La posada en marxa de tallers de vídeo, televisions escolats o col·laboracions amb televisions locals -esporàdiques o periòdiques- poden ser algunes propostes per aproximar l’alumnat al mitjà tant des d’una perspectiva tècnica com expressiva i crítica.
Abans d’engegar alguna d’aquestes experiències és interessant conèixer i donar a conèixer les limitacions tècniques dels equips que utilitzarem per evitar falses expectatives entre l’alumnat. És necessari també tenir un coneixement de les possibilitats expressives del mitjà que usarem i concretar al màxim la finalitat didàctica del treball, per evitar la gadgetització, és a dir per evitar que l’experiència es converteixi només en un joc i el mitjà una joguina. Per això cal aplicar una metodologia que sistematitzi totes les fases del treball i que desenvolupi una o vàries funcions didàctiques: investigar, motivar, avaluar, etc.
Els tallers de vídeo són una forma fàcil i econòmica de treballar d’una forma pràctica la comunicació audiovisual. Per les seves característiques i prestacions -la seva simplicitat d’ús, baix cost, immediatesa, etc.- podem considerar el vídeo una eina didàctica molt “dúctil”. En la majoria dels centres de secundària aquests tipus d’activitats són presentades en forma de crèdit variable o optativa. Es poden proposar algunes activitats lúdiques o didàctiques a treballar, en petits grups, per després posar-les en comú, situant-les en el terreny de l’anàlisi i l’autocrítica tant pel que fa al contingut com a la forma.
En el taller de vídeo, no cal plantejar la producció d’un videograma acabat -tot i que això pot motivar molt més a l’alumnat- podem proposar altres treballs alternatius en forma de “vídeo brut” com una possibilitat per explicar processos lineals o seqüencials sense la necessitat de passar per la fase d’edició, la qual cosa estalvia molt de temps. Aquesta és una possibilitat d’aplicació de la comunicació audiovisual -com a suport- a les àrees curriculars per realitzar presentació de treballs de ciències experimentals o tecnologia, exercicis d’auto-observació tant en l’expressió oral (llengua) com en la corporal (educació física) o de projectes interdisciplinaris més complexos (crèdit de síntesi).
Les televisions escolars són una altre manera de treballar la comunicació audiovisual. És el següent pas del taller de vídeo, en el qual, […] es poden mostrar als companys de curs i del centre las produccions audiovisuals realitzades en grups reduïts sobre un aspecte concret didàctic o lúdic. Aquesta proposta és més complexa que els tallers de vídeo, sobretot perquè a l’hora d’engegar-la s’han de tenir presents diverses qüestions, com ara: els espais necessaris a utilitzar, els recursos tècnics, la concreció del projecte i l’elaboració del pla, sense oblidar la formació i la responsabilització del professorat. En alguns casos, molt pocs, aquestes experiències de televisions escolars han fet alguna emissió esporàdica per via hertziana, convertint-se així en petites emissores de televisió.
Francesc-Josep Deó
Fragment (2) del capítol “Ecosistema comunicatiu local i educació”
del llibre Educació i Televisió Local
Publicat per Mitjans i la Fundació Jaume Bofill
Barcelona, 2000