|
|
|
"L'Aplicació
de les noves tecnologies en les diferents àrees del currículum"
és una proposta que milers de professors, al llarg d'una dècada,
han vingut teclejant en els Projectes Curriculars de Centre.
Fa uns mesos, quan impartia un curs sobre
l'aplicació del vídeo a l'aula, els professors assistents
admetien que el tractament de la imatge a les seves escoles era purament
anecdòtic o, en el millor dels casos, un fet puntual. Sobtaba, doncs,
que un dels objectius més mimats per la Reforma Educativa estigui
tenint una aplicació i uns resultats tan pobres dins la pràctica
docent.
¿Per què l'escola, en un món tan culturitzat pels
sistemes audiovisuals, no és encara capaç d'educar en la
lectura i la creació de la imatge? ¿Per què aquesta
"mandra" quan hem d´emprar la imatge en l´ensenyament de les
diferents matèries? ¿Per què no s'integren seleccions
de pel·lícules dins les unitats didàctiques, de forma
rigorosa, amb objectius, continguts i pautes d'avaluació? En definitiva,
¿Per què es continua considerant el vídeo com una
activitat festiva, al marge de les hores "oficials", al marge d'allò
que entenem per "matèria d'examen"? L'horari escolar ja és
prou just com per permetre'ns aquestes llicències.
Potser, la resposta a aquestes preguntes seria múltiple:
-
En primer lloc, la dificultat que suposa incorporar un element (el vídeo)
que tradicionalment ha estat considerat com un producte destinat a l'evasió
i l'entreteniment.
-
En segon lloc, hem d'afegir l'oferta tan minsa de les editorials, que no
ha apostat per explotar les extraordinàries possibilitats que ofereix
el món audiovisual.
-
Seria injust, però, negar l'existència d'activitats de vídeo
dins l'escola, però convindrem que es fan de forma esporàdica,
no sistematitzada, i justament aquesta pràctica intermitent és
la que fa que el propi alumne prengui consciència que aquella pel·lícula
que està veient no sigui fonamental per a la seva avaluació,
quan tots sabem que l'alumne necessita, d'alguna manera, ser avaluat de
tot allò que li ensenyem.
-
I, per fi, l'aspecte més difícil és la tasca del claustre:
resulta extremadament complex consensuar la incorporació de la imatge
com a metodologia seriosa i planificada: creació d'una videoteca,
aula de producció videogràfica, programació estable
de pel·lícules dins les diferents àrees, creació
i revelat de fotografia, pel·lícules en cineclubs amb dossiers
pedagògics, crèdits de lectura de la imatge, inclusió
de pel·lícules dins el Pla d'Acció Tutorial, etc.
En definitiva, la imatge com a mètode i matèria d'estudi.
No voldria que aquestes reflexions i propostes
s'entenguessin com una renúncia a la paraula escrita: llegir, escriure,
parlar i escoltar són activitats irrenunciables en el procés
educatiu, però no és menys cert que els nois i noies estan
patint una manca d'alfabetització en la lectura de la imatge. ¿A
qui de nosaltres no ens han impactat unes imatges? I llavors... als nens?:
la capacitat de processar i ser crítics amb les imatges està
en relació directa amb la nostra maduresa, i si no reforcem les
seves estructures mentals, els estarem deixant orfes de criteri tan bon
punt toquin les cinc de la tarda i travessin la porta de l'escola.
Joan Carles Tagua Jiménez
Professor de Llengua Castellana i Comunicació Audiovisual
|
