AulaMèdia
L'educació en la
nova societat de la informació
Taula

AulaMèdia
 - Intro
 - Premsa
 - Ràdio
 - Televisió
 - Material
 - Revistes
 - Llibres
Educom
 - Primària
 - ESO
Aula
Formació
Enllaços
Tot seguit es presenten unes consideracions que volen contribuir a iniciar una discussió en el marc d’aquesta Taula per l’Educació en Comunicació. Consideracions que necessitarien ser ampliades, enriquides o fins i tot substituïdes per una reflexió més acurada al voltant de la necessitat d’establir l’Educació en Comunicació. 

Algunes raons per establir una Educació en Comunicació

- En els inicis d’aquesta nova era que ens ha tocat viure ja comencem a entreveure una sèrie de canvis que afecten les estructures socials, econòmiques i culturals. Veiem amb preocupació com l’accés a les tecnologies de la informació i de la comunicació pot provocar desequilibris socials, creant una fractura social entre aquells que tenen oportunitats d’accés i els que no les tenen. Democratitzar l’accés a la informació i donar eines per a l’anàlisi de la informació és un requisit fonamental per evitar l’analfabetisme mediàtic, l’embrutiment cultural i les desigualtats futures.

- L’escola ha d’actuar de mediadora entre els infants i joves per una banda, i els grans mitjans de comunicació per una altra (perquè si no ho fa l’escola ningú no ho farà) ; i per tant requereix una orientació que li permeti ajudar els escolars a tenir criteris ètics davant la informació, davant els mitjans, a escollir i a valorar programes i productes multimèdia.

- La societat d’aquests inicis del segle XXI és una societat enormement complexa. Però els grans mitjans de comunicació ens transmeten consignes, visions simples de la realitat; ens transmeten que la complexitat és un valor negatiu. Cal desmentir aquest missatge i donar eines per entendre el món en tota la seva complexitat.

- Els qui ens dediquem des de fa temps a intentar impartir una educació audiovisual i en el mitjans de comunicació, observem amb preocupació com cada cop més els alumnes tendeixen a justificar, a sacralitzar els missatges, els estereotips i la ideologia dels mitjans de comunicació dominants, la qual cosa es contradiu amb tenir una bona salut mental i intel.lectual 

- Si l’escola assumeix el seu paper d’educadora en els mitjans de comunicació tindrem alguna possibilitat per aconseguir que la tecnologia pugui ser una eina transformadora. Tindrem alguna possibilitat per establir les bases d’un model de societat de la informació que tingui un contingut ideològic basat en l’ètica, la democràcia i la participació.

L’Educació en Comunicació avui

Avui en dia l’Educació en Comunicació no existeix en la gran majoria dels centres del nostre país. Si es fa té un caràcter subaltern i accessori, i sempre per voluntat d’un professor o professora, o d’un equip directiu aïllat. 

Hi ha un document del Departament d’Ensenyament que defineix les competències bàsiques en Educació Audiovisual i arriba a dir, de manera molt encertada, que “l’educació audiovisual és una competència bàsica que hauria de tenir el mateix nivell que les competències instrumentals”. Després, però, ens trobem, de manera sorprenent, que no tenim ni els recursos ni el temps per desenvolupar l’Educació en Comunicació.

L’Educació en Comunicació, segons el panorama actual, hauria de passar per dos camins absolutament estrets:

a) En forma de crèdits variables de comunicació (amenaçats per la nova Llei de Qualitat de l’Ensenyament, per cert), és a dir, aprenentatges optatius que no fan tots els alumnes, que duren un trimestre i que no ofereixen, ni molt menys, tots els centres.

b) En forma d’eix transversal. Els eixos transversals foren una proposta de la LOGSE per treballar, tant a Primària com a Secundària Obligatòria, diferents temes de forma transversal, és a dir, interdisciplinar. Els temes dels eixos transversal són, per exemple, l’educació per a la salut, l’educació vial, l’educació ambiental o l’educació cívica. A molts centres mai s’han dut a la pràctica els eixos transversals. En els casos en que sí s’han treballat aquests eixos, l’educació en comunicació s’ha impartit cada quatre o cinc anys, en el millors dels casos. 

És a dir, un panorama dominat per la dispersió, la fragmentació o el no-res. Un panorama dominat per unes eines que no ens serveixen.

Aquest ha estat el panorama ofert per la LOGSE fins ara. Si la Llei de Qualitat de l’Ensenyament acabés per implantar-se, la situació encara seria pitjor. Els qui ens dediquem a l’Educació Audiovisual o en Comunicació, hauríem de passar a la clandestinitat. L’autodenominada Llei de Qualitat, imposada pels sectors més conservadors de la societat espanyola, no només no contempla sinó que persegueix qualsevol intent de donar criteris ètics als ciutadans davant dels mitjans, qualsevol aprenentatge que es plantegi l’anàlisi crítica dels mitjans, qualsevol possibilitat de  democratització i participació en la informació.

No obstant això, cada cop són més els sectors socials i les institucions que plantegen la necessitat de l’Educació en Comunicació. Fa un any la UNESCO proposava la inclusió de l’educació mediàtica als programes escolars. El Consell de l’Audiovisual de Catalunya (organisme assessor del Govern de la Generalitat), arran del seu projecte de redacció d’un Llibre Blanc sobre l’educació a l’entorn audiovisual, sol.licita a les institucions educatives que l’Educació en Comunicació s’inclogui en el currículum obligatori. Fins i tot hi ha escoles que, per pròpia iniciativa, ja es coordinen i uneixen recursos materials i humans per desenvolupar l’educació en les tecnologies de la informació i la comunicació, com per exemple el projecte Trams.

En què hauria de consistir una Educació en Comunicació?

Sembla lògic pensar que per impartir una Educació en Comunicació amb cara i ulls, cal estructurar-la, fixar-la, donar-li una entitat pròpia, un temps propi en el currículum obligatori.

Al meu entendre caldria la introducció d’una matèria nova, vinculada provisionalment a les àrees de Llengua, Ciències Socials, Tecnologia i Plàstica; que tingués caràcter obligatori durant Primària i la Secundària Obligatòria. 

Quins continguts hauria d’incorporar una Educació en Comunicació?

a) Un aprenentatge en el camp tècnic, en el maneig d’aparells, en tots els estris que configuren la producció de missatges.
b) Una educació en els conceptes, en la història i en la configuració econòmica i política dels mitjans dominadors.
c) Un aprenentatge en el llenguatge audiovisual, radiofònic i de premsa.
d) Però, sobretot, caldria donar elements i criteris als alumnes per conèixer en profunditat com els afecta la comunicació mediàtica, com els influeix, com incideix en la seva visió de la vida, en els seus valors, en les seves actituds socials.

Qui impartiria aquestes aprenentatges?

És evident que al professorat actual li cal formació en Educació en Comunicació. Però això no ha de ser ni un obstacle ni una excusa per no introduir l’Educació en Comunicació a curt termini. Després d’un procés de formació no excessivament llarg, el professorat de l’àrea de Ciències Socials (Història i Filosofia) podria fer-se càrrec dels temes, blocs o crèdits que tinguessin a veure amb l’anàlisi de l’estructura econòmica i política dels mitjans de comunicació, amb els  de la seva història  i, també,  amb els aspectes ètics de la seva actuació sobre la societat.

Des de l’àrea de Llengua es podrien assumir els aspectes del llenguatge i els seus recursos, així com l’anàlisi del discurs dels mitjans de comunicació. Mentre que des de les àrees de Tecnologia i de Plàstica es podrien tirar endavant els aspectes més tecnològics i de creació.

És indubtable que caldria resituar continguts de diverses matèries, descarregar-los sobre la nova matèria i fer neteja d’aprenentatges inservibles. I també caldria afegir que, en el futur, seria desitjable crear des dels àmbits universitaris de Periodisme i de Pedagogia la figura de l’educador en comunicació.

Tenim força experiències en Educació en Comunicació. En els darrers anys professores i professors han elaborat, han portat a la pràctica i han avaluat un volum d’aprenentatges suficient per establir, com a mínim, un marc provisional de transició cap a l’Educació en Comunicació.

Aquestes experiències (que van des de l’Educació Infantil fins a la Secundària) són sumament variades i riques, i apleguen els eixos centrals  d’allò que hauria de ser una Educació en Comunicació seriosa: aprenentatges tècnics; coneixements sobre la història i l’estructura socioeconòmica dels mitjans; educació  en els seus llenguatges, i lectura i anàlisis crítica dels seus  discursos.

A la revista Guix del passat mes d’octubre es plantejava aquesta fòrmula provisional, de transició, fent servir el temps dels ja reduïts crèdits variables per establir un trimestre obligatori d’Educació en Comunicació en cadascun dels quatre cursos de l’ESO.

Però hauria de  tractar-se d’un primer pas. Caldria una presència més important de les tecnologies de la informació i de la comunicació a l’escola. No podem seguir anclats en aquesta paràlisi en el món escolar. A la pedagogia catalana, com en altres àmbits del país, potser ja li tocaria moure’s i innovar.

Cada cop hi ha  una diferència més gran entre el món dels joves fora de l’escola i l’experiència a l’aula. Mentre les experiències socials, professionals i culturals dels ciutadans s’han transformat de manera dràstica en els darrers cinquanta anys, les escoles no s’han adaptat  a aquest canvi. Les escoles actuals serien fàcilment reconeixibles per un hipotètic viatger del temps que vingués del segle XIX: en la manera com s’organitza l’ensenyament, en els coneixements que es valoren  i en bona part dels continguts dels temaris.

  Ramon Breu
és professor de secundària i membre de la redacció d'AulaMèdia.
AulaMèdia