Ens plantegem l’educació a partir de la concepció del paper del SPC com a actor social en una democràcia que contempla com a dret fonamental el dret a la informació. Ens plantegem com un objectiu general del nostre projecte la formació de ciutadans crítics i participatius per a la societat de la informació que ens ha tocat viure. Efectivament, creiem que la formació que estan rebent els joves d’avui en dia és apropiada per a un tipus de societat industrial que ja no és la vigent avui en dia. En canvi, la dinàmica actual d’allau d’ofertes audiovisuals i informatives troba una societat desarmada per seleccionar, interpretar i participar críticament.

La tendència empresarial en el móns dels mitjans de comunicació és a la formació de grans grups mediàtics. Els mitjans tendeixen a assemblar-se cada cop més els uns als altres i es produeix una pèrdua de pluralitat important. La lògica empresarial també empeny cada cop més a identificar informació amb mercaderia: es ven allò que es considera que atrau més l’atenció, allò que és més espectacular prescidint o menystenint la real trascendència que pugui tenir per la marxa del país. És un fenomen especialment acusat en la televisió que fa de la informació meteorològica un tema important, quan no és altra cosa que un fenomen de la naturalesa que es repeteix cíclicament.

En aquest panorama cal situar correctament la figura del periodista en relació a les empreses de comunicació per entendre la feblesa dels qui haurien de ser els garants del dret a la informació dels ciutadans. Més de la meitat dels periodistes en actiu al nostre país no disposen d’un contracte laboral, sinó que col·laboren externament amb els mitjans. En alguns mitjans es dóna un ús abusiu dels estudiants en pràctiques, que ocupen llocs de treball estructurals i que són substituïts per noves remeses d’estudiants un cop acabada la seva beca. Els horaris prolongats, el treball en dies festius i la disponibilitat per l’empresa fan molt difícil la conciliació de la vida familiar i laboral.

En els últims anys s’han fet petits passos per aconseguir una major professionalitat en els mitjans catalans. Hi destaquen els estatuts de Redacció que s’han implantat a El Periódico, La Vanguardia, Catalunya Ràdio, Televisió de Catalunya i El País (Madrid, 1980). Aquests estatuts emparen comitès de Redacció que són òrgans d’interlocució professional dels periodistes amb la direcció dels respectius mitjans. Aquests comitès han tingut actuacions desiguals, però un dels seus principals actius ha estat la dissuassió de temptacions excessivament manipuladores per part dels directius.

Televisió
El diagnòstic sobre la qualitat de la televisió en termes generals ha de ser forçosament negatiu. Hi ha hagut un pendent degradant en els últims anys innegable i no hi val gaire la pena d’insistir en aquest punt. La televisió adreçada al públic infantil o la televisió educativa adreçada a tots els públics mereixerien diagnòstics específics, que també han estat fets i publicats, com ara l’informe del Consell Assessor de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) sobre la televisió infantil. En canvi vull centrar la intervenció d’avui en les causes d’aquests problemes i en les possibles estratègies per intentar combatre-les.

1.- Privatització i lluita per l’audiència
Les televisions públiques han registrat un descens en picat del seu nivell general de qualitat quant al contingut dels programes des que es va iniciar l’emissió de les televisions privades en la dècada dels 90. La fragmentació del mercat publicitari i la lluita per l’audiència han conduït a aquest estat de coses.

Els executius de les cadenes privades i les públiques en menor mesura han escollit la via d’apel·lar a pulsions vouyerístiques o a la crueltat latent dels telespectadors marginant els programes de continguts a hores de mínima audiència o, simplement, deixant de produir-los. Aquesta tendència té una dimensió internacional molt forta i és difícil de contrarrestar. El balanç de la privatització de la televisió a Europa no s’ha fet i potser aquest és el primer pas per canviar les coses.

2.- Una professió en les beceroles
El periodisme és una llicenciatura universitària des de principis de la dècada dels 70. Només en els últims deu anys aquests estudis s’han ampliat per abastar les disciplines audiovisuals i s’han creat llicenciatures especialitzades.

La joventut de la formació acadèmica dels professionals de la comunicació és una de les explicacions fonamentals de la dificultat per determinar conceptes com la qualitat dels productes audiovisuals i per mantenir estratègies duradores que vagin en la línia d’aprofundir-la. Només cal comparar l’antiguitat de la tradició de la comunicació audiovisual amb  l’educació o la sanitat per adonar-nos dels dèficits que patim. Quan un pacient entra en una consulta de medicina familiar, el metge disposa d’uns protocols d’actuació que aplica seguint el seu criteri professional. Quan un professor pren un curs determinat de l’ensenyament primari sap quines matèries haurà d’explicar, disposa de llibres de text i d’altres recursos pedagògics utilitzarà al llarg del curs. Els professionals de la comunicació audiovisual no tenen aquestes cartes de navegació, a penes uns llibres d’estil que donen orientacions formals, però cap altra guia excepte l’experiència i la transmissió de coneixements entre els propis professionals. És un repte per nosaltres canviar aquesta situació.

3.- L’afany de control polític
La tercera arrel dels problemes de la televisió pública a casa nostra té a veure amb el control polític que els governs de torn hi exerceixen. Hem de partir del fet que la transició política a Espanya no va permetre una ruptura clara amb el model de televisió governamental i les legislacions que s’han fet tan sols han aconseguit donar una pàtina democràtica als mitjans públics.

A Catalunya, la llei de creació de la CCRTV de 1983 i conté el pecat original d’atorgar el nomenament del director general al govern de la Generalitat. Aquest fet condiciona tota la cadena de comandament de les empreses filials, que tenen al capdavant persones forçosament pròximes al govern i que deixen anar un intangible efluvi oficialista que arriba als últims racons de la casa. És clar que els professionals conscients de la importància de la seva feina aconsegueixen sovint fer prevaldre l’interès públic, molt més en els últims temps, però la lluita contra l’estructura de poder és molt desigual i, en termes generals, es perd.

Les denúncies del Sindicat de Periodistes van fer possible que el control dels mitjans públics ocupés un lloc alt en l’agenda política de les eleccions del 1999. El primer debat del nou Parlament hi va ser monogràficament dedicat  i es va resoldre modificar la llei de la CCRTV, la del Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) i crear-ne una altra sobre el sector audiovisual. D’aquests tres objectius només s’ha aconseguit el del la llei del CAC, que ha donat lloc a un organisme potent, amb pressupost i mitjans importants que supervisa el compliment de la legislació audiovisual a Catalunya. El consens que va permetre la modificació d’aquesta llei el primer any de legislatura es va acabar amb el nomenament com a conseller en cap d’Artur Mas, que va imposar una línia governamentalista que també va causar la sortida de Miquel Puig de la direcció general de la CCRTV.

La convocatòria de noves eleccions aquest any ens obliga a plantejar de nou als grups polítics la necessitat de fer aquestes reformes. Però en aquest procés no volem anar sols, necessitem fer una aliança entre tots els sectors socials que defensem una televisió pública al servei dels ciutadans. En els últims anys hi ha hagut institucions importants que s’hi han pronunciat, des del Col·legi de Periodistes fins al Cercle d’Economia. Esperem que els educadors siguin uns nous aliats en aquest procés que ens ha de dur a fer un salt qualitatiu pel bé del nostre país.