INTRODUCCIÓ

---

1. Què és informar?

Malauradament, les darreres tendències dels informatius tendeixen no cap a una informació rigorosa, que vol buscar les arrels, les causes d’allò que passa, que treballa amb la memòria històrica i que preveu les conseqüències dels fets, sinó que posa dempeus una informació passada pel sedàs de l’espectacle. Sovint es presenten les notícies narrativitzades, com a relats, estructurades com a minidrames o, i això és encara més greu, explotant de forma sensacionalista o morbosa tots aquelles informacions vinculades al dolor o a la mort. 

Paral·lelament, es potencien els presentadors-estrella com a centre de l’informatiu, pel seu prestigi o el seu atractiu físic. L’espectacularització dels informatius comporta curiositat, motivació, interès i, especialment, més audiència, que és una de les coses que es busca. Però també té com a conseqüència la superficialitat, la pèrdua de complexitat, la trivialització de la informació i, a la llarga, la pèrdua de confiança de no pocs telespectadors.

Hores d’ara, el mite dels informatius com a finestra oberta a la realitat està més que enterrat. Més que finestra, els informatius són pantalla, físicament ja que és l’espai on es projecta un discurs, i són pantalla perquè tapen una part de la realitat.

D’allò que podem estar ben segurs és que els informatius ens transmeten la visió que els seus autors tenen de la realitat. Els autors, les empreses, els governs, els grups econòmics que se situen darrere, depenent de la titularitat, de la cadena televisiva ens donen la seva versió particular, interessada dels fets i de la realitat. 

Hi ha valoracions implícites que ens arriben amb el tractament formal: la utilització de determinats plans, l’angulació, els moviments de càmera, el to de veu, el tipus de música, etc. També es transmet ideologia amb la durada de les notícies, amb l’ordre en què són presentades, amb la seva col·locació dins el programa. També, es converteixen opinions en notícia, és a dir, s’ofereixen declaracions o opinions com si es tractessin d’esdeveniments. Cal observar i treure conclusions de la presència desproporcionada de notícies relacionades amb el partit que governa, viatges ministerials, inauguracions d’escassa transcendència o actes merament socials. Es tracta d’informacions que pretenen construir una imatge viva i activa del govern o del cap d’estat. També és ideologia allò que no es diu...

A finals dels anys quaranta, la informació televisiva als Estats Units (recordem que la televisió no va arribar a l’Estat Espanyol fins l’any 1956) es limitava a algunes notícies llegides a la manera radiofònica. Però, aviat, una normativa federal va imposar a les cadenes de televisió l’obligació d’emetre un espai informatiu.

Hem de tenir ben clar que no tots els fets són notícia. Només aquells que entren dins dels criteris establerts en el món del periodisme seran considerats notícia. A un mitjà informatiu arriben diàriament més de mil imputs informatius (a través del telèfon, del correu electrònic, dels seus reporters, dels gabinets de premsa, d’agències de notícies, de corresponsals propis...) susceptibles de convertir-se en notícia. Un diari en selecciona per a publicar-les unes 100, un 10 % del total. Un telenotícies no acostuma a sobrepassar el nombre de 20 notícies. És a dir un 2 %.

Quins són els criteris que transformen una informació en una notícia que s’emeti? Per començar, l’existència d’imatges, si un fet té imatges té més probabilitats de ser escollir com a notícies. També, l’excepcionalitat; serà notícia allò que sigui poc habitual, el contrari a la normalitat. Un altre criteri a tenir en compte seran les conseqüències per a la població, ja que serà notícia allò que afecti molta gent.

Per altra banda, la proximitat emocional és un altre element prioritari per transformar un fet en notícia. Serà notícia allò que ens afecta i ens cau a la vora. I també, la proximitat temporal: allò que acaba de passar és més notícia que allò que va passar ahir encara que, a vegades, tingui més importància.

Finalment, destaquem també l’anomenat efecte agenda o agenda dels mitjans (veure vocabulari Agenda dels mitjans) que consisteix en una llista de temes que són importants per la seva actualitat i que poden estar relacionats entre ells.

El que veiem a la televisió és, doncs, el fruit d’un procés de selecció i rebuig. Ens hem d’acostumar a veure la selecció de les notícies que ens fans els informatius com el resultat d’un criteri, tan bo i tan discutible com qualsevol altre, perquè seleccionar equival a opinar. 

Un espectador ben informat és una persona que no s’acontenta en veure els informatius d’un única cadena de televisió, sinó que en mira d’altres i que consulta també altres mitjans, com la ràdio o els diaris. Voler informar-se sense esforç és impossible. Informar-se costa: és precís diversificar, seleccionar, llegir per poder aprofundir en el significat d’un fet.

És francament perillós opinar sobre qualsevol fet del qual només tenim referència a partir d’un minut de televisió informativa. Reconèixer la nostra ignorància sobre un tema quan la nostra única font d’informació és la televisió, és un acte d’intel·ligència.

Com a ciutadans d’una societat democràtica tenim el dret a ser escoltats i que la nostra opinió es tingui en compte. Si ens deixem influir únicament per un mitjà tan limitat com la televisió, la nostra opinió es veurà notablement empobrida.

Tan absurd és tenir un informatiu de televisió com a única font de notícies com no veure’n mai cap. La força de les imatges ens pot ajudar a entendre situacions i problemes que en altres mitjans de comunicació queden més amagats.

L’actitud més saludable és acostumar-se a consumir diverses fonts de notícies que pertanyin a grups de poder o ideologies diferents. Canviar sovint de diari, d’emissora de ràdio i d’informatiu de televisió obrirà el nostre coneixement a realitats diferents i a maneres diferents d’entendre una mateixa realitat. Optar per aquesta manera de rebre notícies ens demana un esforç. Valorar si aquest esforç està justificat depèn de nosaltres, de la importància que donem a la qualitat de la nostra informació i de fins a quin punt ens prenem seriosament el nostre paper en una societat democràtica.