Després, en els darrers anys, Manuel Vázquez Montalbán ha esdevingut un intel·lectual d’esquerres excepcional. Excepcional perquè n’hi hagut molt pocs com ell: creatiu, fidel als seus principis, independent de qualsevol poder o mini poder, dialogant, allunyat del dogmatisme i de la lletania de consignes que caracteritzen l’actual personal polític i intel·lectual de casa nostra, massa instal·lat en un perfil baix.

Com en molts altres aspectes, Vázquez Montalbán fou un precursor en plantejar la necessitat de l’Educació en Comunicació. Amb Informe sobre la información (1963) ja plantejava la necessitat de que els ciutadans sabessin llegir adequadament els mitjans de comunicació i alertava sobre la subtilesa de les manipulacions informatives. Més tard, a l’any 1969, a l’Escola d’Estiu de Rosa Sensat, va proposar la introducció de la descodificació dels mitjans de comunicació a l’escola. Deia que calia ensenyar als nois i noies que era molt més eficaç d’aprendre a llegir diaris o llegir la televisió que no pas saber les llistes dels reis d’Espanya.

Ara fa nou anys, en una celebrada entrevista a Crònica d’Ensenyament (núm. 71), deia: "Cal explicar bé els mecanismes de transmissió d’un llenguatge determinat perquè la gent sàpiga què li venen. I que, a aquestes alçades, una eina tan important d’educació com són els mitjans de comunicació encara no sigui una assignatura obligatòria, em sembla un desencert. Així ens trobem amb el fenomen de pauperització política que ja comença a viure Europa, en general, i que a Itàlia és força avançat. La victòria de Berlusconi ha estat una victòria telegènica. És importantíssim d’aprendre a llegir premsa i televisió."

A preguntes dels entrevistadors sobre quina televisió s’ha de mirar, Vázquez Montalbán deia: "Totes, jo de tant en tant fins i tot miro alguns programes que detesto. Ara bé, si jo fos un dictador, en aquest moment declararia fora de la llei els concursos. Qualsevol concurs."

Com en d’altres coses, tenia fe i apostava per l’optimisme de la voluntat a l’hora de creure possible una televisió digna, lúdica, atractiva, sense convertir el públic "en un imbècil, en un pobre idiota que treu saliva constantment per guanyar un objectiu fent qualsevol bestiesa."

Sense Vázquez Montalbán, i immersos en aquest fast food cultural dels mitjans de comunicació dominants d’avui, ens hem quedat molt orfes.