 Ja
fa temps que anem donant voltes al com, al perquè,
el quan, el amb qui hem de fer Educació en Comunicació.
Fa uns dies, en la tertúlia del vespre de Catalunya Ràdio,
parlaven de la programació televisiva per a infants. I tot i no
haver escoltat tota la tertúlia me n’adonava que sempre es partia
del fet que "a casa els nens tenien una tele", per tant qui emet la programació
en té una responsabilitat (lògic) i qui li deixa veure una
altra (lògic, també). Nomenaven l’escola, sí. Però
nomenaven molt més el fet de si veiem la tele, més o molt
més, si ens agrada el que hi fan, si és o no és adequat.
Per mi el problema és la "domesticitat" de l’aparell de tele. Posem
un altre producte com ara el teatre. NO se’ns plantegen els mateixos problemes,
per què discriminem el seu ús. En fem un ús selectiu.
La tele, no. És com una joguina, com la nevera, com l’ordinador.
L’utilitzem quan volem, un cop la tenim és gratis. Aquest ús
"descontrolat" fa que sigui molt urgent que n’aprenguem el seu abast comunicatiu.
És urgent que n’aprenguem el seu llenguatge. És urgent l’assignatura
de comunicació. No només com a defensa de la perversitat
de la tele, sinó per què també entenem que el llenguatge
audiovisual és útil pedagògicament parlant. Molt útil.
Els pares estan molt preocupats amb la neutralitat
o no de l’educació, i per tant de l’escola. Però la neutralitat
de la televisió és evident que no només és
impossible, sinó que és d’alló més pintoresca,
heterogènia, i moltes vegades contraproduent, i molt poques neutra.
És per això que repeteixo, un cop més, que dins els
paràmetres de la neutralitat educativa s’hauria d’incloure l’educació
en la crítica, l’educació en l’observació, en definitiva
l’Educació en Comunicació. Deia Lilian Smith, una escriptora
britànica que va morir l’any 1966, que "quan deixes d’apredre, d’escoltar,
d’observar i de fer preguntes -preguntes sempre noves- t’ha arribat el
moment de morir". I està clar. Aprendre, ja ho sabem, ja ho sabeu,
no pot incloure tant sols aspectes cognitius, intel·lectuals. Aprendre
requereix un domini d’actituds enfront l’educador, l’alumne ha de rebre
el que l’educador li emet, però amb criteri, amb judici propi. I
això s’ha de practicar. S’ha d’exercitar. Entenem per educador també,
la televisió, la societat, la família, també els professors.
La comunicació no pot ser nomès un apartat de l’assignatura
de llengua on fem un comentari de text, o una valoració, d’un text
determinat, històric, científic, literari. Cal aprendre a
llegir entre línies, a veure més enllà de les imatges,
a escoltar més enllà de la melodia.
Evidentment que sempre hi haurà, gràcies
a Déu, quatre professors "pirats" o "inspirats" que es plantegen
l’educació més enllà dels programes escolars, com
una tasca importantíssima, que fa que els nens d’avui siguin els
adults del demà compromesos, crítics, creatius, i molt probablement
i en definitiva, feliços i autosuficients. Fora a part d’aquets
quatre, sabem que el "ministerio" i la "conselleria" ens marquen "uns"
continguts, "unes" tècniques d’aprenentatge, "uns" resultats finals,
i tot això amb un nombre d’hores, amb un nombre d’alumnes, amb un
nombre de matèries. Nombres i més nombres que en l’únic
lloc on no queden reflectits són en les nòmines de final
de més. Tot plegat complicat i difícil de compaginar.
Tots aquells educadors que creiem que aquesta
pràctica educativa a l’entorn de la comunicació, facilitaria,
i molt, l’aprenentatge de pràcticament totes i cadascuna de les
matèries que actualment confegeixen el currículum escolar,
veiem, també, les dificultats reals de posar-ho en pràctica.
Però s’ha de pogué fer. I si no no seriem aquí. Crec.
Llegia fa poc el llibre de Rosa Regàs “Per
un món millor”, on deia “La feina perquè aquest món
sigui possible no només l’han de fer uns quants sinó que
és la de tots els qui volem que aquest món canviï. Prenem,
nota, doncs, de qui treballa i treballem amb ells per donar als nostres
fills un altre món, un món si més no una mica millor.”
O sigui que mans a la feina. Què es pot
fer realment dins dels mitjans de comunicació, o conjuntament amb
els mitjans de comunicació. Molts ja ho sabeu, per què ho
haureu intentat tot, segur. És poden fer coses dins l’aula, fora
de l’aula i en horari extraescolar. Dins de l’aula depèn de cada
mestre, i de la possibilitat real que la seva escola li permeti, i també,
és clar, dels recursos econòmics (tot i que això sí,
els mestres són els reis de fer qualsevol cosa amb quatre duros.
Però millor si no cal)
Entrem dins els mitjans de comunicació.
Crec que les emissores petites, i les teles petites estan una mica més
predisposades a obrir les seves portes. Però el que també
és veritat, i jo ara parlaré per la ràdio que és
el que conec més, els estudis de ràdio són petits.
I de fet, vist un estudi vistos tots. El nombre d’alumnes, per norma general,
no baixa de 20 alumnes (n’he arribat a atendre 75). Dins d’un estudi, assegudets,
no hi poden haver més de 5 persones, o 6 si no hi entra ningú
de la casa. El cas de Catalunya Ràdio, o de Catalunya Cultura cal
algú per fer d’enllaç amb les escoles, generalment un mínim
de dues persones. Aquests poden “ensenyar” les instal·lacions, o
bé poden posar-se en contacte amb el professor per a fer una determinada
feina “periodística”. Quan al programa Patim, patam, patum vam
obrir les portes a les escoles ens vam trobar amb moltes satisfaccions,
i uns quants problemes. Les satisfaccions no sé si cal explicar-les.
Lògicament formarien part dels objectius que ens marquem a l’hora
de dissenyar la comunicació com a assignatura, o encara que sigui
com a part d’alguna matèria. O sigui: a l’aula es preparen, juntament,
amb el professor, uns guions, documentats, amb musiques triades i seleccionades,
es practica el contingut dels reportatges, la locució dels mateixos,
etc. i després es venen a enregistrar a la ràdio. Sempre
tenint en compte que se’n sortirà millor el professor, diguem-ne,
més “espavilat”, amb més iniciativa. Que tingui la capacitat
d’estar, a l’hora, pels alumnes que enregistren, com pels que s’esperen,
que porta la feina molt ben estructurada, etc. Doncs si és així,
molt bé. Però el que ens trobàvem realment quan venien
escoles al programa, el que suposava pel programa, l’esforç humà
i econòmic us l’explico tot seguit.
La primera cosa era encertar, per part de l’equip
del programa, el disseny de trobar el temps i l’espai on introduir la feina
escolar: súper heterogènia, tant pel que fa al a qualitat
com a la diversitat. Un cop sabíem en quin moment del programa emetíem
la feina feta, convèncer que en ràdio (i en el nostre cas,
un programa adreçat a nens i nenes) no podia tenir una durada llarga.
I això volia dir que si el reportatge durava 4 minuts, molt millor
que 5. Amb això els professors ja es trobaven amb dificultats. És
molt difícil ser concís a l’hora de preparar un reportatge.
(Una cosa important també per educar) però es clar, no sempre
els professors tenen el temps lectiu i la pràctica necessària
per acotar, i mesurar, i elaborar fins el més mínim detall
la feina feta pels escolars. Però bé sempre hi havia el professor
que se’n sortia, tot i que desenganyem-nos, la majoria venien una mica
amb els deures per fer. Aquesta era una altra! A principi de trimestre,
fatal, no s’havia pogut preparar, a final de trimestre, fatal, tots tenien
molta feina. O sigui que la feina feta a l’aula és molt difícil
que sigui la necessària com per què després, el resultat
final es pugui emetre, sota paràmetres periodístics a tot
Catalunya. I us he de dir que vam emetre molts treballs de molt poca qualitat.
Moltes coses insuportables, mal llegides, mal preparades, de temàtiques
molt poc interessants per a l’audiència. Però quan vam començar
creiem que ho havíem de fer. Això, amb recursos humans representava:
Trucades a l’escola quedant pel dia que havien de venir. Enviament d’un
fax (o correu electrònic) amb els temes que nosaltres proposàvem,
que fossin apropiats per a integrar dins el programa, que no desentonés.
Confirmació de l’arribada del fax, i explicació, per què
nosaltres tampoc ens comuniquem prou bé i sempre cal reexplicar-ho.
Cap problema. Quan l’escola venia, atenció per part d’una persona
de l’equip, i no sempre és fàcil tenir gent amb “ganes” d’aguantar
un grup classe, que no coneixes, que a vegades estan “tímids” i
d‘altres absolutament desmadrats, un grup que no tornaràs a veure
mai més, a vegades acompanyats per suplents, o fins i tot visites
que concertaven els caps d’estudis o directors d’escola sense la voluntat
del propi mestre que assisteix a la visita. I mirar que no molestin als
companys de l’emissora que estan treballant, o els que estan fent el cafè
a la màquina (que tenien 5 minuts) i que tot de repent els apareixen
20 xavals traient cocacoles de la màquina. A més cal compartir
la feina amb el tècnic de so. Aquest no té per què
estar motivat en “suportar” els nois i noies, i si no té paciència
per que estiguin tranquils, no ho toquin tot, no cridin, parlin d’un amb
un, tampoc la té per entendre que el producte que està gravant
no és de la qualitat que els seu departament li exigeix, generalment
ens havíem de sentir dir que el que fèiem era molt dolent,
per norma general, i jo sempre els hi deia que no ho havien d’escoltar
amb orelles de professional, ni ho eren ni ho havien de ser. Però
és molt difícil fer-los-hi entendre. Si no tots els professors
estan motivats per la tasca, imagineu-vos els tècnics de so, els
quals només ho estan aquells que d’alguna manera eren més
criatureros, o havien sigut monitors d’esplai... I després, com
que sempre s’anava amb presses, per què havien de passar tots els
nens, costava molt d’explicar al tècnic què havien de fer,
quins discs, efectes, no sempre es portava tot prou ben preparat. Per tant
la preparació era lenta i laboriosa i asobre fer-ho a contrarellotge
per què teníem una hora d’estudi. Després marxaven,
s’editava, es gravava en casset, s’enviava, i es trucava a l’escola per
dir quan s’emetia. Sempre i quan, pel que fos, en el directe no saltava
l’espai, això en duia a un “enfado” de l’escola i torna’ls a trucar
per dir ara, quin dia s’emetrà.
A tot això cal afegir que es van haver
de fer obres a la casa, per què ningú havia previst que podien
venir nens en massa a la ràdio, i per exemple, les baranes de l’escala
eren molt baixes. Des del departament mèdic ens van advertir que
no podien entrar tots els nens alhora a l’estudi, i els altres s’havien
de quedar com podien fora, per què de fet no hi ha cap “sala d’espera”.
Jo tinc molt clar que, malgrat tot, pels alumnes era molt beneficiós,
tan si sortia bé com malament, però pels resultats radiofònics,
per norma general no era bo.
L’últim any vam fer una altre mètode.
Es tractava de plantejar temes als alumnes, aquests en parlaven a classe
(tipus debat/tutoria) i quan venien els ficàvem a un estudi i deien
la seva opinió sobre aquell tema, i aleshores nosaltres elaboràvem
un reportatge utilitzant les veus del nens, com si els haguéssim
aturat al mig del carrer. Però es clar, un cop muntat el reportatge
ni hi sortien tots, ni es reconeixen ni res, era més anònim,
i és clar aleshores no té gràcia per a la majoria
de gent.
Conclusió: Que es poden fer activitats
dins la ràdio? Sí. Que és molt complicat? També.
Que ara no hi ha espai ni programa on incloure’l, també.
Deia la reina Elisabet II d’Anglaterra: “Tot depèn
de la formació. Si ets una persona ben formada, podràs fer
moltes coses” Ara el que reivindiquem és la formació en comunicació. |
|
Carme
Canet i Capeta és mestra,
actriu i periodista de Catalunya Cultura i Catalunya Ràdio.
|
