Ara bé, per fer-ho possible cal, en primer lloc, estructurar sistemes de coordinació, de màxima utilització i d’optimització tant dels recursos infrastructurals (per exemple: ràdios i televisions locals, espais multimèdia, xarxes de biblioteques, centres de lleure lligats a les noves tecnologies, centres cívics, etc.) existents com també del treball multidisciplinar i/o interdisciplinar dels diversos agents sòcio-educatius que haurien d’intervenir activament en tot el procés de plena implementació de l’Educació en Comunicació (tot contemplant-ne els diferents vessants: coneixement i ús dels diversos llenguatges, anàlisi crítica, producció de continguts, microprojectes autogestionats, etc.). 

En aquest sentit, es proposen tres línies d’acció:

1.- A banda de dotar tecnològicament els centres educatius, s’ha treballar per una major utilització i l’aprofitament màxim dels diversos recursos infrastructurals ja existents a les diverses ciutats i poblacions de Catalunya. Es tracta d’implicar agents i coordinar per tal d’arribar a optimitzar al màxim tots aquests recursos. Aquesta tasca podria recaure en associacions, entitats i altres col·lectius organitzats de la societat civil que presenten un cert grau d’especialització dins d’aquest àmbit.

2.- Cal pensar també en la diversitat de perfils professionals i agents socials que cal implicar i formar per fer possible la plena implementació de l’Educació en Comunicació. Des de Mitjans - Xarxa d’Educadors i Comunicadors fa anys que advoquem per la figura de l’educomunicador, però ara creiem que s’ha d’anar més enllà. Cal indagar quines tipologies de perfils professionals són necessàries en tot el procés, i també començar a garantir espais de formació adients pera cadascun d’ells. Tot això lliga amb la constatació que, si bé la figura del mestre i/o professor és del tot imprescindible i insubstituïble, també és cert que, cada cop més, caldria acompanyar-lo de suports professionals complementaris per al ple desplegament de l’Educació en Comunicació.

3.- S’ha d’entendre també l’Educació en Comunicació com una via a explorar d’autoexpressió individual i col·lectiva, de participació social, i també de compromís amb el desenvolupament comunitari i de l’entorn. L’eclosió i la major accessibilitat a les tecnologies de la informació i la comunicació, les TIC, estan revolucionant la idea clàssica de “mitjans de comunicació social” i també trencant la unidireccionalitat emissora que han acaparat quasi exclusivament els centres de poder. Les organitzacions socials, i també la societat en general, estan guanyant en potencialitats a l’hora d’establir els seus propis centres emissors d’informació i/o opinió, d’intercomunicar-se i treballar en xarxa, i també de jugar un rol cada cop més actiu en la recepció/generació de missatges. De la mateixa manera que ha arribat el moment de repensar l’escola, també cal fer-ho amb els mitjans de comunicació. Per exemple, el concepte de “garantir l’accés dels grups socials als mitjans” anirà quedant superat per nous models més participatius i interactius, i els acompanyarà una explosió del tercer sector (ni públic ni privat, associatiu). Ara bé, per al ple aprofitament social d’aquest nou marc d’acció, l’Educació en Comunicació es descobreix com una perspectiva que obre moltes possibilitats però que cal reivindicar i explorar entre els diversos agents implicats. Per tant, el treball en xarxa i interdisciplinar esdevé cada cop més essencial per abordar amb coherència i garantir l’anomenada “societat del coneixement”.