“No són les respostes les que ens marquen el camí, sinó les preguntes”. Ja ho avisava el poeta Ranier Maria Rilke a finals del segle XIX, cal ser curiós, indagar, qüestionar-ho tot, i anar més enllà d’allò que se’ns planteja en un primer moment. Passa en tots els àmbits de la vida, però ens interessa centrar la mirada en el de la comunicació.

Desenvolupar les habilitats analítiques per potenciar la lectura crítica dels mitjans de comunicació requereix un treball constant per interioritzar les claus que ens faran connectar les alertes davant la sobreinformació a què estem exposats. Però com sabem què preguntar?

Quan ens exposem als mèdia cal tenir presents, com aconsella el Center for Media Literacy (institut especialitzat en alfabetització mediàtica dels Estats Units) cinc aspectes principals.

Per començar, hem de preguntar-nos qui crea els missatges que transmeten els mitjans. No tant per buscar-ne l’autoria, sinó per prendre consciència que la informació no és quelcom “natural” sinó que ha estat tractada per algú (escrita, editada…). És més, ha passat per un procés de selecció de materials. Per tant, nosaltres només rebem allò que ha passat el filtre!

En aquest procés creatiu, intervenen tècniques narratives pròpies de la comunicació que cal conèixer, ja que s’utilitzen per cridar l’atenció de l’audiència amb estudiades tècniques de persuasió. Parlem de les paraules, les imatges, els colors, la música, els angles de càmera…

Lluny de la forma, els missatges comunicatius són eminentment contingut. Els mitjans són, a dia d’avui, un dels majors transmissors del valors, estils de vida i punts de vista de la societat. Per això és bo preguntar-se també quins es representen o s’ometen a les informacions que ens arriben. Cal deixar enrere la idea d’imparcialitat i assumir que els missatges mediàtics transmeten missatges subtils sobre qui i què és important. Observar quin tipus de persones es convida a que s’identifiquin amb el receptor, quins comportaments mostren, quins judicis socials fan sobre determinats temes… Un exemple tòpic, però clar: perquè sempre apareixen dones en els anuncis de detergents? O perquè la major part d’anuncis de perfums inciten a la sensualitat?

Hem esmentat la forma, el contingut i ara cal destacar el context amb que tot plegat és rebut. Un mateix missatge arriba a molts receptors diferents i en situacions molt diverses. Per això, cada un l’interpreta d’una determinada manera, en base a les seves experiències vitals. És imprescindible ser-ne conscient i estar oberts a totes les interpretacions, per conèixer nous punts de vista i adquirir noves habilitats analítiques i crítiques.

Per últim, no hem d’oblidar que els missatges es construeixen amb uns objectius, és a dir, per obtenir guanys i poder. Perquè més enllà de la funció de servei públic que han d’exercir els mitjans, aquests responen a interessos empresarials que, malauradament, van més enllà de l’exercici informatiu exercit amb responsabilitat.

No hem d’abaixar la guàrdia, doncs. Cal conèixer aquests i altres ítems derivats i fer-se preguntes, moltes preguntes. Només d’aquesta manera assolirem les habilitats analítiques necessàries per poder viure en una societat mediatitzada i en una cultura de la sobreinformació constant.

Raquel Ligero

• 

Sembla que, poc a poc, els referents estructurals dins de les famílies romanen difuminats respecte al tradicionalisme clàssic. Potser aquest fet és allò que incita molts adolescents a esbrinar quin és el sentit real de la unitat familiar. Evidentment, aquesta tasca té lloc en el seu entorn més proper, o bé en els mitjans de comunicació que tenen al seu abast. Probablement, la televisió és el mitjà audiovisual més important que tenen per esbrinar aquestes qüestions. A vegades, la televisió pot reflectir aquests nous models familiars a través de les sèries (de producció pròpia o estrangera) o, fins i tot, amb els anuncis. De fet, l’accés cap a aquest mitjà de comunicació és relativament fàcil, és molt proper. Per tant, per què no buscar un referent en aquestes emissions?

Darrerament, els adolescents comenten força Gandia Shore, es tracta d’un programa en el qual existeix, també, una analogia estranya amb els nous models familiars. Es tracta d’una família creada a partir d’iguals amb un interès comú: gaudir de la vida. Són joves amb uns ideals poc específics i amb ganes de divertir-se. Sembla que la seva realitat més propera no passa per estudiar ni aconseguir una bona feina, sinó pel gaudi personal. Bé, és una opció. Sempre es diu que la raó d’estar a la vida és purament filantròpica…

A més, segueixen les noves edicions de Gran Hermano, on els concursants conviuen, també, entre iguals, a més d’augmentar la curiositat social dels espectadors. A vegades, en un programa com aquest, els concursants acaben adquirint rols dins d’una nova unitat familiar. Són rols que poden tenir un paral·lelisme amb una família “tradicional”.

Seguint la programació de televisió, ens trobem amb altres sèries que mostren referents familiars com ara La familia, emesa a Tele 5. A vegades, també cal preguntar-se si, realment, totes les famílies amaguen petits secrets que mai s’haurien de conèixer, o si la família que es mostra és “la típica” a la nostra societat. Acostumem a trobar-nos aquests tipus de famílies a les llars del nostre entorn?

Com a adolescents, moltes vegades estan en un moment crític, són material influenciable i els programes que poden veure segur que tenen molta repercussió en els seus pensaments. Tot i això ens preguntem, existeix un referent familiar a seguir? Potser, aquesta diversitat de famílies que hi apareixen fa que ells mateixos se n’adonin que, avui dia, no hi ha cap model establert d’unitat familiar.

Begoña Jiménez Nájera

•