Recentment l’empresa Google ha anunciat que unificarà tots els seus serveis sota una mateixa política de privadesa, el que en la pràctica vol dir que combinaran les dades obtingudes en cadascun d’ells per separat: a partir d’ara tot el que un usuari digui i faci a qualsevol servei de Google quedarà registrat en una única base de dades i Google ho utilitzarà per oferir “una publicitat més personalitzada i útil” [1]
Segons la nova política de privadesa, entre el que es recollirà i combinarà hi ha per exemple dades sobre els dispositius mòbils des d’on ens connectem com són el número del vostre telèfon o de qui us fa la trucada, informació sobre els missatges sms o la vostra ubicació física en cada moment. O d’altres que ja recollia: quines pàgines busqueu al cercador, què escriviu als vostres mails (sabíeu que si teniu Gmail vau acceptar que el contingut de tots els vostres mails sigui llegit per un algoritme buscant paraules clau per a elaborar un perfil vostre?), els noms i adreces de tots els vostres contactes, els vídeos que busqueu i mireu a Youtube, els llocs que busqueu a Google Maps, el contingut dels vostres Google Docs (sabíeu que si teniu GoogleDocs vau acceptar que Google pugui utilitzar, reproduir, modificar o publicar el vostre contingut?) o la identitat dels altres usuaris amb qui ho compartiu (i totes les seves dades).
Si es mira amb perspectiva, l’evolució de Google no és nova i n’hem tingut altres exemples com Microsoft o Facebook. Comença amb una idea brillant, sovint envoltada d’un cert romanticisme (dos joves independents que comencen al seu garatge) i carregada de bones intencions, i s’ofereix un producte potent de forma gratuïta (o en el cas de Microsoft deixant de forma més o menys implícita que la gent en fes còpies pirata). L’objectiu és aconseguir l’ús massiu del producte, intentant per exemple que l’ús per part d’un usuari impliqui també l’ús dels seus contactes (els formats de Microsoft, l’inscripció obligatòria a GoogleDocs o Facebook). Per fer-lo més atractiu s’hi intenten anar associant altres idees brillants (que si no poden ser pròpies es compren, com va fer Google amb Youtube després del fracàs del seu Google Video). I així, aconseguir la fita final: la posició dominant en el mercat per, un cop aconseguida, aprofitar-la per als negocis propis, de vegades amb pràctiques comercials més o menys discutides. En definitiva, anar canviant la lògica de la petita empresa ètica per la de l’empresa que cotitza a borsa i ha d’oferir als seus accionistes beneficis constants. I en el cas de Google, del lema Don’t be evil amb el qual es presentava com a empresa que posava l’ètica per sobre de tot i es passa a coses com tenir judicis per pràctiques d’abús i monopoli o a cedir a les condicions del govern xinès a canvi que els deixin entrar al seu mercat.
Tampoc ens hauria de sorprendre gaire aquest canvi de política si ja ho hem vist altres cops i d’altra banda seguim acollint sense recels i de forma massiva nous serveis que se’ns ofereixen de forma gratuïta (¿potser d’aquí un temps estarem llegint articles sobre Dropbox o Twitter –que recentment ja ha acceptat col•laborar en la censura d’alguns governs-?) i sense preguntar-nos per què algú s’està gastant el dineral que ha de valer mantenir un servei com Youtube o Dropbox per a oferir-nos-el gratis, ni què i com esperen guanyar-hi els inversors milionaris que hi ha al darrere. Si no és amb els nostres diners, amb quina altra cosa de nosaltres fan el negoci?
En el cas de Google són les dades. Les dades personals, costums, hàbits de compra, ideologia… de cadascun de nosaltres. Això és el que val tants diners i fa tan desitjable fer negocis amb una empresa que fins ara ja tenia el sucós poder de decidir qui surt i qui no surt entre els deu primers resultats d’una cerca. Imagineu per exemple què suposa per a un establiment hoteler ser o no ser entre els primers resultats de la cerca Hotel+Barcelona a nivell mundial (deixant ara de banda els resultats patrocinats -els que surten primer, en un fons de color molt tènue-). Doncs ara s’hi afegeix, per exemple, saber com es diu, quin és el seu mail, la foto que ha posat al seu perfil, en quina ciutat viu, en quin barri de quin nivell econòmic, quin tipus d’activitat ha buscat sobre Barcelona, quin tipus d’hotel va reservar en el seu darrer viatge, quin comportament en línia té abans de comprar alguna cosa, de quins restaurants acostuma a buscar informació o fer reserves…
I més enllà, dades com: si un usuari mira pàgines de tal grup polític o religiós, pàgines per canviar de feina, pàgines sobre tal malaltia crònica, pàgines de tal o qual inclinació sexual o si està buscant pis en tal població. O si li agrada mirar vídeos musicals i de quins grups, tràilers de cinema i de quin tipus o de tal tipus de cotxes o de tal esport. O quin tipus d’enllaç li envia sovint aquell amic que té tal adreça de mail o si sovint envia a tal persona correus que contenen tals paraules clau. O si pertany a un grup de feina en línia que treballa sobre tal tema o si s’ha registrat a tal pàgina on es fa tal activitat o a tal entitat financera o fins i tot on és tots els dimarts al vespre (i si coincideix o no amb la cita que té apuntada al Google Calendar). Tot això no són elucubracions conspiratives: són dades extraïbles dels múltiples serveis que ofereix Google i que la mateixa empresa diu que extreu i farà servir per “oferir anuncis més rellevants per a vostè” (dit d’altra manera, més beneficiosos per a ells).
I més enllà? Poden aprofitar-se aquestes dades amb altres finalitats que les econòmiques? És l’arribada definitiva del Gran germà d’Orwell? Això ja entra dins el terreny de l’especulació, però per exemple el govern americà ja té el dret, a partir de la famosa llei patriòtica, d’obtenir de la base de dades de Google qualsevols dades sobre qualsevol persona i sense que aquesta ho sàpiga.
Evidentment hi ha la lògica d’aquests casos: “ningú t’obliga a usar els serveis de Google”. I en el sentit literal de la frase és cert. Igual que ningú t’obliga a tenir telèfon mòbil si et molesta més del compte que es lliurin guerres a l’Àfrica per poder-ne fabricar. És clar que tenir segons quina feina sense mòbil al S.XXI és lliurar-se a una postura quixotesca; potser aquest tipus d’empresa no té la raó o l’ètica de part seva, però tenen la força de la ubiqüitat, la força que dóna a Google, per exemple, el fet que el 97% dels espanyols utilitzin el seu cercador per buscar a Internet.
Xavier Breil
[1] Veure la política de privadesa de Google. També hi trobareu frases com aquestes:
I també detalls de la seva política com Proporcionem les vostres dades personals a les nostres filials o a organitzacions i a altres tercers de confiança perquè les tractin en nom de Google seguint les nostres instruccions o Només compartim les vostres dades personals amb empreses, organitzacions o persones físiques alienes a Google si considerem de bona fe que existeix un necessitat raonable d’accedir a aquestes dades o d’utilitzar-les, conservar-les o revelar-les.
L’usuari no té dret a negar-se a aquesta nova política, l’únic que pot fer és donar-se de baixa, però tot el que hagi fet fins aleshores igualment queda gravat i pot ser utilitzat: protegim les vostres dades procurant que no es puguin eliminar de manera accidental o intencionada. Per aquest motiu, encara que elimineu les vostres dades dels nostres serveis, és possible que no destruïm immediatament les còpies residuals emmagatzemades als nostres servidors actius ni les dades emmagatzemades als nostres sistemes de seguretat.
