Autor: AulaMèdia

Presentació “Una mirada crítica”

unamiradaDimecres, 23 de gener a les 19 h

Abacus Sants · Mercat d’Hostafrancs

(Creu Coberta, 93 · Barcelona)

Amb la participació de:
– Elvira Altès · Professora de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB
– Xavier Giró · Professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB
– Dídac Roger · Objectiu: Comunicació
– Francesc-Josep Deó · AulaMèdia

Una mirada crítica

Un (des)enfoc crític sobre els mitjans de comunicació

Aquest DVD d’AulaMèdia i Objectiu: Comunicació vol reflexionar sobre el periodisme i la seva funció social. El reportatge recull cinc mirades d’especialistes (Elvira Altés, Xavier Giró, Vicent Partal, Roger Palà i Teun A. van Dijk) que ens ajuden a analitzar diferents aspectes que reflecteixen els mitjans de comunicació: el racisme, el masclisme, el classisme… El DVD també vol mostrar la situació del periodisme a casa nostra.

Vídeo promocional:

Com es fa un magazín d’humor

A mig camí entre la informació i l’entreteniment situem el magazín, un programa contenidor on hi cap una mica de tot: entrevistes, tertúlies, reportatges, gags, actuacions musicals, etc. Un tipus d’espai on l’actualitat hi té un paper destacat però presentada amb un to distés, lleuger i, en alguns casos, amb una bona dosi d’humor.

Per començar a preparar qualsevol programa de televisió, primer de tot hem de dissenyar com volem que sigui. Per tant, hem de decidir-ne l’estil, quin equip hi participarà, quins continguts hi tindran cabuda i com els estructurem en seccions. A la llista de seccions se l’anomena escaleta i és l’eina que ens ajudarà cada dia o cada setmana, segons la periodicitat, a omplir de contingut el programa.

L’estructura

Explicarem com podem estructurar un magazín, amb un exemple: el programa El que queda del dia de Canal Blau Televisió de Vilanova i la Geltrú. L’espai, emès setmanalment durant el 2007 i el 2008, comptava amb un equip fix de tres persones: el director i presentador Carles Aparicio, el guionista Pau Ramon i el reporter multitasca Dani Sancho. A més, també hi col·laborava l’equip tècnic de Canal Blau per a la realització en directe i un equip extern de reportatge.

El programa es dividia en tres blocs separats per dues pauses publicitàries. La primera part començava amb una introducció davantal del presentador seguida d’un reportatge de carrer i, a vegades, també d’un gag. El bloc central era el de l’entrevista. A la part final del programa les seccions van anar variant, una temporada es feia una tertúlia, després hi va haver una secció alternativa d’entrevistes al carrer i, en els darrers programes, una secció de trucades fictícies anomenada El defensor del garrafenc.

Un cop definida aquesta estructura, calia anar-la omplint cada setmana. Els dimecres cap a les 8 del vespre s’emetia el programa que s’acabava d’enregistrar unes hores abans en fals directe.

Preparar cada programa

Guió. L’espontaneïtat és bàsica en un programa d’humor però, contràriament al que pot semblar, és més fàcil improvisar sobre la base d’un bon guió que no pas si tenim la llibertat absoluta de no tenir res escrit que ens pot portar a quedar-nos en blanc. La feina de guió, no només consisteix en escriure exactament què dirà el presentador o què faran els actors en un gag, també és buscar el màxim d’informació possible de la persona entrevistada i preparar les preguntes.

Producció. Tot ha d’estar a punt perquè en el moment del directe no ens falti res. Per tant, hem de  trobar tot allò necessari per fer el programa. Per exemple, si la secció central és una entrevista, és imprescindible aconseguir una persona per entrevistar i assegurar-nos que està disponible per a l’hora de la gravació. I si tenim previst fer un gag i al guió hi diu que un dels actors ha de portar un xandall de color verd, haurem de trobar-lo.

Enregistraments previs. Alguns elements del programa no es poden enregistrar en directe. Els reportatges es graven sempre fora dels estudis i consten de diverses entrevistes breus i imatges de recurs que cal editar abans de l’emissió. Alguns gags també es graven abans perquè necessiten un escenari diferent i també postproducció.

Últims preparatius. Abans del moment de la veritat cal assajar per provar que el guió té el ritme just, passar per maquillatge, parlar amb els tècnics, preparar llums, càmeres, microfonia, etc.

El directe (o fals directe). Hem enllestit tots els preparatius i arriba el moment de la veritat, el directe. En el cas d’exemple es tractava d’un fals directe. És a dir, s’enregistrava tot seguit, sense parar, excepte els vídeos que ja teníem preparats, però s’emetia unes hores més tard. Així, si hi havia cap error o problema tècnic es podia repetir, tot i que no passava gaires vegades. El truc? Que tot estava molt ben preparat i el presentador comptava amb una ajuda extra, el teleprompter, un aparell que serveix per anar llegint el guió mirant a càmera.

I feina feta. O gairebé, perquè sempre va bé una mica d’autocrítica. Després de la gravació o el dia següent és molt útil fer un visionat del programa per veure què es pot millorar per a la setmana següent.

Dídac Roger

De cangurs, controls i mòbils

Quan, a primera hora del matí, vas obrir el diari i vas llegir el titular “La cangur la tenim a casa” vas pensar amb ella… però no, l’article no parlava d’ella, no parlava de la televisió, sinó dels germans grans i com aquests poden fer de cangurs als petits de la casa. Sempre penses malament! Però el teu primer pensament no anava tant mal encaminat, moltes vegades s’ha dit que la televisió és la cangur dels infants i dels joves.

S’ha vessat molta tinta sobre la infantesa i la televisió (sí, mai tant ben dit això de “vessar”). La majoria de vegades les opinions i els comentaris porten una càrrega moralista que només té en compte el sexe, la violència i l’impacte que té en la infància. Només es parla d’allò que en diuen… “valors”, però no d’educar en la descodificació dels missatges que mostren les pantalles.

Dies més tard en un diari digital, eldebat.cat, llegeixes que un informe, elaborat per investigadors de la Universitat Politècnica de València, proposa registrar l’edat del menor que utilitzi un mòbil. “Els operadors de telefonia mòbil haurien de verificar millor l’edat dels nens i joves quan accedeixen als serveis multimèdia, i una solució seria portar un registre amb l’any de naixement dels usuaris.”

– No m’ho puc creure! Dius en veu alta, mentre segueixes llegint l’article amb uns ulls com a plats.

“Els operadors podrien saber l’edat dels seus usuaris menors si els pares ho indiquessin quan els compren el mòbil i quedés registrat”. L’estudi també planteja classificar per edats els continguts dels mòbils, com es fa amb els videojocs.

Penses… Segur que aquesta és la solució? Pregunta retòrica, saps molt bé que no ho és.

Recordes que fa dos anys l’Agència Catalana del Consum constatava en un estudi que els adolescents cada cop són més precoços en la utilització del mòbil…. des dels 10 anys! Però, quants d’aquests estudis i informes proposen una educació mediàtica per afrontar els problemes derivats de la utilització de les pantalles –de totes les pantalles- per part dels infants? No seria aquesta la millor proposta per formar persones autònomes i crítiques en la utilització de les pantalles i del consum dels seus continguts?

En aquest cas –com en tants d’altres- no tota la responsabilitat la té l’escola, els pares i les mares també tenen molta part de responsabilitat quan posen una pantalla “en les mans” o “davant” d’un infant o d’un jove.

I penses, quina raó tenia Joan Fuster quan deia “Si tens un fill, ensenya’l a ser lliure. Encara que siga a costa teua. En realitat, haurà de ser a costa teua…”

Francesc-Josep Deó

Mirar, escoltar… opinar!

AulaMèdia va tornar a convocar el dimecres 28 de novembre al Col·legi de Periodistes de Catalunya a Barcelona, el professorat interessat en Mitjans de Comunicació i Educació. En primer lloc, Xavier Breil va presentar Dídac Roger, col·laborador i realitzador de diferents materials audiovisuals d’AulaMèdia. Abans, però, va reafirmar la necessitat de mantenir el debat al voltant de l’ús dels mitjans de comunicació a l’escola i de pensar, opinar i analitzar davant de la pantalla, així com la importància que la càmera entri a l’escola com a instrument de creació i producció per part d’alumnes i mestres.

Dídac Roger va presentar la segona entrevista de la sèrie “1.000 Mirades” amb les opinions de José Manuel Pérez Tornero, catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona. En el vídeo, el professor Pérez Tornero posa de manifest que cal un canvi d’estil a les nostres aules on la creació i la cooperació s’imposin a vells paradigmes i en què tenir consciencia mediàtica serà un simple raó de supervivència.

Abans de donar pas a la segona part de la vetllada, AulaMèdia ens va regalar un tast de la producció “Dóna’m la teva mirada” que es troba en període de postproducció. Els dos minuts visionats ens van perfilar una eina didàctica potent i necessària que molts estem esperant amb molta il·lusió.

Seguidament els convidats a la taula rodona van prendre el seu lloc a la tribuna. En primer lloc, Joana Gallego, professora de l’UAB va centrar el seu discurs en el Gènere i la Comunicació i en el tractament asimètric quantitativament i qualitativament de l’home i la dona als mitjans de comunicació. Alguns exemples serien les informacions esportives on només un 3 o 4 per cent són dedicats a les dones i, sovint, en el tractament de temes extraesportius. Pel que fa a l’economia, el percentatge es mou al voltant del 20 per cent. En l’aspecte qualitatiu, el balanç és encara pitjor ja que l’enfocament seria que l’home es mou en un món públic mentre que la dona ho fa en un món privat. Les dones són mostrades als mitjans com una excepció, com un fet excepcional. Seria com si els homes fossin el subjecte que actua i les dones com l’objecte que, senzillament, és, està.

En segon lloc va parlar Roger Palà, periodista que pertany al Grup Ramon Barnils i és un dels impulsors de Media.cat, web que fa un seguiment crític del mitjans de comunicació i que publica l’anuari “Els Silencis Mediatics” on es reflecteix aquesta critica vers la professió periodística. Roger Palà va assenyalar que els mitjans han perdut pes per marcar la interpretació dels fets i que la presència de la censura ha adquirit mètodes més subtils com pot ser la no inclusió d’una determinada noticia. Les pressions censuradores, a judici de Palà, es poden deure a pressions politiques, econòmiques, legals o, simplement i amb l’excusa de la crisi, en la precarització de les redaccions de diaris i altres mitjans. Sobre els temes tabú o els que més difícils accés tenen als mitjans, hi hauria en els referits als bancs o les grans empreses.

Finalment va tancar Beatriu Guarro, col·laboradora de SOS Racisme, que ens va parlar dels recursos lingüístics als mitjans de comunicació. El seu discurs va palesar el paper dels mitjans per la reproducció d’estereotips. Va deixar clar que la immediatesa dels mitjans no potser ser una excusa per esbiaixar la informació perquè es corre el perill d’interioritzar un discurs racista i estereotipat. Beatriu Guarro també va criticar els mitjans de comunicació que no donen veu als protagonistes reals de la noticia i que aquesta invisibilitat falseja clarament la realitat. Va il·lustrar els seus arguments amb uns exemples flagrants de com es posa la visual en els estereotips d’una forma social i moralment irresponsable ja que es realitza una clara contraposició entre Nosaltres i Ells. Per cloure, Beatriu Guarro va demanar als mitjans de comunicació la necessitat de mostrar unes “clàusules d’acció positiva” a les seves informacions.

Finalment es va obrir el sucós temps de preguntes i debat que va resultar molt enriquidor respecte de la temàtica tractada durant l’acte. D’aquesta manera es va cloure la taula rodona, tot esperant el retrobament en un altra xerrada en un temps no molt llunyà.

Text: Jaume Martín · Fotos: Martí Contijoch