“Fer” o “fer fer”

Sovint, l’única via d’entrada consistent de l’educació mediàtica en l’ensenyament és la creació audiovisual. Que sigui el llenguatge predominant en la societat i als mitjans, la seva (aparent) fàcil lectura i l’accessibilitat als mitjans de creació i consum hi contribueix poderosament. Força escoles i docents utilitzen l’audiovisual per diferents motius i amb diverses finalitats.

De ben segur que esteu acostumats com jo a veure vídeos escolars en què es retrata una activitat d’aula o de centre: una exposició, una presentació, una cançó, petites representacions teatrals, un experiment, celebracions escolars… En aquest cas, tant la idea, com la gravació, com l’edició corren a càrrec de l’adult, que, si cal, disposa els alumnes de la manera que ha planificat per aconseguir el seu objectiu: mostrar una activitat amb els alumnes en acció. El docent, simplement, retrata una experiència com a mera documentació, per deixar-ne testimoni i potser fer-ne difusió.

Altres vegades el docent es veu amb cor de muntar una petita pel·lícula, un videoclip, un espot publicitari, un gag… posant-hi ell/a els mitjans i el know how necessaris: més o menys col·laborativament es fa un guió o es desenvolupa una idea, s’assignen uns papers als alumnes, l’adult agafa la càmera o el mòbil i esdevé un petit director de cinema a l’aula. Després, probablement a casa seva, farà l’edició del material i el mostrarà a l’aula i, si el resultat és meritós, potser també a la comunitat escolar. Aquesta experiència és possible en qualsevol nivell educatiu i requereix certa competència digital del docent.

Finalment, hi ha els docents més pragmàtics i proactius: sàpiguen o no crear audiovisuals, compten amb la destresa tècnica dels alumnes i amb l’accessibilitat dels mitjans de gravació i edició; el docent es concentra a definir els objectius educatius, posant el gènere al servei d’un altre propòsit, relacionat amb els valors o amb qualsevol altre contingut o objectiu escolar, i suma al procés d’alfabetització audiovisual, del qual ha de ser garant, el necessari sentit crític. Aquests docents no ‘fan’, sinó que ‘fan fer’, i manipulen l’alumne (en el sentit positiu: intervenen sàviament en el seu aprenentatge guiant-lo i contextualitzant-lo). Evidentment, aquest tipus d’iniciatives no són possibles fins, almenys, el cicle superior de primària. El docent no necessita aplicar cap competència digital pròpia, només necessita estar mínimament alfabetitzat en el llenguatge audiovisual dels mitjans per ser capaç de transmetre’n els fonaments.

Aquesta és una classificació somera de la producció audiovisual escolar. Entre els dos primers i el tercer, hi ha una clara diferència: als dos primers es planteja l’experiència com a exercici de les habilitats de l’adult, ja que és aquest qui s’encarrega de tot el procés i els alumnes són mers actors, activament o passivament, posats al seu servei. No impliquen cap guany en l’educació audiovisual de l’alumne. Al tercer cas, el docent trasllada la responsabilitat de la creació als alumnes perquè siguin aquests els protagonistes del tot el procés de creació. Els posa en mode creatiu i n’encamina l’aprenentatge. De les tres, aquesta és l’única experiència que té un valor consistent en l’educació audiovisual de l’alumne.

Curiosament, com que ningú neix après, molts professionals que han assolit el tercer estadi, han passat abans pels dos primers. I encara bo. Tot i així, aquest fet revela un dels drames de l’educació audiovisual i de l’educació mediàtica en general: com que no es requereix ni es forma el professorat (i, com a conseqüència, tampoc l’alumnat) en aquestes disciplines fora dels àmbits que li són propis, queda en mans de la iniciativa personal de cadascú. Talment com una afició o una dèria. Us imagineu un sistema educatiu que donés aquest tracte, posem per cas, al llenguatge matemàtic?

Gerard Vilanova

A la tercera, la vençuda?

Sala Laya. Filmoteca de Catalunya. Barcelona.

Hi ha dos conceptes estretament relacionats que, alhora de plantejar una proposta educativa, es corre el risc que un anul·li o, si més no, relegui l’altre a un paper quasi testimonial. Parlo de l’educació mediàtica i l’audiovisual. Un exemple el trobem en el programa EduCAC, que dedica un solitari mòdul dels 12 existents al tema (“cinema, més que entreteniment”) que no fa possible una aproximació detinguda al llenguatge cinematogràfic. Ben al contrari, considero que tots dos conceptes comparteixen la necessitat d’impulsar una visió crítica dels distints continguts que arriben a nenes i joves per les pantalles; però que a més, cal considerar l’audiovisual com una de les peces clau de l’aprenentatge cultural a les escoles i, també, una eina poderosíssima per atraure l’interès cap a altres arts: des de la literatura fins a l’arquitectura i l’escultura. No explico res de nou, només ho volia subratllar.

I és des d’aquest coneixement que es pot promoure l’estimació a les obres audiovisuals, factor crucial per a la creació de nous públics. El grau de desenvolupament social es mesura també en els seus hàbits de consum cultural, més encara en una època de creixent oferta d’oci de tota mena.

I l’aposta pedagògica no és ni serà mai neutral. Cal assumir-ho si volem atraure –o no- les noves generacions a les produccions audiovisuals del nostre país. Si els nostres veïns del nord, amb una llarga trajectòria d’estreta relació de l’escola amb el cinema, estan preocupats que les i els joves no només van menys a les sales, sinó que a més, escullen la potent i protegida oferta francesa un 20% menys que fa 3 anys, el món del cinema català com ha d’estar? Aterrit potser o el següent? Doncs pensem-hi.

Malauradament portem una dècada en blanc respecte allò que disposa la llei d’educació i també la llei de cinema pel que fa a l’educació audiovisual/mediàtica. Els motius d’aquest desori són molts i alguns apunten directament a la idiosincràsia de l’administració educativa, però també al mateix sector audiovisual. De res serveix lamentar-se’n.

Ara, però, se’ns obre una nova finestra d’oportunitat: la propera (?) transposició a la normativa catalana i estatal de la Directiva de Serveis de Comunicació Audiovisual. Una directiva europea que assenyala una explícita obligació per a tots els estats membres: “promouran i prendran mesures per al desenvolupament de les capacitats d’alfabetització mediàtica”; i que abans no acabi el 2022 hauran d’informar a la Comissió sobre què i com ho han fet.

L’actual Llei de la comunicació audiovisual de Catalunya diu que li correspon al Govern “adoptar les mesures necessàries per a afavorir l’ensenyament de les matèries relacionades amb el món audiovisual en el sistema educatiu”. Una disposició molt genèrica sí, però que obre la porta a fer el que toca fer. Anem a fer-ho?

Daniel Condeminas
Consultor en comunicació

L’Art Contemporani com a excusa

La integració a l’aula del cinema és una necessitat que molts ens hem plantejat des de fa temps, tot i que no hem comptat sovint amb els espais i suports necessaris.

I un dels problemes que arrossega aquesta inclusió és que sovint es parteix d’una idea de cinema on el llenguatge és el focus i l’objecte d’estudi les pel·lícules més o menys canòniques de la Història del Cinema i deixem fora de l’escola o institut allò que més els atrau.

No plantejo que es tracti de fer desaparèixer aquestes obres canòniques si no entendre-les com una manifestació cultural i a les que cal afegir ara totes aquelles sorgides de la visualitat contemporània, entre les quals trobem les imatges sorgides a través dels mitjans.

Si els nostres alumnes tenen una biografia mediàtica on Disney o YouTube ocupen un lloc privilegiat, perquè aquests no són objecte principal d’estudi a l’escola?

Fotograma Blancaneus de Disney

En aquest sentit, crec necessari fomentar una mirada crítica cap a l’univers visual i als mitjans que doti de més flexibilitat i capacitat al nostre alumnat per desenvolupar-se en una societat com la nostra, en què la informació cada cop és més frenètica i ens arriba més fragmentada.

Tots som vulnerables davant l’impacte mediàtic que sovint difumina la nostra capacitat reflexiva. Cal, per tant, una educació en mitjans que desenvolupi una mirada crítica i que posi en evidència el compromís que adquirim com a consumidors i també com a comunicadors que som.

No hi ha millor eina per empoderar les persones davant aquest fet: formant ciutadans autosuficients dins el complex entorn actual (digital, global, informacional) i, sobretot, amb esperit crític.

I empoderar l’alumnat implica oferir-los coneixements i també donar-los la iniciativa, el temps i l’espai per que s’expressin. En establir la relació dels contextos personals del seu media ambient amb els continguts més “curriculars”, es pot propiciar un efecte transformador en la vida de l’alumnat, cosa que fa que es reconeguin com a membres de la societat en què viuen i desenvolupin idees d’interacció comunicativa responsable i compromesa.

I un element clau per empoderar és l’Art Contemporani, entenent que és un dels pocs grups d’imatges que pretenen despertar la nostra consciència crítica, ja que moltes vegades esdevenen clars exemples de denúncia i reivindicació social i pot esdevenir una frontissa entre el cinema i l’educació per abordar aquests aspectes.

Fallen Princess. Dina Goldsstein

El cinema és alguna cosa més que representacions de la realitat i d’aquí la importància d’allò visual en la nostra societat i la seva necessitat de ser abordada a les aules. És rellevant el fet que representen models de comportament, de creences i són també formes de socialització amb un poder persuasiu molt important.

Les imatges cinematogràfiques i mediàtiques presenten estètiques atractives a través de les quals es transmeten actituds i valors que condicionen les nostres eleccions i decisions, i treballades des de la perspectiva de l’Art Contemporani ens poden permetre:

– Assenyalar el poder que continguts mediàtics tenen com a agents estètics i analitzar com en inspiren.

– Dotar d’eines a l’alumnat per a esdevenir productors d’imatges i no tan sols consumidors, la qual cosa els situa i els posiciona com a actors crítics que donen respostes.

Gemma Paricio Pera

Per què ho fem tot això?

Sóc docent des de fa 40 anys. Vaig engegar el projecte FIC-CAT l’any 2008 per tres raons: per la necessitat de tenir un festival de cinema on es fes visible la producció audiovisual del país en la llengua que li és pròpia, per atreure un públic jove amb interès per conèixer obres de qualitat allunyades dels estàndards comercials, i pel repte que suposava muntar un esdeveniment cultural únic, sense recursos, des del voluntariat i en una població petita del Sud de Catalunya.

La meva vinculació a l’audiovisual comença des de ben jove, com a àvid espectador d’històries i emocions compartides a les sales de cinema; més tard continua amb l’alumnat, a les aules, utilitzant-lo primer com un complement de les matèries i, més tard, com a recurs expressiu en si mateix; després vindria la formació personal reglada; i finalment, des del lleure, m’atreveixo a realitzar documentals i a dirigir i a muntar les meves pròpies ficcions curtes.

He procurat que totes les accions personals i col·lectives que he dut –i que duc– a terme estiguin impregnades de pedagogia, rigor i coherència. Per una altra banda, és una evidència que els canvis i els avenços socials, culturals, tecnològics… sempre venen de la mà de la gent jove. A partir d’aquí, el FIC-CAT no podia quedar-se al marge d’aquestes premisses. Des del principi, l’equip de coordinació del Festival va tenir clar que al costat de les produccions i dels realitzadors i realitzadores de renom, calia tenir i mostrar els materials provinents de les universitats i de les escoles de cinema. I va veure encara més necessari contemplar una modalitat específica adreçada a l’alumnat i al professorat dels centres docents de primària i de secundària.

I és així com, en cada edició i des de fa 11 anys, tots els equips dels centres educatius dels Països Catalans que tenen la seva producció en la Selecció Oficial segueixen el mateix protocol que els equips tècnics i artístics de les altres produccions: són rebuts per part del Comitè del Festival, desfilen i són fotografiats al photocall, atenen als mitjans al plató de les entrevistes, presenten les produccions des de l’escenari, comparteixen les projeccions amb els altres equips i amb la resta del públic assistent, participen de les votacions del premi del públic, són convidats a la gala de cloenda… i opten als premis del Jurat de la seva modalitat.

Al llarg de l’any, el Comitè organitzador ofereix, també, la possibilitat de participar en uns tallers pràctics interactiu als centres que ho demanen sobre la importància del llenguatge de les pantalles i les possibilitats del cinema com a eina d’expressió creativa. Aquesta activitat s’adreça al professorat o directament a l’alumnat que està treballant un projecte audiovisual concret o que vol engegar-lo.

A destacar, també, les projeccions que es realitzen al llarg de l’any i on els continguts de les produccions dels centres educatius (bullying, rols de gènere, immigració, diversitat sexual i afectiva, abusos, memòria històrica, variants lingüístiques, faules,…) serveixen com a fil conductor de celebracions i jornades reivindicatives al territori –dins i fora dels centres escolars–.

Fem tot això perquè creiem que l’audiovisual és el llenguatge de comunicació del segle XXI, perquè el cinema és un art que genera emocions, perquè és un recurs que connecta les cultures i la història, i perquè a través de la lectura i de la creació d’imatges esdevenim individus crítics i lliures amb capacitat de transformació.

Antonio Barrero
Director del FIC-CAT

“El missatge audiovisual és una font de coneixements i de comunicació molt potent”

Per conèixer una mica la vesant educativa del Festival Internacional de Cinema en Català (FIC-CAT) parlem amb Pilar Franquet Perelló, responsable de l’Àrea de Programació i Pedagogia del Festival.

Quan converses amb ella descobreixes que la Pilar es una d’aquelles persones que -com diem col·loquialment- “s’ho creu”. Quan parla se li nota l’accent serè d’educadora, però també l’energia de l’activista cultural, de la incansable corredora de fons.

La Pilar creu en el cinema i amb les seves potencialitats educatives i culturals, potser per això afirma contundentment que “seria molt difícil entendre la nostra societat sense el cinema”. Assegura que “anar al cinema és una acte social”, però tot seguit afegeix: “sense menystenir altres pantalles, defenso l’acte d’anar a les sales de projecció per davant d’altres maneres de veure cinema”. La realitat s’imposa!

– En el FIC-CAT hi ha una secció pensada per les produccions audiovisuals escolars, quina és la intenció d’incloure-la?

Des de la primera edició vam tenir clar que els treballs realitzats a les aules dels centres docents havien de tenir un espai a la programació del Festival. Si en la selecció oficial de cada edició –a més a més de les produccions d’autoria reconeguda– incloem produccions amateurs, òperes primes, obres que no arriben als circuits comercials… és evident que les propostes educatives també han de tenir visibilitat al FIC-CAT. Els eixos que defineixen el nostre Festival, des de l’inici, són la llengua, la joventut, la innovació i la pedagogia.

– En el marc del FIC-CAT es desenvolupa una trobada de professionals d’educació, des de quin any organitzeu aquesta trobada?

Des de l’any 2018, i va ser a partir dels suggeriments que ens feien els docents que venien amb l’alumnat a presentar i visionar les produccions de la modalitat centres educatius. La diversitat de propostes, procedències, tècniques i continguts va crear, i continua creant, la necessitat d’intercanviar vivències i aprenentatges entre els participants.

– Quin o quins son els objectius de l’encontre?

Pretenem que el FIC-CAT esdevingui una plataforma d’intercanvi d’experiències entre el professorat i un punt d’on sorgeixi una xarxa de comunicació i col·laboració entre els docents dels Països Catalans que participen al Festival, ja sigui com a autors de curtmetratges o com a espectadors i tinguin molta, poca o nul·la experiència en el treball de la comunicació audiovisual.

L’objectiu és incentivar i encomanar la necessitat de treballar l’alfabetització audiovisual, per tal que els nostres infants i joves puguin participar plenament en la societat i la cultura del segle XXI amb coneixements i esperit crític.

– Aquest any també heu organitzat una activitat de formació, en forma de taller, adreçada al professorat de la comarca.

Es tracta d’una formació organitzada des del Pla de Formació de Zona del Departament d’Educació, i que consisteix en un assessorament de 30 hores adreçat al professorat de Primària i Secundària, per tal de donar eines i recursos pràctics per dur a terme un curtmetratge amb l’alumnat. Té lloc a l’Institut de Roda de Berà, està impartit per membres de l’equip del FIC-CAT, i els treballs resultants es podran visionar dintre del Festival.

D’altra banda i a partir d’aquestes trobades de professorat durant el Festival, va sorgir la idea d’establir una col·laboració amb AulaMèdia i ja estem enllestint una formació per docents i oberta a estudiants universitaris de Pedagogia o d’altres especialitats, que amb el nom Fòrum Cinema i Educació, formarà part de la programació del Festival.

– Penses que el cinema és una eina pedagògica?

Sens dubte! El missatge audiovisual és una font de coneixements i de comunicació molt potent que arriba directament a l’inconscient de les persones i crea en bona mesura l’imaginari dels més petits i, per tant, la seva concepció del món i la seva escala de valors.

És absolutament necessari que l’alfabetització audiovisual formi part del projecte curricular dels centres. Cal ensenyar els infants i joves a interpretar el llenguatge de les pantalles i a crear els seus propis muntatges audiovisuals; només així abordaran els visionats d’altres creacions (films, sèries, publicitat, informatius…) de manera diferent, i es podran enfrontar a qualsevol missatge amb més coneixements i de forma molt més crítica.

– Però, creus que el nostre alumnat te una formació suficient per “llegir” i “escriure” amb codis audiovisuals?

No. Com qualsevol altre llenguatge, l’audiovisual té uns codis que s’han d’aprendre a desxifrar. Els nois i les noies arriben al centre amb un domini evident de la tecnologia. El coneixement que els alumnes tenen, però, no està estructurat i es deriva de l’ús d’aquest dispositius tecnològics que incorporen un software determinat. No hi ha en la majoria de casos, una voluntat d’innovar ni tampoc un procés creatiu que potenciï l’ús cada cop més òptim de la tecnologia. Per tant, la tasca de conèixer, interpretar i crear a partir dels codis del llenguatge audiovisual i multimèdia necessita una programació progressiva dintre dels currículums dels centres docents i al llarg de tota l’escolarització obligatòria, com qualsevol altra de les àrees que s’imparteixen.

– …. i el professorat?

Malauradament són pocs els centres docents que tenen incorporat el treball del llenguatge audiovisual en els seus programes i currículums, i és degut, sobretot, a la manca de formació dels propis docents. Cal que tot el professorat rebi una formació de base que estigui incorporada en el currículum universitari i que és treballi com una matèria més.

– Però tant la formació permanent del professorat com la responsabilitat dels continguts curriculars o competències depèn del Departament d’Educació. Què creus que caldria fer des de l’administració educativa per consolidar l’educació audiovisual?

Doncs en principi les Facultats de Ciències de l’Educació –Escoles de Mestres i de Pedagogia- haurien d’incloure en els seus plans d’estudi el coneixement i domini del llenguatge audiovisual. Crec que hauria de ser matèria curricular obligatòria en totes les especialitats de formació dels docents, tant de primària com de secundària.

D’altra banda el Departament d’Educació també hauria d’establir l’estudi del llenguatge audiovisual en els currículums oficials de primària i secundària obligatòria. Només si l’estudi d’aquest llenguatge forma part de les competències bàsiques que ha d’assolir l’alumnat dels centres docents es podrà garantir que sigui efectiu.

Francesc-Josep Deó

Una eina anomenada Cinescola

Cinescola va néixer com un projecte modest amb el propòsit d’oferir recursos al professorat que volia introduir l’educació audiovisual a l’aula. És a dir, per ensenyar cinema, per debatre sobre cinema, i també per fer servir el cinema per aprendre altres matèries. Primer fou una separata de la revista digital d’educació en comunicació, AulaMèdia, després es transformà en una pàgina web autònoma, fins ara que, setze anys després del seu inici, s’ha transformat en un autèntic portal educatiu sobre cinema amb vocació de constituir-se en una eina quotidiana a l’aula.

Cinescola ofereix avui unes 150 propostes didàctiques competencials sobre pel·lícules, d’accés lliure i ordenades per matèries, tant per a l’educació primària com per a secundària, a més d’altres recursos com ara llibres sobre educació audiovisual o una guia d’autoaprenentatge del llenguatge cinematogràfic. Tot plegat sense cap mena d’ajut o subvenció, mostra ben eloqüent de la situació de voluntarisme que des de sempre pateixen els projectes d’educació mediàtica.

Durant aquest temps, Cinescola ha volgut consolidar un model per tractar el cinema a les aules, però a la vegada ha expressat sempre la intenció que el professorat millorés, ampliés i matisés les propostes ofertes. Tots sabem que les receptes no poden aplicar-se directament a classe, sinó que cal adaptar-les a cada situació, a cada realitat de les nostres aules, tan diverses.

La cultura cinematogràfica dels nostres alumnes es troba avui en una situació de penúria. Això fa que una part important de les propostes d’educació cinematogràfica que han de dur a terme els i les docents que emprenen aquesta aventura, siguin molt de base, molt de trinxera, de crear fonaments. Per tant, no hem de tenir cap escrúpol en treballar un cinema força comercial, dins dels límits de la dignitat però, per poder avançar en el coneixement del llenguatge audiovisual, en la cultura cinematogràfica, en la reflexió ètica.

El treball escolar amb el cinema és absolutament pluridisciplinar i representa disposar d’un element importantíssim de dinamització a l’aula que afavoreix tasques formatives tan bàsiques com la comprensió, l’adquisició de conceptes o el raonament. En un món particularment accelerat pel vertigen de les xarxes socials i la toxicitat de determinats productes mediàtics, és un exercici de sensatesa redescobrir el cinema com un mitjà excepcionalment enriquidor per a fer gaudir de la cultural audiovisual i educar la mirada. L’educació cinematogràfica ens ensenya a tenir una mirada més culta, més il·lustrada. I és que la nostra forma de mirar és la nostra forma de situar-nos en el món.

Finalment, hem de dir que Cinescola és també una finestra per a la participació de tots aquells professors i professores que volen compartir les seves propostes sobre cinema i que fan servir a les seves escoles, als seus instituts, per poder avançar així amb més seguretat en el desplegament de l’educació mediàtica.

Ramon Breu

Web sobre “Llenguatge Audiovisual”

En el web LLENGUATGE AUDIOVISUAL hi trobareu alguns dels conceptes essencials del llenguatge audiovisual o cinematogràfic explicats amb exemples. Està pensat per a suport de professors o estudiants que treballin el cinema i la televisió a l’aula o per a l’aprenentatge autodidacta.

Feu-lo servir com més us convingui i no dubteu a comentar tot allò que vulgueu, a queixar-vos d’algun vídeo que hagi deixat de veure’s i a suggerir altres escenes possibles que serveixin d’exemples.

En el web LLENGUATGE AUDIOVISUAL hi podeu trobar els següents apartats:

Si treballeu el llenguatge audiovisual, també us pot ser útil aquest altre material: Dóna’m la teva mirada”