Projecció, debat i reflexió

Un home es veu obligat a fer escala a l’aeroport de Nova York, als EUA i, aprofitant el temps restant fins a tornar a enlairar-se cap a la seva destinació definitiva, decideix visitar el MOMA per gaudir en persona de la seva col·lecció d’art modern. Però el taxi que l’ha de dur fins al reputat museu s’encalla en un embús monumental que li impedeix arribar-hi i l’atrapa a mig camí.

Aquest home era el pintor Miquel Barceló, i a través de la seva història, interpretada com una metàfora de l’ànsia de la ciutadania contemporània per accedir a la informació tot i que de vegades sigui inaccessible pel trànsit o no sàpiga on trobar-la, en Francesc-Josep Deó presentava davant els congregats a l’Espai VilaWeb el reportatge Projecte mòbil: el viatge. Un document audiovisual definit per Deó (director del reportatge i també coordinador d’AulaMèdia) com “un camí directe a una informació sobre la tecnologia dels mòbils”. Un antídot contra la sobrecàrrega informativa o la propaganda tecnòfila que envolta esdeveniments de la repercussió del Mobile World Congress, que moltes vegades impedeixen veure el veritable preu que s’amaga darrere de la producció de molts dels ginys tecnològics que consumim -i ens consumeixen- dia a dia.

Amb aquesta intenció, i cinc minuts després de les 18 hores del passat 10 d’octubre, començava la projecció a l’Espai VilaWeb, cedit pel portal informatiu català a la seva seu als baixos del carrer Ferlandina del barceloní barri del Raval. Un reportatge que després de l’estrena a la Casa Golferichs i abans que sigui projectat dins el Festival Protesta d’aquest 2018, conserva la seva capacitat per provocar un colpidor sentiment de vergonya a tots els que, durant la mitja hora de projecció, no ens atrevim a treure el nostre telèfon mòbil de la butxaca. Perquè, tal com s’exposa en aquest reportatge, l’aparell pràcticament omnipresent en les nostres vides està compost per minerals de sang com el coltan que s’extreu majoritàriament de la República Democràtica del Congo en condicions esfereïdores, després és fabricat per la indústria xinesa on els drets humans dels treballadors són pràcticament inexistents, i finalment retorna a l’Àfrica, a Ghana, però com ja com a deixalla tòxica, víctima de l’obsolescència programada.

Un viatge d’anada i tornada recollit amb la intenció d’informar però també de remoure les consciències, incloses les dels poc més de 30 assistents a la seva projecció, que es va completar amb un debat moderat a dues veus pel mateix Deó i el coordinador de Kineina i editor del reportatge Dídac Roger i que va comptar amb la participació dels assistents.

Encetat aquest tram de l’acte, Deó va emmarcar aquesta producció d’AulaMèdia i Kineina en l’últim dels quatre camps educatius tractats per AulaMèdia: el pedagògic, el de l’expressió i producció a través del llenguatge audiovisual, el referent a l’anàlisi crítica de continguts mediàtics i, per últim, el tecnològic. Un àmbit d’investigació del qual forma part Projecte mòbil: el viatge per a permetre, segons el mateix Deó, “reflexionar sense ser tecnofòbic ni tecnofílic”, per a fer-ho des d’una tercera via: la de “l’ètica i la del consum responsable” que justifica l’orientació pedagògica d’aquest reportatge. I que, molt probablement, també va justificar la majoritària presència de docents i professionals del món de l’educació a la sala, que van emprar gran part del debat en qüestionar-se la validesa i efectivitat que materials didàctics com aquest poden tenir i la necessitat de la presència dels mòbils a l’aula i les possibles estratègies de la seva implementació a les escoles.

Tot i que cap dels participants va rebutjar ni el to ni les conclusions de Projecte mòbil: el viatge, alguns assistents van apuntar que l’escassetat d’imatges més impactants podia dificultar que arribés a audiències adolescents acostumades a prestar atenció a cop d’impacte audiovisual, mentre que d’altres van preguntar sobre l’absència de testimonis gravats dels damnificats pel mercat de la telefonia mòbil. Qüestions que, degudament respostes, van deixar pas a un debat, conduït pels assistents a l’acte i no tant pels seus impulsors, que va culminar amb una esmena a la totalitat de la realitat exposada al reportatge. I tot a través d’una qüestió que no només posava en dubte la capacitat dels materials pedagògics per a incidir en el públic escolar, si no de fer-ho en els seus espectadors en general: Per què discutim sobre com emprar el mòbil, després de veure el que provoca la seva fabricació, a un reportatge com Projecte mòbil: el viatge? No hauríem, senzillament, de negar-nos a comprar-ne cap més fins que es fabriquin sota unes condicions humanes mínimament acceptables?

Eduardo Martínez Gómez

Conversa de cafè

Fa poc, un conegut que és periodista em preguntava, al voltant d’un cafè, com és que l’educació mediàtica encara no s’ensenyava a les escoles i els instituts catalans. Vam parlar extensament de la manca de voluntat política de l’Administració i de com d’estrany és que les ciències de la comunicació, en aquest segle, no s’incloguin en els continguts del currículum escolar.

També vam parlar dels col·legis professionals, el de periodistes o el d’audiovisuals, de les facultats de comunicació de les diferents universitats i de la manca de pressió que aquests organismes o institucions fan perquè els “nous continguts” comunicatius entrin a les aules. I del voluntarisme d’un sector del professorat que treballa, des de fa anys i de forma incondicional, l’educació mediàtica a l’aula.

En aquest sentit, crec que manca un reconeixement a la tasca pedagògica de dotzenes de professors i de professores que des de fa anys treballen, moltes vegades sols, intentant d’implementar l’educació mediàtica i lluitant contra els vents: currículums tancats, equips directius incrèduls i, a més, amb moltes limitacions de recursos, d’espai i de temps.

El fals debat sobre els mòbils a l’aula, d’aquest estiu passat, posa de manifest la manca de reflexió sobre com utilitzar la tecnologia educativa. A la notícia de la nova normativa francesa i les declaracions de la portaveu del Govern espanyol sobre el tema, es van afegir les declaracions del conseller Bargalló defensant la utilització dels mòbils als centres escolars. Però no podem dir que “estem a favor de la tecnologia” i punt, no podem quedar-nos amb el titular. No podem caure en el tòpic, en la fascinació tecnològica.

Cal anar més enllà d’aquesta defensa incondicional de la utilització de la tecnologia amb finalitats educatives. Cal parlar, en profunditat, de la pedagogia de la tecnologia audiovisual, de la manca de recursos tecnològics en els centres, de la necessitat de formació –inicial i permanent– del professorat. Una formació molt necessària, ja que la comunicació avui en dia és molt més complexa que el simple esquema de Jakobson (emissor, canal, receptor). Ja no poder dir simplement que “la televisió és una finestra al món”, perquè dir això avui, és dir no res!

Diuen que bufen nous vents al Departament d’Ensenyament, uns vents que potser canviaran el rumb de l’administració educativa en aquest camp. Per anar per aquests mars de món digital cal saber navegar, però sobretot cal no fer cas dels cants de sirenes de les empreses amb interessos a l’educació, que en cap cas vol dir interessades per l’educació. L’espai per a l’estudi de la tecnologia fa anys que ja existeix, ara falta crear un espai per estudiar i treballar la comunicació i els mitjans del segle XXI.

No sé si la denominació “cultura digital” en l’àmbit educatiu pot ser una bona denominació, però més que pomposes definicions ens calen continguts concrets que donin força i aguantin l’esquelet teòric. Ens hauríem de preguntar si “cultura digital” vol dir estudi dels continguts i anàlisi crítica del discurs mediàtic?, vol dir conèixer els llenguatges audiovisuals, els formats audiovisuals i la producció creativa?, o una vegada més només vol dir… ensenyar a prémer botons?

Cal fer competents mediàticament a tota la ciutadania, sobretot a la ciutadania del futur, dotar de competències comunicatives per poder llegir críticament els mitjans, els continguts mediàtics, per saber com es dissenya la manipulació informativa, com es construeixen les falses notícies i fugir, així, de l’analfabetisme mediàtic. Si no tot plegat serà una conversa de cafè.

Francesc-Josep Deó
Director d’AulaMèdia

Per una educació mediàtica feminista

Actualment els mitjans de comunicació de masses (premsa, ràdio, televisió i Internet, però també el cinema i la publicitat, atès que aquesta darrera està present arreu del món i especialment als mitjans) tenen tanta influència en el dia a dia del nostre alumnat que, a banda de la responsabilitat de les famílies, als centres educatius hi tenim molt a fer i molt a dir, com a especialistes en educació i com a persones adultes i crítiques que convindria que fóssim.

D’altra banda, l’escassíssima formació i conscienciació en perspectiva de gènere en el món del periodisme, dels mitjans de comunicació i de la societat en general ens duen a una situació de quasi urgència pel que fa a la necessitat de construir amb el nostre alumnat una mirada crítica que incorpori les ulleres liles i que generi, per tant, la no acceptació i el rebuig contundent i clar dels discursos sexistes sovint vehiculats pels mitjans de comunicació, per la publicitat i per persones que a títol individual opinen a les xarxes socials, als debats televisius, a les tertúlies radiofòniques, etc.

A més, em sembla imprescindible garantir que el nostre alumnat tingui al seu abast una àmplia varietat de discursos diversos, inclusius i respectuosos amb els drets humans que els serveixin de possibles models positius i que transgredeixin els discursos sexistes de sempre, els quals segueixen essent preponderants en l’actualitat, malgrat els esforços dels col·lectius feministes i LGTBI per donar visibilitat a les qüestions vinculades al gènere.

És per tots aquests motius que, des del món de l’educació, convindria que les persones que ens hi dediquem professionalment estiguéssim ben formades i conscienciades sobre la necessitat d’una educació mediàtica feminista des de les edats més primerenques i al llarg de tota la vida. Però la formació i la consciència haurien d’estar alineades tant amb el nostre discurs ideològic i pedagògic com amb les nostres accions quotidianes personals, socials i educatives. Si no vivim en coherència amb allò que ensenyem a l’alumnat, difícilment resultarem creïbles i els valors que desitgem transmetre segurament no els arribaran com voldríem.

Així doncs, proposo a tota la comunitat educativa que es formi i s’informi amb els ulls ben oberts i amb tots els sentits alerta, que es qüestioni, que es miri tots els mitjans, la publicitat, els videojocs, etc., sempre des d’una perspectiva crítica i de gènere, que en parli, que generi debat social dins i fora de l’aula i que ensenyi a tot l’alumnat el gran valor del feminisme. Ara bé, si el Departament d’Ensenyament, totes les direccions dels centres educatius, el CAC, els mitjans de comunicació (i tota la societat en general) es fessin responsables de la part que els pertoca seriosament i no per cobrir l’expedient, notaríem canvis reals en poc temps i el sexisme començaria a esvair-se progressivament.

Patrícia Agüera Pàmies
Professora de Secundària, tecnoeducadora i coach sistèmica
Protectora i col·laboradora habitual d’AulaMèdia

Fascinació tecnològica institucional

L’aparició de nous receptors mòbils de telefonia han revolucionat el món de les comunicacions personals, això és una evidència des de fa uns anys. Però l’aparició d’aquesta tecnologia i, sobretot, les utilitzacions tecnològiques que fan els usuaris han generat, en alguns casos, dependències que s’han detectat sobretot entre els més joves.

Però al marge d’aquestes greus dependències, en la societat que vivim es pot detectar fàcilment una gran “fascinació tecnològica” que ens porta a un enlluernament per tota la tecnologia audiovisual, sigui portàtil o no, on pesa més l’obsolescència “estètica” que la funcionalitat de la tecnologia utilitzada. Així, pantalles més grans, grans capacitats per encabir noves aplicacions (aplicacions que mai utilitzarem) i fins i tot el color dels aparells… ens arrosseguen a un consum innecessari de nous receptors electrònics.

Però aquesta “fascinació tecnològica” supera els límits del fet personal i ja fa temps que podem parlar d’una “fascinació tecnològica institucional”. Recentment, per exemple, l’Ajuntament de Barcelona ha decidit destinar 20 milions d’euros al Mobile World Congress, una inversió que té per objecte la “renovació” de la designació de la ciutat com a seu per al període 2019 al 2023.

A més del Mobile World Congress, que es realitza anualment a Barcelona, en els mesos vinents s’afegiran altres encontres mundials on la tecnologia electrònica és central, com és el cas de la ISE, la fira Integrated Systems Europe que se celebrarà a Barcelona a partir de l’any 2020.

Però on és el debat ètic de la tecnologia audiovisual? On és la crítica a l’impacte social, mediambiental o de l’explotació laboral de la indústria electrònica? Aquest debat sembla no interessar! Es parla, això sí, de l’impacte econòmic d’aquests congressos sobre la ciutat, només ens fixem en els euros que deixen els milers de visitants a restaurants, apartaments turístics, hotels o locals nocturns.

Diverses ONG denuncien constantment el que implica l’actual indústria de la telefonia o altres aparells electrònics, denúncies que es recullen en documentals com el Projecte Mòbil (el viatge). Però quan es parla de les mines de coltan al Congo, de les condicions laborals dels treballadors i treballadores en la manufactura dels mòbils a l’est de la Xina o de l’impacte dels abocadors de residus electrònics a Ghana… què en diuen els organitzadors del Mobile World Congress? Doncs que els esmentats temes no hi caben en aquest congrés, segurament perquè aquests problemes són massa grans!

Francesc-Josep Deó, director d’AulaMèdia
Publicat a Comunicació21

L’educació audiovisual a les aules de Primària

La omnipresència dels mitjans de comunicació i les tecnologies de la informació ocasiona que visquem, immersos en un oceà de pantalles i imatges, les quals consumim diàriament de manera sovint irreflexiva. Les noves tecnologies augmenten les possibilitats d’aprenentatge, però també la desprotecció dels infants davant missatges seductors però potencialment falsos o manipuladors. En paraules d’Eisenstein (1) “el llenguatge audiovisual mobilitza la sensibilitat abans que l’intel·lecte i opera de la imatge a l’emoció i de l’emoció a la idea”. Això converteix les imatges en un recurs fàcil per a les estratègies de màrqueting d’empreses, institucions i ONGs, que les utilitzen per modificar en el seu benefici actituds  i comportaments. La sobrexposició a la informació visual sense criteris per destriar-la pot conduir els més vulnerables a una autèntica infoxicació.

A causa d’aquest potencial manipulador de les imatges, la societat, les famílies i per descomptat, l’escola, haurien de plantejar-se la necessitat d’una alfabetització mediàtica d’infants i joves que prioritzi la creació i anàlisi crítica dels continguts audiovisuals, la qual els capaciti per destriar la informació valuosa d’aquella que no ho és tant.

A dia d’avui, l’educació audiovisual constitueix un tema transversal al currículum de l’educació Primària del nostre país, ja que està integrada (bàsicament) dintre tres competències: la de l’àmbit digital, la de l’àmbit artístic i la de l’àmbit lingüístic. Això no és desfavorable, ja que afavoreix tant la interdisciplinarietat com el treball en xarxa. Malgrat això, el professorat es troba amb diversos obstacles a l’hora de transmetre formació en aquest àmbit, com ara la manca de cultura col·laborativa entre els docents i un currículum poc flexible, amb un enfocament disciplinar que dificulta el desenvolupament de projectes audiovisuals a l’aula. A més, per una qüestió generacional és habitual que el professorat presenti carències en el coneixement de les noves tecnologies, enfrontat a nens i nenes nadius digitals els quals viuen experiències d’aprenentatge més actuals i atractives fora que dintre de l’escola.

Per tot això, resulta urgent i imprescindible que el professorat rebi formació adequada en aquests temes, per tal que pugui contribuir veritablement a l’alfabetització audiovisual dels infants (l’educació en mitjans, l’educació amb mitjans i l’educació per a mitjans). En aquest sentit, l’administració ha de convertir-se en un agent motivador i capacitador, però sovint les seves propostes són insuficients.

Tot i que la manca d’experiència i formació entre el professorat és clau, resulta encara més important superar l’actitud passiva o la por d’alguns docents respecte a l’alfabetització audiovisual i les TIC. Els mestres han de convertir-se en agents auto-motivadors en aquest àrea, i una bona manera d’aconseguir-ho és a través de la cerca de concursos, de trobades docents, de formació permanent o de publicació d’experiències.

En tercer lloc, cal que la mestra o el mestre es disposi a superar les pràctiques pedagògiques tradicionals i apliqui les innovacions validades. Amb l’entrada de les noves tecnologies a l’aula, és inevitable que el model docent es desplaci des d’una dependència més o menys forta del docent, cap a l’autodirecció de l’alumnat, tot proveint el primer les eines i els criteris que ajudin a “aprendre a aprendre” al segon. A més, el docent s’haurà de plantejar contínuament què estan aprenent els nens i les nenes a l’escola i si els hi serveix per alguna cosa o si té alguna ressonància en les seves vides.

Però des de fa molts anys sabem que, l’alfabetització audiovisual a les aules de primària consisteix en pràctiques aïllades les quals depenen de la bona voluntat i l’entusiasme del docent. Serem capaços de revertir aquesta situació?

Mati Balsera Romero
Dissenyadora gràfica i mestra de Primària
especialitzada en Tecnologies Digitals

 

(1) Sergei M. Eisenstein, Moscú, 1898-1948, director de “El cuirassat Potemkin”, “Octubre” e “Ivan, el Terrible”.

Proposta per treballar la mirada crítica a l’Educació Infantil

L’objectiu de treballar l’educació en llenguatge audiovisual des de totes les etapes educatives parteix de la base que, aquest llenguatge és molt present a la societat com a transmisor de valors, ideologies i continguts.

No sempre els missatges que vehiculen els mitjans audiovisuals són el més adients pels adults, i molt menys pels infants. El desenvolupament tecnològic ha afavorit una rapidíssima proliferació de tota mena de missatges que quallen en els ciutadans, cada cop més joves consumidors d’aquests productes. Aquest fet fa innegable la necessitat d’incloure l’Educació en llenguatges i missatges audiovisuals a l’escola, a la familia i a la societat.

Cal vacunar els nens el més aviat millor, i per fer -ho, cal educar-los com a espectadors. Com? Ensenyant-los com es fan, i a ser ells mateixos els que els produeixin els missatges, els pensin i així, a mida que van creixent podrán esbrinar el què s’ls hi està comunicant en profunditat. Només així tindrem ciutadans crítics i formats, protegits de l’allau d’informació sabent com filtrar-la en el seu profit.

La proposta que descric a continuació està pensada pels alumnes de P5, de l’etapa d’educació infantil.

Els nens s’asseuen en rotllana i escolten la narració d’un conte. En aquest cas, es tracta de la Serpenteta Clementina, una història d’animals inventada pels mateixos nens i que parla de l’acceptació de les diferències de cada individu.

Després, els nens dibuixen aquella escena del conte que més els ha agradat. El mestre/a agafa aquests dibuixos i en fa un muntatge audiovisual, ordenant-los tal i com es desenvolupa la historia. Sense saber-ho els nens han fet un Story Board de la seva història.

Aquesta és la part més creativa, les imatges mentals que s’han fet del conte es materialitzen en els seus dibuixos, són les seves pròpies imatges. Aquestes imatges van acompanyades d’una música de fons evocativa i amb subtítols en lletra de pal.

El mestre /a ha de tenir certs coneixements tècnics a l’hora de fer el muntatge audiovisual, en aquest cas però, l’ús del programa Imovie facilita molt la tasca per als profans. A mida que els mestres van experimentant, ells mateixos es converteixen en productors i guien les produccions dels alumnes. Junt amb la formació, aquest procés farà que cada cop l’aprenentatge sigui més útil per tots plegats.

Un cop finalitzat el muntatge, se’ls passa a classe. Els nens se n’adonen que són els seus dibuixos i que expliquen la seva història. En fan una tarjeta de presentación pels pares de manera que aquests puguin veure el conte col·lectiu que ha fet tota la classe.

L’objectiu principal, a més de gaudir de la narració i d’il·lustrar-la, és fer-los adonar que les històries que ells miren també han passat per un procés similar abans d’arribar al mitjà audiovisual.

Aquí cal una sessió de reflexió amb els nens i nenes per fer-los conscients del procés, que tot jugant, han realitzat. De retruc es treballa l’expressió oral, els valors de tolerància i respecte, i l’expressió escrita.

Helena Soriano Pons

Bibliografia:

Document l’Educació en Comunicació Audiovisual, aprovat pel Ple del Fòrum d’entitats de persones usuàries de l’audiovisual, en sessió de 10 de desembre de 2004. Consell de l’Audiovisual de Catalunya, Fòrum d’entitats de persones usuàries de l’audiovisual.

Els audiovisuals a l’aula. Aprendre a mirar. Les primeres passes. Els audiovisuals a l’Educació Infantil, Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Autors: Cristina Bertran, Neus Casablanca, Roger Llovet, Anna Mackay, Aurora Maquinay, Mariona Pòrtules, Anna Vera i Raquel Vidal. Coordinació: Roger Llovet, Anna Mackay, Aurora Maquinay i Anna Vera.

 

Basat en fets reals

“L’adaptació de la nostra cultura a l’epistemologia de la televisió és gairebé completa; hem acceptat tan totalment les seves definicions de veritat, coneixement i realitat que la irrellevància ens sembla important i la incoherència ens sembla eminentment raonable.” Neil Postman

Fotografies de Víctor Colomer de la sèrie Barcelona és Hollywood.

El fet que una imatge estigui en una xarxa social, en la portada d’un diari, o en un compte particular d’Instagram atorga diversos graus de veracitat o condiciona la nostra visió de la imatge o del fet que s’explica a través d’ella.

L’activitat educativa que es presenta a continuació parteix dels debats que es generen a l’aula cada vegada que un mitjà aprofita la seva credibilitat per fer reflexionar l’audiència sobre realitat i ficció i es trasllada en una experiència d’ensenyament i aprenentatge en el marc de la matèria de Cultura Audiovisual, on la creació de material en diversos formats: fotogràfic i audiovisual, planteja la reflexió al voltant de com formar espectadors crítics per afrontar el nou context de “postveritat”.

Aprendre a crear la pròpia opinió davant l’allau de versions i fonts que ens informen i que rebem, és bàsic en el moment en què estem immersos, on cada vegada és més necessari ser crítics i saber distingir entre allò que és veritat i allò que no ho és.

Per tractar aspectes sobre el tractament i la difusió de la informació a través de la imatge, una de les tècniques que va interessar més i que va generar més debat a l’aula és el fotomuntatge. Un dels exemples que es van treballar a l’aula van ser els fotomuntatges del periodista Víctor Colomer i com a través d’ells donava una nova mirada “cinematogràfica” a les ciutats.

Fent la recerca i l’anàlisi de les diverses propostes fotogràfiques d’aquest autor, van sorgir temes tant interessants com: el motiu de la utilització de blanc i negre en algunes imatges, la versemblança, l’engany, el context on apareixien aquestes imatges… i a continuació vam fer l’exercici de titular i escriure una breu article a peu de foto per aquestes imatges en funció del lloc on es trobessin: un museu, una portada de diari, un llibre de text, facebook… Ens aquests breus articles es desenvolupaven les idees de com en el context de publicació de les imatges (xarxes socials, diaris..) es permetien certs registres i llicències i com els espectadors, podien donar credibilitat a allò que estaven veient i llegint.

Finalment, com proposta de treball, vam anar a fotografiar llocs emblemàtics de Calella, i a través del retoc digital vam crear nous fotomuntatges on vam traslladar l’imaginari cinematogràfic de l’època daurada de Hollywood a la població de Calella.

Per aprofundir més en la temàtica sobre les falses veritats ara en el món audiovisual, a classe vam veure i comentar el fals documental El costat fosc de la Lluna dirigit per William Karel.

En el posterior debat que vam fer, va ser interessant observar, que tot i que per a tot el grup, era la primera vegada que havien vist el fals-documental, la majoria d’ells sabien que aquella ficció on s’explicava que el viatge a la lluna era un muntatge, feia temps que ja circulava per les xarxes, per diverses webs i en coneixien força detalls. De fet, molts d’ells atorgaven més credibilitat al que circulava al voltant d’aquesta fals documental que als fets reals en sí. I això va fer que s’haguessin de posicionar davant de com comprovar la informació del que s’estava explicant, mirar webs, i vam comprovar que hi havia gairebé més fonts que ho desmentien (i que argumentaven la falsa noticia amb múltiples evidències) que no pas les que explicaven la veritable notícia.

Així, a partir d’una documentació videogràfica recuperada de 9,5 mm que ens va proporcionar Festimatge, va sorgir la idea d’elaborar i construir relats plausibles que qüestionessin a través del llenguatge audiovisual les evidències documentals, de la mateixa manera com ho havia fer Karel, i ens vam proposar donar-los una altre vida, una altra mirada.

El procés va començar amb la sinopsis o breu guió i després es va fer una escaleta queta els va servir molt per al moment de l’edició ja que els permetia tenir ordenades les escenes. Per a fer aquest guió i que la història que s’anava a construir fos basada en fets reals calia fer recerca i trobar notícies de successos, que van tenir lloc en aquells anys i que els audiovisuals poguessin documentar. Així que va haver una tasca inicial de buscar idees per a la ficció a l’hemeroteca i cercar portades de diaris, revistes, personatges de l’època que servissin per construir les històries.

A banda d’això, tal i com havíem visionat als falsos documentals, es necessitava també de l’entrevista, és a dir, de falsos testimonis que corroboressin allò que volíem que ens expliquessin les imatges. Així que vam estar uns dies preparant, i lligant els elements que havien de construir aquestes històries més o menys plausibles. A continuació es va procedir a fer el guió il·lustrat , que es podia presentar en format fotogràfic o gràfic. Aquest es va elaborar per seqüències, anotant consideracions tècniques referents a la imatge (tipus de pla, angulació, transicions…) i al so (música, veu en off, efectes sonors…) que es farien servir en cada una d’elles.

Després es va muntar la informació que havíem aconseguit per a la ficció proposada. La seqüència cronològica dels materials, el tractament de la figura del narrador, la naturalesa dels materials (completament reals, recreacions, testimonis…) i la música com a fil conductor o com a recurs dramàtic de l’audiovisual.

La filmació i part de l’edició es va fer fora de l’horari lectiu ja que no teníem prou hores per dedicar a aquest projecte. I el dia de l’estrena dels falsos documentals es va fer una avaluació compartida on l’objectiu principal d’aquesta fase era que l’alumnat reflexionés sobre el treball realitzat.

Així, a partir del recorregut iniciat en els debats, les propostes fotogràfiques i d’aquesta experiència audiovisual a partir dels falsos documentals, hem iniciat un camí que serveix per a construir aquest esperit crític tant necessari en aquesta era de la sobreinformació que estem vivint.

Fals documental

Gemma Paricio
Professora d’Arts Visuals
INS Euclides