 |
Darrere
la pantalla
Els dramàtics
de televisió
|
|
|
|
|
|
|
INTRODUCCIÓ
 1.-
La narració dramàtica a la televisió
Quan
parlem de narració ens referim a l’explicació de fets reals
o imaginats on poden combinar-se històries principals i secundàries.
Tota ficció simula una realitat, però mai serà com
la realitat, encara que estigui explícitament basada en fets reals.
Si aquests fets es presenten només mitjançant els diàlegs
dels personatges, parlarem de drama o gènere dramàtic, i
la seva característica principal serà l’acció. L’espectador
haurà d’interpretar les imatges que veu i els diàlegs que
sent. L’estructura de qualsevol narració tradicionalment ha estat
dividida en tres parts: plantejament, desenvolupament i desenllaç.
La
televisió, com el cinema, són mitjans on podem veure ficcions
dramàtiques però no tot el que val per una val per l’altre.
La qualitat de la pantalla, la durada d’un film i d’un capítol o
la disposició de l’espectador davant del que mira no són
les mateixes.
La
ficció a la televisió necessita mantenir constantment l’atenció
de l’espectador. A partir d’aquí trobarem diferències al
guió, on els diàlegs necessiten ser més directes per
donar més informació en poques paraules, o descriure situacions
per a que tot quedi ben clar ja que la imatge no dona tota la informació
a vegades. De la mateixa manera que els personatges i el seu desenvolupament
no podran ser iguals. En una sèrie no haurien de patir gaires canvis
en un mateix capítol perquè perdrien versemblança.
El
ritme narratiu ha de ser més ràpid en televisió per
no avorrir l’espectador, que té el comandament a la mà i
es pot distreure amb qualsevol cosa que passi fora de la pantalla, però
a l’hora tot el que passi ha de ser suficientment clar per evitar perdre
el fil amb una trucada de telèfon, o amb pauses publicitàries,
etc. Els plantejaments i desenllaços han de ser més breus,
perquè també existeixen més trames secundàries
i el temps és importantíssim en televisió.
Quan mirem
una pel·lícula hem d’estar atents a la informació
de les imatges, les mirades, els gestos, els diàlegs, mentre que
a la televisió tot el que és important és enfocat
per la càmera en plànols curts, es dona èmfasi o es
descriu amb massa detall un fet perquè s’identifiqui ràpidament
el que es vol transmetre. Al cinema s’hi juga amb més varietat de
plànols i les imatges donen molta més informació que
a les sèries de televisió ja que el seu ritme narratiu també
pot ser molt lent. |
|
|
|
|
|
2.-
Gèneres narratius i tipus de sèries
Segons
el fil argumental del dramàtic, aquest pot ser una comèdia,
un melodrama, una sèrie policíaca, etc. Aquests gèneres
no sempre estan ben diferenciats i ens podem trobar sèries on es
barregen diferents gèneres. Actualment costa molt dir clarament
a quin gènere pertanyen moltes de les ficcions que s’emeten per
televisió. La barreja de gèneres també fa que un públic
més diferent es pugui enganxar a una sèrie.
Normalment
parlem de comèdies quan l’objecte principal es fer riure l’espectador.
Aquest efecte pot ser provocat per la superioritat de l’espectador respecte
els personatges, és a dir, perquè coneix coses que ells no
saben i s’anticipa als fets o bé per la successió de paradoxes
o absurds. A vegades la comèdia no és més que la parodia
d’un fet o una obra molt coneguts per tots nosaltres, però sempre
ha de ser fàcil d’identificar.
Actualment
a les sèries de gènere detectivesc hi poden actuar un altre
tipus de personatges que no porten gavardina ni fumen pipa però
que també resolen misteris. Per tant, el gènere policíac
o detectivesc no ve determinat per la professió dels personatges,
sinó pel seu fil temàtic, la resolució d’un enigma
o misteri mitjançant la lògica dels protagonistes. En aquest
tipus de sèries, a diferència de les comèdies, l’espectador
sol assabentar-se dels fets al mateix moment que els personatges, i precisament
això, la resolució del misteri, és el que enganxa
els televidents.
El
mateix succeeix al gènere melodramàtic, on l’única
finalitat és emocionar l’espectador. Les històries del passat
dels personatges i els secrets que aquests amaguen als altres personatges
són el principal motor dels culebrots. L’espectador coneix tot,
però el que vol saber és com reaccionaran els personatges
o què passarà després de que es descobreixi el secret. |
|
|
|
|
|
3.-
Ficció i realitat
Els
temes que tractaran les ficcions televisives hauran de connectar ràpidament
amb el públic. Per assolir aquest objectiu no només apareixen
sentiments o fets extrems, sovint veiem com una sèrie de llarga
durada va canviant les trames i els personatges en funció dels temes
d’actualitat més rellevants, temes dels que podem parlar amb els
amics en un bar. Si comparéssim les temàtiques tractades
a les sèries de fa vint anys amb les de les sèries actuals
ens adonaríem de que s’adapten als temps per poder sobreviure.
Al
mateix temps ens sentim fortament atrets per això que ens és
familiar o amb el que ens sentim reflectits. A l’hora d’iniciar un projecte,
els guionistes es pregunten a qui o quins grups de gent estarà dirigida
la ficció. Si la majoria dels personatges tenen quinze anys i l’acció
es desenvolupa sobretot a les instal·lacions d’un centre educatiu,
difícilment un fuster de trenta anys –per exemple- tindrà
interès per aquesta sèrie, i això es tindrà
en compte quan es busquin espònsors i patrocinadors.
Però
aquesta força que té la televisió per identificar-nos
amb els personatges també la té per imposar models. Si un
personatge agrada, també ens agrada el que fa, el que diu, com vesteix,
i tendirem a imitar aquest model.
Quina
ha de ser, doncs, l’actitud davant la ficció a la televisió?
La mateixa que davant de qualsevol ficció. De la mateixa manera
que un lector fa “un pacte” amb l’autor del llibre que està llegint,
l’espectador hauria de creure’s el que veu mentre ho veu i si és
versemblant, però un cop acabi el capítol, la pel·lícula
o el llibre, la ficció i la realitat tornaran a ser dues coses ben
diferenciades.
Quan
llegim, podem analitzar de manera més relaxada allò que ens
expliquen, mentre que la rapidesa d’accions que es succeeixen a la pantalla
del televisor ens deixa menys temps de reacció, tot i que també
és cert que la complexitat de les trames a les sèries de
televisió sol ser més senzilla. Moltes de les polèmiques
sobre algunes sèries de televisió tenen com a origen aquesta
manca de crítica o d’anàlisi per part dels espectadors més
influenciables. |
|
|
|
|
|
4.-
Un procés llarg i complex
El
capítol que mirem de qualsevol sèrie no és més
que el resultat d’una llarga feina que només es pot fer en equip.
Si la coordinació entre l’equip no funciona, la sèrie difícilment
funcionarà. Aquesta coordinació ha de fer-se a tots els nivells.
Els guionistes no només han de posar-se d’acord entre ells, també
ho han de fer amb el director, els actors o amb la producció. De
la mateixa manera que una maquilladora no pot caracteritzar un personatge
sense parlar abans amb el director artístic. Cada membre de l’equip
és una peça de l’engranatge i no pot fallar cap nivell de
la cadena.
Però
tendim a fixar-nos només en els actors i en les seves actuacions.
Només cal recordar quines categories ens interessen més quan
hi ha lliurament de premis de cinema o televisió. Si una sèrie
ens agrada o no, no depèn només d’ells (tot i que les seves
interpretacions són molt importants també). Els mateixos
actors han passat abans per una caracterització prèvia. Amb
un altre tipus de maquillatge o vestuari, pot ser no ens farien la mateixa
impressió. Els escenaris també ens donen un missatge, si
no són ben triats, la informació no ens arribaria de la mateixa
manera.
A l’hora
de mirar una sèrie o una pel·lícula hauríem
de valorar també la feina que es fa darrere les càmeres,
abans i després de gravar. |
|
|
|
 |
|
FORMATS
Les paraules
“dramàtic”, “ficció televisiva” o “sèrie”, poden referir-se
a diferents tipus de formats o gèneres segons les temàtiques,
la durada, etc. Cal distingir molt bé del que parlem, perquè
la qualitat que s’espera d’uns o d’altres no és la mateixa.
Telesèrie:
Com a norma general es tracta d’un dramàtic televisiu d’uns 50 minuts
que s’emeten setmanalment. L’acció dramàtica sol ser més
sòlida que a la resta de sèries d’emissió diària.
Comèdia
de situació / Sitcom: Rep el seu nom per ser un dramàtic
senzill, generalment d’humor, que es desenvolupa, com a molt, en quatre
decorats. Les Sitcom es graven davant d’un públic, com si es tractés
d’un petit teatre.
Minisèrie:
Són formats de sèries amb una durada d’una hora i mitja o
dues per capítol. Són produccions molt cares, i es fan en
format de cinema. Acostumen a adaptar obres literàries clàssiques.
Serial
/ Soap opera:
El nom prové dels primers culebrots que eren patrocinats per sabons.
És una producció d’emissió diària i amb una
durada de trenta o seixanta minuts. Generalment solen ser melodrames molt
explícits pels espectadors. Els misteris es fan interminables, i
les trames es caracteritzen pel destí, les casualitats i la concentració
de desgràcies.
TV
Movie: Són pel·lícules per la televisió
d’uns vuitanta minuts. La seva estructura és semblant als films
cinematogràfics, tot i que el plantejament és més
breu. Les temàtiques solen basar-se en fets reals.
Si
hem de fer una valoració sobre algun d’aquests formats, s’han de
tenir en compte els mitjans amb els que han estat fets o el temps que han
tingut per produir-se. Aquest plantejament també forma part d’una
mirada crítica per part de l’espectador. |
|
|
|
|
|
La col·lecció
de DVDs Darrere la pantalla és una iniciativa d'AulaMèdia
i
Objectiu Comunicació
|
|
Podeu
sol·licitar el DVD Els dramàtics de televisió aquí:
|
|
|
|
