Redacció AulaMèdiaRedacció AulaMèdia ¿Noves tecnologies a l'escola?  

AulaMèdia
 - Intro
 - Premsa
 - Ràdio
 - Televisió
 - Material
 - Revistes
 - Llibres
Educom
 - Primària
 - ESO
Aula
Formació
Enllaços
Correu
     "L'Aplicació de les noves tecnologies en les diferents àrees del currículum" és una proposta que milers de professors, al llarg d'una dècada, han vingut teclejant en els Projectes Curriculars de Centre. 
     Fa uns mesos, quan impartia un curs sobre l'aplicació del vídeo a l'aula, els professors assistents admetien que el tractament de la imatge a les seves escoles era purament anecdòtic o, en el millor dels casos, un fet puntual. Sobtaba, doncs, que un dels objectius més mimats per la Reforma Educativa estigui tenint una aplicació i uns resultats tan pobres dins la pràctica docent.
   ¿Per què l'escola, en un món tan culturitzat pels sistemes audiovisuals, no és encara capaç d'educar en la lectura i la creació de la imatge? ¿Per què aquesta "mandra" quan hem d´emprar la imatge en l´ensenyament de les diferents matèries? ¿Per què no s'integren seleccions de pel·lícules dins les unitats didàctiques, de forma rigorosa, amb objectius, continguts i pautes d'avaluació? En definitiva, ¿Per què es continua considerant el vídeo com una activitat festiva, al marge de les hores "oficials", al marge d'allò que entenem per "matèria d'examen"? L'horari escolar ja és prou just com per permetre'ns aquestes llicències.

Potser, la resposta a aquestes preguntes seria múltiple:

  • En primer lloc, la dificultat que suposa incorporar un element (el vídeo) que tradicionalment ha estat considerat com un producte destinat a l'evasió i l'entreteniment.
  • En segon lloc, hem d'afegir l'oferta tan minsa de les editorials, que no ha apostat per explotar les extraordinàries possibilitats que ofereix el món audiovisual.
  • Seria injust, però, negar l'existència d'activitats de vídeo dins l'escola, però convindrem que es fan de forma esporàdica, no sistematitzada, i justament aquesta pràctica intermitent és la que fa que el propi alumne prengui consciència que aquella pel·lícula que està veient no sigui fonamental per a la seva avaluació, quan tots sabem que l'alumne necessita, d'alguna manera, ser avaluat de tot allò que li ensenyem.
  • I, per fi, l'aspecte més difícil és la tasca del claustre: resulta extremadament complex consensuar la incorporació de la imatge com a metodologia seriosa i planificada: creació d'una videoteca, aula de producció videogràfica, programació estable de pel·lícules dins les diferents àrees, creació i revelat de fotografia, pel·lícules en cineclubs amb dossiers pedagògics, crèdits de lectura de la imatge, inclusió de pel·lícules dins el Pla d'Acció Tutorial, etc. En definitiva, la imatge com a mètode i matèria d'estudi.
     No voldria que aquestes reflexions i propostes s'entenguessin com una renúncia a la paraula escrita: llegir, escriure, parlar i escoltar són activitats irrenunciables en el procés educatiu, però no és menys cert que els nois i noies estan patint una manca d'alfabetització en la lectura de la imatge. ¿A qui de nosaltres no ens han impactat unes imatges? I llavors... als nens?: la capacitat de processar i ser crítics amb les imatges està en relació directa amb la nostra maduresa, i si no reforcem les seves estructures mentals, els estarem deixant orfes de criteri tan bon punt toquin les cinc de la tarda i travessin la porta de l'escola.

Joan Carles Tagua Jiménez
Professor de Llengua Castellana i Comunicació Audiovisual