La televisió reflecteix i crea noves realitats. Pot ensenyar als infants i joves els problemes i els plaers de la vida molt abans de que els hagin d'afrontar i gaudir, tot donant una imatge falsa de la vida adulta. Que els infants i adolescents europeus entre 6 i 16 anys no acostumin a mirar la televisió amb els seus amics, no treu que comentin a l'escola els programes i pel·lícules que han vist. De la mateixa manera s'expliquen els jocs de video-consola i de l’ordinador (i les seves característiques tècniques). Sovint, molts  no esperen l'endemà, ja que es connecten a través de la xarxa, comunicant-se entre ells en temps real, per escrit (teclat), verbalment (micròfon) o fins i tot amb la presència de la seva imatge (webcam) en converses múltiples (xats) tot fent servir programes informàtics tan senzills com evolucionats (messenger).

Potser no tots els infants són tan cibernètics, ni a totes les llars n'hi ha tants d'aparells audiovisuals, però als centres educatius s'evidencia, cada cop amb més urgència, la necessitat d'incorporar els hàbits audiovisuals dels alumnes a l'activitat educativa. Cal estendre a totes les escoles l'Educació en Comunicació. Un procés d’aprenentatge tècnic i, sobre tot, d'anàlisi crític dels continguts dels productes que els alumnes consumeixen i practiquen a casa i al carrer. L'objectiu final seria, més que la realització de Tallers o Crèdits de Síntesi d'Audiovisuals, la introducció dels mitjans i de les TIC com a eina "transversal" en les diferents àrees educatives el centre. 

Al llarg d'aquest procés, els alumnes podran elaborar tota mena de productes comunicatius tant escrits com audiovisuals i multimèdia (musicals, programes de ràdio i televisió, reportatges, concursos, jocs, pàgines web, etc.) i  emetre'ls en programes dels canals escolars, de les televisions locals i, perquè no?, com a programes de les grans cadenes públiques i privades. 

Es tractaria de traslladar "l'efecte mirall dels adolescents" a la televisió. Uns programes produïts per ells mateixos, amb criteris d'aprenentatge actiu, de receptors de continguts curriculars i de comunicadors dels mateixos. Aprofitar la seva predisposició a veure's reflectits en qualsevol mirall, pantalla o en la mirada dels altres. I no per fomentar un emmirallament narcisista, si no per estimular el seu esperit crític i la seva capacitat d'elaboració de treballs escolars. Aquests podrien esdevenir espais televisius que representessin als centres. No oblidem que la televisió ha esdevingut un "espectacle notarial de la realitat"  per a un gran segment de la audiència.

Aquest procés requereix el recolzament, la voluntat política de l'administració educativa. Així, el Departament d’Ensenyament hauria de destinar dotacions suficients, tant econòmiques com de personal especialitzat. Fins ara, la major part dels projectes i experiències que s'han portat a terme han estat possibles gràcies al voluntarisme d'uns quants professors i professores, que no es mereixen acabar "cremats" per manca de l'ajut que doni continuïtat als seus treballs. També cal la predisposició dels ensenyants a fer un reciclatge -dins l'horari laboral- en els nous mitjans i formar equips suficients als centres. Els educadors descobriran que l'edat no sempre és un inconvenient a l'hora de fer anar els llenguatges i les experiències que practiquen els seus alumnes i fills.

Els treballadors dels mitjans, especialment els d'audiovisuals,  haurien d'obrir un procés de reflexió per tal de protegir els drets d'infants i joves al llarg de tota la programació televisiva. Es tractaria, sobre tot, de fer programes de qualitat i respectuosos amb els més petits. 

En el àmbit familiar, els pares i adults poden contribuir a canviar "l'avorriment agressiu" de molts nens i adolescents per un "lleure actiu" davant el consum televisiu. Un canvi d'actitud dels pares -"exigir, per comptes de mimar"- pot ser un bon antídot contra la soledat. Amb una programació televisiva interactiva, però no només limitada a l'enviament de missatges de text pel telèfon mòbil (un negoci milionari per les empreses que hi participen), si no fent servir la paraula, sortint al carrer, agrupant-se amb d'altres per fer productes que després podran veure al seu canal de televisió (escolar, municipal o en grans cadenes) Els nens i adolescents seran els aprenents d'actors, de productors i, si cal, faran de mestres amb els membres de les generacions que no assimilen tan fàcilment la meteòrica evolució tecnològica i les seves possibilitats.

És possible obrir una "escletxa" de futur 

La creixent concentració del mercat audiovisual coincideix amb el desconcert de les famílies a l'hora d’establir unes mínimes normes de consum televisiu per als infants. Potser en aquests moments significa "nedar contracorrent". Però, d'alguna manera s'han de començar a plantejar alternatives realistes davant del futur de l'educació i la cultura a través dels mitjans. De fet ja hi ha força iniciatives en marxa al voltant de l'Educació en Comunicació al nostre país. Aquesta mateixa revista electrònica, AulaMèdia, és un exponent a l'hora de promoure-les i recollir-les.

Fer prospectiva de futur sobre la influència dels audiovisuals en el nivell cultural de les futures generacions d'adolescents i joves, ens porta a una visió crítica, la que es rebel·la contra el poder economico-mediàtic que sempre anirà per davant de la família (desconcertada per la seva creixent diversificació); de l'escola (en procés d'ofegament per tota mena de responsabilitats socials); i dels professionals dels mitjans (en reciclatge permanent per arribar a ser "multifuncionals", dins una creixent precarietat laboral).

Per això cal un pacte que permeti la comunicació i transmissió intergeneracional de valors, perquè la cultura no sigui substituïda únicament per manuals de procediments funcionals per obrir-se camí, si es necessari a cops de colze, en un món altament competitiu. No sempre competir és innovar.

Alguns suggeriments per obrir una escletxa en els mitjans audiovisuals massius.

- Creació d’un protocol de principis en defensa dels nens i adolescents, un decàleg de fàcil aplicació que permeti als professionals del món audiovisual fer una avaluació dels  espais televisius que realitzen, des de les primeres "escaletes" i guions fins a la seva emissió a qualsevol cadena. Aquest acord d'autoregulació, si més no, permetria conèixer la legislació i les recomanacions existents sobre televisió per a infants i ajudaria a una reflexió col·lectiva, no sols dels responsables i programadors sinó del conjunt del professionals que hi participen .

- Aprofitar les experiències i la proximitat de les televisions locals, dotant-les de més mitjans per que puguin col·laborar amb els centres educatius -i d'altres entitats que participen en la formació de nens i adolescents- per portar a terme projectes educatius en comunicació 

- Exigir a les cadenes públiques que acompleixin la seva funció de servei per a tots el ciutadans: incloure a les seves graelles programes interactius, adreçats als nens, als joves i a les famílies que participin a les produccions dels centres educatius. I també als realitzats per persones o grups interessats (d'amics, de centres cívics, familiars, etc). Cal crear formats atractius i afavoridors de l'enginy, que un cop consolidats podrien obrir una quota de mercat a les cadenes privades i, conseqüentment, a les agències de publicitat i les empreses que s'anuncien.

- Per últim, crec que cal posar límits a la televisió-cangur. Sense oblidar que cada família està condicionada per la seva realitat quotidiana, cal trobar moments per parlar, per consensuar la tria dels programes i per mirar la televisió amb ulls crítics. Un exercici de comunicació familiar que ofereix la possibilitat d'omplir els "vasos comunicants" de la cultura, en la que els fills poden ajudar a molts pares a entrar a l'univers de les tecnologies del segle XXI.