Com estem?
Malgrat que molts són els que estan d'acord que avui, en un món on la comunicació és omnipresent, es fa necessari incorporar a l’escola l’ús dels mitjans de comunicació i l’aprenentatge de la seva lectura. La raó és que tenen un llenguatge propi, sobretot en el cas dels que tenen com a suport la imatge, és a dir de la televisió i el cinema, ja que la premsa o la radio, la paraula, continua sent la protagonista i, per tant, podem dir que estan més a l’abast.

Malgrat que som conscients del paper dels mitjans com a transmissors de valors i, per tant sabem que saber llegir “entre línies” es fa imprescindible si volem que nois i noies puguin fer una lectura crítica dels continguts audiovisuals i siguin capaços de defensar-se de l’allau de missatges de fons, sempre interessats, ben embolicats de banalitats diverses. No em sembla que ara toqui, malgrat ser importantíssim, entrar en la responsabilitat dels propis mitjans i dels professionals i sobre en la necessitat que tinguin consciència del seu paper. I del control dels continguts, de l'ètica, etc. Tampoc pertoca ara entrar, però en cal ser conscient, en l’ús actual i futur dels mitjans a les aules: és obvi que ha augmentat, però encara és mou en paràmetres poc innovadors, tradicionals m’atreviria a dir. Es mouen dins la complementarietat: veure un vídeo per tal de confirmar el que s’ha explicat o cercar la informació a internet, el súmmum de la modernitat!

Malgrat que disposem de força bibliografia i força experiències, preparant aquestes breus paraules, n’he descobert molta i moltes més de les que esperava, constatem un manca d’incidència real en les dinàmiques habituals de les escoles.

Malgrat tot el que hem dit, el títol de les jornades és força clar i defineix per si sol una situació: cal parlar del futur de l’educació en comunicació, donat que el passat és inexistent i el present escadusser. Més enllà de les experiències -en elles mateixes molt interessants, però desgraciadament aïllades i dels apartats, normalment tòpics en els llibres de llengua i algun taller de setmana cultural-, cal reconèixer que l’educació en comunicació és més que res, una mancança.

Aleshores què fer? I qui ho ha de fer?
Doncs, l'Educació en Comunicació hauria d’entrar a les escoles, ser matèria bàsica en les seves versions més tradicionals: còmic, cinema, premsa, ràdio, etc. i en les, ara per ara mes habituals, és a dir, la televisió i també les noves tecnologies de la informació. No sé si caldria incloure-hi els videojocs!

Des de la renovació pedagògica sempre hem defensat que cal refer els currículums si els volem funcionals, útils i oberts a la realitat. És una necessitat òbvia, malgrat que el legislador i bona part de l’opinió pública i experts acadèmics de tota mena, vénen dient el contrari i fan grans escarafalls per la ignorància acadèmica de la nostra canalla. En tot cas continuem pensant que calen canvis que mirin al futur, i el futur vol dir comunicació cada cop més desenvolupada tecnològicament, oberta a nous mitjans i a noves formes. I cal que els ciutadans i ciutadanes del futur, del present immediat, tinguin els instruments intel·lectuals necessaris per a poder desxifrar els codis d’aquests mitjans. És necessari avui i ho serà cada cop més.

Cal una assignatura clàssica? Correm el risc d’esclerotitzar-nos d’entrada, però tal com esta l’ensenyament avui o és assignatura o no hi comptes!

Seria millor un eix transversal? Tal com han quedat, si és que en queden, no és una possibilitat amb que futur.

I qui ho ha d’ensenyar? Qui ho farà? Quines places s’hi destinaran? Naturalment a l’ensenyament públic, al privat qualsevol i a callar!

Si és un llenguatge ho hauran de fer els de les anomenades instrumentals, és a dir, els de llengües. Però, no sabem si amb la preocupació per  les faltes d’ortografia tindran temps d’alguna altra cosa.

Algunes propostes
Atès que fins ara només he plantejat interrogants, miraré de fer algunes propostes, encara que sóc conscient que, segurament seran poc originals.

Caldria per començar tenir ben definits els mínims necessaris i una franja variable suficientment àmplia com per a anar introduint tot allò que és novedós. 

Algun dia l’administració hi hauria de fer alguna cosa, si volem que es generalitzi. Ara, si només es fa un decret, malament. Caldria fomentar l’intercanvi d’experiències vinculant-ho a la formació del professorat.

Potser es podrien establir algunes zones experimentals on s’implementessin innovacions amb la formació pertinent, amb canvis agosarats en els curriculums, dotant els centres de mitjans i personal. En fi fent una bona política!

És important, però, no tancar-nos i sent coherent amb les propostes anteriors, caldria que el personal docent no quedés encasellat d’entrada: podrien ser d’un departament o altre, d’una especialitat o una altra. El que cal és personal amb interès, voluntat, capacitat d’innovació, entusiasme i amb una bona formació en contacte amb teòrics i pràctics, professionals dels mitjans.

De propostes concretes n’hi podria haver moltes, en aquest marc que he volgut descriure: només cal mirar les conclusions de la Trobada 2002 d'Educació en Comunicació: crear assignatures obligatòries, àrees, fer materials, tenir dinamitzadors a cada centre, formació en diverses tipologies, distribució de materials diversos, als centres o per zones als CRP’s i altres de formació a la pràctica, amb assessorament des de les facultats de comunicació, de col·laboració amb els mitjans locals, etc.

En resum ens cal una obertura de mires, voluntat d’innovació, coordinació amb qui hi entén, els professionals i formació específica.

El futur immediat, per on va? 
Corren mals temps per als que entenem l’ensenyament com un procés de formació al llarg de la vida  al que té dret tothom, i en què el domini dels mitjans per a seleccionar la informació i transformar-la en coneixement útil a les persones i a la societat és el veritablement important i no només saber moltes coses i no fer faltes d’ortografia.

Son mals temps per als que entenem la qualitat com a més i millor educació per a tothom, i que volem formar persones amb valors sòlids i que sàpiguen pensar, etc.

Per a nosaltres l'educació és com dèiem al principi, fonamental com a compensadora de les desigualtats, com a forjadora de ciutadans i ciutadanes crítics amb el seu present, capaços de participar activament en una societat democràtica i de fer-ho amb criteris propis, capaços d'analitzar lúcidament el present i de canviar-lo. 

Estem vivint un moment regressiu, de tornada a l’academicisme més estricte i ranci, on la preocupació és que els nens i nenes no saben com abans: ni ortografia ni els reis catòlics i a més són molt maleducats, protestons i violents. Hi estem d’acord o no, però amb aquest discurs han canviat la llei! La nova (però carrinclona i antiga) Ley Orgánica de la Calidad de la Educación  - LOCE -, ja és vigent. I defineix una escola encastellada en ella mateixa, amb uns curriculums tancats d’assignatures clàssiques, organitzades per cursos que sempre preparen pel següent. Amb un tipus coneixements perfectament definits i que cal memoritzar i demostrar que se saben en exàmens més o menys continus, fins arribar a la revàlida final.

En aquest panorama res del que dèiem anteriorment sembla possible. Vivim mals temps per a demanar canvis cap endavant. Per tant, si volem innovació, si volem fer entrar a les escoles nous continguts, em sembla que haurem de treballar de valent, haurem de lluitar per canviar la llei, i mentrestant passar d’ella i fer allò que considerem que cal fer. Practicar una mena d’insubmissió acadèmica, potser?