Abans d’entrar en la meva comunicació vull declarar el meu amor pels mitjans de comunicació, per la companyia que em dispensen. Per les possibilitats de creixement que m’han permès, per com m’han ajudat a situar-me en el món. El cafè i el diari és una experiència d’obrir, de bon matí, una finestra al món.

No em vull estendre en aquesta declaració d’amor, només dir com he sentit l’efecte benèfic de la televisió en persones greument deprimides, persones, les quals, en els moments més desolats de incomunicació, veure una telenovel·la o les notícies, els ha mantingut surant al mig del seu naufragi personal, fins que no han pogut ser rescatades.

Quan en Ramon Breu en el mes de desembre em va comentar la possibilitat de participar en aquesta taula rodona sobre els mitjans de comunicació, vaig tenir una primera ocurrència. Rellegir Robinson Crusoe. De moment no vaig comprendre quina relació tenia amb el tema que ens ocupa i ha estat a poc a poc, mentre redactava aquest text per avui, que he anat trobant el sentit a aquesta ocurrència.

De "Gran Hermano" a Robinson Crusoe. La paradoxa
Alguna cosa profunda em va posar en contacte amb la necessitat d’acompanyar al nàufrag a la seva illa salvadora. Rellegint Robinson Crusoe m’he sentit reconfortada seguint les seves vicissituds, fins i tot la seva soledat i aïllament. Aquesta illa, un lloc al món que el salva del naufragi, representa quelcom més. No és la illa de la desolació. És un lloc des del qual posar en marxa tots els recursos dels que un disposa en soledat, la seva intel·ligència, la seva creativitat. És que nosaltres, navegants exposats a les tempestes i vendavals mediàtics, exposats als quatre vents dels avenços tecnològics en la nostra aldea global, podrem trobar un lloc per restar “a salvo”?

Buscant un altre referent en la novel·la, "Gran Hermano", pervertit i abusat pel programa televisiu, ens parla d’aquesta insuportable intromissió de la mirada de fora en la nostra intimitat. M’ha cridat poderosament l’atenció una noticia de no fa gaire, referent a uns joves japonesos que durant setmanes o mesos, es col·loquen en una situació de reclusió total en la seva habitació, des de la qual a penes tenen relació amb el món extern, apart de Internet. És que tracten d’una manera paradòxica de convertir-se en una esperpèntica reedició del nàufrag?

Hi ha un punt de paradoxa que és necessari de rescatar, de la mateixa manera que l’anorèxia clama estridentment, fenomen comunicatiu en la societat de l’abundància: Nenes morint de inanició. Un altre paradoxa interessant és la d’una societat que es manifesta com laica o antireligiosa i a on el fanatisme del déu diner organitza la vida i la mort en el nostre planeta. 

La meva presentació d’avui té la intenció de proposar uns elements per pensar. Primer voldria exposar succintament, algunes idees del que és la vida emocional del grup. Idees que podrien representar una clau interpretativa respecte al que els mitjans de comunicació ens donen.
Després voldria examinar el paper que juga la veracitat (en lloc de veritat) en el creixement mental. Finalment, com pensar el discerniment.

Respecte al primer punt els voldria explicar que durant la Primera Guerra Mundial i després a la Segona, un home que es deia W. R. Bion va servir al seu país (Anglaterra). Aquest home, nascut a l’Índia (antiga colònia britànica) al 1892 va esdevenir un psicoanalista molt creatiu, que va usar aquestes experiències de la guerra per tal de reflexionar respecte als grups. Després de la Segona Guerra Mundial, en la qual ell ja era metge psiquiatra va publicar uns treballs al voltant de l’experiència d’uns grups de treball amb soldats que tenien dificultats de estar al front. Més tard va seguir treballant amb grups terapèutics i va descriure com la emoció del grup s’organitza al voltant de tres elements que va denominar supòsits bàsics (SB).

Són configuracions emocionals que es repeteixen amb uns patrons determinats per tal de defensar-se de dolor, ansietat, temor i ordenar les pulsions sexuals i agressives humanes. Aquests supòsits son tres que anomena SB de dependència, SB d’atac i fuga i SB d’emparellament.

El primer (SB dependència) tindria a veure amb la necessitat del grup de trobar algú que satisfaci les necessitats d’aliment (en primera instància) i en segona de tot allò que necessito (idees...) Serà un déu pel grup. Pot ser la idea d’un déu omnipotent al cel, al paradís... o un déu més terrenal com el diner, però que s’entén com un déu totpoderós. El model de institució que atén a aquest supòsit és l’Església.

El segon (SB atac i fuga) té a veure amb la necessitat humana de donar sortida a l’agressió (voldria distingir-la de la violència) i aprendre a defensar-se de l’agressió externa o interna. La defensa és una protecció d’un sistema, sigui un sistema corporal  (sabem quan falla inmunodeficiència-desastre) com mental. Quan el grup es sent amenaçat optarà per l’atac o la fuga, els paradigmes més extrems serien el “linchamiento” o l’estampida de pànic. El model de institució que atén aquest funcionament és l’exèrcit.

El tercer (SB emparellament) té a veure amb la necessitat de creure que vindrà alguna cosa (idea nova -el paradigma seria el bebè- el messies que ens salvarà del dolor i l’aflicció). La fantasia es que hi ha una parella que a través de la sexualitat tindrà un bebè que ens salvarà. Aquest paradigma està dipositat en l’aristocràcia, les estirps reials, o actualment en els VIPS de "Salsa Rosa", nova estirp mediàtica, que a mode de cort bufa ens entreté.

Sobre aquesta configuració de les emocions grupals, autèntic oceà emocional, posem una barqueta que li diem grup de treball. En aquesta barca que ve a representar el pensament i l’acció derivada del mateix, l’home es posa a pensar i a treballar. I malgrat la seva vulnerabilitat, aquest vaixell es dota de capacitat per navegar els “procelosos mares” de les emocions per tal de tirar endavant les tasques assignades. Imagino que aquesta experiència que descric és reconeixible pels ensenyants que han de posar a navegar la classe en el “proceloso mar” dels desitjos, les pors i les emocions dels seus alumnes, i imposarà finalment els paràmetres de temps, treball, procés, aprenentatge, etc. sobre la dispersió del supòsit bàsic. El grup de treball és el que satisfà realment les necessitats emocionals en la direcció del creixement mental, ja que concilia les diferents necessitats, les té en compte, però no es sotmet als seus dictats.

Tota aquesta introducció per tal de comprendre com la resposta mediàtica anirà adreçada a “insatisfer” les necessitats emocionals del grup i la manipulació que patim. Mentre que hi ha una saturació del supòsit d’atac i fuga veient les notícies (guerra a Iraq), les morts violentes de dones, els accidents i els naufragis de pateres, ens ofereixen quedar colmats fins a l’extenuació de tot el que necessitem. "Salsa rosa, pornografia emocional, desagravios, reencuentros, denuncias, confesiones, etc." La idea  que un podria satisfer la seva expectativa que encara  que no hi siguin el pares  jo tinc de tot només prement un botó “insatisfà” el SB de dependència.

Hi ha d’altres evasius, que també tenen a veure amb la possibilitat de identificar-se amb els gladiadors que s’han de batre amb el lleó del temps l’agilitat per trobar una paraula que comenci per a.

No pretenc convertir-me en un “pájaro de mal agüero” o un profeta cobert de cendra que va anunciant l’apocalipsi si no canvia el sistema. El canvi del sistema precisarà de condicions que, en tot cas, haurem d’anar creant cadascú  des del seu lloc i afinant les seves pròpies eines. 

La paraula. Aliment o tòxic?
En el segon punt, proposo que ens aturem un moment per pensar el valor de la paraula i de la imatge. Com a psicoanalista he hagut d’investigar aquests dos elements cabdals en la comunicació humana. La paraula, bàsica per al meu treball, la imatge, element oníric fonamental. El somni és una narrativa construïda amb imatges. El discurs conscient és una narrativa construïda bàsicament, amb paraules.

La ment és construeix a partir d’elements corporals-sons, imatges, sensorialitat tàctil, contacte des de la pell, des de la boca, des del anus i des dels genitals, que són les apertures o les superfícies de contacte amb l’exterior. Les impressions sensorials del bebè buscaran una narrativa que les signifiqui. El mal de panxa serà gana i recerca del pit. 

A partir d’aquí anirem construint somnis, mites, narratives internes que ens aniran constituint en qui som cadascú de nosaltres. Perquè la ment pugui créixer d’una manera saludable necessitarem incorporar elements en bon estat. Si ho comparem amb l’aparell digestiu i la nutrició, com a espècie desenvolupem una sèrie de capacitats de discerniment per a la supervivència. Els nostres sentits sotmeten a un screening, a un test, que introduïm en el nostre cos. Si bevem aigua mirarem si és incolora, inodora i insípida. Si es tracta d’un altre aliment usarem també l’olfacte, la vista, el tacte i per suposat el sabor per determinar la conveniència de ingerir-lo o no.

En canvi, respecte la ment les coses són una mica diferents. Quina olor té una notícia?, quin sabor? Quina pinta fa una idea? Com sona? Més enllà del que concretament ens estan dient. Tot això ens portarà a desenvolupar el que es diu un sisè sentit o sentit comú.

El sentit comú, en una primera instància, fa referència a posar en consens els sentits, en primer lloc la sensorialitat. Amb la vista no és suficient. Un aliment pot fer bona pinta, però fer mala olor. 

Com sabem l’estat de “frescura” de la paraula, o fins a quin punt ja està deteriorada?. La paraula com l’aliment pateix processos de descomposició. Hi ha paraules que en un primer moment tenen capacitat regeneradora, nutricional, suggeridora, inspiradora de pensament propi i original. Tots coneixem el deteriorament que patreix una paraula quan se la generalitza, deforma, manipula, se l’estira perquè serveixi per significar coses fins i tot oposades. De manera farem bé de estar sempre a sobre, de no usar la paraula vanament. La paraula té una dimensió sagrada que queda contínuament profanada per la manipulació torçada que farem de la mateixa.

Hi ha paraules que s’usen d’una manera completament tòxica. La idea de intoxicació informativa és prou eloqüent. Creen contaminació i contagi de por, pànic i sabem que és un arma completament coneguda per la dreta. La manipulació de la paraula és la seva arma favorita i per tant el control dels mitjans de comunicació. La distorsió, deformació, magnificació, ocultació, perversió en fi de la paraula per tal de promoure estats mentals que exploten la vulnerabilitat humana (la por a la privació, al atac, a la sexualitat...). Aquesta de la que els parlava al principi de la comunicació en relació a la vida emocional del grup.Aquest és un punt important respecte a elements qualitatius del que ingerim.

Més qüestions. També és important el que és quantitatiu. Sabem (més o menys) que significa, a nivell de conducta alimentaria, la bulímia i l’anorèxia i, en canvi, sembla que a nivell mental ens ho podem empassar tot. Com detectar límit, saturació?

Un cop a dintre quin camí digestiu o metabòlic seguiran aquests continguts. Crec que aquesta és una qüestió que interessa tant als ensenyants com a les persones que treballem en salut mental. Poden quedar allotjades en un compartiment en el qual dòcilment s’han colocat, però que no han commogut el sistema. Diríem en una espècie de pap mental, on queden tal qual, no entren en contacte amb la resta del aparell mental, no commouen, no emocionen. Així aquest pap pot anar omplint-se de continguts indiscriminats, que ocupen gran part de la ment. Afortunadament en moltes ocasions això és el que passa amb molts continguts televisius, de manera que la part més originària i genuïna de la personalitat queda protegida d’aquesta invasió. No obstant aquesta entrada massiva de continguts dificulta un moviment necessari per l’assimilació del que rebem. 

Sobre el discerniment
Era molt joveneta quan un autor, no recordo qui, em va posar en contacte amb una imatge. Parlava de la bellesa de l’acte de llegir, de la bellesa de veure un lector llegint un llibre, però el que l’havia commogut més, era la imatge d’aquest lector amb el llibre posat sobre el pit i mirant a l’horitzó, a la llunyania, amb un estat mental molt particular.

Aquest estat mental, que anomenem somieg (“ensoñación” o “revêrie”) és un estat que permet calibrar, ponderar, sospesar, portar lluny, a prop, un contingut comunicatiu que ens emociona. Pot ser un poema que ens encanta i necessitem tornar a pronunciar un vers. Pot ser una imatge que ens evoca i que necessitem recrear-la, pot ser una cosa que no ens queda clara i necessitem contrastar-la, o sortint ja del somieg estem barallant-nos amb un contingut que no sabem com pensar o amb el que estem en desacord. Tots aquests elements seran claus per això que els explicava del discerniment i l’assimilació.

Amb la televisió és molt difícil aquesta activitat mental donat que l’emissió és constant. És com si un tingués tota l’estona la boca oberta i li van tirant menjar. Encara que sigui bo, no es pot assimilar.

És aquí on apareix en Robinson Crusoe. El moviment que us he descrit, correspon a un moviment cap a dintre, cap el món intern, cap a la pròpia autonomia, en un cert aïllament, que un podrà reconèixer el que li suscita cada cosa que rep. Cal un entrenament perquè la pròpia mirada de les coses generi un estat d’opinió intern. Aquest estat és construeix treballosament amb els anys, però un cop constituït és fort com una roca. Tots coneixem persones a les quals un pensa demanar la seva opinió sobre un tema perquè és interessant veure com el pensa. No és un estat d’infal·libilitat. Ans el contrari. És un estat de continu contrast. I ponderació, lluny del fanatisme.Aquest estat mental de discerniment és el que permet el creixement mental.

Aquest estat mental que ens fa més capaços de resistir la invasió mediàtica, la circulació d’informació, la influència del que s’ha de pensar, el que és políticament correcte, del que es porta, del que està de moda. No és tant fàcil això. Requerirà que des del seu grup, cada individu pugui buscar refugi en la seva illa, moments de recolliment, de no quedar exposat cap a fora, per tal d’anar creant condicions de poder estar al món erigit sobre els seus propis peus i les seves pròpies idees.