completa privacidad http://auip.org/cialis-generico.html Precio más bajo genérico y de píldoras de marca http://auip.org/comprar-kamagra.html Descuentos y bonificaciones http://auip.org/comprar-viagra-generico.html El servicio al cliente en todo el mundo
  • JORNADES

    COMUNICACIONS · En les Jornades d’Educació Mediàtica. Mirar, pensar… actuar!, que organitza la revista digital AulaMèdia a principis de juliol a Barcelona, volem donar un espai ampli al professorat que vulgui presentar comunicacions i experiències sobre la producció audiovisual i l’anàlisi dels mitjans de comunicació a l’aula.

    Vols presentar una comunicació a les Jornades d’Educació Mediàtica?

    INFORMACIÓ

  • La quarta edició del Festival Cinema Ciutadà Compromès (FCCC), que organitza ACICOM (Associació Ciutadania i Comunicació) comença el 25 d’octubre i finalitzarà el 27 de novembre. Es podran visionar més de 30 peces audiovisuals en 24 sales (cinemes, ateneus, centres culturals, etc.) de València, Elx, Llíria, Montserrat, Carcaixent i Castelló.

    Aquest any ACICOM organitza cinc setmanes intenses de reflexió i projeccions sobre cinc temàtiques: llibertat d’expressió, memòria històrica, feminismes, territori i ciutadania.

    PROGRAMACIÓ

  • El Festival Internacional de Cinema en Català FIC-CAT dona visibilitat als treballs audiovisuals fets pel professorat i per l’alumnat dels centres docents que creuen i veuen la necessitat l’alfabetització audiovisual i tecnològica.

    D’aquesta manera va néixer la modalitat CENTRES EDUCATIUS del FIC-CAT, que incentiva la creació i projecta les produccions audiovisuals realitzades per totes les escoles i instituts dels Països Catalans que hi volen participar.

    INSCRIPCIÓ CENTRES EDUCATIUS

  • El projecte eduCOM.info vol oferir al professorat, reflexions, recursos i experiències per facilitar la implementació de l'Educació en Comunicació a les aules. [+]
  • TEMES

  • AulaMèdia 2001-2011

  • Edicions anteriors

  • Contacte

    AulaMèdia - eduCOM
    Rambla de Catalunya, 10
    08007 - BARCELONA

    ISSN 1699-2245

  • Visites


Projecció, debat i reflexió

Un home es veu obligat a fer escala a l’aeroport de Nova York, als EUA i, aprofitant el temps restant fins a tornar a enlairar-se cap a la seva destinació definitiva, decideix visitar el MOMA per gaudir en persona de la seva col·lecció d’art modern. Però el taxi que l’ha de dur fins al reputat museu s’encalla en un embús monumental que li impedeix arribar-hi i l’atrapa a mig camí.

Aquest home era el pintor Miquel Barceló, i a través de la seva història, interpretada com una metàfora de l’ànsia de la ciutadania contemporània per accedir a la informació tot i que de vegades sigui inaccessible pel trànsit o no sàpiga on trobar-la, en Francesc-Josep Deó presentava davant els congregats a l’Espai VilaWeb el reportatge Projecte mòbil: el viatge. Un document audiovisual definit per Deó (director del reportatge i també coordinador d’AulaMèdia) com “un camí directe a una informació sobre la tecnologia dels mòbils”. Un antídot contra la sobrecàrrega informativa o la propaganda tecnòfila que envolta esdeveniments de la repercussió del Mobile World Congress, que moltes vegades impedeixen veure el veritable preu que s’amaga darrere de la producció de molts dels ginys tecnològics que consumim -i ens consumeixen- dia a dia.

Amb aquesta intenció, i cinc minuts després de les 18 hores del passat 10 d’octubre, començava la projecció a l’Espai VilaWeb, cedit pel portal informatiu català a la seva seu als baixos del carrer Ferlandina del barceloní barri del Raval. Un reportatge que després de l’estrena a la Casa Golferichs i abans que sigui projectat dins el Festival Protesta d’aquest 2018, conserva la seva capacitat per provocar un colpidor sentiment de vergonya a tots els que, durant la mitja hora de projecció, no ens atrevim a treure el nostre telèfon mòbil de la butxaca. Perquè, tal com s’exposa en aquest reportatge, l’aparell pràcticament omnipresent en les nostres vides està compost per minerals de sang com el coltan que s’extreu majoritàriament de la República Democràtica del Congo en condicions esfereïdores, després és fabricat per la indústria xinesa on els drets humans dels treballadors són pràcticament inexistents, i finalment retorna a l’Àfrica, a Ghana, però com ja com a deixalla tòxica, víctima de l’obsolescència programada.

Un viatge d’anada i tornada recollit amb la intenció d’informar però també de remoure les consciències, incloses les dels poc més de 30 assistents a la seva projecció, que es va completar amb un debat moderat a dues veus pel mateix Deó i el coordinador de Kineina i editor del reportatge Dídac Roger i que va comptar amb la participació dels assistents.

Encetat aquest tram de l’acte, Deó va emmarcar aquesta producció d’AulaMèdia i Kineina en l’últim dels quatre camps educatius tractats per AulaMèdia: el pedagògic, el de l’expressió i producció a través del llenguatge audiovisual, el referent a l’anàlisi crítica de continguts mediàtics i, per últim, el tecnològic. Un àmbit d’investigació del qual forma part Projecte mòbil: el viatge per a permetre, segons el mateix Deó, “reflexionar sense ser tecnofòbic ni tecnofílic”, per a fer-ho des d’una tercera via: la de “l’ètica i la del consum responsable” que justifica l’orientació pedagògica d’aquest reportatge. I que, molt probablement, també va justificar la majoritària presència de docents i professionals del món de l’educació a la sala, que van emprar gran part del debat en qüestionar-se la validesa i efectivitat que materials didàctics com aquest poden tenir i la necessitat de la presència dels mòbils a l’aula i les possibles estratègies de la seva implementació a les escoles.

Tot i que cap dels participants va rebutjar ni el to ni les conclusions de Projecte mòbil: el viatge, alguns assistents van apuntar que l’escassetat d’imatges més impactants podia dificultar que arribés a audiències adolescents acostumades a prestar atenció a cop d’impacte audiovisual, mentre que d’altres van preguntar sobre l’absència de testimonis gravats dels damnificats pel mercat de la telefonia mòbil. Qüestions que, degudament respostes, van deixar pas a un debat, conduït pels assistents a l’acte i no tant pels seus impulsors, que va culminar amb una esmena a la totalitat de la realitat exposada al reportatge. I tot a través d’una qüestió que no només posava en dubte la capacitat dels materials pedagògics per a incidir en el públic escolar, si no de fer-ho en els seus espectadors en general: Per què discutim sobre com emprar el mòbil, després de veure el que provoca la seva fabricació, a un reportatge com Projecte mòbil: el viatge? No hauríem, senzillament, de negar-nos a comprar-ne cap més fins que es fabriquin sota unes condicions humanes mínimament acceptables?

Eduardo Martínez Gómez

Conversa de cafè

Fa poc, un conegut que és periodista em preguntava, al voltant d’un cafè, com és que l’educació mediàtica encara no s’ensenyava a les escoles i els instituts catalans. Vam parlar extensament de la manca de voluntat política de l’Administració i de com d’estrany és que les ciències de la comunicació, en aquest segle, no s’incloguin en els continguts del currículum escolar.

També vam parlar dels col·legis professionals, el de periodistes o el d’audiovisuals, de les facultats de comunicació de les diferents universitats i de la manca de pressió que aquests organismes o institucions fan perquè els “nous continguts” comunicatius entrin a les aules. I del voluntarisme d’un sector del professorat que treballa, des de fa anys i de forma incondicional, l’educació mediàtica a l’aula.

En aquest sentit, crec que manca un reconeixement a la tasca pedagògica de dotzenes de professors i de professores que des de fa anys treballen, moltes vegades sols, intentant d’implementar l’educació mediàtica i lluitant contra els vents: currículums tancats, equips directius incrèduls i, a més, amb moltes limitacions de recursos, d’espai i de temps.

El fals debat sobre els mòbils a l’aula, d’aquest estiu passat, posa de manifest la manca de reflexió sobre com utilitzar la tecnologia educativa. A la notícia de la nova normativa francesa i les declaracions de la portaveu del Govern espanyol sobre el tema, es van afegir les declaracions del conseller Bargalló defensant la utilització dels mòbils als centres escolars. Però no podem dir que “estem a favor de la tecnologia” i punt, no podem quedar-nos amb el titular. No podem caure en el tòpic, en la fascinació tecnològica.

Cal anar més enllà d’aquesta defensa incondicional de la utilització de la tecnologia amb finalitats educatives. Cal parlar, en profunditat, de la pedagogia de la tecnologia audiovisual, de la manca de recursos tecnològics en els centres, de la necessitat de formació –inicial i permanent– del professorat. Una formació molt necessària, ja que la comunicació avui en dia és molt més complexa que el simple esquema de Jakobson (emissor, canal, receptor). Ja no poder dir simplement que “la televisió és una finestra al món”, perquè dir això avui, és dir no res!

Diuen que bufen nous vents al Departament d’Ensenyament, uns vents que potser canviaran el rumb de l’administració educativa en aquest camp. Per anar per aquests mars de món digital cal saber navegar, però sobretot cal no fer cas dels cants de sirenes de les empreses amb interessos a l’educació, que en cap cas vol dir interessades per l’educació. L’espai per a l’estudi de la tecnologia fa anys que ja existeix, ara falta crear un espai per estudiar i treballar la comunicació i els mitjans del segle XXI.

No sé si la denominació “cultura digital” en l’àmbit educatiu pot ser una bona denominació, però més que pomposes definicions ens calen continguts concrets que donin força i aguantin l’esquelet teòric. Ens hauríem de preguntar si “cultura digital” vol dir estudi dels continguts i anàlisi crítica del discurs mediàtic?, vol dir conèixer els llenguatges audiovisuals, els formats audiovisuals i la producció creativa?, o una vegada més només vol dir… ensenyar a prémer botons?

Cal fer competents mediàticament a tota la ciutadania, sobretot a la ciutadania del futur, dotar de competències comunicatives per poder llegir críticament els mitjans, els continguts mediàtics, per saber com es dissenya la manipulació informativa, com es construeixen les falses notícies i fugir, així, de l’analfabetisme mediàtic. Si no tot plegat serà una conversa de cafè.

Francesc-Josep Deó
Director d’AulaMèdia

Vine!!!

PRESENTACIÓ del DVD PROJECTE MÒBIL
Dimecres, 10 d’octubre a les 18.00 h
Espai Vilaweb. C/ Ferlandina, 43 baixos. Barcelona

> A totes les persones assistents se’ls hi lliurarà una còpia del DVD <

Accés lliure. Inscripció gratuïta.
Emplena aquest formulari i clica “enviar”

T’esperem!

 

Nom: (obligatori)

Cognoms: (obligatori)

Primer correu-e: (obligatori)

Segon correu-e:

Organitza AulaMèdia amb la col·laboració de VilaWeb

Per una educació mediàtica feminista

Actualment els mitjans de comunicació de masses (premsa, ràdio, televisió i Internet, però també el cinema i la publicitat, atès que aquesta darrera està present arreu del món i especialment als mitjans) tenen tanta influència en el dia a dia del nostre alumnat que, a banda de la responsabilitat de les famílies, als centres educatius hi tenim molt a fer i molt a dir, com a especialistes en educació i com a persones adultes i crítiques que convindria que fóssim.

D’altra banda, l’escassíssima formació i conscienciació en perspectiva de gènere en el món del periodisme, dels mitjans de comunicació i de la societat en general ens duen a una situació de quasi urgència pel que fa a la necessitat de construir amb el nostre alumnat una mirada crítica que incorpori les ulleres liles i que generi, per tant, la no acceptació i el rebuig contundent i clar dels discursos sexistes sovint vehiculats pels mitjans de comunicació, per la publicitat i per persones que a títol individual opinen a les xarxes socials, als debats televisius, a les tertúlies radiofòniques, etc.

A més, em sembla imprescindible garantir que el nostre alumnat tingui al seu abast una àmplia varietat de discursos diversos, inclusius i respectuosos amb els drets humans que els serveixin de possibles models positius i que transgredeixin els discursos sexistes de sempre, els quals segueixen essent preponderants en l’actualitat, malgrat els esforços dels col·lectius feministes i LGTBI per donar visibilitat a les qüestions vinculades al gènere.

És per tots aquests motius que, des del món de l’educació, convindria que les persones que ens hi dediquem professionalment estiguéssim ben formades i conscienciades sobre la necessitat d’una educació mediàtica feminista des de les edats més primerenques i al llarg de tota la vida. Però la formació i la consciència haurien d’estar alineades tant amb el nostre discurs ideològic i pedagògic com amb les nostres accions quotidianes personals, socials i educatives. Si no vivim en coherència amb allò que ensenyem a l’alumnat, difícilment resultarem creïbles i els valors que desitgem transmetre segurament no els arribaran com voldríem.

Així doncs, proposo a tota la comunitat educativa que es formi i s’informi amb els ulls ben oberts i amb tots els sentits alerta, que es qüestioni, que es miri tots els mitjans, la publicitat, els videojocs, etc., sempre des d’una perspectiva crítica i de gènere, que en parli, que generi debat social dins i fora de l’aula i que ensenyi a tot l’alumnat el gran valor del feminisme. Ara bé, si el Departament d’Ensenyament, totes les direccions dels centres educatius, el CAC, els mitjans de comunicació (i tota la societat en general) es fessin responsables de la part que els pertoca seriosament i no per cobrir l’expedient, notaríem canvis reals en poc temps i el sexisme començaria a esvair-se progressivament.

Patrícia Agüera Pàmies
Professora de Secundària, tecnoeducadora i coach sistèmica
Protectora i col·laboradora habitual d’AulaMèdia

Fascinació tecnològica institucional

L’aparició de nous receptors mòbils de telefonia han revolucionat el món de les comunicacions personals, això és una evidència des de fa uns anys. Però l’aparició d’aquesta tecnologia i, sobretot, les utilitzacions tecnològiques que fan els usuaris han generat, en alguns casos, dependències que s’han detectat sobretot entre els més joves.

Però al marge d’aquestes greus dependències, en la societat que vivim es pot detectar fàcilment una gran “fascinació tecnològica” que ens porta a un enlluernament per tota la tecnologia audiovisual, sigui portàtil o no, on pesa més l’obsolescència “estètica” que la funcionalitat de la tecnologia utilitzada. Així, pantalles més grans, grans capacitats per encabir noves aplicacions (aplicacions que mai utilitzarem) i fins i tot el color dels aparells… ens arrosseguen a un consum innecessari de nous receptors electrònics.

Però aquesta “fascinació tecnològica” supera els límits del fet personal i ja fa temps que podem parlar d’una “fascinació tecnològica institucional”. Recentment, per exemple, l’Ajuntament de Barcelona ha decidit destinar 20 milions d’euros al Mobile World Congress, una inversió que té per objecte la “renovació” de la designació de la ciutat com a seu per al període 2019 al 2023.

A més del Mobile World Congress, que es realitza anualment a Barcelona, en els mesos vinents s’afegiran altres encontres mundials on la tecnologia electrònica és central, com és el cas de la ISE, la fira Integrated Systems Europe que se celebrarà a Barcelona a partir de l’any 2020.

Però on és el debat ètic de la tecnologia audiovisual? On és la crítica a l’impacte social, mediambiental o de l’explotació laboral de la indústria electrònica? Aquest debat sembla no interessar! Es parla, això sí, de l’impacte econòmic d’aquests congressos sobre la ciutat, només ens fixem en els euros que deixen els milers de visitants a restaurants, apartaments turístics, hotels o locals nocturns.

Diverses ONG denuncien constantment el que implica l’actual indústria de la telefonia o altres aparells electrònics, denúncies que es recullen en documentals com el Projecte Mòbil (el viatge). Però quan es parla de les mines de coltan al Congo, de les condicions laborals dels treballadors i treballadores en la manufactura dels mòbils a l’est de la Xina o de l’impacte dels abocadors de residus electrònics a Ghana… què en diuen els organitzadors del Mobile World Congress? Doncs que els esmentats temes no hi caben en aquest congrés, segurament perquè aquests problemes són massa grans!

Francesc-Josep Deó, director d’AulaMèdia
Publicat a Comunicació21, el 14 de setembre de 2018

L’educació audiovisual a les aules de Primària

La omnipresència dels mitjans de comunicació i les tecnologies de la informació ocasiona que visquem, immersos en un oceà de pantalles i imatges, les quals consumim diàriament de manera sovint irreflexiva. Les noves tecnologies augmenten les possibilitats d’aprenentatge, però també la desprotecció dels infants davant missatges seductors però potencialment falsos o manipuladors. En paraules d’Eisenstein (1) “el llenguatge audiovisual mobilitza la sensibilitat abans que l’intel·lecte i opera de la imatge a l’emoció i de l’emoció a la idea”. Això converteix les imatges en un recurs fàcil per a les estratègies de màrqueting d’empreses, institucions i ONGs, que les utilitzen per modificar en el seu benefici actituds  i comportaments. La sobrexposició a la informació visual sense criteris per destriar-la pot conduir els més vulnerables a una autèntica infoxicació.

A causa d’aquest potencial manipulador de les imatges, la societat, les famílies i per descomptat, l’escola, haurien de plantejar-se la necessitat d’una alfabetització mediàtica d’infants i joves que prioritzi la creació i anàlisi crítica dels continguts audiovisuals, la qual els capaciti per destriar la informació valuosa d’aquella que no ho és tant.

A dia d’avui, l’educació audiovisual constitueix un tema transversal al currículum de l’educació Primària del nostre país, ja que està integrada (bàsicament) dintre tres competències: la de l’àmbit digital, la de l’àmbit artístic i la de l’àmbit lingüístic. Això no és desfavorable, ja que afavoreix tant la interdisciplinarietat com el treball en xarxa. Malgrat això, el professorat es troba amb diversos obstacles a l’hora de transmetre formació en aquest àmbit, com ara la manca de cultura col·laborativa entre els docents i un currículum poc flexible, amb un enfocament disciplinar que dificulta el desenvolupament de projectes audiovisuals a l’aula. A més, per una qüestió generacional és habitual que el professorat presenti carències en el coneixement de les noves tecnologies, enfrontat a nens i nenes nadius digitals els quals viuen experiències d’aprenentatge més actuals i atractives fora que dintre de l’escola.

Per tot això, resulta urgent i imprescindible que el professorat rebi formació adequada en aquests temes, per tal que pugui contribuir veritablement a l’alfabetització audiovisual dels infants (l’educació en mitjans, l’educació amb mitjans i l’educació per a mitjans). En aquest sentit, l’administració ha de convertir-se en un agent motivador i capacitador, però sovint les seves propostes són insuficients.

Tot i que la manca d’experiència i formació entre el professorat és clau, resulta encara més important superar l’actitud passiva o la por d’alguns docents respecte a l’alfabetització audiovisual i les TIC. Els mestres han de convertir-se en agents auto-motivadors en aquest àrea, i una bona manera d’aconseguir-ho és a través de la cerca de concursos, de trobades docents, de formació permanent o de publicació d’experiències.

En tercer lloc, cal que la mestra o el mestre es disposi a superar les pràctiques pedagògiques tradicionals i apliqui les innovacions validades. Amb l’entrada de les noves tecnologies a l’aula, és inevitable que el model docent es desplaci des d’una dependència més o menys forta del docent, cap a l’autodirecció de l’alumnat, tot proveint el primer les eines i els criteris que ajudin a “aprendre a aprendre” al segon. A més, el docent s’haurà de plantejar contínuament què estan aprenent els nens i les nenes a l’escola i si els hi serveix per alguna cosa o si té alguna ressonància en les seves vides.

Però des de fa molts anys sabem que, l’alfabetització audiovisual a les aules de primària consisteix en pràctiques aïllades les quals depenen de la bona voluntat i l’entusiasme del docent. Serem capaços de revertir aquesta situació?

 

Mati Balsera Romero
Dissenyadora gràfica i mestra de Primària
especialitzada en Tecnologies Digitals

 

(1) Sergei M. Eisenstein, Moscú, 1898-1948, director de “El cuirassat Potemkin”, “Octubre” e “Ivan, el Terrible”.