La comunicació interessa els alumnes perquè els parla del seu món. L’actual panorama d’assignatures i de continguts no respon a necessitats formatives i socials d’avui, sinó a plantejaments propis del segle XIX.

Per tant no ens ha d’estranyar que davant de qualsevol iniciativa d’Educació en Comunicació, els alumnes la visquin com una onada d’aire fresc a les aules. Unes iniciatives que tenen unes virtuts pedagògiques de primer ordre: contribueixen poderosament a desenvolupar la imaginació i el llenguatge; ajuden a treballar d’una manera estructurada; faciliten la comprensió i fan desenvolupar les habilitats expressives, visuals i espacials dels alumnes; formen els alumnes en els nous llenguatges i en les habilitats comunicatives i els doten d’uns principis ètics i d’una capacitat reflexiva davant els mitjans de comunicació.

Les comunicacions audiovisuals de masses desenvolupen un paper fonamental en la vida de les noves generacions. En canvi, el seu paper a l’ensenyament no és ni de bon tros proporcional a aquesta importància. Els mitjans de comunicació han demostrat tenir un important potencial pedagògic, però fins ara han estat desaprofitats i ignorats a les aules, probablement de manera interessada.

La necessitat de l’Educació en Comunicació
      
Des de les aules podem observar com la televisió ha substituït la joguina, el llibre, el carrer, les paraules, la imaginació, determinades funcions de la mare, del pare o dels amics. La televisió vertebra i ordena la societat (en realitat la desordena...).

La televisió representa una mutació civilitzatòria ja que representa el gran instrument universal de circulació de missatges. Cal que des de l’escola, com en el seu moment històric es va fer amb el llenguatge escrit, es construeixi tota una proposta educativa de lectoescriptura comunicativa. Un projecte de lectoescriptura que no caldrà que parteixi de zero, sinó de múltiples experiències fetes des de fa més de trenta anys. 

Un gran projecte que, com ens indiquen aquestes experiències, ha de basar-se en dos eixos, en dues potes: la via tecnològica o tècnicoexpressiva, de creació de productes comunicatius; i la via didàcticocrítica, d’anàlisi dels mitjans de comunicació.

L’escriptor i periodista Manuel Vázquez Montalbán mort recentment (una pèrdua que a mida que van passant els mesos considerem més irreparable), deia fa 10 anys que cal explicar bé els mecanismes de transmissió d’un llenguatge determinat perquè la gent sàpiga quina classe de moto li volen vendre. I afegia que resultava incomprensible que una eina tan important d’educació com són els mitjans de comunicació no fossin encara assignatura obligatòria a l’escola.

¿Es pot entendre una escola que es giri d’esquena a col·locar com a eix central dels aprenentatges la competència comunicativa de l’alumnat? No pot ser que els nous llenguatges que la televisió incorpora, les seves estratègies persuasives, els seus codis, les manipulacions i tergiversacions no tinguin un espai en l’aprenentatge.  

La televisió com a mitjà no “parla sobre el sistema”, sinó que és l’eix mateix sobre el qual gira el sistema. Per a la majoria dels ciutadans, el que passa a la televisió és el que passa a la realitat. Les coses influiran més o menys en la realitat no tant segons la seva naturalesa i les conseqüències que tinguin, sinó segons la cobertura informativa que rebin i les implicacions que se’n derivin. Si un dia desaparegués la televisió, el sistema continuaria existint però hauria de buscar-se un altre pivot, un altre punt de referència que actués com a epicentre sobre el que és i el que no és.

És l’era de l’ordinador convertit en objecte de culte, en l’únic objecte de culte reconegut. Els qui adopten aquest plantejament sembla que estan convençuts que la capacitació de l’alumne com a operador tècnic qualificat li obre automàticament les portes del coneixement.

Les tecnologies per elles soles no garanteixen l’aprenentatge. Les tecnologies motiven tan sols mentre són noves. Quan ja no ho són, només resulten motivadores si són motivadors els missatges que s’hi vehiculen.

Els coneixements merament instrumentals no porten gaire lluny. No serveix de gaire ensenyar a llegir si no s’aconsegueix que després es llegeixi. Amb les tecnologies tenim moltes probabilitats de caure en el mateix parany. Capacitant els alumnes en l’ús de les tecnologies no es garanteix que les utilitzin de manera creativa o educativa.

Només serà positiva una Educació en Comunicació que, a partir dels coneixements tècnics i expressius, porti els alumnes a realitzar una interpretació crítica dels missatges emesos pels mitjans de comunicació i a una expressió alternativa, creativa, desmitificadora dels models imperants. Només des de la comprensió dels mecanismes de funcionament dels mitjans de comunicació, els ciutadans i les ciutadanes es podran comprendre ells mateixos i podran comprendre la societat que els envolta.

Caldria establir, fixar en el currículum escolar una anàlisi comunicativa que comportés un veritable coneixement del fenomen comunicatiu. L’educació ha de desembarcar, ha de colonitzar un nou continent desconegut des de les aules, que és el continent de la comunicació. Cal educar a pensar comunicativament.

L’anàlisi crítica que l’escola ha d’assumir ha de tenir present la muliplicitat de discursos en què cristal·litzen les comunicacions de masses: des dels informatius fins als relats de ficció, passant pels reality shows, concursos, espots publicitaris o videojocs. Cal que s’ensenyi a educar les emocions que ens transmeten els mitjans, emocions que sense deixar de ser-ho integrin la reflexió i la racionalitat.

Per què cal fer una anàlisi crítica dels mitjans de comunicació a l’escola?

- Perquè la televisió és un mitjà importantíssim de socialització.
- Perquè el nivell d’implantació de la televisió a la societat fa que no tingui competidor possible.
- Perquè això la converteix potencialment en un mitjà capaç de compensar certes desigualtats socials.
- Perquè la televisió és transmissora de normes, valors i conceptes que competeixen amb els que suministren la família i el sistema educatiu.
- Perquè la televisió és un mitjà que dóna facilitats per accedir a determinats coneixements.
- Perquè les hores d’inversió de capital humà i intel·lectual que requereix la televisió li suposen un gran esforç a la societat.
- Perquè aquest esforç és pagat de manera més o menys directa per la ciutadania.
- Perquè existeixen força experiències que demostren les immenses possibilitats educatives del mitjà.    
- Perquè la televisió-escombraries es pot reciclar i ser útil des del punt de vist educatiu.

L’absència de l’Educació en Comunicació i de l’anàlisi crítica fa que els ciutadans no tinguem cap mapa ètic per navegar per les autopistes de la immensa informació del nostre món. L’absència d`Educació en Comunicació, l’absència d’anàlisi crítica representa que els nens i nenes van a l’escola i no els ensenyen ni a llegir ni a escriure en un llenguatge fonamental del seu món. Només en alguna escola, algun professor els instrueix una mica o alguns pares els ensenyen alguna cosa.

¿Fins quan haurem de seguir demostrant que una Educació per a la Comunicació i una Comunicació per a l’Educació constitueixen prioritats socials, educatives i culturals? ¿Fins quan haurem de seguir contemplant el malbaratament de recursos que representa l’espectacle d’una televisió que escandalitza el President del Govern de l’estat? Com si la responsabilitat d’aquest escàndol no correspongués a qui detenta el poder i té la capacitat d’influir en el nomenament dels responsables dels canals; qui té la capacitat de suspendre les llicències a les cadenes que no mantenen una programació basada en els valors de la dignitat, el respecte i el civisme; qui té la capacitat de promoure un Consell Audiovisual estatal per regular èticament el sector de les comunicacions; qui té la responsabilitat d’impulsar polítiques educatives que ens permetin als ciutadans entendre i expressar-nos en els nous llenguatges i impedir que ens enfonsem en la manipulació, l’alienació i l’analfabetització comunicativa.

Com deia Umberto Eco, la civilització democràtica es salvarà si fa del llenguatge de la imatge una provocació a la reflexió, no una invitació a la hipnosi.

El dia que una bona majoria de ciutadans en comptes d’engegar la televisió i pensar “a veure què ha passat”, s’asseguin i pensin  “a veure què és el que ens expliquen”, haurem fet la meitat del camí. Per fer aquesta primera meitat del camí us convido a seguir treballant.