El vell mestre Pierre Vilar ja ens ho deia: "La tv dóna una imatge que fàcilment pot convertir-se en la imatge dominant (...). La tv pot canviar la natura, el tipus i el grau dels diversos coneixements, de les diverses pertinences al món." (Vilar, Pierre. Pensar històricament. Editorial 3i4. València, 1995)

Gairebé ningú no pot negar que els mitjans de comunicació, i especialment la televisió, tenen una gran capacitat per crear estats d'opinió, articular discursos i generar coneixement. Els mitjans de comunicació vertebren la societat i delimiten allò que, socialment, és rellevant. La televisió és per excel·lència "la imatge". La televisió avui, en general, i amb honroses excepcions, domina, aliena i imposa una visió del món simple, poc rigorosa, falsa en ocasions i massa sovint transmet contravalors que no s'adiuen gens amb els valors educatius i cívics de les societats avançades.

Les forces polítiques i els poders públics no tenen en la seva agenda la transformació de les relacions entre els mitjans de comunicació i la ciutadania. No podem més que expressar la nostra perplexitat quan el ministre Solbes acaricia la idea de privatitzar TVE perquè aquest ingrés "milloraria l'educació". Està molt bé que es millori l'educació reglada. Nosaltres en som ferms defensors. Però ¿costa tant d'entendre que els mitjans de comunicació són els principals factors d'educació a les nostres societats, i per tant objecte de seguiment i responsabilitat dels governs democràtics? 

Avui la televisió sense reflexió no es pot empassar. Caldria una televisió més nutrícia. Una pantalla activada a favor de la moral pública (i contra la superficialitat ètica), a favor del coneixement; de l'humor intel·ligent i del bon gust; a favor de plantejar mecanismes i programes per ensenyar a veure la televisió, a saber interpretar els mitjans de comunicació.

L'Administració ha començat a castigar la contraprogramació amb multes considerables, però oblida aspectes molt més urgents. Per exemple, els perjudicis ètics, cívics, psicoalimentaris, de igualtat social i de gènere de massa productes televisius. I, a l'hora, aquests poders públics demostren una exasperant manca d'habilitat estratègica al  no fer res per a  propiciar, des de les escoles i des de diferents plataformes cíviques, l'educació en comunicació, l'alfabetització en mitjans; per a posar sobre la taula els instruments pedagògics adequats perquè la ciutadania pugui saber interpretar la comunicació, veritable bíblia dels nostres dies.

La introducció de la pissarra a les aules a mitjans del segle XIX va suposar una revolució a l'ensenyament. Però, clar, ja portem més de 150 anys amb la pissarra... Potser algun intel·lectual orgànic o inorgànic de l'educació hauria de pensar que l'ensenyament s'ha de resituar davant d'una altra important revolució social produïda durant el segle XX, la revolució de les pantalles. Tenim pantalles a tot arreu, a casa, a les empreses, als transports públics, a les botigues... a Nova York comencen a instal·lar-se pantalles als urinaris. Però seguim sense desentranyar totalment el seu veritable llenguatge i sense tenir instruments per analitzar-les críticament. 

Ens sap tant greu aquesta situació que fins i tot estaríem disposats a pagar un euro per dia (tal com sembla que aconsella el comitè estatal de savis sobre mitjans de comunicació), per una programació televisiva digna i no humiliant que ens reconciliés amb la intel·ligència. Pagaríem un euro per disposar d'un context educatiu que ens donés les eines per entendre i expressar-nos en els mitjans de comunicació; perquè no quedéssim marginats dels mitjans i perquè la comunicació no fos un joc d'elits. Pagaríem un euro per dia perquè no ens fes vergonya obrir les pantalles de casa nostra; per poder curar-nos l'esperit i tenir una bona salut comunicativa.