Que la primera víctima d’una guerra és la veritat, ja ho sabem! Ho fou durant la primera Guerra del Golf , al 1991, i ho ha estat en la darrera, aquesta guerra que encara cueja. Ho hem vist amb els nostres propis ulls asseguts al sofà de casa. A través dels mitjans de comunicació, i en especial de la televisió, hem assistit a una guerra paral·lela: la guerra que es combat al front mediàtic. No tots els mitjans de comunicació han entès la guerra contra l’Iraq de la mateixa manera Mentre que per alguns –les grans cadenes anglosaxones– ha estat una guerra ‘freda’, calculada i sense més sang que la necessària per a l’alliberació del poble iraquià, pels altres –les quatre televisions panarabistes del Golf– ha esdevingut una dura invasió militar, interessada i salvatge. Així, cada bàndol ha lluitat, també, en el terreny informatiu, cosa que de retruc ha esquitxat la resta de mitjans. 

Ambdós bàndols han facilitat repetidament informacions oficials, difoses també pels mitjans del nostre país, que han estat desmentides poc després per la realitat: si no fos perquè hi ha professionals capaços de reflexionar sobre la seva feina, com va fer Carles Francino al TN Migdia del passat Divendres Sant, molts de nosaltres encara associaríem la desfeta del règim iraquià amb la caiguda de l’estàtua de bronze del seu dictador, celebrada amb alegria per uns quants ciutadans –uns 200, dels cinc milions d’habitants que té Bagdad! Aquesta imatge fou retransmesa en directe i repetida infinitament  per totes –o gairebé totes– les televisions del món. El fet succeïa –quina coincidència! – davant les càmeres dels periodistes que restaven allotjats a l’hotel Palestina de Bagdad, després que el dia anterior aquest hagués estat atacat per les mateixes forces alliberadores –les forces angloamericanes– en un intent desesperat, potser, de tapar els ulls i la boca a la crua realitat. 

Amb tot, com a ciutadans, a més de sentir-nos indignats davant la posició presa pel Govern central i pels mitjans de comunicació públics que aquest sustenta –heus aquí la davallada dels índexs d’audiència dels seus informatius–, ens hem pogut sentir desorientats. Hem vist perillar, amb el comandament a distància a la mà, la recerca de la nostra versió de la veritat. I és que la clau per desxifrar l’espès conglomerat informatiu actual, i evitar la manipulació mediàtica inherent en situacions com aquesta, rau en la capacitat per discernir i interpretar críticament els missatges que rebem. I això passa, sens dubte, per una Educació en Comunicació.