activa de fact-checkers que s’articula per a combatre-la. Per això, les nostres formacions inclouen des de l’aprenentatge de tècniques bàsiques de verificació fins a la creació d’un propi canal de comunicació basat en l’ús d’eines i plataformes audiovisuals digitals.

A dia d’avui, estem implementant un curs de fact-checking als alumnes de primer de Batxillerat de l’escola Llor de Sant Boi gràcies a una beca de l’International Fact-Checking Network. Al llarg de l’any, els estudiants, constituïts com una redacció de fact-checking, aprenen a detectar la informació falsa que circula a les seves xarxes i la contrasten, compartint el resultat a través d’un canal de YouTube i perfils a Instagram i TikTok. És la primera generació de fact-checkers formada dins les aules.

Susana Pérez Soler
Responsable d’Educació de Verificat
Elena Salgado Cobo
Assistent pedagògica de Verificat