La crisi sanitària per la pandèmia del coronavirus ha posat a prova el nostre sistema educatiu. Cal dir que hi han hagut respostes ben diferents a l’Estat espanyol, segons els diferents contextos territorials en els que ens situem. Al País Valencià, el govern del botànic ha fet un esforç notable front a la crisi del coronavirus, mitjançant un important augment de la despesa en educació, amb la contractació de milers de professores i professors, i la provisió de plans d’acció en els centres educatius. És evident que l’esforç personal, la implicació i el compromís dels docents i dels equips directius als centres és el que ha fet possible fer front a una crisi sense precedents en la història de l’educació a l’Estat espanyol.
Però també cal dir que, malgrat aquests esforços, s’hem enfrontat a reptes tan complexos com la formació a distància per a la qual no estàvem, ni estem preparats. I hem d’afegir que la crisi del coronavirus també ha tingut una altra derivada: la pandèmia de fake news i desinformació, que ha augmentat greument als darrers anys i, molt especialment, a l’últim any i mig. El confinament i l’aïllament social ha tingut com a efecte secundari la multiplicació del consum audiovisual i de la nostra activitat a les xarxes socials, on mai han circulat tantes notícies falses com en l’actualitat. Tanmateix, és important recordar que ja abans de la crisi pel coronavirus, l’ús de les pantalles pels xiquets, xiquetes i joves estava augmentant de forma molt significativa, així com el consum de continguts audiovisuals en internet, xarxes socials i de les plataformes de continguts online.
Les darreres dades dels experts alerten sobre el fet de que el 54% dels estudiants no saben distingir entre noticies vertaderes i fake news. I també es constata, des de fa temps, que el nostre sistema educatiu no està abordant, amb rigor, la preparació d’una ciutadania crítica, capaç de poder interpretar críticament els missatges audiovisuals que ens arriben, així com per a fer un ús constructiu i creatiu de totes les eines digitals que tenim al nostre abast avui. Des de fa dècades, organismes internacionals com la UNESCO, la Comissió Europea i el Parlament Europeu recomanen la introducció de continguts relacionats amb els mitjans de comunicació i l’alfabetització audiovisual. En novembre de 2020, el Parlament Europeu va aprovar “l’Informe sobre el reforç de la llibertat dels mitjans de comunicació: protecció dels periodistes en Europa, discurs de l’odi, desinformació i paper de les plataformes” (2020/2009 (INI)), amb 553 vots a favor, 54 en contra i 89 abstencions, el que permet constatar el grau de consens que existeix sobre aquest tema a nivell europeu.
Malgrat totes aquestes directrius, declaracions, informes, etc., el cert és que duguem vora 50 anys treballant l’educomunicació a l’Estat espanyol, i estem veient que no avancem el que seria necessari per a fer front a aquests reptes. En les darreres dècades hem fet avanços molt notables en el terreny de l’educomunicació, creant comunitats de docents i investigadors/es que treballem aquest camp científic, que van començar col·lectius tan importants com “Drac Màgic” a Catalunya, a principis dels setanta, o “Comunicar” a Andalusia. Però, en el camp de la formació del futurs educadors, estem veient que molts plans d’estudi de les titulacions de Grau en Mestre/a en Educació, i també en el propis Graus en Comunicació, s’està constatant l’existència de mancances importants en l’estudi de les tecnologies educatives i de l’educació mediàtica.
En un context en el que les universitats estan ofertant dobles titulacions, per tal d’atendre necessitats socials i del nostre sistema productiu –com es pot constatar amb els Dobles Graus en Matemàtiques i Física, en Dret i Ciències Polítiques, en Periodisme i Economia, etc.–, un col·lectiu de 50 professors i professores del camp de l’educació i de 50 professors i professores del camp de la comunicació, amb l’impuls de Ignacio Aguaded, Catedràtic de Didàctica i Organització Escola a la Universidad de Huelva i de l’autor d’aquest article, hem llançat una iniciativa en favor de l’alfabetització mediàtica, com a repte per a la societat digital, i que es pot conèixer en detall ací. En realitat, la proposta que plategem és a quatre nivells:
- En primer lloc, la creació de Dobles Graus en Educació i Comunicació pot servir per a reforçar les competències dels educadors, ja que es constata la necessitat de formar a educadors amb altes competències en comunicació, mitjançant el disseny d’un pla d’estudi que respecte quasi íntegrament el pla d’estudis dels Graus de Mestre/a en Educació Infantil o Primària (títols habilitant), amb un reforç d’uns 100-120 crèdits d’assignatures bàsiques del camp de la comunicació.
- En segon lloc, cal que els Màsters Universitaris en Formació del Professorat de Secundària, etc., reforcen la formació amb l’ús de les tecnologies educatives i d’educació mediàtica.
- En tercer lloc, els plans d’estudi de les carreres de comunicació, han d’incloure assignatures sobre educació mediàtica i alfabetització audiovisual, poc freqüents en l’actualitat.
- Finalment, s’ha de fer un esforç des de les universitats –especialment, des dels camps de l’educació i de la comunicació– per a treballar de forma conjunta, més interdisciplinàriament, i estimular un apropament als nivells d’ensenyament no universitaris, per tal de reforçar la formació en educació mediàtica entre el professorat no universitari.
Estem convençuts de que cal explorar noves formes de col·laboració entre els camps científics de la universitat. Perquè, com deia Albert Einstein, si no som capaços d’introduir canvis en el model actual, serà molt difícil poder obtenir resultats diferents. I és hora d’avançar de forma decidida cap a un sistema educatiu modern, preparat per als reptes del segle XXI.
Javier Marzal-Felici
Catedràtic de Comunicació Audiovisual i Publicitat
Universitat Jaume I de Castelló